Читать книгу Poesia - Jordi de Sant Jordi - Страница 11

I

Veig d’Amor aplegat tot el poder

i sobre meu ja posat el seu setge;

no me’n salva ni força ni enginy ni saber;

tant hi estic atrapat, que no sóc lliure

de perdre-hi el cos, l’ànima i tots els béns;

perquè no puc sofrir la vida aspra

ni passar les nits en blanc, tant de trasbals

pateixo que a la fi hauré de rendir-me.

Ajustat vey d’Amor tot lo poder

e sobre me ja posat son fort siti,

sí que no·m val força, ·njeny ne sauber;

tant suy destrets, que no·m tinch gens per quiti

de perdre·l cors, l’arma e tots los bés,

car ja no puch sofrir la vida streta

ne·l tresnuytar, tan fort càrrech ay pres:

per què la fi me covendrà que·m reta.

II

Ni viles ni castells podrien resistir

atac tan gran sense bones defenses

i gent valenta que els protegís;

amb aquest socors, prevaldrà la raó.

Però jo, que sóc tan feble a defensar,

sense mur ni fossat ni merlet ni torre,

que no em puc fiar de la meva gent,

mireu si estic a punt de morir aviat.

Burchs ne castells no crey tant se tingués

a poder gran sens fornida retreta

e bona gent que l’hage ben deffés,

y ab tal socors si·s té, fa raysó dreta.

Mas eu, qui suy tan flachs per defensar,

sens mur, sens vall, sens merlet ne verdescha,

que de mes gens no pusch gaire fiar,

veyats si stich en so que tost perescha.

III

Els meus sospirs són armes que disparo,

que no tinc res millor de què servir-me,

i els gemecs són bombardes per tirar

contra la que intenta destruir-me:

vet aquí les municions amb què compto,

amb què em defensa el cor al seu fortí;

però us confesso que no crec que mai

per la seva força d’aquest perill escapi.

Mey sospir són le trabuch qu·eu despar,

qu·altre millor no tench de què·m servescha,

e li gemechs bonbardes per tirar

en contra ley que puny que·m destroescha:

e vets aysí tots los pertrets qu·eu hay,

ab què·m defèn mon cor dins en sa força;

mas bé us say dir que no creu que jamay

per lur força d’aycest perill storça.

IV

Els meus cinc sentits em fan neguit;

són els meus soldats, però no m’ajuden;

perquè veig prou que a tots els plau

que ho perdi tot fins a deixar-hi la pell.

I, doncs, mireu si no m’han de trair:

no puc sortir-me’n ni a la rereguarda,

perquè els he vist parlamentant

amb l’enemic sobre com matar-me.

Li meys cinch senys me donen plus d’esmay,

car són mas gens ez algú no m’esforça;

c·ans vey que bé a cascú d’ells li play

qu·eu perda tot quant ay fins a l’escorsa.

E, donchs, vejats si·m faran trahimén:

no puch canpar, cert, a la derreria,

qu·eu los ay vist star a parlamén

ab l’enemichs, tractajant que m’aucia.

V

M’han traït, oh Déu!, els ulls adolorits,

tristos i delerosos, que així m’he perdut;

m’han traït com folls els cinc sentits;

per golafreria m’ha traït el meu cor,

i així al dany postrem m’han dut,

que ja no sé de mi què puc fer-ne,

ni de res puc rebre ja més mal,

i no veig ni trobo qui m’ajudi ni defensi.

O Déu!, bé m’an trasit mey ull dolén,

trist, envegós c·aysí perdut me sia;

bé m’an trasit mey sinch sens follamén;

bé m’à trasit mon cor per glotonia,

sí que m’an duyt en lo pus strem dan,

que ya no·m say de me quin pertit prenda,

e no·m pusch ja tenir pus de re dan,

ne vey ni trob qui m’ajut ni·m defenda.

VI Tornada Reina d’honor, en qualitat de capità

em lliuro a vós dins de la vostra tenda

mentre em respecteu la vida sense engany,

i, si no ho feu, no en tindreu bon rescat.

Tornada Reyna d’onor, en loch de capitan

me don a vós e·m ret dins vostra tenda,

ab que·m salvets la vida sens engan,

e, si no u fets, no n’haurets bon·esmenda.

VII Endreça Amor, amor, no veig que hàgiu fet tant

vencent a algú vençut que se us rendeix;

però Jordi es dóna i us absol del dany

fins que, un cop mort, algun dia us el retorni.

Endressa Amors, Amors, no vey c·ajats fet tan

de vençre hom vençuts que vos se renda;

mas Jordi·s ret que vos absol lo dan

ffins, com és morts, qu·en algun temps se renda.