Читать книгу El treball esclau durant el Franquisme - Josep Màrius Climent i Prats - Страница 11

2. UN DEBAT OBERT I UNA HISTORIOGRAFIA RECENT

ELS BATALLONS DE TREBALLADORS EN LA DICTADURA FRANQUISTA

L’aparició i transcendència pública del moviment ciutadà per a la recuperació de la memòria històrica –que ha estès la reivindicació de coneixement, veritat i reparació per a totes les víctimes de la Guerra i la postguerra–, o la celebració l’any 2002 a Barcelona del primer Congrés sobre els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme, van canviar, i sens dubte, van impulsar tant l’interès com els estudis al voltant del món concentracionari i del treball forçat a Catalunya, Navarra, Extremadura o Andalusia. En l’àmbit acadèmic no hi havia una base mínima d’investigacions sòlides, més enllà de reculls de testimonis i records entre els qui patiren aquella experiència –memòries que avui són un tresor com a document històric a causa de la desaparició dels qui passaren pels camps i Batallons–; en efecte, calia accedir a les fonts militars primàries, ja que l’exèrcit va ser el protagonista principal de la creació, organització i gestió dels camps de concentració, els Batallons de Treballadors i els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors. El llibre Una inmensa prisión, de Sobrequés, Sala i Molinero, i especialment, Cautivos, de Javier Rodrigo, publicats ara fa deu anys, han estat les obres de referència que aportaven l’estudi més complet sobre l’origen i l’evolució dels camps de concentració. Per tant, aquestes obres han sigut fites historiogràfiques a partir de les quals s’han multiplicat els estudis i les aportacions des de diferents perspectives i enfocaments metodològics a mesura que s’anava tenint accés als arxius militars i, doncs, apareixien nous fons documentals que han permès una delimitació i conceptualització del fet concentracionari i del treball forçat.

En l’última dècada destaquem les monografies sobre el camp de Castuera; sobre els batallons de presoners i el treball forçat a Navarra; articles sobre els batallons al Camp de Gibraltar; les investigacions recents de la nova fornada d’historiadors catalans sobre camps de concentració i Batallons de Treballadors a Catalunya; congressos i jornades on s’han presentat diverses comunicacions sobre la qüestió com el I Congreso sobre la Prisión y las Instituciones Punitivas a Ciudad Real (2013); Posguerras a Madrid (2014), o el Colóquio Internacional sobre Violência Política no Século XX a Lisboa (2015). En conjunt, són unes aportacions innovadores quant a l’enfocament i la metodologia de treball, així com aclaridores pel que fa a la delimitació del marc conceptual i taxonòmic de la qüestió que es proposa ací. A més, hi ha aportacions, algunes molt actuals, referides a Andalusia, Castella i Lleó, Catalunya, Extremadura, Navarra o Toledo que comencen a positivar la imatge dels camps de concentració i els Batallons de Treballadors que s’estengueren per la geografia de l’Estat espanyol durant la Guerra Civil i el primer franquisme.¹ Podem afirmar que a hores d’ara aquesta forma de repressió ha adquirit sentit i rang propis: el fenomen concentracionari i del treball forçat s’ha individualitzat com a expressió específica i categoria històrica dins dels estudis que aborden l’univers repressiu franquista des de la perspectiva de l’internament.²

D’especial interès heurístic i conceptual ha estat el Congrés Posguerras (2014), que ha permès contrastar i debatre les últimes aportacions que els investigadors que estudien la Guerra Civil i el franquisme han realitzat sobre la violència política com a via d’accés al poder i com a recurs essencial per a retenir-lo: com es va articular aquesta violència en una repressió multiforme com a mitjà per a implantar ’o reimplantar en molts casos, les estructures de poder polític que la República i, sobretot, la Guerra havien qüestionat, alterat o remogut. Els rebels, anomenats franquistes a partir d’octubre del 1936, aplicaren una violència per aconseguir els seus objectius que va anar sistematitzant-se i institucionalitzant-se en forma de repressió política, social i econòmica amb la finalitat d’aconseguir la destrucció de l’adversari polític, ara considerat enemic. En aquest sentit, tal com es va plantejar en aquell congrés, els conjurats i adherits en la rebel·lió militar –nodrida ideològicament de conservadorisme polític catòlic, tradicionalisme i feixisme– categoritzaren com a enemic fins i tot els considerats indiferents, «els tebis», per sospitosos de desafecció.³ El discurs legitimador franquista partia del fet que la intervenció de l’aparell militar era necessari per anul·lar una república entesa com a «caòtica» des de la seua proclamació, destructora dels valors tradicionals, i revolucionària i violenta a partir d’octubre del 1934. Aquesta legitimació es veurà reforçada en l’aprofitament de la violència desenvolupada en la rereguarda republicana en aquells pobles i ciutats en què fracassarà en un primer moment el colp militar. Aquella violència, sublimada de forma pejorativa sota la categoria de «terror rojo», serà al remat la base legitimadora de la seua tasca d’aniquilació. Identificat l’enemic, el franquisme en planifica l’anihilament, que pot ser físic, polític, social, identitari i psicològic (por). En aquest sentit, l’objectiu dels Batallons de Treballadors era rematar la neteja en l’espai públic de qualsevol tret o adherència ideològica republicana per tal d’eliminar tots els elements considerats perillosos.⁴

Aquestes pràctiques de violència porten implícita una forma de control social. Ens trobem davant una violència cada vegada menys comptable, menys física, i en canvi, més de tipus econòmic o psicològic. L’estudi de la violència aplicada a través de l’utilitarisme punitiu ens obliga a centrar-nos més en la dimensió qualitativa del càstig pel fet que difícilment podrem conèixer els morts que hi hagué a la presó, els camps de concentració o els Batallons de Treballadors. L’estudi del càstig, la identificació de la seua plasmació, ens porta indefectiblement al control social com a objectiu de la violència política franquista. Per això, els actors locals personifiquen la repressió. Situant la lent local dels actors de la història, podem entendre que la violència franquista davant l’atac republicà no només va ser «reactiva» –com es justificava. Observant les actituds i els comportaments dels actors locals, aquesta violència s’articula i objectiva com a instrument de construcció d’un nou ordre. I és que, què havien fet els represaliats per patir la repressió? Només ho podrem saber si comencem a centrar-nos en l’impacte social de la repressió. Es pretenia aconseguir el control total de la societat a través de la coacció i la coerció que provocaven els assassinats extrajudicials impunes, els procesos sumaríssims d’urgència i altres mecanismes repressius, com les diferents formes d’internament o les depuracions, configurant tot plegat el procés conegut com la «democratització de la por».⁵ S’exercí un control social fonamentat en el càstig a l’enemic en guerra i als vençuts en la postguerra, en què s’interrelacionen pràctiques i instruments de violència i control social. És a dir, el que José Luis Ledesma i Daniel Oviedo defineixen com la disciplinarització de la societat a través de la continuïtat de pràctiques i de polítiques dirigides als ciutadans, enemics o no, que anirien des de les més explícites i obertament coactives fins a les vinculades a un control social difús.

El concepte de repressió s’empra per a definir l’ús de la violència exercida des de dalt, des del poder, o com a resposta d’aquest en defensa d’un determinat ordre social i polític. És per això que hem de parlar de violència política si no volem esbiaixar aquella que es va exercir al marge de l’Estat o en oposició a aquest. En efecte, amb la violència es volia crear un ordre nou, i si no ho tenim en compte, llavors li estarem traient importància al que el franquisme realment buscava. Cal baixar, per tant, a la història local. Per a entendre l’impacte quantificable i no quantificable de les denúncies sobre les famílies, així com la participació i les actituds des de baix en el càstig a tot tipus de possibles resistències, cal estudiar la quantificació de morts i mutilats, les depuracions professionals, la repressió, l’espoli i els internaments. Entre donar suport actiu col·laborant i participant en la repressió que promovia la dictadura, i patir-la, hi ha un ventall de situacions intermèdies des de la conformitat passiva i el silenci per inhibició fins a la paralització per la por.⁶

La qüestió que ací abordem és la dels soldats i oficials de l’Exèrcit Popular de la República de la comarca valenciana de la Vall d’Albaida que caigueren presoners durant la Guerra o que van ser classificats de «desafectos» en la postguerra, raons per les quals patiren l’internament en camps de concentració, presons i Batallons de Treballadors. Aquest estudi, anant més enllà dels quadres estadístics necessaris i imprescindibles, pretén abastar el major nombre d’aspectes i vessants d’aquesta modalitat de repressió en què l’impacte social i polític de la violència es considera central per a entendre el procés d’arrelament del règim en un espai eminentment rural. Considerem d’interés per això els enfocaments provinents de l’estudi del nazisme a Alemanya, ja que trobem interessant i necessari analitzar els mecanismes socials que feren possible una violència estatal, però també social, diversa i molt complexa, així com els autors que les nodriren amb les seues motivacions canviants i els seus beneficis, amb la interrupció en la cadena repressiva que suposaren les complexes relacions d’àmplia tipologia presents en els pobles que incidiren, de vegades de forma determinant, en la sort final dels vençuts. Encara més si parlem de la violència plasmada en l’utilitarisme punitiu, que pel seu caràcter anòmic possibilitava als que l’exercien –almenys a primera vista– un grau d’arbitrarietat que semblava superar amb escreix altres formes de repressió legals.

Segons la bibliografía esmentada, en l’àmbit estatal no hi ha una producció abundant: hi ha estudis específics i tesis doctorals que aborden l’impacte comarcal o regional dels treballs forçats, sobretot centrats en les activitats i la disciplina que es va aplicar als presoners de guerra i «desafectes» de la postguerra.⁷ En canvi, en l’espai historiogràfic valencià ens trobem davant un erm quasi absolut; tot i que s’han analitzat les diverses cares de la repressió franquista. A més, encara que els darrers enfocaments són cada vegada més polièdrics, els treballs forçats apenes han atret l’atenció dels historiadors valencians.⁸ La nostra historiografia sobre la repressió franquista no s’ha ocupat, específicament, dels batallons de treballadors, o bé se’ls ha atorgat un paper secundari o d’importància menor en comparació amb altres formes de repressió que foren fruit de l’aplicació de la «legalitat» franquista, com ara afusellaments, processos sumaríssims impulsats pels tribunals militars, la Llei de Responsabilitats Polítiques, la depuració del magisteri o la repressió sobre les militants republicanes; així mateix, la nostra historiografia fa referència als presoners de guerra centrant-se principalment en el seu pas pels camps de concentració més coneguts. Així ha quedat reflectit en les monografies locals o comarcals que han abordat la violència franquista de postguerra dins d’estudis d’abast més ampli, fins i tot quan la repressió ha sigut el principal tema tractat.⁹

És simptomàtic que en les obres citades no es faça cap referència directa ni indirecta als treballs forçats (Porcar, 2013; Glicerio Sánchez, 2014); que la referència d’estudi siguen camps de concentració com el de Los Almendros (Gabarda, 1993); que únicament es facen ressò de la seua existència en el cas dels de Xérica o Pina de Montalgrao (Marín, 2010); o que s’aborden estudis més profunds dels centres concentracionaris quant al funcionament i tracte als presoners, com els d’Albatera i Portaceli (Torres Fabra, 2013). Només en l’últim estudi sobre la Valldigna (Calzado, 2015) s’inclou una referència explícita i nominal de víctimes del treball forçat en aquesta comarca durant la postguerra, aportant el testimoni d’un presoner «desafecte» enviat al Marroc. La veritat és que s’entèn aquest buit fins a un cert punt: quan em vaig plantejar dur endavant aquesta recerca sobre l’impacte del treball forçat a la Vall d’Albaida, no podia imaginar que estava tan plena de dificultats i d’entrebancs burocràtics per a accedir a part de la documentació existent, ni sabia que aquesta es trobava tan dispersa, era tan parcial o bé no es podia consultar a causa de l’estat de conservació o de les diferents normatives sobre accés als arxius, específicament els militars. Potser això explique l’«erm» historiogràfic sobre aquesta vessant de la repressió que, com intentarem demostrar, va ser una de les més extenses en termes de persones afectades directament; a més, de forma indirecta, el franquisme aplicà la major repressió especialment sobre les zones que romangueren en territori lleial a la República fins al final de la Guerra, com fou el cas de bona part del País Valencià, buscant una major eficàcia militar i política de cara a implantar i consolidar el règim franquista en guerra i, sobretot, en la immediata postguerra.

L’existència de camps de concentració i de camps de treball per a presoners de guerra no fou una creació del franquisme. Durant la Primera Guerra Mundial, es va establir el model concentracionari com a solució a la captura massiva de soldats enemics, així com la seua utilització, també massiva, com a mà d’obra forçada durant el conflicte per part dels capturadors, especialment els exèrcits alemany i rus.¹⁰ Igual com en els règims dictatorials de la Unió Soviètica i l’Alemanya nazi, el franquisme va fer un ús constant i massiu dels camps com a espais de detenció i reeducació política a través del treball. Darrere dels sistemes punitius soviètic i nazi hi havia la voluntat de crear un nou model, un paradigma polític i social nou en la mesura que, entre els seus objectius, hi havia la creació d’un home «nou» per construir el socialisme soviètic o el nacio-nalsocialisme alemany a través de la reeducació i la punició dels considerats «asocials» o dissidents. Sembla clara la inspiració dels ideòlegs franquistes quan titllaven de «laboratorios de la Nueva España» el sistema concentracionari i de treball forçat que estengueren com una forma més d’imposar-se per la violència. Una altra qüestió seria els mitjans implicats i l’impacte social que tingué, o si realment, a diferència del nazisme abans de la Guerra Mundial, no era més que un eslògan per a justificar l’explotació laboral dels vençuts, com va fer el nazisme en guerra o l’stalinisme durant tot el seu període de duració, fruit, durant el franquisme, d’uns objectius polítics propis i d’unes circumstàncies històriques singulars.¹¹ La justificació era el dret de conquesta i aquell nou ordre mundial que estaven imposant els nazis a Europa durant la guerra. Tanmateix, la realitat i la finalitat eren purament econòmiques i/o exterminadores sense cap altra consideració de tipus reeducatiu a través del treball, com a conseqüència de les urgències i necessitats bèl·liques i del manteniment de l’estat de benestar nacionalsocialista a Alemanya, basat en l’espoli dels jueus alemanys, primer, i de l’Europa conquerida, després.¹² La Unió Soviètica, amb la justificació revolucionària de crear aquest home nou, va tenir un objectiu economicista amb tot un programa de grans obres públiques dissenyat pel règim stalinista, que s’executaria amb mà d’obra presa per motius polítics, o no.¹³

A l’Estat espanyol, quina consideració tenien els presoners de guerra republicans per part dels seus captors? Què eren, en realitat? A la primera pregunta respondrem que la Convenció de Ginebra subscrita el 1929 pel rei Alfons XIII prohibia explícitament el treball dels presoners de guerra. El franquisme va considerar inaplicable aquesta Convenció pel fet que es tractava d’una guerra civil i afectava «individuos que, aunque rojos, están llamados a filas por la Nación».¹⁴ A més, hi havia la consideració de «delinqüents» dels membres de l’exèrcit republicà per haver-se oposat al colp d’estat i a l’avanç de les tropes rebels. Com que no els consideraren presoners –tot i la proclamació de guerra com a font legitimadora i justificadora del «Movimiento Nacional»–, no van aplicar l’extens articulat de la Convenció que regulava detalladament el funcionament dels camp de presoners i el respecte dels drets dels internats, així com les circumstàncies i el salari que havien de percebre en cas de ser utilitzats com a mà d’obra al servei dels capturadors. Per a contestar la segona qüestió, entenem que, en principi, seria agosarat definir els presoners de l’exèrcit republicà obligats a treballar com a esclaus, en la mesura que no eren una «propietat» que tenia un valor d’ús i canvi com, per exemple, en l’època de l’esclavitud colonial. D’altra banda, la persona degradada a la condició de treballador forçós per raons polítiques –«desafecto al Régimen»– podia eixir d’aquesta condició si aconseguia un aval que li canviara («mejorara», en llenguatge franquista de l’època) la classificació política. Ara bé, si en altres països el treball forçós va ser producte de la guerra –també durant el temps de guerra en el territori republicà–, el franquisme no el va abolir finalitzada la contesa, sinó que el va allargar fins als anys seixanta, fins a la fi del règim i més enllà, amb totes les seues modalitats i d’altres que se’n van crear després del conflicte (Colònias Penitenciàries Militaritzades, Tallers Penitenciaris, Batallons Disciplinaris de Treballadors, Batallons Disciplinaris de Treballadors Penats).¹⁵ En la vessant que ací ens ocupa, fins a l’any 1947, hem de dir que els presoners que treballaven per a l’exèrcit o per a les empreses que contractaven obres públiques amb l’estat –de caràcter militar o no–, ho feien obligats: com a càstig i punició a causa de la dissidència política. La humiliació del treball forçós i gratuït degradava la condició del presoner, el deshumanitzava i el «cosificava». En el cas que estudiem ací, aquella humiliació el convertia en una espècie de «propietat» en mans de l’exèrcit, i en definitiva, de l’estat franquista, que podia fer-ne el que volguera, com traslladar-lo, represaliar-lo i fins i tot matar-lo si ho consideraven convenient o necessari per al desenvolupament del treball o el manteniment de la disciplina als batallons. L’actualització historiogràfica esmentada, un millor accés a les fonts militars i una major concreció metodològica han donat lloc a estudis que estan considerant les dimensions legislativa, jurídica, econòmica i històrica del fenomen, així com la necessitat d’evitar confusions amb altres modalitats de càstig destinat als empresonats polítics a través del sistema de la «Redención de Penas».¹⁶ Metodològicament, ací plantegem l’impacte en una comarca valenciana de la dimensió punitiva del treball en captivitat com un càstig polític que s’allarga en el temps, ja que partim de la consideració del treball forçat en captivitat com un càstig impulsat per les forces sollevades i pel règim polític que construïren. Darrere d’aquest fet hi havia una visió econòmica de les mancances de mitjans provocades per una guerra que s’allargava en el temps, per les seues urgències, com les de mà d’obra en una economia de guerra que mobilitzava soldats constantment. Els presoners constituïen aquella mà d’obra barata i disciplinada per a les necessitats de la rereguarda com el transport o la sega, al mateix temps que se’ls sotmetia a través de la humiliació dels treballs forçats. Estaríem, doncs, davant la reinvenció de l’utilitarisme punitiu en què incideix Pedro Oliver quan parla del rescat franquista d’aquesta modalitat de càstig generalitzat durant el segle XVI, quan els jutges sentenciaven els reus a servir forçosament en els vaixells del rei o a treballar en obres púbiques en el segle XVIII. El nou utilitarisme punitiu es legitimava en la guerra i en la postguerra en el dret de conquesta que considerava els presoners part del botí de guerra. Aquest procés de dominació a través del treball forçós s’embolcallava «de una vehemente penología a la vez retribucionista y correccionalista, y de una retórica humanizadora y pietista que trazaba como fines de la pena la expiación y la redención del condenado».¹⁷

Fernando Mendiola ha tractat la qüestió del treball forçat sota el franquisme dins dels debats internacionals iniciats el 2013 per C. Vito i A. Lichtenstein al voltant del treball lliure i no lliure.¹⁸ Quant a la categorització taxonòmica que estableixen aquests autors, la historiografia més recent entén que el treball forçat dels presoners de guerra durant la Guerra Civil i el franquisme entraria en la categoria d’unfree labour i tributary slaves. És a dir, d’alguna forma s’assimila el treball forçós amb el dels esclaus o els serfs, sense capacitat de poder acceptar el treball imposat a través de la coacció, ni de poder-lo abandonar.¹⁹ Pel que fa als precedents històrics dels treballs forçats, caldria mirar la immediata experiència colonial espanyola (i no espanyola) a l’Àfrica, com en el cas de la colonització i explotació per part de Fernando Poo dels indígenes del golf de Guinea, els bubis. Aquesta explotació consistia a gastar el mínim en la seua manutenció, aprofitant-se que en molts casos era «completada» per les famílies dels presoners. S’aconseguia, així, disminuir el cost general per sota del dels esclaus de les plantacions del Carib del segle XIX, a qui calia alimentar no només perquè treballaren, sinó també perquè eren una mercaderia, un bé amb un valor de canvi que calia mantenir en unes determinades condicions de salut si es volia mantenir o augmentar aquest valor. Es podria assimilar el tracte que rebien els presoners dels Batallons al que rebia la mà d’obra forçada de les colònies africanes a principis del segle XX. Com ha remarcat Mendiola, els espanyols que estaven colonitzant la regió de Mbini –el territori continental de l’actual Guinea Equatorial– utilitzaren milers de persones del poble fang, que foren obligades a treballar durant la dècada dels anys vint mitjançant el sistema de prestacions d’impost-treball, aplacant les resistències amb violència: «sin pago ni alimento» com recordava un dels fang: «De hecho, el alimento de estos trabajadores se basó en buena medida en pasta de cacahuete aportada por las comunidades y familias de los forzados».²⁰

Els treballs forçats sobre la població autòctona es repetien al Protectorat del Marroc des de l’inici de l’ocupació –si fa no fa, en dates semblants–, cosa que significava que els militars colpistes actuaren sobre l’enemic republicà com una població rebel o per dominar; ho feren amb el bagatge que portaven de tractar l’enemic com a població estranya, menystinguda no només socialment, sinó també humanament, categoritzant-los en molts casos com a «no espanyols». L’enemic roig era assimilable als indígenes de les colònies, susceptibles de ser tractats com una població colonial vençuda en la seua lluita contra l’ocupant metropolità; és a dir, una població colonial que calia castigar per procurar la seua submissió total. Com diu Sebastian Balfour, fent-se ressò de l’informe de l’encarregat de negocis de l’ambaixada britànica a Tànger:

Muchos de los proyectos de obras públicas tenían objetivos militares [...] bajo el mando del general Barrera [...] los hombres de las tribus fueron obligados a trabajar sin sueldo y usando sus propios animales de carga.²¹

En tot cas, els camps de concentració, els Batallons de Treballadors i els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors formen part de la política d’exclusió social que els franquistes perseguien imposar a Espanya. Aquesta política continuava per vies «legals» la política d’exclusió violenta engegada amb el colp militar i que consistia en la destrucció física de l’enemic, ara, però, adaptada a una guerra llarga amb fronts de combat i exèrcits posicionats sobre el territori, substituint les ràpides ofensives i els avanços de la guerra de columnes. L’internament en camps de concentració i Batallons de Treballadors no deixava de ser una altra forma de destrucció de l’enemic, de l’altre, del diferent, en la mesura que no compartia ni encaixava amb els valors polítics i socials de la «Nueva España», als quals calia adherir-se o sucumbir. El jesuïta José Ángel Delgado Iribarren expressava anys després de forma clara i contundent amb quina finalitat es va articular el procés de transformació-destrucció que es buscava amb l’internament dels presoners:

En los campos se les sometía a un régimen de vigilancia y reeducación, con la esperanza de reincorporarles un dia a la vida social. La siembra, a gran escala, de ideas disolventes en sus almas rudas había producido verdaderos estragos. Después de sacarles la ficha clasificatoria se les encuadraba en los Batallones de Trabajadores, donde se prolongaba esta labor, que podríamos llamar de desinfección, en el orden político y religioso.²²

¹ Carme Molinero, Margarita Sala i Jaume Sobrequés, Una inmensa prisión: los campos de concentración y las prisiones durante la guerra civil y el franquismo, Barcelona, Crítica, 2003; Gonzalo Acosta Bono et al., El Canal de los presos (1940-1962), Trabajos forzados: de la represión política a la explotación económica, Barcelona, Crítica, 2004; Javier Rodrigo, Cautivos, Barcelona, Crítica, Contrastes, 2005; Fernando Mendiola i Edurne Beaumont, Esclavos del franquismo en el Pirineo, Tafalla, Txalaparta, 2006; Antonio D. López Rodríguez, Cruz, bandera y caudillo: el campo de concentración de Castuera, Badajoz, Ceder, La Serena, 2006; José Manuel Algarbani Rodríguez, «Los búnkers del Estrecho y los prisioneros republicanos», Almoraima: revista de estudios campogibraltareños, 36, pp. 501-520; Gutmaro Gómez Bravo, El exilio interior: cárcel y represión en la España franquista (1939-1950), Madrid, Taurus, 2009; Aram Monfort i Coll, «Los campos de concentración franquista y su funcionamiento en Cataluña», Hispania-Revista Española de Historia, LXIX (231), gener-abril (2009), <http://Hispania.revistas.csic.es>; Mirta Núñez Díaz-Balart, «Forzados y forzosos. El trabajo de los prisioneros al servicio de la victoria franquista» en Julio Aróstegui, Franco: la represión como sistema, Barcelona, Flor de Viento, 2012, pp. 269-301; Fernando Mendiola, «La consideración de ser explotado: trabajo forzado y trabajo en cautividad en la España del siglo XX», en Pedro Oliver Olmo, El siglo de los castigos. Prisión y formas carcelarias en la España del siglo XX, Barcelona, Anthropos, 2013, pp. 189-232; Oriol Dueñas Iturbe, «Los Batallones de Trabajadores: Reconstrucción Trabajo Forzado y Represión Militar en Cataluña (1938-1942)», Actas del Congreso Posguerras: 75 aniversario del fin de la guerra civil española, Gutmaro Gómez Bravo i Rubén Pallol (eds.), ed. Pablo Iglesias, Madrid, 2015; María Castaño Gómez, «Aproximación a las instituciones punitivas en la provincia de Toledo (1936-1945)», Actas del Congreso Posguerras..., op. cit.; Ángel Organero, Batallón de Pico y Pala: cautivos toledanos en Navarra (Lesaka, 1939-1942), Arre, Pamiela, 2015; Juan Carlos García Funes, «Trabajos forzados para los prisioneros de guerra: estudio del territorio castellano-leonés (1937-1942)», comunicació presentada al Colóquio Internacional Violência Política no Século XX, Lisboa, 12-14 de març del 2015; Oriol Dueñas, La gran destrucció. Els danys de guerra i la reconstrucció de Catalunya després de la Guerra Civil (1937-1957), Tesi Doctoral, 2013, <

http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/117599/ODI_TESI.pdf>; del mateix autor Els esclaus de Franco, Barcelona, Ara Llibres, 2008; Jordi Barriuso Babot, «Los trabajos forzados en el Pirineo Oriental», Los trabajos forzados en la dictadura franquista Bortxazko lanak diktadura frankistan, Pamplona, Memoriaren Bideak/Gerónimo de Uztáriz, 2007; Josep Clarà, Esclaus i peons de la Nueva Espanya. Els Batallons de Treballadors a Catalunya (1939-1942), Cercle d’Estudis Històrics i Socials, Girona, IDSIA, 2007; José Luis Gutiérrez i Lola Martínez, «El trabajo esclavo de los presos políticos del franquismo en Andalucía», Miguel Gómez i Fernando Martínez (coords.), Historia y Memoria. Todos los Nombres, Mapa de Fosas y Actuaciones de los Tribunales de Responsabilidades Politicas en Andalucia, Almería, Universitat d’Almería, 2007; José Ramón González Cortés, «Esclavizar para vencer y convencer: los Batallones de trabajadores y el trabajo forzado en el sistema represivo franquista», Revista de estudios extremeños, 67 (2), 2011, pp. 1013-1050.

² Pedro Oliver, «Historia y reinvención del utilitarismo punitivo», en Los trabajos forzados en la Dictadura Franquista, J. M. Gastón Aguas i F. Mendiola (coords.), Instituo Gerónimo de Uztáriz/Memoriaren Bideak, 2007, pp. 13-26.

³ Miguel Ángel Melero Vargas, «Un proceso poliédrico: Nuevos enfoques sobre las actitudes ante la represión franquista», Actas del Congreso Posguerras..., op. cit.

⁴ Enrique Eiros Rodríguez, «Campos de concentración franquista. Un espacio de violencia, clasificación y control social», Actas del Congreso Posguerras..., op. cit.

⁵ Conxita Mir, «Violencia política, coacción legal y oposición interior», Ayer, 33, (1999), pp, 137-139 i 144.

⁶ Miguel Ángel Melero Vargas, «Un proceso poliédrico...», op. cit.

⁷ Oriol Dueñas: «La gran destrucció...», op. cit.

⁸ Ricard Camil Torres Fabra, La repressió franquista al País Valencià (recull bibliogràfic), València, Ed. Tres i Quatre, 2008; també «La repressió franquista al País Valencià. Un estat de la qüestió per al primer franquisme», Afers, 71-72, 2012, pp. 239-254; Alambradas, muros y corrientes de aire. El universo penitenciario franquista en la postguerra del País Valenciano, Xàtiva, Ed. Ulleye, 2013. La perspectiva de gènere en Vicenta Verdugo, «Franquismo y represión penitenciaria femenina: las presas de Franco en Valencia», en Arenal: Revista de historia de las mujeres, 1, Granada, Universitat de Granada, 2008, pp. 151-176; Vicenta Verdugo i Ana Aguado, «Castigar y doblegar a las “otras”, las defensas. Dictadura y represión», Teresa Mª Ortega López, Miguel Ángel del Arco Blanco (eds.), Claves del mundo contemporáneo, Granada, Comares, 2012; Melanie Ibàñez Domingo, «Muros invisibles. Presas fuera de la cárcel», Actas del Congreso Posguerras..., op. cit.

⁹ Vicent Gabarda Cebellán, Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), València, Publicacions de la Universitat de València, 1993; Antonio Calzado Aldaria, Entre la nit i el marasme: La Vall d’Albaida, 1939-1952, Alzira, Germania, 2005; Ramón Marín, La represión franquista en el Alto Palancia. Violencia de estado contra la memoria republicana (1939-1952), Damián, Biblioteca Valenciana, 2010; Juan Luis Porcar Orihuela, Un país en gris i negre. Memòria històrica i repressió franqusita a Castelló, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, 2013, Ricard Camil Torres Fabra, Alamabradas muros y..., op. cit.; Glicerio Sanchez Recio, Operación quirúrgica en el cuerpo social. La represión política en Monóvar (1936-1943), Alacant, Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2014; Antonio Calzado Aldaria, La Valldigna, un món en conflicte (1931-1979), Tavernes de la Valldigna, Mancomunitat de la Valldigna, 2015.

¹⁰ Javier Rodrigo, «Espejos Deformantes. Explotación y limpieza social: hacia un modelo concentracionario fascista», Historia Social, 66, 2010, pp-81-90. «La Gran Guerra vino así a maximizar el uso funcionalista del campo de concentración como unidad bélico-administrativa [...], y para la reconversión de los internos en agentes explotados», p. 86.

¹¹ Ídem, pp. 87-88; del mateix autor Cautivos. Campos de Concentración..., op. cit., pp. 1-34.

¹² Götz Aly, La utopía nazi: como Hitler compró a los alemanes, Barcelona, Crítica, 2008.

¹³ Gloria Sanz, «Trabajos forzados, economía de guerra y empresa durante el Nacionalsocialismo. Un breve balance de recientes investigaciones en Alemania», José Miguel Gastón i Fernando Mendiola (coords.), Los trabajos forzados..., op. cit., pp. 30-45; Javier Rodrigo, «Espejos deformantes...», op. cit.

¹⁴ Citat a Javier Rodrigo, «Internamiento y trabajo forzoso: los campos de concentración de Franco», Hispania Nova Revista de Historia Contemporánea, 6 (2006), hispanianovarediris.es.

¹⁵ Fernando Mendiola Gonzalo, «La consideración de ser explotado...», op. cit., pp. 189-252.

¹⁶ Juan Carlos García Funes, «Trabajos forzados para...», op. cit.

¹⁷ Pedro Oliver, «Historia y reinvención del utilitarismo punitivo», José Miguel Gastón i Fernando Mendiola (coords.) Los trabajos forzados en la dictadura franquista. Pamplona, Instituto Gerónimo de Uztáriz–Memoriaren bideak, 2006, p. 26. «El retribucionismo casaba bien con el militarismo de los vencedores [...] los vencidos debían pagar con su esfuerzo la destrucción que supuestamente habrían ocasionado durante la contienda, y porque a fin de cuentas el castigo penoso formaba parte de la larga tradición disciplinaria del ejército. El correccionalismo ejercido contra rojos y separatistas retroalimentaba aquel ensueño falangista de una acción eficaz y decisiva sobre el cuerpo enfermo de la patria», p. 28.

¹⁸ Fernando Mendiola Gonzalo, «Reeducation through work? Mountain roads in the Spanish concentration univers (Western Pyrenees, 1939-1942)», Labour History, 55 (1), 2014, pp. 97-116.

¹⁹ G. De Vito, Christian and Alex Lichtenstein, «Writing a Global History of Convict Labour», International Review of Social History, 58 (02), pp. 285-325. Hi ha una tipificació de relacions laborals per a l’anàlisi històrica establerta per l’International Institute of Social History (IISH), anomenat A Global Collaboratory on the History of Labour Relations (1500-2000). Dins d’aquesta taxonomia proposada des de l’IISH, entraria en la categoria núm. 11. La referència a la taxonomia de l’ISSH en pp. 278 i 288.

²⁰ Fernando Mendiola Gonzalo, «La consideración de...», op. cit., «España, al igual que las potencias coloniales, ponía en marcha diferentes modalidades laborales que, con importantes diferencias legales, no dejaban de evocar el pasado no muy lejano de la esclavitud», p. 196.

²¹ Sebantian Balfour, Abrazo Mortal. De la guerra colonial a la Guerra Civil en España y Marruecos, Península, Barcelona, 2002, p. 124. L’esclavitud a Espanya va estar vigent a les colònies del Carib fins al 1887.

²² José Ángel Delgado-Iribarren, Jesuitas en campaña, Madrid, Studium, 1956, p. 253, en Joan Llarch, Batallones de Trabajadores, Barcelona, Plaza y Janés, 1978, p. 56.