Читать книгу Ficció i realitat a l'Espill - Josep Guia Marín - Страница 8

Оглавление

Capítol 1

INTRODUCCIÓ A L’ESPILL

Per bé que l’Espill ha tingut bastants edicions al llarg dels segles i cal suposar, doncs, que també ha tingut bastants lectors, no és una obra de lectura senzilla. La seua sintaxi distorsionada, a causa dels versos curts, i el lèxic i fràsic tan extraordinàriament variat i abundant que conté, desborden sovint la competència comprensiva del lector mitjà. A més, a desgrat de les declaracions del mateix narrador dient que hi ha usat un llenguatge no subtil –«e mostrar no subtilment / sols rimat portant l’estil» (vs. 17-18)– i «pla», propi de l’horta de València, en la confecció de les seues «noves rimades» –«al pla texides / de l’algemia / e parleria / dels de Paterna, / Torrent, Soterna» (vs. 686-90)–, els cultismes es troben pertot arreu: argüir, bàlsem, compel·lir, quotidià, deíﬁc, deïtat, denotar, femení, hipòcrit, increpar, perfídia, placar, subplantar, supern, voluptat, zelar, etc.

Per les raons susdites, les sinopsis i les explicacions complementàries que s’han fet de l’Espill són ben proﬁtoses per a la comprensió de l’obra, tant si el lector és antic com novell. Així mateix, és per això que l’obra ha provocat i merescut diverses prosiﬁca cions, amb les quals hom pot expressar el seu contingut de forma més planera, mitjançant oracions de sintaxi convencional, refent l’ordre dels components segons l’estàndard, suplint les omissions, etc. En aquest llibre, per tal de facilitar-ne la lectura i la comprensió, he emprat una ortograﬁa modernitzada en la reproducció de fragments de l’Espill, tret d’alguna ocasió en què no ho he fet per mor de conservar-hi la mètrica o la rima.

També he considerat convenient, en aquesta línia de fer-ne més accessible la comprensió, que el lector dispose d’antuvi d’una visió global de l’obra i que en conega l’argument de cada part, com s’exposa a continuació.

1. DESCRIPCIÓ I CONTINGUT

L’Espill és una extensa obra en català de la segona meitat del segle XV, produïda a València, composta de 16247 versos, segons el manuscrit conservat.[1]L’obra és escrita en clau de ﬁcció autobiogràﬁca,[2]amb un personatge narrador que és nat i habita a la ciutat de València, des d’on emprèn diversos viatges i on es casa diverses vegades, i que parla en primera persona, tret dels passatges on reporta el que altres personatges diuen i els cedeix la veu.

D’altra banda, els títols de les diverses parts de l’obra no són escrits en primera persona, de manera que aquesta altra veu, que parla en tercera persona (no diu De ma joventut sinó De sa joventut, ni Com volguí pendre beguina sinó Com volgué pendre beguina, ni Com ordení ma vida sinó Com ordenà sa vida, etc.),[3]és la veu de l’autor, que posa rúbriques a la seua obra i parla del seu personatge. És de notar que s’hi observa una certa descurança, per manca d’homogeneïtat, en la presentació de les rúbriques, ja que hi ﬁgura Primer llibre, Tercer llibre, Quart llibre, però Llibre segon; cada llibre té el seu descriptor, menys el tercer; el qui devia ser el descriptor del Tercer llibre (De la lliçó de Salomó) apareix en la rúbrica de la primera part d’aquest, però no en les altres parts; el descriptor de la quarta part del Llibre segon no segueix la pauta de les altres tres parts, que hauria demanat posar-hi Com pres monja (potser això era excessivament agosarat) i diu senzillament De monges; al Quart llibre, tenen descriptors la primera i la segona parts i no en tenen la tercera i la quarta; etc. L’índex, construït a partir de les rúbriques que ﬁguren a l’obra, és el següent:[4]

Consulta, Endreça, Tornada, Entrada, (tema)

Perfaci

Primera part del Perfaci

Segona part del Perfaci

Tercera part del Perfaci

Quarta part del Perfaci

Primer llibre: De sa joventut

Primera part. De la fadrinea ab sa mare

Segona part. Com fon aﬁllat e tramès

Tercera part. Continua los actes fets en París

Quarta part. Clou son viatge tornant a València

Llibre segon: De quant fon casat

Part primera. Com pres donzella

Segona part. Com volgué pendre beguina

Tercera part. Com pres viuda

Quarta part. De monges

Tercer llibre

Primera part de la lliçó de Salomó

Segona part del Tercer

Tercera part del Tercer

Quarta part del Tercer

Quart llibre o quarta part principal: De enviudat

Primera part del Quart. Com ordenà sa vida

Segona part del Quart. Continua son viure

Tercera part del Quart

Quarta part e darrera

L’obra comença amb una introducció de 46 versos, dividida en quatre parts (Consulta, Endreça, Tornada, Entrada). Tot i que hom podria pensar que, en aquesta introducció, el subjecte parlant és l’autor, en realitat es tracta ja de la veu del personatge narrador, per tal com el text i la forma d’enunciació d’aquest inici concorden, des de tots els punts de vista (temàtics i lingüístics), amb altres passatges posteriors, és a dir, que els versos inicials formen part del mateix discurs que fa el personatge narrador en altres llocs de l’obra, com veurem detalladament més endavant. A la Consulta, el narrador demana al cavaller Joan Fabra que llegesca i corregesca el seu rescrit, declara haver començat a escriure’l a Callosa, on s’ha refugiat fugint de la pestilència, i diu quina és la matèria principal de què tracta: «de dones descriure llur tall / natural e voluntari» (vs. 13-14); la Consulta consta de quatre estrofes de vuit versos heptasíl·labs, amb rima abbaaccd / deeddffg / ghhggiij / jkkjjllm. Després hi ha una Endreça de quatre versos heptasíl·labs, amb rima mnnm, una Tornada de quatre versos heptasíl·labs, amb rima moom, i una Entrada de sis versos tetrasíl·labs, amb rima apariada ppqqrr.

A continuació d’aquests 46 versos, ﬁgura el tema: Sicut lilium inter spinas, sic amica mea inter ﬁllias (pres del Càntic dels Càntics) i comença el Prefaci, escrit en versos tetrasíl·labs de rima apariada, és a dir, en «noves rimades / comediades» (vs. 681-82),[5]com tota la resta de l’obra.

Al Prefaci (vs. 47-792), dividit en quatre parts, on el protagonista narrador ja s’hi confessa vell i malalt –«prou envellit, / antic de dies, / per malalties / molt aﬂigit» (vs. 174-77)–, adreça l’obra al seu «nebot» Baltasar Bou –«A tu com ﬁll, / Baltasar Bou, / per lo que em mou / ta molta amor / e gran calor / de nebot car, / lo vull dreçar» (vs. 240-46)– i exposa la intenció que el mou a escriure-la: alliçonar els joves i alguns vells del perill de les dones, que ell coneix molt bé per pròpia experiència –«Lo meu sperit / n’ha portat pena / sobre la squena / mals huitanta anys» (vs. 384-87). A la quarta part del Prefaci, anuncia l’estructura de l’obra en quatre llibres, cadascun dividit així mateix en quatre parts, i n’avança els continguts, de manera que dóna a entendre que aquest Prefaci és de les darreres parts escrites de l’obra.

Al Primer llibre: De sa joventut (vs. 793-1954), el protagonista narra la seua adolescència i joventut. Orfe de pare i foragitat de casa per sa mare, es veu obligat a guanyar-se el pa i emprèn viatge –«a peu aní / en Catalunya» (vs. 968-69)–, fent-se patge d’un cavaller «molt bandoler / d’antic llinatge» (vs. 972-73), amb qui visqué «ﬁns que n’ixquí / ja home fet» (vs. 977-78). Tornat a casa, navegant «en un llaüt / de biscaïns» (vs. 1070-71), troba sa mare casada de nou, que li diu: «A ton despit, / ja tinc marit, / cert, pus honrat / que no l’orat / de pare teu, / e major preu / e pus valent. / Vés-te’n, dolent!» (vs. 1105-12). Ajudat i aconsellat per son padrí, marxa de nou «per Tarragona, / a Barcelona» (vs. 1331-32) i, en passar pel Penedès, veu la detenció de la reina vídua de Pere el Cerimoniós, Sibil·la de Fortià (vs. 1333-81), fet real que tingué lloc l’any 1387. Continua el viatge per Montserrat (v. 1382), Béziers (v. 1386), Nostra Dama del Puig (v. 1389), Sant Denís (v. 1391), ﬁns a París (v. 1392), on participa en la guerra dels Cent Anys (que tingué lloc, realment, entre els anys 1339 i 1453), al costat dels francesos, i es fa ric gràcies als botins que n’obté. Per això, confessa: «molt haguí grat / d’aquell país» (vs. 1743-44) i «bé n’haja guerra / que fa rei cortès. / Lo rei francès / me féu llarguesa...» (vs. 1812-15). A la ﬁd’aquest llibre primer, torna a València, passant per la Gascunya (v. 1855), Lleida (v. 1868) i Morvedre (v. 1887).

Al Llibre segon: De quan fon casat (vs. 1955-6374), ja arribat a València, a l’edat de 32 anys (vs. 1960-61), compra una casa, s’hi instal·la (vs. 1962-69) i decideix prendre muller. En aquest llibre narra els successius fracassos matrimonials. Primer, Com pres donzella, es casa amb una dona jove que, després de molts episodis de mala vida conjugal, resulta que ja era casada i que torna amb el primer marit una vegada anul·lat el matrimoni amb el nostre protagonista, el qual resta descansat: «Jo delliurat / e desferrat, / tret de gran fang, / romanguí franc» (vs. 3119-22). A continuació, Com volgué pendre beguina, encarrega a «una beguina / mia veïna» (vs. 3149-50) que tinga cura de sa casa, mentre ell fa un viatge de peregrinació a Sant Jaume de Galícia, passant per Bunyol (v. 3187), Requena (v. 3189) i la Calçada (v. 3281), ﬁns arribar-hi: «del tot complí / ma romeria» (vs. 3334-35). A la tornada, passa per Olit (v. 3356), Alagó (v. 3392), Saragossa (v. 3394), Terol (v. 3825) i Sogorb (v. 3880); aleshores, pensa a casar-se amb la beguina però no ho fa, en veure la vida reprovable que aquesta portava. Després, Com pres viuda, conta el seu segon matrimoni amb una vídua bruta i estèril, que ﬁngeix tenir una criatura i que, a la ﬁ, es penja (v. 4896). Finalment, De monges, es casa per tercera vegada amb una exnovícia, de qui té un ﬁll que mor (v. 5283), la qual cosa fa que, per remordiments, la muller maldiga a bastament de les monges; prenyada per segona volta, mor ofegada, bevent vi, en un trull (v. 6360).

Al Tercer llibre: De la lliçó de Salomó (vs. 6375-15407), el protagonista, desesperat per no poder trobar una dona adequada, pensa a casar-se amb alguna parenta seua. És aleshores quan se li apareix Salomó en un somni, el qual el dissuadeix de tornar-se a casar –«mullers parentes / encara cerques?» (vs. 6697-98)– proferint una llarga diatriba contra les dones, amb tot d’exemples trets dels textos bíblics i de fets històrics. De totes, només en salva una, la verge Maria: «D’estes revoltes / –atén, escolta– / Déu sols n’ha absolta / de totes una, / lluent com lluna...» (vs. 10564-68). És ací quan, en tractar el tema de la immaculada concepció de Maria, hi ha una diferència important entre el manuscrit conservat, de la ﬁdel XV, i l’edició prínceps, de 1531: 104 versos del manuscrit (vs. 10680-783), que donen entrada a l’opinió dels no immaculistes, són substituïts per uns altres totalment immaculistes (vs. 10786-889).[6]El sermó de Salomó també inclou la narració de la passió i mort de Jesucrist, amb un extraordinari coneixe ment de les preﬁguracions que la teologia cristiana extreu de l’Antic Testament.

Al Quart llibre: D’enviudat (vs. 15408-16359), el protagonista, decidit a fer cas de Salomó, explica Com ordenà sa vida, i ja no es torna a casar: «ﬁu jurament / (...) / mai muller pendre» (vs. 15571-74). Per agafar exemple «dels ermitans, / sols habitants / en los secs erms, / on viuen ferms, / sens matrimonis / ab tals dimonis» (vs. 15606-11), emprèn un pelegrinatge pels principals monestirs i santuaris catalans: Scala Dei (v. 15615), Santes Creus (v. 15675), Poblet (v. 15678), Montserrat (v. 15680), Vallbona (v. 15682), Benifassà (v. 15688), Vallivana (v. 15689) i Portaceli (v. 15695), i es retira a València: «Torni’m a casa / on jo hui stic / en pau, vos dic» (vs. 15720-22). A l’inici de la segona part d’aquest quart llibre, Continua son viure, declara de nou l’edat: «Noranta-cinc / o cent anys tinc» (vs. 15723-24) i explica el seu regiment de vida piadosa, totalment apartat de les dones. A la tercera part d’aquest llibre, relativitza un xic la crítica que ha fet a les dones, recordant, en aplicació a ell mateix, el proverbi No és tan brau el lleó com el pinten; així mateix, hi fa grans elogis d’una dona concreta: Isabel Pellicer, muller del metge Jaume Roig, de la qual el protagonista narrador diu que «fo ma veïna, / mare, padrina / e fel amiga» (vs. 16113-15) i que fou molt plorada, en la seua mort, pel seu marit, de qui diu: «Bé el coneguí, / subplantador / e lluitador, / blanc e vermell / és lo nom d’ell» (vs. 16104-08), on «subplantador» i «blanc» fan referència al nom Jaume i «lluitador» i «vermell», al mot Roig. Finalment, a la quarta i darrera part, ja molt vell i malalt, encomana la seua ànima a la mare de Déu i fa dues mencions a l’escriptura de la seua obra, adreçades a Baltasar Bou: primerament, confessa que ja no pot escriure més –«Ja no puc siure / ni menys escriure. / Molt més ne resta, / d’aquesta gesta, / que no t’he dit... / (...) / Jo, car nebot, / t’he sols rescrit / què em par proﬁt» (vs. 16227-31 (...) 16242-44)– i, després, en referència al sermó de Salomó, declara que l’ha reproduït tan bé com ha sabut: «Què retengué / t’he scrit dessús, / lo menys confús / que he pogut» (vs. 16314-17).

En resum, l’Espill és una dura invectiva contra les dones, satírica i moralista alhora, complementada amb l’apologia de la verge Maria i adobada d’una gran erudició, especialment en temes bíblics i teològics, amb un llenguatge molt ric i una capacitat versiﬁcadora extraordinària. Així mateix, també té altres valors, com ara els que destaca Menéndez y Pelayo en la carta de felicitació que va trametre a Chabàs «por su hermosa edición del Spill de Jacme Roig, que es, a mi juicio, la publicación más importante que hasta ahora se ha hecho de un texto poético catalán»,[7]on també diu que l’autor de l’Espill és

un poeta ingeniosísimo y lleno de fuerza cómica, cuya obra es al mismo tiempo un archivo de noticias de costumbres que en ningún texto histórico pueden encontrarse. No es el mayor poeta de su siglo y de su literatura, porque el más excelso es sin contradicción Ausias March, pero es el más ameno, el más valenciano de todos, y bajo muchos aspectos el más instructivo y el que más luz nos da sobre el estado social de su tiempo.

2. MANUSCRIT, TÍTOL I AUTOR

L’obra ens ha arribat en un únic manuscrit (el Vat. Lat. 4806 de la Biblioteca Vaticana), de la ﬁdel segle XV, tot d’una mà, de 119 fulls de paper, en foli, escrits a dues columnes, a raó d’unes 35-36 línies per pàgina.[8]Al marge esquerre de determinats versos hi ha calderons i guionets inclinats que ajuden a establir la sintaxi del text. Al començament de cada part del Prefaci i de cada Llibre, el copista hi ha deixat un buit per posar-hi una caplletra, que no va arribar a traçar-s’hi. Els versos comencen directament a la primera pàgina, que és ocupada pels 46 versos de la introducció: Consulta, Endreça, Tornada i Entrada. No hi ﬁgura títol ni menció d’autor. Tanmateix, el títol de l’obra és Espill perquè així ho diu expressament el text, en dues ocasions, l’una a la segona part del Prefaci –«Los vull escriure / est doctrinal / memorial: / haurà nom Spill» (vs. 236-39)– i l’altra a l’inici del Primer llibre –«Déu ajudant, / jo entonant / mon Spill e norma» (vs. 793-95)–, a més d’una referència anterior, menys explícita, a l’Entrada –«Spill, llum e regla / hòmens arregla» (vs. 41-42).

A la coberta de l’edició prínceps (València, Francisco Díaz Romano, 1531), apareix la verge Maria sota la imatge de Déu, que la beneeix amb les paraules immaculistes, «Tota pulcra est amica mea et macula non est in te», acompanyades de les jaculatòries manllevades del Càntic dels Càntics, que l’església catòlica li atribueix (Electa ut sol,

Primera pàgina del manuscrit Vat. Lat. 4806 de la Biblioteca Vaticana.

Segona pàgina del manuscrit Vat. Lat. 4806 de la Biblioteca Vaticana.

Portada de l’edició prínceps, València, 1531.

Pulchra ut luna, Porta Celi, Civitas Dei, etc.), i envoltada per una orla amb la llegenda: «Sicut lilium inter spinas sic amica mea inter ﬁllias. Conceptio tua Dei genitrix virgo. Gaudium anunciavit universo mundo». A sota del gravat ﬁgura un text igualment marià, amb un títol que no és Espill i amb una atribució d’autoria:

Libre de consells: fet per lo magniﬁch mestre Jaume Roig / los quals són molt proﬁtosos y saludables axí per al regiment y orde de ben viure com per a augmentar la devoció a la puritat y concepció de la sacratíssima verge Maria.

Veient aquesta portada, que anuncia una obra molt proﬁtosa, saludable i devota, amb un autor tan respectable com el metge valencià Jaume Roig, ben conegut i inﬂuent al seu temps, mort l’any 1478, ningú no podria pensar que aquell llibre contenia les procacitats que conté. Potser la intenció encobridora dels editors es devia al fet d’intentar evitar possibles problemes amb la Inquisició.[9]La portada ediﬁcant i mariana és concordant, a més, amb el canvi immaculista dels versos 10680-783,[10]esmentat adés.

De l’existència de l’Espill no se’n va tenir cap notícia ni se’n coneix cap referència anterior a l’edició de 1531. En tota l’abundant documentació que es conserva relativa al metge Jaume Roig (?-1478), ﬁns i tot l’inventari de la seua biblioteca,[11]no n’hi ha cap rastre, ni de l’obra ni de l’autoria. Com tampoc no se’n coneix cap menció al si de la dinàmica activitat literària valenciana (tertúlies, edicions...) de la ﬁdel segle XV. El manuscrit que ens ha arribat romangué ignorat durant segles, ﬁns que en donà notícia Antoni Bastero i Lledó, a la seua Crusca Provenzale (1724), el qual, en descriure’l, esmentà l’obra pel seu veritable títol, Espill, que ha coexistit amb les rúbriques Llibre de consells i Llibre de les dones.

L’atribució de l’autoria a Jaume Roig, acceptada de forma gairebé unànime per la crítica, pren fonament en el fet que així ho aﬁrma la portada de l’edició prínceps i en les al·lusions que l’obra conté a circumstàncies de la vida real de Jaume Roig i el seu entorn. Des d’una anàlisi crítica rigorosa, però, s’hi ha de tenir en compte, d’una banda, que l’atribució d’autoria: a) apareix en el context d’una presentació mistiﬁcadora de l’obra, com ho és la portada de l’edició prínceps (1531), b) no ﬁgura al manuscrit, c) apareix amb un retard d’algunes dècades respecte al temps de l’escriptura de l’obra i respecte a l’any de la mort de Jaume Roig; d’altra banda, cal parar esment al fet que les referències o les al·lusions contingudes en una obra de ﬁcció s’han de prendre de forma cautelar, només com a dades complementàries o indicatives: apunten envers Jaume Roig però això no prova que fos aquest qui les hi posà.[12]És perfectament possible que un autor involucre aspectes de la vida real d’una persona en la seua obra, sense que necessàriament haja de ser-ne considerada autora aquesta persona, la qual, per altra banda, pot ser coneixedora o no de les al·lusions que se l’hi fan i podria estar-hi d’acord o no.

3. EDICIONS I TRADUCCIONS

Després d’haver estat escrit, al XV, en cada segle posterior hi ha hagut qui ha editat o traduït l’Espill: tres edicions i una traducció llatina (no arribada ﬁns a nosaltres), al XVI; una traducció castellana, al XVII; una altra edició, al XVIII; una edició i una versió en prosa espanyola, al XIX; múltiples edicions i diverses prosiﬁcacions i traduccions, al XX. Si el lector hi està interessat, a continuació en donem notícia detallada.

Primera edició. L’edició prínceps, segons que diu el colofó, és feta a València, el 30 de juny de l’any 1531, per Francisco Díaz Romano, que era natural de Guadalupe (Extremadura) i que acabava d’arribar a la ciutat. De fet, l’Espill és el primer llibre que Díaz Romano va imprimir a València, a l’Estudi General, abans d’instal·lar-se a prop del Molí de Na Rovella i fer-se càrrec del taller que havia estat de Joan Jofré. El gravat en boix de la verge Maria, utilitzat per a la coberta del llibre, ja havia estat usat per l’impressor Joan Vinyau, en el Liber de conceptu virginali (1518). Segons Philippe Berger (1987: 509, nota 3), Jofré i Vinyau moriren víctimes de la pesta de 1530.[13]

El retard en la impressió de l’obra, ja ben entrat el segle XVI, és subratllat per Miquel Ramon i Planas, el qual suggereix la possibilitat que fos a causa de «l’oposició feta per algun zelós moralista» (1929-1950, LV). En aquesta primera edició, l’obra es titula Llibre de consells, com ja hem vist, però també s’hi introdueix la denominació Llibre de les dones, en una interpolació inserida després dels 46 versos de la Consulta, Endreça, Tornada i Entrada i abans de la sentència llatina:

Comença lo libre de les dones: ordenat per lo magníﬁch en Jaume Roig, doctor famós de la sereníssima senyora reyna dona Maria. És exemplar e de consells per ell donats a son nebot en Balthasar Bou, senyor de Callosa, qui molt amava.

La persona que va afegir aquesta presentació, amb les dades que s’hi contenen,[14]devia ser, segons conjectura Ramon Miquel i Planas, el «mateix subjecte, necessàriament erudit» que preparà l’edició, amb un Pròlech en prosa adreçat a Jeroni de Cabanyelles, governador de València de 1523 a 1550, amb una composició en vers Als peritíssims lectors –tots dos textos contenen algunes referències enigmàtiques, pendents d’interpretació– i amb la substitució immaculista ja comentada, on crida l’atenció que el nombre de versos de la substitució siga exactament igual que el del fragment substituït, començant i acabant amb les mateixes rimes. Vegem-los en paral·lel:

Un altre canvi destacable de la primera edició respecte al manuscrit, posat de manifest per Ramon Miquel i Planas, és la substitució de les tres referències que hi havia

Al primer fragment (vs. 3416-25), és interessant observar que l’ús del terme converses equival a burgeses, en aparèixer al costat de generoses i nobleses, com a complement d’una descripció de caire estamental. Al segon fragment (vs. 6902-13), trobem els conversos en l’oﬁci de taxadors de la pelleteria, subornables. Al tercer passatge (vs. 13819-71), la intenció exculpatòria dels canvis és clara, encara que no s’acaba de realitzar del tot, si llegim el passatge complet, per bé que la referència que hi resta a les que esperen altre Messies sembla adreçada únicament i directa a les jueves. En tots tres casos, doncs, és com si no calgués mencionar les converses i els conversos (l’any 1531), potser perquè la persecució inquisitorial ja els havia esborrat gairebé del cos social.

Com a cloenda del llibre hi ha un altre gravat devot, amb la verge Maria asseguda i el Jesuset al braç, envoltada per santa Dorotea, santa Caterina màrtir, santa Eulàlia i santa Caterina de Sena, que es reproducció del que es troba al ﬁnal de la Vida de sancta Caterina de Sena (València, Cristòfol Cofman, 1499). És evident que, amb uns gravats tan devots al començament i a la ﬁ, qualsevol que s’aproximés a aquest Llibre de consells i Llibre de les dones devia pensar que es tractava d’un llibre de santes dones. La intenció mistiﬁcadora havia estat ben resolta, amb una atribució d’autoria, a més, lliure de tota sospita d’heterodòxies i procacitats.

Segona edició. Edició feta a Barcelona, per Jaume Cortey, l’any 1561. Presenta una portada gairebé igual que la primera edició, amb un gravat semblant i el mateix títol:

Libre de consells fet per lo magniﬁch mestre Jaume Roig, los quals són molt proﬁtosos y saludables, axí pera regiment y orde de ben viure, com per a augmentar la devoció a la puritat y concepció de la sacratíssima verge Maria.

Portada de la segona edició, Barcelona, 1561.

Aquesta edició reprodueix els paratextos que hem esmentat de la primera (Pròlech i Als peritíssims lectors), així com la rúbrica davant de la sentència llatina. Al mateix volum hi ha afegida la Disputa de viudes i donzelles, de Jaume Siurana, generós, Lluís Joan Valentí, doctor en medicina, i Andreu Martí Pineda, notari, escrita el segle XVI.

Tercera edició. Edició feta a València, per Joan d’Arcos, el mateix any 1561. També parteix de la primera edició i la portada té, aproximadament, els mateixos elements, amb una variant al títol, on ja s’hi posa Llibre de les dones:

Libre de les dones, més verament dit de consells proﬁtosos y saludables, axí per al regiment de la vida humana, com pera aumentar la devoció de la inmaculada Concepció de la sacratíssima verge Maria, fet per lo magníﬁch mestre Jaume Roig.

A més del Pròlech, la composició Als peritíssims lectors i la rúbrica que precedeix la sentència llatina de les edicions anteriors, al començament hi ha una composició de dotze versos d’Onofre Almudèver Al lector. El volum conté, a més de l’Espill i de la Disputa de viudes i donzelles, anunciada també a la coberta, tres obres més: Lo procés de les olives, Lo somni de Joan Joan i La brama dels llauradors, precedides totes tres d’una Epístola proemial als lectors, d’Onofre Almudèver, reivindicativa de «la nostra materna llengua», on apareix aquella famosa admonició que fa la Raó a Almudèver, «en persona de tots los altres valencians», que comença així: «Si no fosseu ingrats a la llet que haveu mamat, y a la pàtria on sou nats, no dormiríeu ab tan gran descuyt!».

Aquesta tercera edició presenta la particularitat de suavitzar la forta crítica a les monges de l’original, incorporant un parell de versos al començament del parlament de denúncia de l’exnovícia

i ometent passatges d’aquest parlament (vs. 5425-437, 5442-610, 5840-970...).

Quarta edició. Preparada pel notari Carles Ros, feta a València per Josep Garcia, l’any 1735. A la portada, només text:

Lo libre de les dones, e de consells donats per mosen Jaume Roig, a son nebot en Balthasar Bou, senyor de Callosa.

Podem observar que Jaume Roig, que no era prevere ni cavaller, hi apareix tractat de «mosen» i, a l’interior, se’l menciona com a «noble, insigne y famoso cavallero».[15]

Portada de la tercera edició, València, 1561.

Portada de la quarta edició, València, 1735.

Aquesta edició pren com a base la tercera (segona de València), substituint els paratextos inicials per altres de nous: una dedicatòria en prosa castellana Al egregio Sr. D. Felipe Lino de Castelví Juan Ximénez de Urrea, Conde de Carlet i una Advertencia proemial, també en castellà; s’hi conserva la rúbrica de davant de la sentència llatina. Quant al text de l’Espill, les omissions adés mencionades de l’edició anterior s’incrementen amb tot un gruix de versos desapareguts (ﬁns a un total de 1200), probablement per defecte de l’exemplar que s’utilitzà com a text base, la qual cosa va propiciar que s’hi agruparen apartats, tot modiﬁcant l’estructura interna de l’obra. Així doncs, l’edició resultant és força deﬁcient, per bé que cal considerar-la com una mostra de l’esforç patriòtic de Carles Ros envers la llengua pròpia, enmig d’aquell desert del set-cents posterior a la Nova Planta. L’any 1983, se’n va fer una reimpressió de 500 exemplars, en paper verjurat, a la impremta Domènech, de València.

Cinquena edició. A cura de Francesc Pelai Briz, feta a Barcelona, per Joan Roca, l’any 1865. La portada, com l’anterior, conté només text, amb el títol següent:

Lo libre de les dones e de concells molt proﬁtosos y saludables així pera regiment y ordre de ben viurer, com pera augmentar la devoció a la puritat de la Concepció de la Sacratíssima Verge Maria, fet per lo magníﬁch mestre Jaume Roig.

L’editor, tot i que coneixia la segona edició, com ho palesa el títol i ho confessa ell mateix, no se’n pogué servir i agafà com a base la quarta, reproduint doncs les mateixes mancances. El text de l’Espill hi va precedit únicament d’un Pròlech y notícias de la vida del poeta (pp. V-X).

Sisena edició. Aquesta és la primera edició crítica, amb les variants de totes les publicades ﬁns aleshores i les del manuscrit, realitzada per Roc Chabàs (Barcelona-Madrid, L’Avenç, 1905). La indicació de títol i autor que ﬁgura a la portada és la següent:

Spill

Libre de les Dones

per

Mestre Jacme Roig

El text de l’Espill va precedit d’un Prólogo (pp. V-XIX), de Roc Chabàs, i seguit d’un Cuadro sinóptico (pp. 255-275), una mena d’índex comparat del manuscrit i les sis edicions; un Comentario (pp. 278-344), amb més de 1200 anotacions explicatives del text; una relació dels mots inclosos a les notes i dels topònims i els antropònims de l’obra, amb indicació del vers corresponent (pp. 345-359); un Apéndice I (pp. 363-392), dedicat a descriure el manuscrit i les cinc edicions precedents, amb altres comentaris de caràcter bibliogràﬁc i la reproducció de la primera pàgina del manuscrit i de les

Portada de la cinquena edició, Barcelona, 1865.

Portada de la sisena edició, Barcelona-Madrid, 1905.

portades de les tres primeres edicions; un Apéndice II (pp. 393-409), que és l’article «Jaime Roig como médico, en su libro Spill o Llibre de les dones», del doctor Antoni Chabret; l’inventari de la biblioteca de Jaume Roig (pp. 410-412); i un Apéndice III (pp. 413-441), dedicat a la biograﬁa de Jaume Roig. A la primera pàgina del text es permet afegir, a continuació del terme «Consulta», la rúbrica «de Mestre Jacme Roig a Mossen Joan Fabra», inexistent al manuscrit i a les edicions anteriors. Aquesta incorrecció ha donat lloc a errades posteriors.

L’any anterior, 1904, també a la tipograﬁa L’Avenç, de Barcelona, Roc Chabàs va publicar un extracte de l’obra, de la part mariana del sermó de Salomó, titulat Lahors de la Verge Maria, per Mestre Jacme Roig, amb la traducció en prosa castellana. Aleshores, el músic Felip Pedrell, inspirant-se en aquest text, va compondre un Ave Maria, per a veu i harmònium, dedicat «Al bon amich en Roch Chabàs, Canonge de la Seu de València», la partitura del qual va ser editada a Barcelona, per Vidal Llimona, l’any 1905.

Setena edició. Edició a cura de Francesc Almela i Vives, feta a Barcelona, en la collecció Els Nostres Clàssics de l’editorial Barcino, l’any 1928. A la coberta, ﬁguren les mencions d’autor i títol així:

Jaume Roig

Llibre de les Dones

Hi ha una Introducció (pp. 5-15), una Bibliograﬁa (pp. 17-19), el text de l’Espill, a partir de l’edició de Chabàs (amb la rúbrica inventada de «Consulta de mestre Jacme Roig a mossèn Joan Fabra»), però posats els versos en línia correguda, sovint trencats, i les línies numerades; ﬁnalment, unes Notes (pp. 233-252) i un Glossari (pp. 253-265).

Vuitena edició. Edició crítica de Ramon Miquel i Planas, feta a Barcelona, dins la collecció Biblioteca Catalana, en dos volums, 1929-1950. L’anotació de títol i autor, que apareix bellament orlada a les primeres pàgines d’ambdós volums, és la següent:

Spill

Libre de Consells de Jaume Roig,

poema satírich del segle XV

L’edició comprèn, al volum primer, una extensa Notícia preliminar (pp. IX-LXXI), amb reproduccions facsímils de la primera pàgina del manuscrit i de les portades de les cinc primeres edicions, i el text de l’Espill, amb els versos numerats; al volum segon, hi ha la relació de variants de l’edició prínceps respecte al manuscrit (pp. 245-251), més de mil dues-centes Notes (pp. 253-407) i el Repertori (pp. 409-534) de tots els vocables que apareixen al poema, amb remissió al vers corresponent i amb inclusió d’algunes unitats fràsiques. Com que Miquel i Planas va morir aquell mateix any 1950 en què apareixia el segon volum, aquest duu, com a apèndix, una Semblança y bibliograﬁa de R. Miquel y Planas, a càrrec de J. Rodergas, de 35 pàgines.

Portada de la vuitena edició, Barcelona, 1929-1950.

Novena edició. Edició a cura de Marina Gustà, d’Edicions 62 i La Caixa, dins la collecció MOLC, 1978. A la portada, la referència d’autor i títol:

Jaume Roig

Espill o Llibre de les dones

Conté una nota biogràﬁca sobre Jaume Roig (p. 7); un pròleg de Joaquim Bergès (pp. 9-18); el text de l’Espill, amb la rúbrica inicial inventada («Consulta de mestre Jacme Roig a mossèn Joan Fabra») i amb els parells de versos rimats posats en una mateixa línia, sense numeració, modernitzats ortogràﬁcament, amb algunes errades (pp. 23-227); ﬁnalment, un glossari (pp. 229-235).[16]

Desena edició. Edició a cura de Vicent Escrivà, dins la Biblioteca d’autors valencians de la Institució Alfons el Magnànim, 1981. A la portada:

Jaume Roig

Espill

El text de l’Espill segueix les pautes de l’edició anterior –rúbrica falsa inclosa– amb algunes anotacions marginals sobre el contingut. Va precedit d’una Introducció (pp. 7-27) i seguit d’un Glossari d’arcaismes (pp. 277-284).

Onzena edició. Edició a cura de Jordi Tiñena, Barcelona, editorial Laertes, 1988. A la portada:

Llibre de les dones

Jaume Roig

Es tracta d’una «versió en prosa i en català actual, feta de l’original, a partir de l’edició de R. Miquel i Planas», segons declara l’editor a la Introducció (pp. 9-37). S’hi inclouen unes Propostes de treball (pp. 185-187), per a estudiants d’ensenyament secundari.

Dotzena edició. Edició de Josep Almiñana, 3 vols., València, Del Cènia al Segura, 1990. A la portada:

Jacme Roig

Spill

Amb ortograﬁa caòtica, n’hi ha, al volum primer, una Presentació de Joan Costa (pp. 15-16), un Estudi introductori (pp. 17-150), amb reproducció de les portades de les edicions anteriors, i la reproducció facsímil de tot el manuscrit. Al volum segon, un altre Estudi introductori (pp. 403-566) i la Transcripció del manuscrit. Al volum tercer, una Introducció (pp. 811-1020), Documents (pp. 1023-1144), Vocabulari (pp. 1145-1168) i Fonts i bibliograﬁa (pp. 1169-1177).

Tretzena edició. Edició de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), València, Tres i Quatre, 1992. A la portada:

Jaume Roig / Maria Aurèlia Capmany

Llibre de les dones

És una altra versió en prosa, diferent de la de Jordi Tiñena, amb un Pròleg (pp. 7-18) de Jaume Vidal Alcover (1923-1991).

Catorzena edició. Edició d’Antònia Carré, Barcelona, editorial Teide, dins la col·lecció Tria de clàssics, 1994. A la portada:

Jaume Roig

Espill

Conté un Pròleg (pp. 1-14), una Nota sobre la versió de l’Espill (p. 15) i els textos en vers (amb ortograﬁa modernitzada) i en prosa, presentats en paral·lel, d’una selecció de l’obra (llibres primer i segon i una part del quart).

Quinzena edició. Edició de Joan Costa, València, L’Oronella, 1998. A la portada:

Jaume Roig

L’Espill

Amb ortograﬁa caòtica, conté una introducció (pp. 9-23), el text de l’Espill, una versió en prosa i un vocabulari.

Setzena edició. Edició de Carme Espasa, Requena, editorial Vilian, dins la col·lecció Clásicos valencianos, 1999. A la portada:

Jaume Roig

Spill - Espejo

Es tracta d’una edició bilingüe, que presenta a doble columna, encarats, el text de l’edició de Pelai Briz, completat amb altres edicions, i el de la traducció de Matheu i Sanç. N’hi ha una breu introducció, amb la reproducció d’alguns judicis crítics i d’alguns documents.

Dissetena edició. Edició electrònica d’Antònia Carré, a partir del text del manuscrit, dins el Repertorio informatizzato dell’antica letteratura catalana (RIALC), 2000 <http: //www.rialc.unina.it>.[17]

Divuitena edició. Edició d’Antònia Carré, Barcelona, Quaderns Crema, 2006. A la portada:

Jaume Roig

Espill

Després d’un pròleg de Lola Badia (pp. 11-14) i una introducció de l’editora (pp. 21-67), s’hi presenta el text de l’Espill en ortograﬁa modernitzada, acompanyat, pàgina per pàgina, de la seua versió en prosa. Hi segueixen els Comentaris (pp. 603-807), un Glossari (pp. 811-834), un Índex bíblic (pp. 837-843), un Índex de noms propis (pp. 847-878) i la Bibliograﬁa (pp. 881-891).

Quant a les traduccions de l’Espill, hi ha notícia de l’existència d’una versió llatina, que no ha arribat ﬁns a nosaltres, feta per Gaspar Guerau de Montmajor (1557-1600). La referència, segons informa Chabàs (1905: 387), citant Cerdà i Rico, prové de l’obra d’Onofre Esquerdo (1635-1699) Ingenios valencianos, on es diu de Guerau de Montmajor: «Hizo un Comento a las obras de Jaume Roig, traduciéndolas al latín. Se espera su impresión. Murió en 1600». Gaspar Guerau va ser professor de retòrica a l’Estudi General de València, va estar apartat de la seua càtedra per ser «home escandalós, perniciós i de mal exemple, i molt insolent i desacatat» i va escriure, amb el mateix metre i rima de l’Espill, el poema satíric Breu descripció dels mestres que anaren a besar les mans a sa majestat del rei don Felip (1586).[18]

L’any 1665, a Madrid, Llorenç Matheu i Sanç (1618-1680), que va exercir diversos càrrecs a la cort i publicà algunes obres notables de tema jurídic, va enllestir una traducció castellana de l’Espill, mantenint els mateixos metre i rima. El manuscrit, que es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid, porta l’incipit següent:

Libro de los Consejos del maestro Jaime Roig, poeta valenciano. Escribióle en lengua lemosina y yo le traduxe para que mis hijos le puedan entender

L’obra duu un petit pròleg, Al lector, on Matheu i Sanç observa que l’Espill és «un tesoro inestimable por los documentos que, disfrazados en lo burlesco de su composición, contiene esta obra» i adverteix que «tiene algunas cosas que en la candidez del tiempo en que escrivió pudieran tolerarse, mas oy no se permitieran imprimir: como quando escrive de las Religiosas, cuio estado se deve tanto respetar, y lo que dize dellas se ha de entender ser ﬁcción poética». Cal subratllar el fet que aquesta observació és contemporània de la suavització a la crítica a les monges que es va fer a la tercera edició.

Alfred Morel-Fatio publicà, com a Appendice I al seu Rapport (1885), uns fragments de la traducció de Matheu i Sanç: la primera part del llibre primer (Primera parte de la niñez, estando con su madre) i la tercera part del llibre quart (Où il est parlé de la marraine de l’auteur). Com a Appendice II, publicà uns altres fragments de la versió original, a partir del manuscrit i de l’edició prínceps, triant les parts segona, tercera i quarta del llibre primer, perquè «j’ai cru devoir choisir le récit du voyage et du séjour en France de l’auteur».

Durant els darrers anys de la seua vida, el metge valencià Joaquim Serrano Cañete (1832-1892) traduí en prosa castellana l’Espill, però aquesta traducció restà inacabada.

El manuscrit es conserva a la biblioteca Serrano Morales de l’Ajuntament de València i ha estat estudiat per Costa-Reus (2000). La traducció completa de Matheu i Sanç ha estat transcrita i editada per Ramon Miquel i Planas (Madrid, Orbis, 1936-1942, pp. 243-531), el qual opina que

havent-se compromés el traductor en imitar el sistema de versiﬁcació de l’original, lluny de produhir una versió ﬁdel del mateix, hagué de separar-se’n molt sovint, obligat per la forma, acudint al recurs de parafrasejar certs passatges, al d’abreviar-ne altres, y a donar en no pochs casos interpretacions tant o més ininteligi bles que’l mateix text (1929-1950: LXVI).

De fet, el text resultant té 18752 versos, 2485 més que l’original, i això que omet els 46 primers de la Consulta, Endreça, Tornada i Entrada.

Al mateix volum esmentat suara, Ramon Miquel i Planas hi va incloure la seua traducció prosiﬁcada, Espejo (pp. 1-259),[19]en la presentació de la qual diu:

caímos en la cuenta de que, restableciendo el orden lógico de las construcciones gramaticales (tergiversadas por exigencias de la versiﬁcación) y supliendo las partículas sintàcticas omitidas (por razón de la brevedad del metro), llegaríamos a ver claro en aquella laberíntica yuxtaposición deliberada de palabras y conceptos sin trabazón aparente. [...] todo lo cual hizo que nos decidiéramos a transcribir en prosa llana todo el poema, desde el primero al último verso, y en castellano para evitar en lo posible la persistencia de la rima (1936-1942, CVI-CVII).

Realment, l’esforç ha pagat la pena: aquesta prosiﬁcació ha ajudat a aclarir el sentit de gairebé tots els passatges obscurs de l’Espill.

La traducció de Matheu i Sanç ha estat reeditada per Carme Espasa (1999), com ja hem dit. També ha estat reeditada la traducció castellana prosiﬁcada de Ramon Miquel i Planas, a Madrid, Alianza Editorial, 1987, amb una Presentación (pp. i-viii) i notes de Jaume Vidal Alcover. N’hi ha una altra versió prosiﬁcada en espanyol, molt lliure, a càrrec de Josep Puchades (1982).

Una traducció anglesa ha estat feta per Maria Delgado Librero, l’any 2003, presentada com a tesi doctoral a la Universitat de Virgínia: Jaime Roig’s Spill: A Diplomatic Edition and an English Translation of Ms. Vat. Lat. 4806. D’altra banda, Josep M. Solà-Solé, a la pàgina <www.sola-sole.com/llista.htm>, dóna notícia de diverses traduccions fragmentàries fetes per Ticknor, Boethne i Rosenthal.

Marie-Noëlle Costa-Reus ha fet un assaig de traducció francesa, fragmentària, al llibre Jaume Roig; pages choisies, présentation et essai de traduction, Péronnas, Éditions de la Tour Gile, 2004. Posteriorment, ha publicat la traducció completa de l’obra, en prosa: Miroir. Le livre des femmes, Toulouse, Anacharsis, 2008.

[1] Nosaltres citarem els versos d’acord amb la numeració de l’edició de Ramon Miquel i Planas (1929-1950), tot i que en aquesta se’n comptabilitzen 16359, perquè l’editor, sense ometre cap vers dels del manuscrit, ha seguit el criteri de l’edició anterior de Roc Chabàs (1905) i ha incorporat versos que no consten al manuscrit i que han estat afegits en l’edició prínceps (la majoria, en substitució d’altres tants de l’original) o en edicions posteriors; aquests versos afegits són els 1655-56, 2381-82, 5363-64 i 10784-889.

[2] Per «ﬁcció autobiogràﬁca» cal entendre una ﬁcció en forma d’autobiograﬁa, on hi ha un personatge de ﬁcció, el narrador protagonista, que conta la seua vida, en primera persona generalment. Res a veure, doncs, amb «novel·la autobiogràﬁca», que és una autobiograﬁa d’un autor real, que conta la seua vida en forma més o menys novel·lada (Lejeune, 1994), ni amb altres usos del sintagma «ﬁcció autobiogràﬁca», on un autor real introdueix elements ﬁcticis en la seua autobiograﬁa, les seues memòries, el seu dietari...

[3] J. Serrano Cañete (1883: 537) va ser el primer a observar que els títols de les parts de l’obra no van escrits en primera persona i, com que ell no havia vist el manuscrit conservat (on consten els títols), això el va fer pensar que «debieron ser añadidos o modiﬁcados por los editores».

[4] Fins avui, ningú no l’ha exposat de forma completa, unitària, com ací es fa.

[5] En la literatura occitana i catalana, les noves rimades, és a dir ‘notícies en vers’, eren narracions fetes en versos heptasíl·labs o octosíl·labs rimats de dos en dos. En aquest cas són comediades, ‘migpartides’, perquè els versos són tetrasíl·labs. Sobre les noves rimades, vegeu l’interessant pròleg d’Arseni Pacheco a la seua edició de Blandín de Cornualla i altres narracions en vers dels segles XIV i XV (1983).

[6] Roc Chabàs i Ramon Miquel i Planas, a llurs edicions, incorporen aquest segon bloc de versos a continuació dels primers, com ja ha estat dit.

[7] Publicada a Las Provincias de l’1 de gener de 1906 i reproduïda per Ramon Miquel i Planas (19361942: CIII-CIV).

[8] Antònia Carré (1993-1994) ha estudiat el manuscrit i les seues possibles peripècies ﬁns arribar a la Biblioteca Vaticana.

[9] Ramon Miquel i Planas (1929-1950: XLI) reprodueix l’opinió d’Alfred Morel-Fatio sobre la possible signiﬁcació d’aquesta portada mariana (que es repeteix, amb variants, a les altres dues edicions del segle XVI): «Sembla bastant una mica de precaució y té més aviat la traça d’una etiqueta devota, colocada ben visiblement per a cobrir la sàtira molt lliure que constituheix el nucli de l’obra».

[10] Als versos substituïts es diu, signiﬁcativament, com bé ho ha observat Jordi Ventura (1984: 352), que hom pot defensar tant l’opció immaculista com la contrària «sens por de foc» (v. 10777), cosa que ja no devia ser així el 1531.

[11] S’han ocupat de la biblioteca de Jaume Roig, entre d’altres, Chabàs (1905: 410-412), Carré (1993) i Chiner (1993-1994).

[12] Els personatges, fets i institucions mencionats a l’Espill que, en la vida real, estigueren relacionats amb Jaume Roig són, com ho veurem amb més detall posteriorment, el cavaller Joan Fabra, la fugida a Callosa per causa de la pesta, Baltasar Bou, l’hospital d’en Clapers, el prevere mossèn Company, en Remolins i Isabel Pellicer.

[13] Per a un coneixement més complet de l’estada a València de Díaz Romano, vegeu els treballs de Serrano Morales (1898-1899: 106-115) i de Berger (1987: 504-505).

[14] Com ja va posar de manifest A. Salvà Ballester (1934), les dades sobre Baltasar Bou com a senyor de Callosa i nebot de Jaume Roig no són correctes. El primer membre de la família Bou que fou senyor de Callosa va ser Guerau Bou, que comprà el senyoriu el 1445 i hi morí al setembre de 1459, assistit pel metge Jaume Roig. Posteriorment i successiva, foren senyors de Callosa els seus ﬁlls Pere (ﬁns a la seua mort, el 1480) i Jaume (a partir de 1486, després de pledejar amb la vídua i la ﬁlla de Pere i el marit d’aquesta, Onofre de Cardona). El ﬁll menor de Guerau, Baltasar, encara no tenia els 20 anys quan son pare va atorgar testament, a València, l’11 de desembre de 1458; després, va marxar a Portugal, on fou armat cavaller, i d’on va tornar tan malalt que va morir en desembarcar a Xàbia, l’any 1467 (Salvà, 1934). Guerau també tenia dos germans, anomenats Lluís (que succeí Guerau en l’administració de l’hospital d’en Bou) i Baltasar (que era cavaller i va morir, ja vell, el 1466). A. Rubio Vela (1983: 130) manifesta la seua estranyesa perquè edicions recents de l’Espill (com les de M. Gustà i V. Escrivà) encara repeteixen la versió errònia de Baltasar Bou com a senyor de Callosa. També han caigut en aquest error Martí de Riquer (1964: 220) –«Baltasar Bou era senyor de Callosa d’En Sarrià»–, Jaume Vidal Alcover (1987: 10) –«Dedica el libro a Baltasar Bou, que era señor de Callosa»–, Antònia Carré (2006: 609, 850) –«El senyor de Callosa d’En Sarrià Baltasar Bou, que era amic de Jaume Roig, és convertit en nebot de l’autor en la ﬁcció narrativa de l’Espill», «Baltasar Bou: senyor de Callosa d’En Sarrià, cavaller i jurat de València que va ser amic de Jaume Roig. Va morir el 1469. En la ﬁcció, és el nebot a qui el protagonista narrador adreça el llibre»–, i V. Orazi (2007: 159) –«Composto a Callosa mentre Roig era ospite del nipote Baltasar Bou». Es dóna el cas que la majoria d’aquests autors citen el treball de Salvà, on es desmenteix que Baltasar Bou fos nebot de Jaume Roig i que fos senyor de Callosa.

[15] Molt en la línia de les fabulacions heràldiques de les Trobes de mossèn Jaume Febrer, falsiﬁcació d’Onofre Esquerdo (1635-1699), citada encara per alguna autora com a introducció enaltidora al llinatge de Jaume Roig.

[16] La rúbrica inventada ha contribuït a fer creure a diversos autors –Gimeno (2007: 321), Vellón (1998: 123), etc.– que la veu de la Consulta és la de Jaume Roig.

[17] M’ha estat molt útil aquesta edició per a completar, de manera informatitzada, la recerca d’unitats fràsiques, tot tenint en compte que la transcripció és molt ﬁdel al manuscrit i, doncs, la modernització ortogràﬁca és molt lleugera: dissolució d’aglutinacions, puntuació del text, ús de majúscules.

[18] N’hi ha edició crítica d’Antoni Furió (Universitat de València, 1999).

[19] Al volum de Miquel i Planas (1936-1942), la numeració de les pàgines 253-259 està repetida.

Подняться наверх