Читать книгу El treball esclau durant el Franquisme - Josep Màrius Climent i Prats - Страница 9

PRÒLEG

Ens trobem davant un desbordant i modèlic torrent d’història i de compromís personal. Durant anys, Josep Màrius Climent i Prats ha anat recomponent amb una paciència inaudita, amb una determinació quasi obsessiva, els fonaments d’un dels capítols de la repressió i del control social imposat per la dictadura franquista a la societat en la immediata postguerra; fonaments que, entre altres factors com ara els seus indubtables suports socials, van sostenir l’edifici dictatorial durant llargues i negres dècades. Em consta personalment els quasi frenètics viatges des del cinturó de la capital provincial fins als arxius municipals de la Vall d’Albaida; els caps de setmana cercant testimoniatges orals; les vacances gairebé ocupades del tot en un peregrinatge a diferents arxius estatals. El capítol «La reconstrucció de les fonts. Entre la dispersió i la parcialitat» representa un saludable paradigma de recerca i heurística, unes pàgines que es convertiran en imprescindible matèria bàsica per a futurs investigadors. Efectivament, el capítol conté un tractament modèlic de les fonts, i alhora subratlla l’àmplia tipologia de dificultats i complicacions que encara persisteixen en l’estudi de la violència franquista.

Amb aquesta magnitud del procés previ de replega documental (arxius municipals, provincials i estatals), l’enfocament microscòpic d’història local –en aquest cas, sobre un espai humà comarcal– resultava el més idoni, en la línia de la preponderància d’aquesta perspectiva metodològica en la historiografia del franquisme. Encara més quan la comarca objecte d’anàlisi, la Vall d’Albaida, pren en consideració una historiografia diversa i fèrtil sobre els períodes republicà bèl·lic i franquista, gràcies a les aportacions de Josep Gandia, Joan Torró o Carmen Agulló. Una comarca valenciana d’interior en la qual el 1939 convivien agricultura comercial amb focus industrials i manufacturers, i que posseïa la notable particularitat d’una hegemonia social catòlica i carlina, la qual faria més profunds els efectes de l’assentament franquista. Ara bé, l’elecció espacial també està relacionada amb la trajectòria vital de l’autor, en bona mesura un exemple d’aquest «passat que no passa» que va implicar la societat espanyola precrisi entorn dels debats produïts al voltant de la popularment denominada Llei de memòria històrica. Memòria, però també desmemòria que l’autor va anar trobant en les seues reunions amb familiars d’aquests treballadors esclaus. Una memòria dolorosa que encara a principis del segle XXI no ha trobat el recer d’una política pública de memòria que consolide un consens democràtic capaç de restituir la dignitat de les víctimes del franquisme i de l’antifranquisme i de socialitzar entorn de valors democràtics, antítesi de la dictadura. Aquesta absència des del 1975 col·labora a sustentar visions benignes del franquisme com a preludi a l’actual democràcia, concebuda com un regal. Així, encara l’any 2008, una enquesta del CIS mostrava que un 58,2% dels enquestats es manifestava com «més aviat d’acord» que el franquisme va tenir «coses bones i coses dolentes». L’exhaustiva base documental ha sigut completada amb una profunda consulta historiogràfica i un rellevant treball de fonts orals, d’«aquelles veus que ens arriben del passat». Càlides i subtils, a diferència de la fredor de l’estadística i els percentatges, aquestes veus ens fan presents la por, les penúries, els sofriments, la fam i el maltractament dels treballadors esclaus. Josep Màrius desgrana pas a pas la construcció de la maquinària franquista de treball esclau des dels anys de la Guerra Civil fins a la seua esplendor malèfica a partir de l’abril del 1939, i des de la temuda qualificació de «desafecte» fins a la terrible estada en les diferents modalitats d’esclavitud laboral. Així mateix, l’autor tampoc oblida els botxins, els comandants dels Batallons, especialment triats per les seues trajectòries africanistes, repressores abans de la Guerra i les seues fervents postures reaccionàries. Com va succeir amb l’aplicació de Responsabilitats Polítiques, amb els Batallons de Treballadors el franquisme va cercar estendre el seu implacable càstig a tots aquells que s’havien atrevit a qüestionar les estructures socials, polítiques o culturals de l’Espanya tradicional, i ho va fer en tots els llocs, des de la ciutat més gran fins al poble més petit, fins i tot en una comarca conservadora com la Vall d’Albaida. Però Josep Màrius no es limita a quantificar, sinó que introdueix aquesta modalitat repressiva en aspectes més amplis: l’arbitrarietat de les classificacions dels antics soldats republicans; la violència «des de baix»; la destrucció de les relacions personals i familiars en les microsocietats rurals; el control social a perpetuïtat a través del terror (explicatiu també de la paràlisi de l’antifranquisme) i també del joc pervers de la cerca de l’aval reparador, i l’«utilitarisme punitiu», pel qual els Batallons de Treballadors també es van convertir en productes de benefici econòmic. Josep Màrius no oblida el context internacional, situant en el marc comparatiu de l’Alemanya nazi la gènesi, els procediments, els objectius i el desenvolupament dels batallons de treball. L’autor duu a terme, per tant, un exercici suggeridor que relaciona aquest treball amb les noves característiques de la historiografia contemporània espanyola.

En definitiva, amb El treball esclau durant el franquisme. La Vall d’Albaida (1938-1947), XXVIII Premi Joan Coromines, Josep Màrius aconsegueix obrir noves vies en la historiografia valenciana de la violència franquista, sumant-se a la renovació d’enfocaments i centres d’atenció (món carcerari, repressió de gènere), gràcies a un discurs basat en una solidesa documental en la qual bull contínuament la humanitat malferida. Veus, noms i cognoms que encara esperen el reconeixement institucional.

ANTONIO CALZADO ALDARIA

Universitat de València