Читать книгу Ficció i realitat a l'Espill - Josep Guia Marín - Страница 7

NOTA PRELIMINAR

Atesa la procedència i la metodologia fraseològica del treball i l’ús que hi faig de la terminologia pertinent, convé introduir d’antuvi la definició dels cinc conceptes següents.

Unitat fràsica. És una combinació estable de dos o més mots, que presenta les característiques de repetició, fixació i institucionalització, a més d’altres possibles i freqüents com idiomaticitat i anomalia. Les unitats fràsiques, d’acord amb Zuluaga (1980: 135-139, que no inclou les col·locacions) i Corpas (1997: 53-213), es classifiquen en no enunciats (col·locacions i locucions) i enunciats (fórmules i parèmies). Les col·locacions pertanyen a l’àmbit de la norma, les locucions al del sistema i els enunciats fràsics al de la parla. L’estructura d’una unitat fràsica comprèn des d’un sintagma format per dues paraules, com a mínim, fins a una oració simple o composta. A l’Espill he identificat la presència de 332 col·locacions –mig partit, humanal llinatge, mort sobtada, procés de pensa, els set manaments...–, 418 locucions –foc salvatge, del bec groc, indigne de descalçar la sabata (d’algú), mudar com el vent, treure’n joc, mot a mot, ni molt ni poc...–, 41 fórmules –Déu vos salv!, com diu la gent, bon (re)pòs tinga, saps que...– i 94 parèmies –No s’han de llençar perles als porcs, Més val casar que no cremar, L’amor primera és millor, Benaurat és qui per mal d’altre se castiga, Qui calla, atorga...

Unitat estilística. És la combinació de dos o més mots que, configurats formalment com una unitat fràsica, participen d’alguna de les característiques d’aquestes. Responen bàsicament a una creació pròpia de l’estil d’un autor, d’una escola, d’un gènere o d’una època. Poden estar configurades com a sintagmes (formalment semblants a locucions) i com a enunciats (formalment semblants a parèmies). Per a la identificació de les primeres (en total, 180), s’ha tingut especialment en compte el tret repetició: terra ameníssima, fals crim, gavarrer en flames, príncep de pau, dolor i pena..., mentre que per a la identificació de les segones (23 en total), he atès, sobretot, l’estructura parèmica i el significat metafòric, ja que si hagués trobat documentació repetida hauria d’haver-les tipificades com a parèmies: A qui no l’espolsa se li fa cimolsa, El que es fa amb lluita, mai ha saó, El marit darrer venja el primer, D’aquells trons, aquestes pluges...

Fràsic. És el conjunt de les unitats fràsiques pertanyents a un àmbit determinat (una obra, un autor, una activitat professional, una llengua....). Així, podem parlar del fràsic del futbol, del fràsic de l’àlgebra lineal, del fràsic de l’Espill, del fràsic d’Enric Valor, del fràsic de la llengua catalana, etc. Anomene fràsic generalitzat el que comprèn també les unitats estilístiques, les quals podran ser considerades, doncs, com a unitats fràsiques generalitzades.

Fraseologia. És la disciplina lingüística que s’ocupa de l’estudi del fràsic.

Observem que les definicions d’unitat fràsica, fràsic i fraseologia presenten un paral·lelisme evident amb els conceptes unitat lèxica, lèxic (conjunt de les unitats lèxiques) i lexicologia (disciplina lingüística que estudia el lèxic). Les he adoptades seguint criteris d’analogia, economia i coherència discursives, de manera que el terme fraseologia queda restringit a designar la disciplina i no l’objecte d’estudi d’aquesta disciplina.

Mètode de les concordances fràsiques. Consisteix, essencialment, a localitzar unitats fràsiques (estrictes i generalitzades) en un text (l’Espill, en el nostre cas), per tal de fer-ne l’inventari (el corpus fràsic), validar-les mitjançant la recerca d’altres recurrències concordants (al mateix text o en altres textos) i estudiar-les sota diversos enfocaments: intrínsecs (forma canònica, mots clau, estructura, recursos estilístics, definició, classificació) i contextuals (modalitats d’inserció, funcions discursives), a més d’altres específicament contrastius (documentació en català i en altres llengües, traduccions), sense oblidar la seua valuosa significació com a elements caracteritzadors de l’estil, tant pel que fa a la qualitat de les unitats emprades com atenent a llur quantitat o freqüència d’ús.