Читать книгу Les muses - Jordi Cussà - Страница 7

Es va despertar a trenc d’alba esglaiat per un somni on compartia una revelació amb Ponç Fernandó, aquell lletrista de professió i filòsof de vocació que havia conegut a Palma mig segle enrere. Ja devia ser mort, el Ponç, perquè ara tindria... La mar era tan calma i silenciosa que va trigar uns moments a recordar que solcaven les onades des de Tunísia i en direcció a Mallorca.

Es va alleujar a l’orinal, va agafar la poma que no s’havia menjat per sopar, i es va posar l’hàbit de llana com si l’apressés la feina. Malgrat que tot just havia començat la tardor i eren a dues jornades de les Pitiüses, a coberta a aquella hora faria fred. Ella (la Magdalena) tenia l’oïda més fina que un tel de fum, i va obrir un ull quan l’home travessava el recambró on dormia amb la bessona. Sempre amatents a les necessitats de l’amo. Val a dir que ell no els permetia que l’anomenessin així: «Us vaig alliberar de l’esclavatge perquè no en tingueu mai més cap, d’amo», les renyava sempre que se’ls escapava. Per això l’anomenaven mestre com la majoria de la gent.

—Mestre, on aneu tan d’hora?

—Xxxt. Calla, calla, Magdalena, que despertaràs l’aurora.

La Magdalena es va escórrer com un cuc cap als peus de la llitotxa per no despertar la Caterina. Es va mullar la cara i les mans a la palangana, es va persignar aclucant els ulls bo i demanant a Nostre Senyor que vetllés un dia més pel mestre, i tot seguit va pujar a coberta, abrigant-se de les espatlles als turmells amb una bata de llana d’un gris ensonyat —si fa no fa del mateix to que la nuvolada del firmament, que només a orient deixava escolar un fil d’or en fusió.

S’hauria dit que el silenci formava part de l’entorn: només s’oïa el xipolleig lleu de l’aigua besant el fustam del vaixell. Però llavors ella va sentir una remor encara més tènue. Va trigar un moment a identificar-la perquè no l’havia sentit mai abans: el mestre Ramon plorava. Plorava a llàgrima viva somicant com una criatura, i la Magdalena es va espantar com si, amb cada sanglot, aboqués un glop de sang.

Feia tretze anys que el savi Ramon Llull les havia comprat a un esclavista de Jerusalem, quan la Magdalena tenia deu anys i la seva germana dotze, i no s’havien separat mai més. Molt temps després, els havia confessat que les havia escollit, entre milers d’esclaves a les quals no podia ajudar, per un motiu més aviat egoista: la seva filla, que havia abandonat quan tenia quatre anys per servir Déu totpoderós amb cos i esperit, també es deia Magdalena.

L’havien seguit per terra a través d’Itàlia i fins a París, i amb ell havien solcat la Mediterrània de nord a sud i de ponent a orient (el savi solia declarar fent broma que l’havien solcat tantes vegades que el podrien anomenar Mare Nostrum amb propietat). Però havia estat a París quan s’havia assabentat de la mort de la seva esposa, pobra Elisa, que, durant dos dies molt llargs, havien vist com si ja no fos en aquest món. Probablement perquè s’empassava la pena, o més aviat la culpa, abusant d’un licor amb herbes verinoses, o almenys al·lucinògenes. A pesar de tot, ni tan sols aleshores no l’havien vist plorar. «Esclar que més val que plori que no pas que s’embruteixi amb begudes tòxiques», va pensar la Magdalena, que no sabia què fer ni si parlar.

—Mestre... —va xiuxiuejar al final, acostant-s’hi com si fos la seva ombra—. Us puc ajudar en res, mestre?

Però el mestre no es va ni girar. A orient, fitava un celatge de plom amb una sanefa daurada, com si no n’hagués de veure mai cap més. L’angoixa aclaparava la Magdalena, perquè ell solia dir que, de tots els fenòmens de la naturalesa, l’alba era el que més li transmetia la pau del Senyor, però aquella, en canvi, l’esglaiava.

—Mestre, que us trobeu bé? —va insistir, cada cop més espantada.

No es trobava bé: sense deixar de plorar desconsoladament, es va posar a tremolar com un possés, i entre les dues coses li costava respirar. El va embolicar amb la bata i va demanar ajuda a un mariner per baixar-lo a la seva cabina. Havia parat de somicar, però s’estremia en tremolines reiterades i accessos de tos tan perllongats que s’hauria dit que l’ofegarien. Li van donar una dosi doble de medecina contra les febres, perquè a Tunísia eren comunes, i després una culleradeta generosa de la poció narcòtica que es prenia havent sopat, per dormir bé i mitigar els dolors de la senectut.

Al cap d’un quart d’hora que se’ls va fer molt llarg (la Caterina llagrimejava com ell abans), aquells espasmes esgarrifosos van cessar i el mestre es va adormir. Tot seguit, va començar a remugar paraules inconnexes. Repetia entre dents Déu, Coneixement, Humanitat, Ciència en tres o quatre llengües diferents: grec antic, àrab de Tunísia, llatí clàssic i català de Mallorca. I també ranejava un nom que, amb una mica d’esforç, les germanes van desxifrar: Fernandó.

La Magdalena i la Caterina coneixien la història d’un tal Fernandó, Ponç Fernandó, que mig segle abans li havia canviat la vida, al mestre. Aleshores, en tot cas, Ramon Llull no era mestre: era Senescal de la Taula del rei Jaume I d’Aragó (o sigui, Cap de la Cort), i espòs de Blanca Picany, que en set anys de matrimoni li havia donat un hereu, el Domènec, i una pubilla, la Magdalena.

El tal Ponç Fernandó havia arribat a Palma als voltants de l’any 1260 del calendari cristià. Tot i que arrossegava sis dècades repicades a l’esquena, s’hauria dit que no tenia cap passat enlloc, perquè no en deia mai ni un mot. Tot i amb això, no hi havia dubte que era un home culte i viatjat: a més de les llengües clàssiques, comptant-hi una mica d’àrab antic, parlava i escrivia català i castellà, i se sabia de memòria les Santes Escriptures, i moltes obres jueves i sarraïnes, religioses o laiques. Va ser Ramon Llull, Senescal de la Taula, qui va sentir la brama de la seva fama i el va llogar, convençut d’estar llogant un savi. El que no sospitava és que pogués ser excessiva, aquesta gràcia. Ni tampoc que, al cap d’uns anys, li hagués de trastocar la vida fins al moll de l’ànima.

Però així va ser. Els dos personatges de mica en mica van establir confiança, i van aprofundir la coneixença en converses sobre filosofia, teologia, política, retòrica i ciència en general, que s’allargaven des del dinar fins a l’hora de sopar, o des del sopar fins a l’esmorzar. El tal Fernandó de tant en tant li prestava documents antics sobre l’ètica dels humans (com a individus i com a col·lectiu), i l’estructura d’un govern en el qual tots els ciutadans, pobres o rics, poderosos o dèbils, fossin súbdits i sobirans en un sol cos. També discutien sovint entorn de l’essència de Déu i la seva interrelació amb el món terrenal, però les idees i els arguments que a mitjanit els podien semblar esplendorosos, a l’alba s’apagaven com les estrelles. Aleshores, un capvespre d’estiu, el tal Ponç Fernandó, potser més bruixot que savi, va convidar Ramon Llull a un beuratge secret, presumptament màgic, que revelava al consumidor altres perspectives del pensament més enllà de les racionals.

D’entrada, Ramon Llull se n’havia burlat: ell no creia ni en la màgia blanca ni en la negra, i quan anava a missa resava sense pensar què deia. Era un home pràctic i ambiciós, el senescal Ramon Llull, convençut de gaudir d’un intel·lecte francament superior al dels seus conciutadans, i capaç de proeses memorables (i al capdavall va resultar que sí, però després de renegar de tot dues vegades). La primera, efectivament, va sorgir d’aquella experiència infausta o esplèndida, inefable segur, amb la poció fantàstica del Ponç Fernandó. El Ramon es va passar vint hores viatjant mentalment pel passat i pel present de països coneguts i desconeguts, i va comprendre l’enigma geomorfològic de les piràmides, i la disposició precisa dels miralls del far d’Alexandria. Va visitar l’Acròpolis i va fer ofrenes al Partenó tal com ho devien fer quinze o setze segles abans, i va ser un lleó salvatge a l’arena del Coliseu que devorava màrtirs cristians de dos en dos. Va prendre el te amb els fundadors de la dinastia Ming cent anys abans que la fundessin, i va compartir una pipa amb uns cabdills de pell rogenca quan a Europa i a Àsia ningú sabia què era fumar.

Es va despertar al seu llit al cap de dos dies de deliris i tremolines, mentre tres metges discutien com treure-li el mal de dins: un deia que l’havia posseït un dimoni i necessitava un exorcisme urgent; un altre que l’havien de sagnar fins que la febre l’abandonés per falta de nutrients, i el tercer no deia res, convençut que l’havien enverinat, perquè no havia vist ni llegit mai una simptomatologia semblant.

El primer que va fer el Ramon en recuperar-se va ser pagar als tres metges la seva inutilitat i aviar-los, respectivament, a pastar fang, a escampar la boira i a pentinar un gat. Va demanar permís a la Cort fent-se passar per malalt (de fet, n’estava), i es va aplicar tot un mes a empassar-se textos de Pau de Tars, de Sant Agustí i dels Pares de l’Església, i tots els evangelis que va trobar als arxius del Rei, a més dels quatre canònics. Quan, després d’un fart de cavil·lar, va decidir què volia ser de gran, va començar, vergonya a perdre, per acomiadar-se de l’home que li havia canviat la vida. O almenys la mirada.

Van sopar, com de costum quan feia bo, al jardí posterior de la mansió del Ramon, on gaudien d’una privacitat absoluta. Quan hi havia l’amo, els criats només s’hi acostaven per servir.

—Aquella poció que em vas donar m’ha afectat més que molt, Ponç —va prologar el Ramon, en un to que va sobresaltar el convidat.

—Potser en vas prendre massa. Potser no te l’havia de donar. És una màgia poderosa i no tothom..., no tothom la paeix bé.

El Ramon va esclafir a riure i el va abraçar com si fos el seu pare.

—Em va costar pair-la, és veritat. Vaig passar-me dos dies al llit abans de recuperar completament el seny. Però també em va obrir els ulls de l’esperit de bat a bat per absorbir la inefable immensitat de Déu totpoderós.

El Fernandó va badar boca, esbalaït com si acabés de presenciar un miracle, però es va penedir immediatament d’haver-li transmès la tempesta de coneixement que llampegava en els seus documents i, sobretot, la porta a la subconsciència que obria aquell beuratge terrible. Havia convertit un home intel·ligent i mundanal, capaç i delerós de servir el Rei i els ciutadans, en un fanàtic religiós resolt a sacrificar-ho tot per la glòria de Déu.

—He decidit abandonar aquesta existència fàtua i llicenciosa i fer-me missioner.

Aquesta afirmació, que feia brillar el Ramon com si tingués una llar sota la pell, va provocar un estossec obscur al Ponç, que es va afanyar a tancar la boca perquè el renec no arribés als llavis.

—Suposo que t’hauria de felicitar —va ranejar després, incapaç de dissimular una decepció profunda—. Però, i la teva família? Tens una dona amorosa i dues criatures petites.

—Ah, sí, sí... Aquesta és la primera creu que m’hauré de carregar a la consciència, per poder aplicar-me en cos i esperit a explicar la doctrina de Jesucrist i la gràcia de l’Omnipotent. —Collons, es va dir el Ponç, engolint un gotet d’aiguardent per fer baixar la patacada.— Els deixaré tots els meus béns i cabals, per descomptat, que afortunadament són abundants. I demanaré l’anul·lació del matrimoni perquè la Blanca pugui... superar el meu fracàs marital amb algú altre. Vull dir que encara és jove i fora injust que ella hagués de pagar la meva dèria amb un celibat forçós.

—Molt considerat per part teva. Tenint en compte que els abandones a tots com si...

El Ramon va ullar el Ponç inclinant el cap i frunzint una cella.

—Sembla que m’ho retreguis. Jo em pensava que era això el que pretenies i que per això em regalaves el teu saber.

—Que aprenguessis a copsar la veritat genuïna, sí —va rondinar el Ponç—. Però Déu, per a mi, només és una veritat absoluta falsa. Segurament no m’he explicat gens bé.

—Una veritat falsa?! —va exclamar el Ramon, alçant la veu i clavant-li dues pupil·les de foc a les pupil·les aigualides d’angoixa—. Déu és una veritat falsa, Ponç?

Va esclatar un silenci amenaçador, com si una sola frase pogués convertir l’amistat en esquira, i el Ponç, seguint l’instint, es va aixecar de la taula tot i que encara no havien acabat de sopar.

—Em sembla que serà preferible que et deixi sol. Ja veig que t’he ofès on més et dol i... No era la meva intenció.

El Ramon es va aixecar esbufegant com un bou: ara era ell qui havia quedat perplex, convençut com estava que aquella Revelació era precisament el que el Ponç li havia volgut oferir.

—No, seu; en parlarem. Jo creia que tu... Tu també ets un apòstol, no?

El Ponç s’ho va rumiar un moment, mentre es posava la capa i agafava el gaiato amb què s’adornava l’edat.

—Potser m’agradaria ser-ho, tot i aquest fracàs. Però jo predicaria per apartar Déu, tots els déus absoluts, del pensament dels éssers humans, i substituir-lo precisament per una idea tan simple com la humanitat. —El Ponç va quedar tan satisfet de la frase que es va prometre recordar-la.— La meva religió seria una bestiesa abominable: alliberar tots els esclaus; procurar menjar, salut i escola a totes les persones, i eixarcolar d’arrel els privilegis reials, feudals i eclesiàstics..., a més de les fronteres dels països, que tantes guerres provoquen des de l’alba de la humanitat.

—Idò? No és això el que predicava Jesús mentre va tenir alè?

—En part. Però tu el consideres un ésser diví i jo un home de carn i sang. Un visionari, això sí. Potser un dia també es va prendre una poció i...

—No blasfemis, t’ho prego —va grunyir el Ramon aixecant-se, amb el rostre consternat i la mirada encesa altre cop—. Em deixes de pedra, Ponç.

—Doncs jo me’n vaig com si fos de sorra, perquè m’has engrunat com el polsim d’una platja fina. No sé si oferir-te la mà per encaixar, perquè ara als teus ulls ja dec ser un heretge.

El Ramon s’ho va rumiar un segon i, apagant la fúria, va allargar la mà.

—Però també ets el meu amic. Perdona si jo també t’he ofès.

Van encaixar mirant-se els ulls de fit a fit, que ara tots dos tenien aquosos, i es van desitjar sort i esperança sense dir ni una paraula més.

* * *

La Magdalena i la Caterina, tornant a la febrada del mestre al vaixell que de Tunísia els havia de portar a Mallorca, van recollir per escrit tots aquests records i encara molts altres. El mestre venerat els anava perbocant a glops, a gotes, i algun cop, a galledes; xerrotejant com un torrent fins que l’esforç el postrava, exhaust, sobre la llitotxa. També els va parlar de la bondat de la seva esposa, la Blanca, que el va felicitar per haver copsat la llum del Senyor i el va lloar per lliurar-se a la missió de propalar-la. Aquella actitud, evidentment, encara l’havia fet sentir més culpable: hauria preferit que s’enrabiés i l’escopís i l’esgarrapés com una harpia, perquè aleshores no l’hauria considerat digna de la gràcia divina.

—Cuidaré els teus fills tan bé com sàpiga en la fe de Jesús, l’Esperit Sant i Déu Nostre Senyor. I pregaré per tu i per la teva missió cada matí i cada vespre.

El mestre recordava cadascuna de les paraules com si fossin punyalades i les murmurava o les udolava, una vegada i una altra, com si li cremessin l’entranya. Com que la febre anava i tornava, el discurs era inconnex, sovint delirant, i saltava d’Herodes a Pilat i de Jesús a Barrabàs. La qüestió més delicada, i avorrible alhora, era quan, somicant com una criatura enganyada, explicava que al capdavall ho havia sacrificat tot per una mentida.

—No digueu això, mestre —li implorava la Caterina, llagrimejant com una magdalena—. Déu és la veritat eterna i la vostra missió serà un far per a la cristiandat durant...

Però ell repetia que la seva missió havia estat un frau, perquè ho havia entès tot a l’inrevés: la clau de volta de la seva filosofia era aglutinar tots els estudis i les ciències en una sola moral, que emanava de Jesús de Natzaret. I era allà on s’havia equivocat de mig a mig: a Déu li havien d’atorgar només el que és de Déu, o sigui la fe i la pregària en la privacitat personal; mentre que la resta d’estudis i investigacions les havien de centrar precisament en els individus, en la petita veritat de l’esforç diari per millorar la comunitat, sense que els dogmes de l’Església, de cap creença, hi interferissin mai més en cap sentit. Aquelles disquisicions, venint de qui venien, eren tan esgarrifoses que la Caterina no podia ni transcriure-les, i la Magdalena ho feia tan bé com podia només perquè ell els ho havia suplicat.

—Un últim compliment —havia dit—, perquè ja veig que els meus ulls no gaudiran mai més de la faç de Mallorca, se m’apaga l’espelma. —I al cap d’un altre accés de tos i tremolors i vòmits biliosos:— Però això potser és la darrera gràcia del Senyor: Ell sap que, ara que he descobert la veritat de la seva mentida incommensurable, viure em costaria un turment pitjor que l’Infern.

En un moment de lucidesa, els va donar dues claus, la que obria la seva arca i la que disparava el mecanisme que en descobria un doble fons secret. A l’arca, sota dues mudes de roba, hi havia un mar de documents, mapes i cartes inacabades. Al calaix ocult del cul, hi havia un pilot de rotlles planxats d’una cal·ligrafia aliena, una carta per a elles dues, i una bosseta de cuir amb les dotze monedes d’or que sempre duia al damunt per si de cas.

El capità del vaixell va insistir a llançar el cos a la mar com més aviat millor: per savi i virtuós que hagués estat en vida, ara el mestre era un focus d’una febre contagiosa. Les germanes li haurien volgut dir un rosari cadascuna, però el capità les va convèncer a favor d’un parenostre, i de deixar les altres oracions per després de la sepultura. Ho van fer així, esclar, i quan van haver acabat el rosari, sobre una coberta on ventejava i plovisquejava, les germanes van baixar al compartiment i van obrir la carta personal del seu pare adoptiu, l’home que les havia salvat d’una vida abjecta i els havia ensenyat el poc que sabien.

Estimades filles de la meva ànima, ja que no de la meva carn i la meva sang,

Quina benaurança em va concedir Déu el dia que us vaig conèixer i us vaig manumetre. M’heu servit amb una abnegació i una senzillesa que moltes filles carnals no trobarien al cor! Us ho agraeixo ara que no hi soc, amb la mateixa sinceritat que us ho he agraït cada dia que hem compartit. A més de les monedes, que semblen molt però us duraran poc, trobareu sis pedres precioses al taló de la sandàlia esquerra, regals de reis i nobles, que valen una petita fortuna. Us permetran buscar un país i un lloc on establir-vos i viure encara una tercera vida, que us desitjo molt més noble i lliure que la primera, i més tranquil·la i pròpia que la segona. A tal efecte, us he deixat un parell de cartes d’amics de confiança que us ajudaran en el que calgui. I pel que fa a les gemmes, en realitat no són un regal: només un pagament honrat per tots els anys que m’heu dedicat, que ja en sumen dotze com els apòstols.

El més important, i us ho encomano com si fos l’essència del meu esperit, és el document on proclamo i explico quan i per què vaig renegar de Déu en tant que Veritat Única i Creador omnipotent de totes les coses. L’heu de copiar i escampar pel món, igual que els escrits que heu trobat al doble fons de l’arca. Vigileu, tanmateix, a qui els doneu: hi ha molt de coneixement concentrat, en aquells documents, i ja sabem que tant es pot utilitzar a fi de bé com just per al contrari.

M’acomiado. Vosaltres heu estat la meva família veritable, però goso demanar-vos que visiteu el meu fill Domènec i la meva filla Magdalena per comunicar-los el meu decés. Si l’un o l’altra haguessin caigut presos de la pobresa, us imploro que sigueu generoses i els doneu una gemma a cadascun, per més que ara ja siguin vostres a tots els efectes.

Amb l’estimació d’un pare egoista,

Ramon Llull