Читать книгу Ficció i realitat a l'Espill - Josep Guia Marín - Страница 5

PRESENTACIÓ

Hi ha obres que són inexhauribles, i l’Espill n’és una. Contràriament a les pretensions d’haver-ne fet edicions o estudis definitius, l’Espill es resisteix a ser tancat per ningú, en el sentit de ser entès i fixat de forma apodíctica. Sempre ens quedarà, si més no per molts anys, algun passatge d’interpretació incerta, algun fragment de puntuació controvertida, alguna referència de fets o personatges desconeguda. No obstant això, cal dir que les successives edicions i aproximacions crítiques que ha merescut l’obra han contribuït poderosament a la fixació i interpretació del text, com tindrem ocasió de comentar més endavant. Però l’Espill és, a més, una deu de recursos lingüístics, un devessall de lèxic i fràsic tan extraordinari que sempre sorprèn i corprèn, que el converteix en un dels grans tresors de la llengua catalana. D’una llengua catalana que va adquirir el cim de la seua potencialitat expressiva literària a la València de la segona meitat del segle XV.

En aquest llibre, en primer lloc, hi ha una introducció a l’Espill, amb la doble intenció de facilitar-ne el coneixement a un lector nou, i de refrescar la memòria als qui ja coneixen l’obra, amb la qual cosa podran resultar més planeres i entenedores les referències al text. Així doncs, s’hi fa una descripció de l’Espill, amb l’exposició sumària del contingut i el comentari dels aspectes més rellevants de la seua transmissió textual (el manuscrit, les edicions, el títol, l’autoria, les traduccions...). El segon capítol es destina a les fonts de l’Espill, de manera que, mitjançant l’aplicació del mètode de les concordances fràsiques, s’hi presenten molts fragments d’obres que, per llurs característiques temàtiques i lingüístiques, poden ser precedents directes de certs fragments de l’Espill; entre aquestes obres, n’hi ha que ja eren tingudes com a fonts i n’hi ha que són aportacions noves. Al capítol tercer, s’hi aborda en profunditat la qüestió de la temporalitat de la vida de ficció del personatge protagonista, que és qui fa de narrador/escriptor de l’obra, amb un tractament sistemàtic de totes les dades, internes i externes, per tal d’obtenir-ne resultats fiables; això m’ha permès posar de manifest alguns anacronismes entre el temps de la vida fictícia del protagonista i determinats fets històrics mencionats a l’obra, de data coneguda; així mateix, he provat de demostrar que la veu de l’obra, en primera persona, és la del narrador-protagonista des del primer vers. Al capítol quart, s’hi presenten les dates a quo per a la redacció de l’obra, és a dir, les dates que s’han de considerar com a fites inferiors en la cronologia de l’elaboració real de l’Espill. Al capítol cinquè, faig el balanç dels principals aclariments, correccions i novetats que aporta aquesta nova lectura, respecte d’estudis anteriors sobre el text i el context de l’Espill. Finalment, el capítol sisè recull una mostra comentada de l’extraordinària riquesa fràsica de l’Espill.

Aquest llibre prové, fonamentalment, del tercer capítol de la meua tesi doctoral en Filologia, la qual tracta sobre l’anàlisi fraseològica de l’Espill, feta a partir de la crea-ció d’una base de dades de 1111 registres, cadascun dels quals és dedicat a una unitat fràsica o a una unitat estilística continguda a l’Espill. Tanmateix, el capítol tercer susdit aborda qüestions de crítica literària textual i contextual, no sempre encabides dins el camp de la fraseologia però que m’he plantejat a partir del buidatge fràsic de l’Espill, per les moltes lectures i relectures pròpies d’aquest tipus de treball, en una perspectiva contrastiva amb altres obres. La recerca d’unitats fràsiques i estilístiques al text, la troballa de concordances temàtiques i lingüístiques amb altres textos anteriors o coetanis i l’anàlisi contextual d’episodis i de referències reals de l’obra, amb la pertinent indagació documental, han estat els factors que m’han empès a esbrinar amb detall alguns aspectes propis de la crítica literària, que havien rebut una atenció superficial o incorrecta, com ara la temporalitat de la vida fictícia del personatge narrador, les veus en el relat, l’aclariment de referències històriques i bíbliques, la datació de l’escriptura real de l’obra, etc. Així doncs, no tota la revisió crítica de l’Espill que ací es presenta prové de l’anàlisi fraseològica, però sí una bona part. En qualsevol cas, ha estat a partir de l’estudi fraseològic que m’he plantejat indagacions complementàries, de caire contrastiu amb altres obres literàries i de caire contextual, mitjançant la recerca documental en els rics fons arxivístics valencians del segle XV.

Quan em vaig doctorar en Matemàtiques, l’any 1974, tres anys després d’haver-ne obtingut la llicenciatura, poc imaginava que faria un segon doctorat en Filologia, l’any 2008. La primera tesi va anar seguida de molts anys de recerca matemàtica, mentre que la segona ha anat precedida d’altres tants anys de recerca en fraseologia. El punt d’inflexió cal datar-lo al voltant del 1990 i va estar motivat per dos fets.

Per una banda, quan es va establir a les universitats de l’Estat espanyol el reconeixement dels sexennis d’investigació, com a simples complements de productivitat –per bé que posteriorment se’ls ha dotat d’efectes acadèmics–, l’any 1989, es va dir que, en atenció als temps difícils (per a poder fer un treball reposat de recerca) que havia passat la Universitat, des de la darrera dècada de la dictadura franquista fins aleshores, aquell primer atorgament de sexennis es faria amb criteris molt oberts. Potser va ser així en algunes comissions, però no en la de l’àrea de Geometria i Topologia, on jo vaig presentar els meus treballs (una dotzena d’articles publicats en revistes internacionals, entre 1973 i 1988, amb referències de tots ells a Mathematical Reviews i Zentralblatt Math) i no m’hi va ser atorgat cap sexenni. Probablement, o jo (que havia tingut un cert protagonisme en la lluita per les reivindicacions dels PNNs i per la democratització i l’arrelament al país de la Universitat) o els meus articles (que eren de topologia general), no vàrem caure en gràcia a una comissió hegemonitzada per geòmetres i, dintre d’aquests, per membres de l’Opus. Així doncs, quedava clar que, per aquest camí, tenia ben difícil el meu futur com a investigador.

D’altra banda, per aquella època, Maria Conca iniciava l’elaboració de la seua tesi doctoral, Teoria i història dels proverbis catalans. Aplicació a l’estudi d’un corpus paremiològic del segle XVI, presentada el 1994, i em vaig convertir en el seu col·laborador, llegint textos clàssics catalans per fer-ne buidatges de parèmies, a fide proporcionar materials que Maria pogués analitzar i interpretar des de la teoria del text. El primer fruit d’aquesta col·laboració investigadora, que encara dura, va ser la publicació del treball de tots dos «L’ús dels termes paremiològics en la història de la literatura catalana» (1993). El reconeixement investigador en Filologia, no exempt de problemes per algunes actituds corporativistes i poc propícies als plantejaments interdisciplinaris, m’ha arribat posteriorment mitjançant la concessió de dos sexennis en aquesta àrea.

Així, per tot això, vaig canviar de línia d’investigació, sense deixar de fer les meues classes al Departament d’Àlgebra. Al capdavall, a la Universitat de València, des dels Estatuts del 1985, qualsevol doctor té dret a investigar en qualsevol línia de recerca i que aquesta recerca li siga reconeguda per la Universitat.

A partir de la dedicació inicial a la paremiologia, de la qual Maria Conca ha estat pionera en l’àmbit català modern amb la publicació del llibre Paremiologia (1987), hem anat ampliant el camp de recerca al conjunt de la disciplina fraseològica, tant amb plantejaments de caire teòric com en aplicacions diverses a l’estilometria, la didàctica, la història de la llengua, la traductologia, etc. Des d’aquesta perspectiva fraseològica, la meua àrea preferent d’interès ha estat centrada en la València de la segona meitat del segle XV, quan s’hi féu una producció literària extraordinària, molt rica fraseològicament, i quan s’hi presentaren, alhora, la innovació de la impremta i la repressió de la Inquisició. És per aquesta raó que també he dedicat treballs als aspectes històrics i contextuals que envolten els fets literaris, amb investigacions d’arxiu, com ara: «Dades biogràfiques sobre Jaume Gassull» (1999), «De Lo Cartoixà a l’Espill. Concordances textuals i dades contextuals» (2002), «Dades documentals d’interès literari (València, segle XV)» (2003) i «Anotacions de Jaume Roig sobre Roderic de Borja, Joan Roís de Corella i ell mateix» (2009).

En aquest llibre, doncs, tant des de l’anàlisi fraseològica (diacrònica i contrastiva) com des de la recerca documental de caire contextual, s’hi aporten diverses novetats per a la lectura i interpretació de determinats passatges de l’Espill, així com per a la datació i l’autoria de l’obra. Per això, cal congratular-se que l’Espill torne a l’actualitat, si més no per a tots els qui no voldran ignorar deliberadament les noves aportacions. Els lectors sou convidats, doncs, a conèixer una mica més l’Espill, a gaudir-ne i a parlar-ne.