Читать книгу Les muses - Jordi Cussà - Страница 9

És divendres i estic francament emprenyada. O estressada. O encara més coses. És un divendres de juny més xafogós que molts d’agost, i m’havia promès escapar-me del despatx a l’hora de dinar i passar-me la tarda nedant al mar. Però just llavors s’ha presentat el senyor Antoni, àlies el torracollons, amb una llista de projectes que, segons els seus dogmes de mercat, no tenen cap possibilitat de generar beneficis. Li hauria d’haver dit que m’ho enduria a casa i m’ho miraria el cap de setmana, i fotre el camp a pesar de tot, perquè fet i fet la directora de l’editorial encara soc jo. El problema és que els tres propietaris, entre els quals el meu tiet octogenari, tenen la mania de voler guanyar diners amb un negoci que no en dona, i en referència al màrqueting respecten el criteri del garrepa Antoni per damunt del meu.

Total: he dinat amb ell de mala gana, i per tant sense, i li he aguantat la llauna fins a les cinc, defensant les meves propostes. El més divertit, el que més em regira els ovaris, és que el cabró ni tan sols se’ls llegeix, els originals! Els avalua segons un seguit de barems referits a la trama, les vendes d’obres anteriors de l’autor/a, la celebritat a les xarxes socials i l’interès dels mitjans informatius (sobretot la puta tele). Diu que ho compensa amb els informes de lectura que li procuro, però dubto que el desviïn ni un mil·límetre de la seva veritat patètica. Paciència, Adriana: si abans no cau mort d’un restrenyiment, l’any que ve es jubila.

Com que he vingut amb la moto, tenia esperances de no patir gaire els inevitables embussos dels divendres, però avui Murphy em té al punt de mira i, quan ja era a l’autopista, he topat amb un accident múltiple. O sigui que he acabat matant el temps literalment, amb un gintònic de batalla, a la terrassa semidesèrtica d’una gasolinera inhòspita. Com que vull desenganxar-me del vici, només he agafat el mòbil un cop: per avisar a l’Ili que no baixaria a la platja a nedar perquè arribaria massa tard. Ell, de bon humor, m’ha proposat anar a sopar arran de mar i passejar després pels blancalls: a les onze i dotze sortiria la lluna, més plena que un coit (gasta metàfores de tota mena, l’Ili). Tot seguit, m’he obligat a apagar el mòbil i m’he concentrat a fondre el pensament amb el silenci brut de l’entorn. Jo en dic ioga conceptual: es tracta d’aprendre a despensar el riu implacable de les idees; o sigui, deixar-les fluir i fluir fins que s’aprimen i s’esvaeixen. Cal una certa disciplina i una mica de pràctica, això sí.

A tres de set, finalment, arribo a casa emmurriada i extenuada, i me’l trobo a la terrassa amb una cervesa glaçada als dits i el portàtil adormit damunt la taula.

—N’hi ha que viuen bé, eh?

—Hola, carinyo. Vols un...?

—Me’n vaig a la dutxa.

—Vinc a fregar-te?

M’ho rumio un segon.

—Estic més rígida que un cable.

—Doncs esperem que s’afluixi, no fos que m’espetegués a la cara.

Em rego amb aigua tèbia tres minuts sencers, i després, oh meravella, la canvio per freda. Em rento una mica el cap, les aixelles i els baixos, i surto molla a la terrassa amb una samarreta llarga i el cul a l’aire. Sé que això li excita una mica rexica la imaginació, a l’Ili, i a mi també, per reflexiva. Per gaudir del desig a pler a mitjanit (és un exemple), s’aconsella anar carregant les piles tot el dia.

Ara resulta que el noi s’ha posat a escriure de veritat i li noto aquella tensió extàtica, l’orgasme diminut però absolut, latent i intransferible, d’anar abocant, com una fonteta de lletres, un mot rere l’altre, una frase rere l’anterior, per construir descripcions, diàlegs, idees i tota la pesca infinita.

Té la copa de cervesa gairebé buida i calenta, i em consta que val més no fer la pregunta, perquè sentir veus sempre distreu. Torno a entrar i li deixo a la taula una cervesa freda i una copa congelada. Quan m’inclino, m’ho agraeix amb un xuclet al lòbul de l’orella i un somriure ensucrat, tot i que em mira sense veure’m perquè té el cap qui sap on. Com li envejo aquesta capacitat de creació, aquesta facultat genuïna per submergir-se dins un univers absolutament exclusiu, on genera entitats i omple el no-res gràcies a la força de voluntat d’explicar i d’explicar-se. Torno a entrar per inspeccionar l’apartament: una mica de feina domèstica m’ajudaria a descongestionar el pap. Però avui el noi s’ho ha currat prou: cuina, bany i roba, i el terra ben fregat! Fins i tot ha canviat els llençols, que potser no calia. Em podria posar a planxar, això sí, perquè l’Ili no ho considera necessari, però a mi tampoc m’agrada. Així que entro a la cuina, em preparo un gintònic suau però deliciós i surto a la terrassa a prendre el sol de veritat, nua com un llimac, amb un exemplar de Les metamorfosis que fa sis mesos que arrossego a la consciència. Recordo un cop més la paradoxa dels lletruts, com ho va batejar l’Ili: a l’adolescència i la joventut, llegim de tot i molt, i així aprenem a triar els fruits exquisits dels bords. Això ens prenya de vocació i, amb un esforç considerable, algunes aconseguim convertir-nos en professionals; jo, per exemple, com a editora, i ell a l’aventura dels autors. La ventura, tanmateix, amb el temps es capgira com una serp que ens va enroscant i ofegant i, quan ens n’adonem, l’escriptura o les lectures professionals ens han pres el temps de llegir el que voldríem. Gairebé a totes les meves companyes de l’editorial els passa el mateix; i gairebé a totes les escriptores i escriptors que coneixem, si fa no fa. Algunes, com l’Alba o el Llorenç, s’ho agafen amb la tossuderia de les onades i, un parell de cops l’any, es regalen un parell de setmanes sense escriure ni llegir res professionalment, per delectar-se com cigales amb aquelles lletres immortals que totes voldríem escriure. O almenys editar.

L’Ili s’ha aixecat al cap d’una estona per buidar líquids i m’ha preguntat si havia reservat taula: és divendres, ha dit, i potser no en trobarem enlloc. Enlloc es refereix als dos o tres llocs que ens agraden, i especialment a aquell on, des del primer pis, se sent la conversa i el perfum de l’onatge. Hi he trucat i he reservat la taula del racó, que per sort era lliure. Potser Murphy ja m’ha deixat de banda avui, he pensat.

Sobre les nou ens hem dutxat, per separat per no malbaratar l’excitació latent amb un clau impulsiu, i hem baixat amb la moto fins al passeig marítim. Hem caminat mitja horeta a pas de iaies, i ens hem aturat al nostre racó preferit a contemplar l’últim alè de sol ponent. Després d’unes morrejadetes assossegades com el rastre de saliva d’un cargol bover, m’ha recitat un sonet que li ha enviat aquesta tarda la Jèssica, la seva neboda de disset anys, que pel que sembla serà una altra ferida de lletra com nosaltres. L’Ili té una memòria que no se la mereix i, si és curt, li basta llegir un text un cop amb atenció per retenir-lo un parell de mesos sense esforç. I si el poema o la citació de torn li ha tocat la fibra una mica, pot ancorar-lo al rebost profund i no oblidar-los mai més. Això també em fa enveja però no tanta: jo puc revisitar pel·lícules antigues, i gaudir-les com si no les hagués vist mai, mentre que ell «se les sap fil per randa» fins i tot a contracor.

Per una poeta menor d’edat, el sonet de la neboda és francament bo. Sospiro: a més del punt d’enveja genètic, que ja tinc assumit, em fot molta ràbia. Em vaig submergir en el negoci editorial per poder obrir una porta, o almenys una finestra, a persones que tenen el do de teixir paraules amb enginy i gràcia, però no tinc ni la més puta idea de com gestionar-lo i fer-lo arribar al públic. He arribat a dirigir una empresa amb prestigi i recursos, però encara em trobo igual: sovint no sé com editar-ho i donar-ho a conèixer amb dignitat. L’Ili sol dir que la literatura, a Catalunya i potser a tot el món, està a punt de morir d’èxit. La tecnologia actual permet fer un llibre amb la mateixa facilitat que un pet, de manera que tothom sense excepció, sàpiga escriure o no, pot engendrar un text i publicar-lo sense dificultat. En conseqüència, la majoria d’editorials, i especialment les grans, no s’impliquen en el que publiquen, tret que sigui un producte etiquetat com a comercial. La qualitat se’ls en fot i, amb l’afany de guanyar-ne molts i de pressa, l’ofeguen a còpia de màrqueting i sobreexplotació.

—Hauríem de muntar una editorial sense ànim de lucre —remugo disgustada.

—Ja fa anys que t’ho dic. El problema és de què viuríem. Tu ets filòloga i podries tornar a la docència...

—Vols dir a la indiferència! Ni boja.

—...però jo no tinc títols ni per anar a pixar.

Ara me n’ha fet venir ganes, aquest ruc. De pixar, vull dir. Així que, xino-xano, fem via cap al restaurant assaborint una bombolla espontània de felicitat rutinària.

—Jo almenys jugo a la loteria —em defenso, reprenent el fil de l’argument—. Tu, com que ets un hippy, ho consideres una trampa capitalista.

—És una trampa capitalista. Però tant de bo et toqués el premi gros.

—Això és contradictori, Ili.

—Com tot. Ja ho va dir l’Hereu de la Creu: que la mà esquerra no sàpiga mai què cony carda la dreta.

—Em pensava que es referia a un triangle amb la Maria Magdalena i una amiga seva.

L’Ili esclafeix una rialla.

—Ben trovatto. Però força blasfem.

—Per què? Bé devia gaudir del sexe, no, el profeta?

L’Ili s’ho rumia un moment.

—És de suposar. Tot i que hi ha gent que no ho necessita tant. —I llavors canvia de to arronsant les espatlles.— La veritat és que no m’importa. El que compta és que en gaudim nosaltres.

—Tu sí que’n saps, torero!

—Va, no’t passis.

Hem arribat a destí i deixo caure a una claveguera la llosca del porret que hem compartit. M’he proposat no parlar de negocis, no fer desafinar l’harmonia parlant de negocis, fins demà al matí com a mínim, però després d’asseure’ns i escollir els comestibles i els bevibles, l’Ili entrecreua els dits, reposa les mans al caire de les tovalles, negres com la nit, i em festeja els ulls amb un d’aquells somriures que em despullen l’enteniment.

—No sé per què intueixo que m’has de dir alguna cosa, potser una mala notícia, i que ho ajornes per no espatllar la vetllada.

—Tu tens poders telepàtics, lluç i fer!

—Ja’ns coneixem. Si t’ho quedes entravessat a la tràquea, serà pitjor.

M’ho rumio un moment.

—Suposo que tens raó.

Li confesso que són males notícies, que, de l’acord verbal que havíem pactat com a avançament de la seva novel·la en construcció, ja farem molt si en salvem la meitat. És una porcada, em consta, i ja no sé si soparé de gust. L’Ili per sort s’ho agafa amb un xuclet zen.

—Bé, això sí que val més discutir-ho dilluns. I amb el teu estimat comptable, més que amb tu.

—Ja saps que, quan es tracta de calés, és de marbre, aquell.

—Però ell també hi era el dia que ho vam acordar verbalment. Segur que no es voldrà arriscar a un perjuri.

—Vas fort, Virgili!

Afortunadament, ara ens porten l’amanida de llagostins i salmó fumat, i brindem amb un blanc bonic i un somriure que ho esborra tot. O almenys ho pretén, perquè al cap de res cadascú comença a tibar un cap de cabdell pel seu costat. A contracor, sí, però els humans som així.

Ell pensa que la meitat dels cinc mil euros que vam acordar només són dos mil cinc-cents, que no li arriben ni per sobreviure un trimestre. I es torna a dir, com mil vegades abans, que no es pot vendre una feinada artística de tres o quatre anys, una feinada que probablement suma quatre o cinc mil hores de treball efectiu davant de l’ordinador (sense comptar el temps de reflexió ni el que s’esmuny en blanc quan la font no raja), pel que un tècnic qualificat guanya en un mes.

Jo penso que potser em vaig equivocar en oferir-me a publicar-li la novel·la, però la veritat és que em va agradar la idea, que m’agrada molt l’esquema i els trossos que ja en té al sac, i que encara ara vull publicar-la. Llavors especulem a duo (un cop més) que potser li aniria més bé amb un altre segell.

Després entreteixim dos somriures tendres per deixar les cabòries en un calaix feixuc de la memòria, i reprenem una conversa senzilla (sobre la teca i la política i l’emergència climàtica). I de passada ens concentrem a assaborir un sopar que ben just si ens podem permetre. La vida cada dia és més dura fins i tot per als presumptes privilegiats. Quan ens porten les postres, l’Ili em mira amb una expressió de trapella que no sorgeix de la libido.

—Què et sembla si ens n’anem a casa i ens prenem una dosi petita d’allò nostre?

Arrufo les celles, el nas i els llavis.

—Jo m’he llevat a les set i arrossego son endarrerida. La meva idea era fotre un clau maco i dormir deu hores seguides.

—Només un de maco, Iana?

—O dos. Si volsss... i potsss.

—Home... Vull dir, dona, ja saps que al segon normalment ja em falla la molla.

—Sort que tens altres recursos —replico, mentre li poso els dits d’un peu descalç sobre el paquet.

—Sí —corrobora ell, tancant les cuixes per augmentar la pressió, mentre m’ensenya la punta de la llengua—. Tinc una llengua ràpida i precisa com la d’un escurçó. Però més constant i sense verí, que quedi clar.

—I ja se sap que les dones sempre caiem en la temptació de les serps.

—Amén. Vull dir, anem.

Arribem a l’apartament i, mentre ell prepara un gintònic guapo per a mi i un te verd per a ell, jo em cargolo una canyeta d’haixix bo i espio el final del capítol de la Beatriu. Quan surt li pregunto:

—Com és que t’acarnisses així amb la Comèdia? M’has dit cent vegades que és una meravella.

—D’entrada, no soc jo qui parla: és la Beatriu —contesta en to innocent, deixant els gots damunt la taula—. I de sortida, la Comèdia m’embruixa perquè, si la llegeixes en veu alta, és música pura: com una partitura per a rapsodes. Però la dissecció que fa la Beatriu del contingut de l’obra, i del caràcter de l’autor en relació amb l’obra, em sembla força encertada. He dit.

—O sigui que ara et dediques a fer crítica literària dins la novel·la?

—En una novel·la pots parlar de totes les coses hagudes i inventades. Pots renegar de Déu i del Dimoni i de tot el que et doni la gana. És la gràcia de la creació.

—No te’m deus estar tornant pedant, eh?

L’Ili frunzeix els llavis bo i arrufant les celles.

—Espero que no. Vade retro.

Faig un tast del gintònic i li pico l’ullet: a cap local d’enlloc no me’ls fan tan al meu gust.

—Deliciós. Si no te’n surts amb la literatura, pots muntar una cocteleria.

—Molt simpàtica, vós.

Ell somriu paint la broma i jo esclafeixo una rialleta assaborint-la. Torno a mirar el portàtil, la pàgina on s’acaba el capítol, i faig la pregunta inevitable:

—I el següent colós il·luminat per les muses de la poció que-tot-ho-pot, qui serà? Petrarca, Boccaccio, Michelangelo o Leonardo da Vinci?

—Petrarca i Boccaccio són coetanis de Durante i la Beatriu, i hauríem de mirar de fer un salt en el temps, si no aquest monstre serà més llarg que Guerra i pau.

—Ah... Això ens ajudaria molt a editar-la i guanyar-hi una fortuna.

L’Ili fa un tast del te i fixa els ulls en la lluna sospirant.

—Ho dius com un retret. Qui pogués escriure una novella com Guerra i pau, ni que morís sense veure-la publicada!

—No diguis rucades, carinyo. La majoria de semigenis que no són reconeguts, acaben sonats com Van Gogh o suïcidant-se com Kennedy Toole.

—Qui és aquest?

—L’autor d’Una confabulació d’imbècils.

—Ah, sí, pobre John. —I després d’un altre tast de te, bufant la vora com els nens abans d’acostar-hi els llavis:— Valdria més criar porcs.

M’ho rumio un segon, com si no fos una metàfora sinó una manera perfectament honrada de guanyar-se la vida.

—Criar porcs deu ser més fàcil i més rendible —però rectifico—, tot i que hi ha artistes de totes les disciplines que es guanyen la vida de conya.

—Canviem de tema, amorina, que em destremparàs l’esperit.

—Ui, no: això sí que no ens convé.

Ell, que estava dret al meu costat, s’acosta a la mànega del jardí, l’engega fluixet en mode esprai, i s’asseu a terra davant meu per rentar-me els peus amb l’amor de Jesús, però a vessar de sensualitat.

—La veritat és que soc l’home més afortunat del món. No entenc que una nimfa tan guapa com tu, en la floració de la vida adulta, en comptes de triar un apol·lo modelat al gimnàs, es vulgui enrotllar amb un iaio de cinquanta-dos anys mig calb i força panxut.

—Això ja ho hem discutit abans. Els homes quasi sempre somieu amb models esculturals de vint-i-cinc anys. O menys. Jo valoro altres coses.

—Sort en tinc.

Ara començarà a esquitxar-me les cames i les cuixes, el sexe i el tòrax, i jo em trauré les calces i la samarreta. Després començarà a besar-me i llepar-me aquelles zones i racons on tinc més sensibilitat: entre els dits dels peus; a la sofraja dels genolls; a l’interior de les cuixes... fins a centrar la boca en la vagina i explorar amb les mans els engonals, els pits i la columna vertebral fins al foradet de l’anus. Jo amb un peu li masegaré els testicles i el fal·lus per un costat dels bòxers, i amb les mans li agafaré el cap, perquè noti quan cal alentir o apressar allò que en diuen el cunnilingus (com pot ser que una cosa tan deliciosa tingui un nom tan lleig?). M’escorreré gairebé segur al cap d’uns minuts perquè no ens hem follat des del dilluns, i ell, si no ejacula simultàniament com li passa sovint, s’aixecarà i m’acostarà el gland als llavis. Després, ens fumarem una canyeta junts i encollarem un bon glop de nit. I, si ens hi veiem amb cor, ens aplicarem a una còpula tranquil·la. Potser anal perquè confesso que m’encanta masturbar-me vaginalment mentre ell em penetra i escorre’m pels dos brocs al mateix temps.

Al cap de res, em quedaré mig adormida sobre el sofà i ell m’agafarà en braços i em durà al llit, ni que sigui esbufegant una mica. I abans de marxar a posar-me les banyes amb les putes muses fins que l’alba li trenqui l’embruix, a cau d’orella em confessarà que el capítol quatre probablement no versarà sobre la plèiade de llumeneres del Renaixement italià, sinó sobre nosaltres dos.

—Tinc intenció d’explicar aquesta vetllada amb tels i fanals.

—Pobre de tu —protesto adormida—. Juro que et mato.