Читать книгу Les muses - Jordi Cussà - Страница 8

Un dels dies més tristos de la meva vida va ser aquell en què, per sort o per desgràcia, vaig conèixer el jove Durante. En part perquè al capvespre, després d’un dinar amb una desena de comensals que amenaçava d’eternitzar-se a còpia de poesies i cançons, el Durante em va arreplegar al marge de sota l’era, contemplant la posta ajaguda sobre l’herbei vora el rierol del mas, i se’m va tirar literalment al damunt! Em va plantar els llavis sobre els llavis, i em va buscar els pits amb mans afamades, fins que me’l vaig treure de sobre d’una empenta valenta.

Em vaig aixecar d’una revolada més perplexa que enutjada, car el Durante tot just comptava quinze primaveres i jo ja havia viscut trenta-cinc estius. Ell va picar de cap i d’esquena contra la fusta, i es va quedar mirant-me com una fantasma. Ell tampoc no es veia especialment enfadat ni sorprès, només semblava embruixat.

Vaig arreplegar les sandàlies i vaig pujar el marge fins a l’era amb peus alats, a més de descalços. Em vaig girar i no s’havia mogut: semblava una estàtua.

—Si mai més hi tornes, l’hi diré al teu pare —li vaig cridar, ara sí enrabiada—. O bé et fotré una pallissa jo mateixa, marrec. Què coi t’has cregut?! —I mentre em calçava les sandàlies i feia via, encara ho vaig rematar:— No veus que podria ser ta mare, capderuc?!

Corrent com un lladre, em va atrapar a la portalada de la mansió i, agafant-me una mà entre les seves, es va agenollar com si hagués enfollit. Si ens veia algú, ens tancarien a la presó per llibertins. O potser em cremarien per bruixa, qui sap.

—Et juro que no passarà mai més. Haver-te ofès m’esqueixa el cor pel mig.

El Durante ja aleshores era així: impetuós com un boc, histriònic com un joglar, més cregut que el Papa..., i capaç de parlar tot el dia amb decasíl·labs rimats. Aquell dia, en tot cas, el seu pare i els altres convidats del meu benefactor, el Ponç Fernandó, van marxar amb els seus carruatges al cap de mitja hora. I jo al cap de dues vaig oblidar per complet l’incident amb aquell bufó i escandalós per un motiu terrible de veritat: l’il·lustre Fernandó, potser perquè durant el dinar havia menjat i begut massa per a un ancià de vuitanta-cinc anys, es va entrebancar quan se n’anava a l’alcova i va rodolar daltabaix d’una vintena de graons de marbre com un ninot. Quan el vam atendre al peu de l’escalinata, ja era mort, em sembla.

Com si fos un epitafi, tanmateix, em pertoca escriure unes paraules sobre aquella persona extraordinària. Ponç Fernandó, de qui de fet només conec quatre coses, va ser un apòstol de la ciència humana. Si més no en el propòsit, perquè, quan ja se li aprimava l’espelma, considerava que en aquest aspecte havia naufragat. «Com en tots els altres», solia dir, amb un somriure dolç i agre al mateix temps.

Jo, en poques paraules, li coneixia tres vides: la que fins als quaranta-cinc anys l’havia convertit en abat de Badalona; la que havia viscut després de fugir cap al regne de Castella, que li va costar gairebé un any de presidi i l’amputació de la mà dreta, i la que després l’havia amarrat un parell de lustres al regne de Mallorca, i per fi a Florència, on havia ancorat quinze anys enrere. El 1266, si no m’erro. Jo, segons els testimonis, l’havia vist les dues vegades que havia sojornat uns quants dies a Sagunt, però tenia tres o quatre anys i no el recordava, naturalment. A pesar de tot, la Dolça, la meva tieta melosa, hi va mantenir correspondència al llarg dels anys, ni que fos esporàdica. I quan ella va creure que jo havia de marxar de Sagunt amb vent de popa, em va donar els diners i les joies que teníem, un recull dels seus sonetons i una carta per al senyor Ponç Fernandó.

Ara per força he de retrocedir una mica més encara, i resumir la meva vida a Sagunt amb la tieta Dolça, i els esdeveniments que em van forçar a marxar quan tenia dinou anys. O sigui que, per increïble que em sembli, ja en fa setze. Sovint vivim dies que semblen inacabables, però tot d’una passen deu anys que sembla que xiulin. El cas és que el tal Perot Andritx, el poeta amic del pare Martí que ens va acollir després de l’extermini de la nostra família, a pesar de les aparences no era un bon home. Tenia la sensibilitat de la poesia, és cert: recitava i cantava amb força gràcia, i sabia enganyar la gent amb un art considerable, però en el fons era luxuriós com un faune, egòlatra com un dimoni i despòtic com un déu. Quan ens va acollir, la tieta Dolça tenia catorze anys, i em jugaria un ull que l’amfitrió amable va començar a assetjar-la així que se’n va guanyar la confiança. Al cap d’uns mesos, afortunadament, el jutge va dictaminar que la mansió i les propietats de Martí Mar, baró de Sagunt, eren meves per dret a tots els efectes, i que, mentre fos menor, la Dolça actuaria com a tutora en usdefruit. Al germà de la mare que ens ho volia prendre tot, un altre patriarca cobdiciós i abominable, només li va cedir un molí i els conreus que l’envoltaven.

El Perot, disfressat de benefactor un cop més, va demanar ser el tutor de la tutora, tenint en compte la seva joventut, per evitar enganys i esguerros en la direcció dels negocis, però el jutge, que li devia conèixer el fons, va resoldre que ell mateix supervisaria, pro bono, les decisions de la Dolça a tots els efectes. Vam viure quinze o setze anys en pau, soles amb les criades i protegides pels nostres treballadors, a la mansió on havia ocorregut aquella infernalitat inenarrable, fins que en vaig complir disset i la Dolça ja en comptava vint-i-nou.

Malgrat que cent mascles de bona condició i educació li havien pidolat, proposat o exigit matrimoni, a la Dolça els homes en el fons li feien por. I alguns, com el Perot, que era un dels pretendents més insistents des que s’havia mort la seva dona, a més de por li feien fàstic. La situació, en tot cas, va empitjorar i tot quan vaig arribar a la pubertat i l’adolescència. Mal m’està dir-ho en primera persona, però una servidora als quinze o setze anys era més bella i sensual que les nereides de Posidó (segons una metàfora de la Dolça). I el Perot, emprenyat perquè la Dolça no havia cedit, em volia junyir a mi al matrimoni com una vedella, i posseir-me com a torna venjativa. La Dolça li va parar els peus i la lascívia mig centenar de vegades, i s’hi va enfrontar amb fúria quan no hi havia més remei.

Ara he d’exposar i aclarir una altra qüestió que es va sumar a la pressió que patíem de la societat de mascles prepotents que governava la vila. Com que la Dolça no s’havia casat i jo no havia tingut mai cap promès, algú va començar a escampar la brama, que té mil llengües i totes són maleïdes, que la tieta i la neboda dormien juntes i vivien en el pecat gravíssim de l’incest. Quin horror. No tant pel fet en si, que no veig pas tan horrorós, sinó per la mentida destructiva que engreixava. És ben cert que dormíem juntes algunes nits, sobretot a l’hivern, i també que ens banyàvem i vestíem juntes, però juro per tots els déus que no vam tenir mai, mai, cap contacte ni tracte sexual. Puc confessar sense vergonya ni culpa que jo més tard m’he sentit sexualment atreta per altres dones (concretament dues), però no vaig experimentar mai el mateix desig per la meva tieta. I juraria que ella tampoc, perquè era massa... pura. Sí, pura és la paraula justa.

La situació va arribar al punt que gairebé no sortíem de casa, perquè els homes ens miraven com si ens veiessin fent l’amor, les dones com si fóssim bruixes perverses, i els marrecs, riallejant i fatxendejant, ens perseguien pels carrers cridant insults. La Dolça va vendre l’empresa de les forges, la més cabalosa del patrimoni, i després la mansió de Sagunt. Ens vam traslladar a l’única propietat que quedava, una masia força rica, que per atzar dels tractats reials teníem a l’altra banda de la frontera, o sigui en terra castellana. Allà, perquè Déu és capriciós o per mer atzar, ens esperava una sorpresa majúscula: la dona del Perot, la que a Sagunt tothom creia morta dins la tomba que tenia al cementiri, vivia, o almenys sobrevivia, en un convent de monges proper. Ens la vam trobar de cara i d’imprevist un dia que hi vam anar a portar fruita madura i carn fresca, i de poc no ens desmaiem totes dues. Com si haguéssim vist un espectre retornat dels Inferns. Ella, en canvi, es va posar més contenta que una criatura amb una joguina nova i, d’amagat, ens va dir que, si una hora abans de l’alba anàvem a la font del Mallblau, a cent passes dels horts del convent, ens explicaria coses esgarrifoses que ens convenia saber.

Hi vam anar totes dues vestides de nit i de secret a cavall d’un parell d’eugues manses, i les vam lligar a una olivera centenària al prat de la font, dessota el Mallblau. La Dolors, l’esposa del Perot presumptament difunta, ens esperava al peu del quer, dreta com un tronc, amb una llàntia de cera a les mans. Totes dues vam reprimir un xiscle d’horror quan la vam veure, però, a poc a poc i amb un gaiato a la mà per si de cas, ens hi vam acostar de bona voluntat. Fins i tot a les fosques, era evident que tenia una ala tocada, la desgraciada Dolors, però el que deia, esborronador com era, irradiava la veritat dels profetes.

Ens va explicar els turments que havia suportat la seva filla gran dels onze als quinze anys, mentre el seu pare la violava tres cops per setmana. La Dolors no se’n va assabentar (o potser no ho volia veure perquè era massa monstruós) fins que un dia van trobar la noia morta al seu llit. La va trobar la mateixa Dolors després d’esmorzar, estranyada que encara no s’hagués llevat, i amb les mans entrellaçades sobre l’entrecuix, com si encara es protegís, també va trobar un pam de papir on, amb mig centenar de gargots, confessava l’incest aberrant del seu pare. La Dolors, a pesar de la desesperació de la pena, va adonar-se de seguida que s’havia suïcidat bevent-se gairebé tot un flascó d’aquell beuratge que un mal dia li havia donat un tal Ponç Fernandó. Aquella poció, suposadament màgica, al Perot li havia capgirat el seny. Tot i que potser havia tingut la llavor de la maldat des de sempre, i el beuratge l’hi havia fet germinar com l’aigua ho fa amb les plantes.

Resumint: el primer impuls de la Dolors va ser suïcidar-se al costat de la filla, així que es va amorrar igualment al flascó d’aquella poció terrible; aquella que aparentment il·luminava a uns o unes però endimoniava els altres. Al cap d’una estona curta, es va precipitar al pou de la inconsciència víctima d’una pena tan profunda que l’havia de matar per força. Déu no n’hi va concedir la gràcia, tanmateix, i quan va tornar en si era lligada a una llitotxa dins una cel·la lúgubre i freda com una masmorra. I en la nit alta, perquè un gall prematur ja cridava l’albada. Resumint més: el seu marit l’havia portat al convent reclòs assegurant que era boja, i havia subornat algú, potser el bisbe, el capellà i la priora, perquè l’hi retinguessin al preu que fos. Pel seu bé i la glòria de Déu, per descomptat. Ara ja feia temps que s’havia acostumat a la situació i en el fons preferia viure amb les monges, treballant als horts i a la cuina per guanyar-se el pa, que tornar a veure mai més aquella bèstia que Déu o Satanàs li havien donat per marit.

Llavors la Dolors va inspirar profundament, com si per fi se sentís en pau després de buidar el pap, mentre, amb un gest imperatiu, va indicar a la tieta que s’hi acostés. Quan va tornar, la Dolça va pujar a l’euga, muda i blanca com la lluna, que just llavors mostrava una banya minvant sobre el turó de llevant. Li vaig preguntar dues vegades què més li havia dit la Dolors, i la segona em va respondre que demà m’ho explicaria sense esgarrifances.

L’endemà, quan al vespre ens vam quedar soles a l’hora de sopar, d’entrada vam acabar de deduir la resta de la història: el Perot, el poeta posseït, havia convençut tothom que la seva esposa, Dolors la malaurada, havia mort d’una infecció contagiosa, i havia esmunyit dins el taüt el cadàver de la seva filla desgraciada. I quan li havien preguntat per què la nena no era a l’enterrament, havia argumentat, prou llest, que l’havia embarcat cap a Barcelona dos dies abans per protegir-la de la pesta, i perquè aprengués l’art dels botets amb la seva tieta. Així s’havia alliberat de dues colomines amb una sola i abjecta mascarada.

Val a dir que aleshores la meva dolça tieta, potser per primera vegada a la vida, també em va esquivar amb una mentida. Una de grossa i extremament dolorosa que no vaig descobrir fins que, una lluna més tard, vaig arribar a Florència.

—Mira que ets pesada —em va etzibar la tercera vegada que li vaig repreguntar sobre el darrer secret de la Dolors—. Em va demanar disculpes per no haver denunciat el seu marit, o per no haver-lo apunyalat per l’esquena, quan va descobrir que abusava de mi.

Em vaig quedar sense saliva de cop.

—I és veritat?

—Sí —va murmurar la Dolça com si la culpa fos tota seva—. Em va magrejar i petonejar un parell de vegades, i l’última... em va penetrar. —Abans de dir-ho, la Dolça va exhalar un sospir profund però alleujador, com si s’hagués tret una nou encallada al coll amb closca i tot. Per això vam fugir corrent cap a casa nostra...

—I per això no t’has volgut casar mai —vaig reprendre jo, sense adonar-me de la meva poca empatia—. Per por que el marit de torn descobrís que no ets verge.

La Dolça va somriure fins a esclafir una rialla tímida, mentre m’esbullava la cabellera rogenca com si encara fos una criatura.

—No diguis rucades, Beatriu. Hi ha moltes maneres d’enganyar un marit en un cas així. No m’he casat mai perquè no em torni a penetrar mai més ningú: amb un cop en vaig tenir un cop de massa.

Com que no sabia què dir per acompanyar-la en aquella ferida rància, li vaig posar un braç sobre les espatlles i vaig atreure el seu cap arran del meu pit, com si per una vegada fos jo la protectora. I, primer ella i després jo, vam acabar llagrimejant força contentes de sentir-nos juntes.

Em disculpo si aquest relat sobre els fets que em van embarcar cap a terra estrangera ha estat massa llarg. Però la mateixa intensitat dels sentiments que hi perviuen em demana que l’acabi amb la carta de la Dolça que vaig rebre a la vil·la del Fernandó pocs dies després d’haver-hi arribat.

Estimada Beatriu, neboda de la meva ànima,

No saps com em dol confessar que et vaig fer marxar amb enganys perquè no t’ho podia explicar tot. Perquè no era prou valenta per explicar-t’ho tot. Ara ho faré, ni que cada lletra sigui una espina ardent a la corona d’espines.

La mentida xica, per omissió, és que aquella remaleïda violació del Perot, una que fou, l’he reviscuda cent vegades o més en cent malsons diferents, i que el pitjor de tot és que, somiant, la reviviscència m’excita i em porta a vegades a allò que en diuen l’orgasme. Els únics orgasmes que gaudeixo, ben en contra de la meva voluntat, em fan sentir més culpable que Judes, més bruta que una puta, i més viciosa que les mones. Ja entenc que la víctima soc jo, una vegada i totes, però el malson persisteix amb tot l’horror d’un infern. Fins al punt que moltes nits acabo dormint amb un ull obert, per no caure en el perill dels somnis.

L’altra mentida, la grossa i voluntària, és allò que em va explicar la Dolors, àlies la desgraciada, vora la font del Mallblau. La Dolors aparentment ni ho sabia, que el Perot m’havia assetjat i violat. El que em va assegurar va ser que el Perot, el poeta cent vegades maleït, havia participat personalment en l’orgia assassina on havien exterminat la nostra família. Aparentment, estava enamorat de la teva mare des de jove, que li havia vist el cor i l’havia rebutjat deu vegades, i a més gelós de la riquesa i la bondat del teu pare, el meu estimat germà, i per això l’havia denunciat al bisbe inquisidor. Tot i que em costaria concretar-ne els indicis, feia anys que jo sospitava aquella bestialitat, i vaig decidir llavors mateix que, ni que em costés la vida, segaria la del Perot arran d’arrel i amb sang.

Ja sé que et vaig prometre que, quan acabés de vendre el teu patrimoni, vindria a trobar-te a Florència, però no sé si serà possible: ningú pot relatar el futur fins que s’ha transformat en passat. El portador d’aquesta missiva, i del capital que l’acompanya, ha cobrat una bona propina per explicar-te, amb poques paraules, la cua d’aquesta tragèdia amb ànima d’escorpí.

La tieta Dolça, que t’estima i t’enyora

La cua, que el missatger em va explicar tremolant, era curta i cruel. Decidida a venjar-se del Perot al preu que fos, la Dolça l’havia citat al capvespre a la Torreta dels Sarraïns, un post de vigilància abandonat al cim del turó que protegia els conreus del Perot per l’oest. Per llevant, s’hi podia pujar a cavall per un corriol que traçava sis esses; però, a ponent, hi havia un precipici de pedra viva de cent braces i, al capdavall, una vall amable i allargassada esquitxada de boscos, masies i cultius. El missatger va remarcar que aquell matí, en donar-li el paquet que havia de dur a Florència, la Dolça li havia dit que havia estat allà on el Perot l’havia desflorat a la força, un pilot d’anys abans, i que ell s’havia quedat de pedra, amb la boca oberta i el cor encongit. El cas fou que, quan el sol s’acostava a l’horitzó, per tot Sagunt i a la vall de ponent s’havien sentit uns xiscles femenins i uns rugits masculins que havien glaçat la sang a tothom. Oimés quan la campana esquerdada de la Torreta havia començat a repicar com si hagués enfollit. El comandant de plaça, Mateu Muret, hi havia acudit al galop amb quatre soldats, i hi havien trobat dos marrecs plorant de terror.

Primer els havien indicat els dos cossos, esbocinats com espantalls de carn i sang al peu del cingle, i quan van ser capaços de parlar, van explicar que primer havia pujat la dona caminant i havia estirat una pell curada al planell del capdamunt, a dues passes de l’espadat. Ells dos s’havien amagat al fons de la Torreta, on per les espitlleres la podien veure posant pedres a tot volt de la pell perquè el vent no l’aixequés. Després havia arribat l’home dalt d’un cavall valent, tots dos suats, tots dos contents, i s’havien refrescat al dipòsit que antigament abastia els vigilants de la Torreta. L’home havia dit al cavall que no es mogués d’allà, i el cavall havia assentit, esquitxant-lo d’aigua amb un cop de cap. Semblava que juguessin. La dona havia cridat l’home refilant com una cadernera:

—Soc aquí, Perot. Que no puges?

—Ara ho veuràs com pujo i et repujo!

Ella havia esclafit unes rialletes i ell una riallada. Els dos nens havien contemplat com l’home es llançava literalment damunt la dona, com li despullava el tors amb dues estrebades per amorrar-se-li a les mamelles amb la boca oberta, com si fossin plenes de vi. Ella l’havia deixat fer uns moments, tot i que semblava que plorés, i llavors s’havia regirat per asseure’s sobre l’entrecuix d’ell, amb la faldilla arromangada fins al cul. Ell es masegava el paquet amb una mà mentre amb l’altra li estrenyia un pit, i potser per això no es va adonar que ella havia agafat una pedra de la vora amb la mà esquerra. L’hi va estampar amb fúria contra la templa, i per un moment va semblar que l’havia matat. Els nens creien que aleshores havien xisclat ells dos, però no n’estaven segurs perquè el terror els tenallava. La dansa macabra entre aquella dona i aquell home, tanmateix, encara s’havia prolongat uns instants, mentre de genolls es colpejaven i esgarrapaven i mossegaven, fins que ella, tirant-se damunt seu violentament, l’havia desequilibrat i tots dos havien caigut pel cingle, esgüellant com ànimes en pena.

El sacrifici venjador de la meva tieta va ocórrer ja fa setze anys, però la veritat és que encara no l’hi he perdonat del tot. No em dol que enganyés i assassinés aquella ànima perversa, sinó que no vingués amb mi a Florència i s’oblidés definitivament de les tragèdies d’aquell foll. Cert que, quan ho vaig explicar tot plegat al Fernandó, em va fer entendre que aleshores el diable podia haver continuat fent mal a la gent, començant per la seva família, mentre que, gràcies a la Dolça...

Respecte a la defunció del senyor Fernandó, només cal afegir que era molt més ric del que suposàvem, almenys jo, i que em va deixar la part més grossa del tresor. Suposo que encara se sentia culpable de la mort del meu pare, el malaurat Martí Mar, baró de Sagunt, a causa de la seva visita i de la ira demencial d’aquell remaleït Inquisidor barceloní.

* * *

M’he allargat de mala manera en aquesta introducció, i demano disculpes a lectors i lectores, sempre presumptes, perquè de qui pretenia parlar era precisament del Durante Alagherii. No m’he equivocat, no: es deia així fins que va començar a agafar fama i, no sé ben bé qui, potser el Bocaccio (a qui jo batejaria com el Bocasses), li va escurçar el nom de fonts a Dante i li va afinar el cognom a Alighieri. Prou romanços: el cas és que el Durante (jo sempre li he dit així) va aconseguir seduir-me, primer un petó i, bes a bes, la resta després, un parell d’anys més tard, quan ell en tenia divuit i jo vint més.

M’agrada creure que em va convèncer la seva sublimitat en les arts de la poesia, i la manera com havia lloat i imitat el model dels sonetons de la meva tieta, la malaguanyada Dolça; entre els quals, per descomptat, hi ha les obres magistrals que el florentí em va dedicar en secret. Quan dic imitat, tanmateix, em refereixo a l’estructura formal, perquè pel que fa a la capacitat de crear universos jugant amb els mots, puc jurar que al Durante n’hi sobrava. El més probable és que també m’envanís que un jovencell tan guapo i intel·ligent com ell s’apassionés amb una dona que li doblava l’edat i ja no era cap princeseta bonica. I també hi devia comptar el fet que jo, més que res per temor, no havia copulat ni festejat seriosament mai amb cap mascle, i el Durante segur que seria l’últim pretendent. O almenys l’últim digne de córrer el risc.

Primer em sentia culpable, com si m’aprofités de la dèria malaltissa d’un donzell per assadollar el meu desig, reclòs durant dècades. I quan es va casar, vam deixar de veure’ns gairebé un any, perquè jo no volia ofendre la seva dona. Però la carn és dèbil, el pensament acomodatici, i el Durante, terriblement persistent. No sols pel que fa a les nostres relacions, que es van allargar durant més de vint anys. El dia que en vaig complir seixanta, vaig decidir que seríem amics fins a la mort, si ell volia, però amants ja no. Em va preguntar per què com si l’hagués traït, i li vaig respondre que el sexe, coses de l’edat, ja no m’interessava. En el fons, i en la pell encara més, era mentida, però va arribar aquell punt en què em semblava morbós que un home adult de gallarda figura i membres valents es fongués amb i dins el cos flàccid i gastat d’una dona vella. Tot i així, al llarg dels anys del seu exili interminable (i ho dic així perquè es va allargassar fins a la seva mort), encara vam pecar en alguna reincidència ocasional, quan ell venia a casa d’amagat, arriscant-se a acabar empresonat o penjat, i quan jo l’anava a visitar on fos que fos.

Vam passar moltes hores felices, fent-nos l’amor de totes les maneres que se’ns acudien, però abans que narrar-ne explícitament un passatge, em tallaria la mà d’escriure. També vam travessar dies tristos, quan la seva dona quedava prenyada o paria, tot i que a mi em semblava del tot normal i fins i tot saludable: un home com el Durante havia de tenir descendència, com més millor, per intentar llegar el seu do incomparable. I obeint la primera llei de les relacions sentimentals, també em va fer enyorar i patir molts dies i moltes nits, quan es complicava la vida per triomfar en la política, i quan va voler defensar els seus principis i els seus drets amb les armes a les mans.

Estava convençuda, i encara em dura, que tot allò van ser hores malbaratades, perseguint èpiques egòlatres, durant les quals podia haver procreat molta bellesa poètica. I alguna vegada fins l’hi vaig dir obertament: «Deixa’t de política i concentra’t en la lírica», li etzibava. Però ell, envanit com un semideu, estava convençut que el seu pensament era igualment extraordinari en tot el que emprenia: la poesia era la passió íntima, però abassegar el poder al comú de Florència era la col·lectiva; la d’un líder que transporta el seu poble a través del desert i és capaç de separar les aigües, roges, blanques o negres, per arribar a la pàtria promesa. S’enganyava com un nen: gaudia d’una màgia per al vers que només una dotzena d’homes i encara menys dones havien assolit en tota la història, però com a polític i militar només n’era un de tants, potser per sobre de la mediocritat però lluny de l’excel·lència. No ho va voler acceptar ni en el llit de mort, ara fa mig any. Coses de mascles, que sovint es perden per l’orgull. No en tenia prou amb el fet que els seus propis coetanis el consideressin un rei del Parnàs? I ara! Ell havia de fer-ho tot, absolutament tot, més bé que ningú. Era un adorador del perfeccionisme absolut i de la idea que tenia de si mateix, pobre innocent!

He de reconèixer, tanmateix, que d’aquesta debilitat emocional (per dir-ne d’alguna manera), en va sorgir la seva obra magna i magnífica, la qual ell va batejar La Commedia i no sé quin editor o quin carnús hi va afegir el Divina. Ximpleria que va entusiasmar l’autor, naturalment, convençut que la seva creació superava les capacitats dels humans i potser fins i tot les dels semideus.

El fong que va gestar l’obra, majúscula però terrena, va provenir d’aquella maleïda poció màgica que el senyor Fernandó havia obtingut del seu cosí, una mena de borni contrafet que ell havia mitificat. La Dolça n’havia pres dosis assenyades unes quantes vegades, i assegurava que els primers sonetons els havia escrit, o almenys intuït, sota la influència d’aquella droga. Jo només l’havia tastat una vegada, cedint a la tossuderia del Durante, i m’havia passat (o traspassat) tres hores discutint tossuda amb la Mort perquè em concedís un dia més d’alè. Havia estat una de les pitjors experiències de la meva vida i m’havia jurat que mai més. El Durante, en canvi, havia trobat un remeier capaç de proveir-lo del verí, i quan les muses parnassianes no li festejaven el cervellet, ell l’estimulava amb una tanda de màgia (anava a dir negra, però el cert és que procura visions de tots colors i qualsevol signe). Fou així com, una nit d’hivern que nevava com si Déu volgués sepultar el món, el Durante es va transfigurar durant hores davant de la llar, i es va il·luminar amb les pararealitats que copsava en les flames i en les brases, en el fum i la remor de la tempesta... i encara després vam passejar descalços sobre la catifa nívia, tova i prenyada de visions. Va ser aquella mateixa nit, quan una alba perlada s’ajeia sobre la neu com una carícia, l’instant sublim en què el poeta, posseït per una inspiració màxima, va començar a omplir fulls de papir amb dibuixos, esquemes i notes, on transcrivia els turments i els paradisos que havia entrellucat o al·lucinat al llarg d’aquell colossal viatge.

—Nou cercles, ho veus?! —em deia febril, mostrant-me o no els croquis que gargotejava—. L’Infern té nou cercles...! Com un... zigurat cònic invertit de proporcions titàniques!

—Invertit?

—De cappervall!

—Però... els de dalt caurien, no? —vaig mormolar, dissimulant una espurna de sarcasme.

—No, dona, no: els seus pecats els tenen collats al lloc que els correspon. Sigui per les mans, pels peus, pel coll... o pels collons!

—Se’ls hi arrancarien.

—No entens que allà regeixen unes altres lleis, pel que fa a la física, la química i la matemàtica?

—Ah, esclar: poden estar penjats per on sigui, durant segles, sense esqueixar-se.

—Exacte! Si es porten bé, i es penedeixen de cor, potser amb el temps ascendiran al Purgatori, on... —pausa de desesperació—, merda, merda! El Purgatori no l’acabo de veure.

—I el Paradís?

—Ah, sí, el Paradís l’he clissat perfectament a la font nevada que ara brilla davant de casa. Té nou esferes ascendents que giravolten en perfecta harmonia, i al centre...

—T’hi has vist tu —em vaig aventurar, mossegant-me un llavi per no esclafir a riure.

El Durante parlava sense mirar-me, potser fins i tot sense escoltar-me, perquè la seva veu possessa li omplia tot. Però, de sobte, va aturar el llapis amb què dibuixava l’Univers que acabava de descobrir, per mirar-me de fit a fit.

—Com ho saps?

—Ai, Déu meu!

El poeta transfigurat va inspirar i esbufegar profundament, com si una interferència el fes dubtar fugaçment de tot plegat.

—Ja sé que no soc Déu, en el sentit teista del terme, estimada Beatriu. Però... ¿et puc demanar un favor?

—Que me’n vagi a dormir? T’ho agraeixo de cor: estic morta. Vull dir extenuada. Però m’has de prometre que no prendràs ni una gota més d’aquest coi de droga. Avui almenys.

—Promès i jurat. Soc una mica esbojarrat, ho confesso, però també prou lúcid per adonar-me dels límits.

—Segur?

—Més o menys.

—Doncs fins demà, més o menys. Mira de no prendre mal.

Això va ser poc abans que l’ambició de la política el recompensés amb el càstig de l’exili, i per tant no sé amb quina assiduïtat va recórrer a aquell beuratge increïble per acabar de copsar i procrear el seu univers poètic. Probablement moltes vegades, perquè entre la nit immemorial de la nevada i la conclusió de l’obra van transcórrer nou o deu anys. La Commedia aleshores ja tenia una certa fama entre els mecenes i els poetes de l’època, perquè el Durante, sempre àvid de reconeixement, n’havia donat a conèixer diversos cants entre els cercles selectes. Va gaudir deu o dotze anys d’una admiració creixent, i el dia que el Vicari Imperial Cangrande I de Verona li va anunciar que sufragaria la traducció de la seva obra magna al llatí i al francès (me’n recordo com si fos ara), el vaig veure llagrimejar per primera vegada. Cal reconèixer també, perquè totes les monedes tenen dues cares, que poques vegades l’havia vist tan enrabiat com quan, dos o tres anys més tard, va descobrir que Cangrande ho havia dit sense intenció ni fonaments, i no havia fet res per complir la promesa. No dubto que aquest va ser el motiu pel qual va abandonar un exili daurat a Verona i se’n va anar a Ràvena, on es va establir fins a la mort.

No vaig poder acomiadar-me’n. D’entrada perquè va contraure la malària i no s’hi podia acostar ni Déu (perdoneu-me la blasfèmia), en segon lloc perquè jo ja tenia setanta-set anys i poca salut, i en tercer i cabdal, perquè em vaig assabentar de la desgràcia quan ja s’havia esdevingut. De fet, me’n vaig assabentar un parell de dies després, quan el missatger que em portava la seva última carta m’ho va explicar tot.

* * *

Segurament hauria d’estroncar el relat en aquest punt tràgic i líric a parts iguals. La mort d’un geni a l’edat de cinquanta anys és en si mateixa el panegíric més sincer que ningú li pot escriure. Quantes lletres excelses, quanta bellesa ens podria haver regalat, si hagués tingut la fortuna de viure almenys com jo! En dues dècades, el Durante podria haver escrit qui sap quantes comèdies, sàtires i tragèdies, sempre terriblement humanes i sempre transcendents cap a la divinitat.

I, a pesar de tot, no em sé estar de donar la meva opinió, per subjectiva que sigui. Em consta que els estudiosos, els mestres de la mètrica i fins i tot la gent en general la veneren com si fos un evangeli de l’art poètica, però jo, per no pecar d’hipocresia, he de confessar que la Commedia em va decebre profundament. Dit això, cal remarcar amb majúscules que la capacitat de síntesi i d’innovació sintàctica, el ritme dels tercets encadenats (que segons deia va inventar expressament per a l’ocasió), tota la cabalística matemàtica i la miríade de símbols tant de la tradició hel·lènica i romana com de la doctrina catòlica són únics en l’espècie i per tant confirmen l’obra com a immortal.

És el fons allò que sovint em sembla banal, com si es burlés dels condemnats amb la prepotència de qui no ha tirat mai la primera pedra, de qui no ha trencat mai un plat, ni tan sols petit. Aquesta va ser la primera angoixa: l’autor es considerava immaculat, per sobre dels mortals normals, i, per més que el judici suprem depèn de la divinitat, es permetia burlar-se’n i ridiculitzar-los.

Pitjor encara: en molts passatges abusava del dret de sàtira per denunciar i blasmar públicament aquells que en passat o en present considerava enemics seus. El recurs pot arrancar una rialla fàcil del públic senzill, però perd la gràcia formidable de tendir a la universalitat a canvi d’una anècdota puntual. Resumint-ho amb una contradicció descarada: l’autor construeix tota la creació a major glòria de Déu, però no es priva d’aprofitar-la per a enveges i esquires terrenals estrictament seves. I valgui com a exemple el personatge de Guido Cavalcanti (un altre compositor de sonetons), contra el qual el Durante havia lliurat cent complots. A la Commedia, l’autor el condemna al sisè cercle de l’Infern per heretge, pel simple fet de ser un ateu confés. Deixant de banda que el Cavalcanti, en pau descansi, no fos sant de la meva devoció, temo que a mi em tocaria exactament el mateix estrat.

No és pas aquest esperit venjatiu i despòtic el que jo entenc de la figura gegantina de Jesús, ni en els quatre Evangelis considerats autèntics ni en mitja dotzena dels altres que he aconseguit trobar. Malgrat les prohibicions i el risc inherent. Confesso, això sí, que tot i l’admiració que Jesús de Natzaret m’inspira, la fe dogmàtica del Durante en l’Església romana i apostòlica com a màxima autoritat a la Terra no em va semblar mai ni del tot sincera ni gaire intel·ligent. En conseqüència, això tampoc no m’agrada de la composició magistral del meu amant idolatrat. No sé com s’ho hauria agafat, si li hagués dit tot això a la cara, però ara que hi penso, tot i que me’n va recitar un gavadal de fragments i el vaig aconsellar en més de quatre correccions, no em va preguntar mai obertament què en pensava. De fet, no parlàvem mai ni de religió ni de política, ni de si es confessava d’adulteri cada dos per tres, o si demanava clemència a Déu personalment. De fet, parlàvem molt de poesia, de l’essència de les estacions, de les presències dels núvols i les muses de les tempestes. I també passàvem moltes hores en silenci, potser les més exquisides, passejant o escrivint, escoltant els ocells o la llar, o fent l’amor a poc a poc.

Resulta irònic que, entre dues plomes líriques tan sàvies com Durante Alagherii i la meva tieta Dolça, l’atzar hagi decidit que havia de ser la meva prosa prosaica la que descrigués aquest retall rexic de la història insondable de la humanitat. I encara sort que les muses m’han ajudat una mica també a mi: últimament, per no patir tant les malures de la vellesa ni les afliccions del pensament, m’he aviciat a la droga màgica de l’enyorat Ponç Fernandó. Amb mesura, però cada dia. Quan va morir el Durante, se’m va ocórrer fer-la servir per posar fi als meus dies sense dolor, i potser m’hi decidiré ara que ja he escrit el que volia escriure. Ara, en tot cas, ressuscita la primavera i suïcidar-se seria desconsiderat. Quan arribi l’hivern, m’ho tornaré a plantejar; si encara soc viva, esclar.

No haver tingut cap fill, que molta gent creu la catàstrofe més gran de qualsevol dona, a mi no m’ha preocupat mai. Tenir-lo amb el Durante ens hauria perjudicat a tots tres, i carnalment no he conegut mai ningú més. Potser tenen raó les males llengües que asseguren que soc una bruixa estèril, però s’obliden que he aconseguit ser acceptablement feliç i, encara més important, que no he fet mai mal a ningú. Voluntàriament, almenys.

L’única rèmora que m’enduré a la tomba, i ara que l’hora es va acostant cada dia em pesa més, és no haver trobat la manera de fer saber al món, a poder ser a tot el món, que la veritable inventora dels sonetons va ser la meva tieta, la dolça Dolça. Ni el Durante ni el Cavalcanti ni granotes en vinagre.