Читать книгу El treball esclau durant el Franquisme - Josep Màrius Climent i Prats - Страница 12

3. LA VALL D’ALBAIDA: UNA COMARCA VALENCIANA CONSERVADORA

La raó principal per la qual vam delimitar l’àrea geogràfica d’investigació a la Vall d’Albaida és que aquesta comarca del centre interior valencià ja disposava d’importants estudis sobre la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme. Aquests treballs ofereixen una bona base historiogràfica d’estudis comarcals i de microhistòria local que fan referència a aspectes de l’economia, la política i la mobilització social de l’època. Constitueixen, doncs, el marc necessari sobre el qual poder contextualitzar una investigació com aquesta que presentem, en la mesura que podem valorar l’impacte dels treballs forçats en relació amb altres vessants de la repressió en els àmbits local i comarcal.¹

La comarca de la Vall d’Albaida tenia uns 51.000 habitants el 1930, i dels 34 municipis que acull, només Ontinyent es podia considerar una ciutat, o agrociutat, amb uns 12.000 habitants i un sector industrial del tèxtil important –encara que només Bocairent, amb 3.500 habitants, tenia una activitat majoritàriament dedicada al sector secundari. A la resta de la Vall, l’activitat principal era l’agricultura de secà, amb la trilogia mediterrània d’oli, blat i vinyes –sota la forma de panses a la zona occidental de la comarca i amb el vi com a protagonista indiscutible. S’entén, per tant, la repercussió tan extensa que tingué la plaga de la fil·loxera de l’any 1910 sobre la comarca, la qual va caure en una crisi econòmica i demogràfica (emigració) que no va començar a superar fins a la fi dels anys 20 i 30. Als municipis més poblats –Albaida, l’Olleria, Benigànim, Aielo de Malferit, Quatretonda, la Pobla del Duc o Montaverner–combinaven l’activitat agrària amb produccions manufactureres relacionades amb la cera, les espardenyes i la indústria centrada en el tèxtil, el vidre i derivats (folrat de garrafes). La resta de pobles –tret de Llutxent i Fontanars dels Alforins– no arribaven als 1.000 habitants, i encara combinaven una agricultura de subsistència amb activitats ramaderes i forestals: forns de calç, fusta i carbó vegetal als pobles als peus del Benicadell, amb una producció majoritàriament focalitzada en el mercat del vi, el raïm de taula i la pansa. L’activitat econòmica es complementava amb una emigració oroneta cap a Barcelona i França, que degué contribuir a la socialització política en la mesura que a la tornada anà introduint a la comarca el socialisme, l’anarquisme i el republicanisme.²

A la comarca predominava la mitjana i petita propietat juntament amb grans propietats i masos de nobles i burgesos forans a Fontanars dels Alforins-Ontinyent, cosa que vol dir que la major part de la població havia de llogar-se per subsistir. Dividida en dos partits judicials, el d’Albaida i el d’Ontinyent, era una comarca de tendència marcadament conservadora –amb nuclis històrics del tradicionalisme com Bocairent-Ontinyent-Albaida–, i en conjunt, dominada pel caciquisme; aquest panorama polític es combinava amb la influència patent de l’Església sobre una població amb un nivell cultural baix, conseqüència de la pobresa de les classes populars i la despreocupació històrica que patien per part dels poders públics.³ Les estructures socials del poder tradicional estaven tan arrelades a la Vall que, tret d’excepcions puntuals com Aielo de Malferit, Castelló de Rugat, Llutxent, la Pobla del Duc i Quatretonda, els partits conservadors que guanyaren totes les convocatòries electorals durant la Segona República corresponien a les candidatures conservadores dels monàrquics, primer, i del PURA després (no tant el partit històric del republicanisme valencià blasquista, com el nou PURA reconstituït a partir d’abril del 1931, en el qual hi haurà els cacics de la comarca fins que aparega la DRV). En canvi, el conservadorisme no guanyà als nuclis on havia quallat el socialisme (Aielo de Malferit i Quatretonda), l’anarquisme (tot i no ser majoritari, a Ontinyent) i el republicanisme d’esquerres (Castelló de Rugat, Llutxent, la Pobla del Duc), segons les eleccions del 1936. A la Vall d’Albaida, durant aquests anys, van variar poc les formes tradicionals de relació i d’exercici del poder, que va saber adaptar-se fàcilment al joc polític que oferia el nou marc democràtic participatiu.

QUADRE 1 Població de fet. La Vall d’Albaida. 1930

Font: Ministerio de Trabajo: Censo de la Población de España, 1930. Cuaderno núm. 12, Región de Valencia, Ministerio de Trabajo, Madrid, Dirección General de Estadística, 1930.⁴

Durant la República hi va haver una pervivència del caciquisme secular emmascarat de republicanisme, de manera que es va imposar l’aliança entre la patronal antirepublicana i l’Església catòlica contra el reformisme laboral i la legislació secularitzadora de l’esquerra en general. Tot plegat, unit al discurs populista i agrarista de la DRV.⁵

En el nivell estatal, els estudis publicats en els últims vint anys sobre aquest tema ens aporten una visió general del pas dels presoners pels camps de concentració i pels Batallons de Treballadors. Aquests estudis se centren a conèixer les obres on els van utilitzar, així com també expliquen les condicions de vida i treball al si d’aquestes institucions punitives, en bona mesura gràcies a haver pogut accedir a un recull oral reduït de testimonis que visqueren la seua joventut en aquella època. La historiografia més actual centra el seu estudi sobre àrees geogràfiques específiques on actuaren els Batallons de Treballadors franquistes, com en el cas de Catalunya, investigat per Oriol Dueñas; també sobre espais específics amb l’objectiu d’esbrinar el nombre de Batallons que hi treballaren, com és el cas de la província de Toledo, en procés de recerca per María Castaño; o bé, com han fet Fernando Mendiola i Edurne Beaumont per al Pirineu navarrès, s’han volgut identificar els treballs efectuats o les formes de sotmetiment aplicades sobre els vençuts. Ací hem volgut obrir l’objecte d’anàlisi i hem fixat el nostre interès, així com el paradigma interpretatiu, en la tasca d’identificar quines persones de la Vall van ser «castigades» a treball forçat; per quins motius ho van ser; quin fou l’impacte social real dels treballs forçats a la Vall d’Albaida, i quina influència va tenir l’aplicació d’aquesta tipologia repressiva en l’arrelament social i la consolidació política del franquisme en una comarca d’interior valenciana de tradició política conservadora. Aquestes qüestions ens poden obrir noves vies d’estudi per a entendre el procés d’imposició de la dictadura franquista al País Valencià, així com les seues conseqüències a curt i llarg termini, algunes encara identificables. Tot plegat sense oblidar les experiències dels valldalbaidins sotmesos a treballs forçats en els Batallons de Treballadors del franquisme durant la Guerra i, sobretot, en la postguerra, pa-rant especial atenció a l’impacte social i polític directe i indirecte que aquesta forma de violència política tingué sobre els considerats «desafectos al régimen», amb l’objecitu d’analitzar els mecanismes de sotmetiment que emprà aquell nou règim per mantenir-se al poder com una dictadura militar.⁶

Per tant, partim d’una recerca amb un triple objectiu: tractar d’esbrinar qui i per què va passar per l’experiència del treball forçat; quina relació va tenir aquesta forma de violència amb la consolidació del poder polític sorgit de la Guerra Civil, i quines conseqüències i impacte social se’n van derivar en un àmbit geogràfic concret. Queden fora de l’àmbit d’aquest estudi altres formes d’explotació laboral de presos polítics, com ara les colònies penitenciàries militaritzades i els presos que eixien a treballar i eren llogats per les empreses adjudicatàries d’obres públiques finançades per l’Estat, a partir de la creació del Patronato de Nuestra Señora de la Merced, que impulsà la denominada «Redención de penas por el Trabajo» per iniciativa del jesuïta Pérez de Pulgar –tot i que sí que s’han tingut en compte quan han afectat algun membre del grup humà sobre el qual s’ha focalitzat la recerca.⁷

Cal remarcar que els sollevats consideraren com a essencial la qüestió dels presoners i la seua utilització, tant per a guanyar la guerra que havien provocat, com per a construir i imposar el nou règim polític que en va sorgir. Estudiar la incidència social dels Batallons de Treballadors ens aproximarà, a més, a les xifres globals i reals de víctimes de la repressió que el franquisme va causar en un espai eminentment rural i de tradició política majoritàriament conservadora, catòlica i caciquil, cosa que completarà el coneixement sobre la repressió gràcies als estudis locals i comarcals que s’han publicat sobre la Segona República, la Guerra Civil i el primer franquisme. Finalment, aquesta recerca s’emmarca dins de la història social de les institucions punitives, que comença a fer-se visible i intel·ligible com a tendència historiogràfica i com a aposta teoricometodològica.

¹ Carme Agulló Díaz, «De “misiones pedagógicas” a “milicias de la cultura”: reformisme i revolució educativa a la Vall d’Albaida (1931-1939)», Ontinyent, Alba, núms. 16-17, 2001-2002, pp. 174-193; Joan Josep Torró Martínez, «L’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent», Ontinyent, Alba, ídem, pp. 160-173; Guillem Llin Llopis, Mort i repressió a Ontinyent (1936-1944), Associació de veïns el Llombo, Ontinyent, 2009; Antonio Calzado Aldaria, Segunda República y Guerra Civil, La Vall d’Albaida, 1931-1939, Associació de veïns el Llombo, Ontinyent, 2012; Josep Gandia Calabuig, República i guerra. Els papers inèdits de la revolució, Associació de veïns el Llombo, Ontinyent, 2013; Fernando Goberna Ortiz, Los crímenes del franquismo en la posguerra. El caso de Ayelo de Malferit, Xàtiva, Ulleye, 2013.

² Antonio Calzado Aldaria, Segunda República..., op. cit., pp. 29-44.

³ Ídem.

⁴ En els censos de població valencians del període 1900-1970 sempre trobem diferències a favor de la població de dret respecte de la de fet. Cfr. Antonio Cutanda Tarín i José Ramón Ruiz Tamarit, «Població de dret i de fet: una discussió al voltant de les dades registrades al País Valencià», Saitabi, XIX-XX, 1989, pp. 257-265. El Partit Judicial d’Ontinyent també incloïa la Font de la Figuera, que no tractem en aquest estudi perquè no forma part de la comarca, de la mateixa manera que sí que hi incloem el municipi de Bellús per ser de la Vall, tot i pertànyer al Partit Judicial de Xàtiva.

⁵ Antonio Calzado Aldaria, «La guerra civil desde la Vall d’Albaida. Una propuesta metodológica», Fa sentanta anys. La Guerra Civil al País Valencià, Albert Girona i Javier Navarro (eds.), València, PUV, 2009, pp. 217-220.

⁶ Per a una primera aproximació a l’impacte social dels Batallons de Treballadors en la postguerra, María Castaño Gómez, «Aproximación a las instituciones punitivas en la provincia de Toledo (1936-1945)», en Congreso Posguerras..., op. cit., Ángel Organero, «La formación de los BDST en la provincia de Toledo», Batallón de pico y pala: cautivos toledanos en Navarra (Lesaka, 1939-1942), Arre (Navarra), Pamiela 2015, pp. 61-85.

⁷ José Luis Gutiérrez, Ángel del Río Sánchez, Gonzalo Acosta Bono i Lola Martínez Macías, El canal de los presos, 1940-1962: Trabajos forzados: de la represión política a la explotación económica, Barcelona, Crítica (Contrastes), 2004.