Читать книгу Anticatalanismo y transición política - Juan Luis Sancho Lluna - Страница 9

PRÓLOGO

Qualsevol crònica històrica no és pas una narració fidel als esdeveniments, objectiva i neutral. Això només passa amb la llista dels reis gots. La cosa normal és que la història s’escriu segons l’interès de la part en allò que relata, la qual cosa no justifica la falsedat, sinó la importància que té l’enfocament de l’autor.

És més, la perspectiva o teoria del «perspectivisme», d’origen en Nietzsche, la va defensar Ortega y Gasset. Considerava que tota veritat és una veritat trobada des de la perspectiva utilitzada en llur esbrinament i és complementària de tota la resta de perspectives. No és gens estrany que apliqués aquesta teoria per reclamar una representació de «l’espanyol» més polièdrica d’acord amb tota la diversitat de l’Estat.

I per a rematar, en el camp de la ciència, Erwin Schrödinger –un dels pares de la física quàntica– haurà fet palès la importància que hi ha de triar la visió adient segons l’objectiu d’investigació, atès que, per exemple, per a un estudi microscòpic de la matèria no s’acompleixen les mateixes regles de la física que hi ha d’acord amb la visió macroscòpica de les coses.

Totes aquestes raons i més justifiquen que un assaig històric que aborda la transició des de l’angle en què Juan Luis Sancho Lluna ho ha fet sobre l’anticatalanisme dins de la transició, havia de despertar el meu interès. Com supose també li deu haver provocat la mateixa curiositat al lector. Però, reste tranquil, perquè no li estriparé la investigació de l’autor en aquest pròleg. Aquesta és una eina que li aguarda llegint el llibre. Sols vull mencionar l’avanç de l’associació que hi hagué, dins de la transició al País Valencià, entre la violència contra les institucions democràtiques i l’anticatalanisme. Una explosió de violència que, en principi aliada al franquisme actiu, i animada pels mitjans de comunicació d’aquells temps, arribaria a lliurar un enfrontament directe contra els representants polítics i culturals titllats de catalanistes. La finalitat era defensar una política d’aïllament del País Valencià envers els països catalans i sobretot immobilitzat envers el poder central. Una tesi força regionalista que fou assumida després pels partits polítics espanyolistes a l’hora de redactar l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana per la via de l’article 143 de la Constitució espanyola. Així doncs, l’èxit principal aconseguit per aquella violència va ser justament la renúncia dels dits partits a l’accés a un marc d’autogovern semblant a les autonomies històriques, per la via de l’article 151.

Ara bé, cal aclarir, d’entrada, que la violència no va ser una novetat durant aquell temps. A l’inrevés, fou un component present durant tota la transició espanyola. La llegenda de la transició pacífica resulta d’una falsedat ofensiva per als centenars de morts violentes, els segrests, els atemptats, les bombes i els intents de colp d’Estat que al llarg d’una generació va patir tota la societat a l’Estat. I que no s’aturà amb la Constitució. Quasi huit-centes vides arrasades de forma violenta per comandos terroristes, o per feixistes, o per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Aquelles víctimes, funcionaris públics i civils, no poden restar amagades darrere d’una llegenda, perquè és un doble crim que hagen sigut assassinades i siguen oblidades. Són les vides que va costar la transició, algunes de les quals no han tingut un responsable que fora jutjat i hi complira una condemna.

Estic convençut que tanta violència es va produir per l’absència de governabilitat o lideratge a l’Estat. No hi hagué en cap moment una connexió entre governants i governats sobre la sinceritat en un projecte o model de societat per sortir definitivament de la dictadura. Va ser, per contra, una sortida «a l’espanyola», en la qual cadascú conta de la fira el que li convé i mai se sap què és el que passa. Tothom –dels dirigents polítics– renuncia a dir la veritat, donant per fet que tothom ho sap i, al contrari, no és precís i no convé dir-ho. Justament el contrari d’allò que demana una societat guanyada per una bona governabilitat. Que podem entendre com una complicitat o comprensió tàcita de la societat civil sobre la gestió de la classe política, perquè existeix una transparència i comunicació en tot moment. Els cinc criteris recomanats per la mateixa Comissió Europea són: obertura, participació, responsabilitat, eficàcia i coherència (Llibre blanc sobre la governança europea, 2000).

L’Estat espanyol durant la transició no arribà a gaudir de cap d’eixos principis. Perquè la classe política, en general, no va estar a l’altura del moment. Els dirigents polítics varen anteposar els interessos de llurs partits a l’interès de la societat. Es varen cometre errors molt greus que no es poden justificar. Entre altres, potser el més greu, no haver-hi conformat un govern o un gran pacte de govern, després de les eleccions generals, entre els dos partits principals (UCD i PSOE) per garantir l’estabilitat social, guanyar la confiança del conjunt de la societat i, posant els problemes sobre la taula, dissenyar públicament el model de societat que necessitava la societat en un llarg futur. La qual cosa exigia una fermesa i voluntat de fer política d’Estat que no demostraren uns i altres.

Per contra, els dos grans partits s’enfrontaven en públic com el gat i el gos, fent creure que cadascú era la clau per a la solució. Mentrestant, abordaven acords que en lloc de solucionar els problemes, salvaven els mobles respectius, però no la solució definitiva. D’exemples, en tenim per tot arreu. La llei d’amnistia, reclam de tota l’oposició democràtica, serviria tant per a lliurar els presos polítics del franquisme, com els torturadors. La llei per la defensa de l’Estat i la democràcia va servir per a restringir les llibertats públiques, en lloc de posar fi al terrorisme. I així podíem continuar. Però tant la UCD com el PSOE sí que es preocuparen tots dos d’introduir en la Constitució el model bipartidista del repartiment del poder propi del segle XIX i que ha durat fins ara, mitjançant una distorsió dels valors dels vots individuals a escala provincial. I, el més greu, també arribaren a un pacte en la distribució del poder territorial de l’Estat, després d’aprovar-se la Constitució, es posaren d’acord a aturar l’accés per la via de l’article 151 per impedir més autogoverns com les autonomies històriques. Arribant, a més a més, a pactar una llei (LOAPA) amb l’objectiu de mantindre el control estatal del desenvolupament dels poders de totes les autonomies, que el Tribunal Constitucional no va autoritzar.

En definitiva, durant tota la transició, la societat espanyola, en general, no tindria ni uns polítics estadistes ni una política d’Estat. Cosa que va provocar una ingovernabilitat crònica, en benefici exclusiu dels interessos dels dos grans partits de la dreta i de l’esquerra. El pitjor és que els dirigents responsables en justifiquen –encara en l’actualitat– l’actuació per l’amenaça d’un exèrcit i militars que eren vigilants en tot moment del que s’hi feia. Argument insostenible quan varen tancar la Constitució envers tota reforma futura (articles 162 i 163) que no passara per la voluntat comuna dels dos partits. Quin sentit podia tindre el dit blindatge, si es tractava de sortir d’aquella amenaça amb el pas del temps?

Per aquesta carència general de governabilitat pot explicar-se la «Batalla de València». Que no va ser de tot el País Valencià, sinó sols de la ciutat. Un moviment exclusiu, a l’inici, de la València urbana. Apareix coincidint amb la promulgació del Consell del País Valencià com a autogovern encarregat de guanyar l’autonomia i que trenca formalment el poder provincial de les diputacions. L’anticatalanisme es manifesta doncs en eixe moment clau, com a reacció primària a la pèrdua d’un poder històric, com és el del control de les diputacions sobre els recursos dels ajuntaments.

I serà a la ciutat de València com a afectada més singularment pel fracàs crònic dels dirigents urbans franquistes. Sobre la qüestió, l’autor Juan Luis Sancho fa una exposició molt interessant de qui són, a partir sobretot dels efectes catastròfics de la riuada del 57. Així diu:

La sensación que esa burguesía, autosatisfecha y autocomplaciente, tenía de sí misma y de su preeminencia social (la sociedad de «la coentor»), la extendía al conjunto de la sociedad. Pero esta burguesía, mediocre y provinciana, con la crisis de 1963 unió su suerte al futuro del régimen. De este modo, se llegó a la transición sin un sector reformista en el seno del franquismo valenciano. Y por eso, los partidos de la derecha, sin mensaje y sin programa político, y ante todo, incapaces de deshacerse del lastre del franquismo, quedaron sorprendidos por los acontecimientos y alarmados por los resultados que obtuvo la izquierda en las primeras elecciones generales de 1977 y en las municipales de 1979.

És, per tant, el nucli que acudeix a tancar-se a la Diputació de València, al reclam del president, en protesta per un programa de televisió, el que dona data de naixement a l’anticatalanisme valencià. Al meu parer, les mostres anteriors no tenen la mateixa entitat. No es deu considerar com a precursor Diego Sevilla Andrés, atès l’escàs prestigi intel·lectual, un falangista fanàtic que fou fiscal de gran part dels consells de guerra celebrats després de guerra a València, demanant moltes penes de mort que foren executades. El seu caos intel·lectual el feia disparar trets en totes les direccions i si en disparà contra Catalunya, també afirmava des de la càtedra que la «Constitución de Cádiz fue más violada que las pensionistas de la madre Celestina» (sic). L’únic antecedent anticatalanista més pròxim es pot apreciar en les crítiques d’algunes falles al llibre de Fuster, però resultava una protesta un mica confusa i grollera.

Eixe inicial moviment urbà anticatalanista nascut del tancament a la Diputació utilitzava una escassa ideologia, gairebé al voltant no més enllà del secessionisme de la llengua. Per això, la necessitat de mobilització a la seua causa d’una entitat quasi fòssil com era Lo Rat Penat i la correlativa persecució caïnita a l’obra d’un filòleg seriós i de gran prestigi com era el professor Sanchis Guarner. Va ser el dit moviment urbà qui arrossegà la dita entitat i no a l’inrevés.

I per donar una idea dels criteris «científics» que es defensaven dins de la «Batalla» recordem que en el primer pla d’ensenyament del valencià, aprovat pel Consell preautonòmic a iniciativa del conseller Barceló (QED) es va acordar que l’assignatura la impartiren només els professors que havien rebut un títol en filologia catalana per la Universitat de València. Però quan pren la presidència Monsonís (un dels objectius de la «Batalla») seria professional de l’ensenyament de la llengua també qui haguera obtingut un títol lliurat per «qualsevol entitat il·lustre en matèria lingüística». És clar que així es pretenia estendre la «Batalla» a les escoles. Destrossa de mínims efectes perquè no tingueren mai prou «professors» titulats per Lo Rat Penal i la Real Acadèmia per abastir la demanda.

Però l’arma de l’anticatalanisme va ser fonamentalment la violència verbal i fins i tot física. En aquest sentit, l’autor Juan Luis Sancho invoca el precedent de l’escalada de tensió que hi hagué en cert moment històric a Itàlia. Crec que a hores d’ara tenim un exemple més pròxim amb Catalunya. I en el cas de la «Batalla de València» es va produir la mateixa estratègia. Eren els violents qui es consideraven víctimes, per justificar així la seua reacció irada, amb el suport dels mitjans de comunicació afins. La tècnica habitual va ser el típic escrache o concentració convocada sense anunci públic amb l’objectiu de fer palès llur protesta davant de la presència d’un polític o una personalitat del món de la cultura titllats com a «catalanistes». Després els diaris –Maria Consuelo Reyna, en Las Provincias, per exemple– feien d’eixa protesta una causa del poble rebel enfront de l’atac als senyals d’identitat. A algú li sona la música?

Aquell tancament d’un grup a la Diputació, com descriu l’autor acuradament, després d’una manifestació per la ciutat, finalitzà en un escrache davant del domicili de Sanchis Guarner. Però abans no s’oblidaren del Consell i aprofitant la instal·lació provisional al palau actual de les Corts, també ens obsequiaren amb la primera de les concentracions cridaneres, que més avant, traslladats al palau de la Generalitat, haurien de suportar quasi una vegada per setmana. En aquella primera ocasió es feren fotos de manifestants que feien, amb el braç alçat, la salutació feixista alhora que escridassaven consignes. Impuls d’un tic irrefrenable. En els posteriors ja amagaren els braços.

Amb les primeres manifestacions al carrer aparegueren certes pintades a les parets del nucli antic de València i llibreries. Algunes d’inofensives, signades per grups desconeguts fins aleshores, com ara «Regne de Valencia, mai país català (GAV)», «Invasors catalans fora del Regne de Valencia N. V. (C. Vinatea)». Però altres eren portadores d’amenaces: «quatre barres per collons, sang a borbotons». Una crispació que va anar traslladant-se als escraches produïts en actes institucionals, creant un clima d’inseguretat personal i força violència amb els polítics perseguits. Prompte s’identificaven les mateixes cares, que a falta de ser identificats foren batejats per les accions violentes, com ara Paquita, la rebentaplenaris. Eren un grup minoritari, però força escandalós i cridaner. Els mitjans de comunicació de la ciutat hi tingueren un paper clau, perquè els donaren el suport ideològic que encara no havien trobat. En lletra impresa passaren com a «valencianistas ofendidos», «pueblo soliviantado», «crispación legítima» i qualificatius semblants. Una manipulació tan descarada que, a vegades, quedà al descobert. És el cas de l’agència EFE que en el dia de la presentació pública del Consell, al palau de la Generalitat i amb la presència d’un ministre representant el govern central, hagué de desmentir un comunicat anterior del mateix dia en el qual havia difós la notícia d’un grup de valencians que havien obligat el president i diversos consellers a besar la senyera reial pressionats per un aldarull de «valencianistes». Fet que no es va produir mai.

Resulta lamentable que aquells escraches, pintades amenaçadores i manifestacions violentes en defensa de «lo Regne, Senyera Reial i llengua valenciana» tingueren una continuïtat en actes terroristes. L’autor relata acuradament la bomba remesa al domicili de Sanchis Guarner. Conte el meu cas: el 25 d’abril de 1979, s’havia previst un sopar amb diversos intel·lectuals valencians per a celebrar l’efemèride. Però sobre les dotze vaig rebre l’avís del descobriment d’una bomba al portal del meu habitatge familiar, a un carrer cèntric de l’eixample de València. Un cambrer de l’establiment del costat havia vist com uns joves, que anaven dins d’un Seat 600 de color gris havien deixat de manera precipitada al peu del dit portal una bossa de fem, de la qual sortien uns cables. Alarmat, cridà la policia. L’artefacte que em mostraren era idèntic al que fou destinat al professor Sanchis Guarner i que descriu l’autor. Un tub de plom, amb pólvora i metralla, connectat a un rellotge. En el meu cas, un despertador comú, que la policia havia parat huit minuts abans de les dotze, que era l’hora marcada. No va esclafir, igual que en el cas de Sanchis Guarner, però si ho haguera fet, és clar que els mals mai haurien arribat al meu habitatge, que estava al pis tercer, però si als vianants del carrer i usuaris de l’establiment veí. Era el carrer de Joaquín Costa, cantó a la Gran Via, un divendres o dissabte de nit. El mal hauria pogut ser greu. En aquella nit em vaig sentir malament d’haver-hi entrat en l’activitat política.

La bomba que dissortadament sí que va esclafir és la que col·loquen dos anys després a la finestra de la dreta de la façana de la casa de Joan Fuster, al carrer de Sant Josep, 10, de Sueca. L’explosió va destrossar la dependència, destinada a llibres d’edicions per a bibliòfils. Entre l’enderroc produït per l’explosió vaig veure un llibre gros, d’un format especial, de poesia –no en recorde l’autor–, al qual la metralla li havia produït quatre ferides en la coberta com si foren causades per una urpa. El títol era Devastació. I les ferides semblaven quatre barres. Coincidència.

Aquest moviment d’agitació i contestació urbana tingué un cicle i una territorialitat. Ara bé, mantingué la virulència més forta, per una banda, fins a la paralització de l’autonomia per la via de l’article 151 i amb l’arribada de Monsonís a la presidència del Consell, per l’altra amb l’assetjament a l’Ajuntament de València en la celebració dels actes del Nou d’Octubre, que Juan Luis Sancho descriu molt bé. A penes tingué durant eixe temps una extensió territorial superior a les dos comarques de l’Horta i això per la facilitat de desplaçament des de la capital. Si en alguna ocasió tractaren d’exportar la protesta més enllà, en actes públics seguint la Presidència del Consell, tenien un ressò escàs. I llevat del cas del qui era cronista oficial de la Diputació d’Alacant, tampoc hi hagué una opinió pública de solidaritat. Passades les eleccions generals i municipals de l’any 1979 i de cara sobretot a les expectatives de les següents és quan el moviment anticatalanista tindrà una configuració política i més pes tant en la dreta de manera unànime, com part important de l’esquerra.

Entenc que dins d’un escenari tan dramàtic per morts, segrests, bombes i atemptats com el que travessà la «transición», la violència anticatalanista pot qualificar-se com a peccata minuta. Tot depèn –com sempre– de la perspectiva que s’examine, la general de tot l’Estat o la singular del País Valencià. Però hi ha una nota comuna a una i altra i és la falta o carència de voluntat dels poders públics de tallar la inseguretat ciutadana i de perseguir els culpables. Perquè mai, ni la policia ni els jutjats donaren mostres d’interès per aquest tipus de violència. En el cas de la bomba deixada al portal del meu pis, no vaig declarar mai a seu policial ni judicial. Crec que no hi hagué ni atestat, perquè ningú em va citar. No res. Tampoc conec el resultat final de les diligències judicials provocades per la denúncia que vaig presentar per l’intent d’assalt al palau de la Generalitat que hi hagué amb la crema d’una senyera. S’aportaren fins i tot fotografies per a identificar els autors dels aldarulls que es varen produir al voltant de la porta del palau, pujant per una finestra arribaren fins a la senyera del Consell penjada en un pal del balcó. No he sabut mai el resultat de la denúncia, ni si el president Monsonís la va retirar després. Cosa que tampoc em produeix gens de sorpresa.

I això passava perquè els governadors civils deixaven créixer la violència anticatalanista seguint la política d’un govern central feble i egoista, atès que tant el Consell com l’Ajuntament de València tenia una majoria d’esquerres. Inclús, un dels governadors que patírem en la província de València, feia també la guerra pel seu compte i escrivia, amb pseudònim, articles en què animava i justificava la protesta com a fruit dels errors del PSOE. Que l’escalada de la tensió tinguera com a objectiu el partit en l’oposició de l’Estat i majoritari al País Valencià ho consideraven molt beneficiós. El penós èxit que els aldarulls anticatalanistes anaren guanyant als carrers de la ciutat de València animà la UCD a posar-se al davant d’aquelles reivindicacions tan peregrines pel secessionisme lingüístic, lo Regne i la Senyera reial. El mateix Abril Martorell vingué des de Madrid, desplaçant Emilio Attard, per a encoratjar la pressió anticatalanista quan l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia acordat pels partits unionistes a Benicàssim, per la via de l’article 143. Però malgrat l’aferrissada defensa, va perdre les eleccions de l’any 1982 anant com a cap de llista per València. L’anticatalanisme s’havia fet políticament major d’edat i aspirava a estar en els primers llocs de l’esquerra i la dreta política després de l’èxit aconseguit a la ciutat de València. Fins i tot temptà a una emancipació política total (URV), que no passà de l’Ajuntament de València, per a fondre’s entre els partits majoritaris (PSPV-PSOE i PP) i restar-hi de manera definitiva. En l’actualitat, arriba la influència als sectors del nacionalisme valencià, que sota l’excusa de fer una revisió de Joan Fuster (?), troben les arrels d’una «nació valenciana» sense contaminació amb els països catalans a partir de l’edat mitjana i amb continuïtat històrica fins al present. Però aquesta, com diria Rudyard Kipling, és una altra història.

L’anticatalanisme apareix amb Joan Fuster, però el catalanisme no n’és un invent, d’ell. Tampoc es pot considerar com un ideòleg o un politòleg que descobreix aquesta teoria. No ho crec. És curiós que els dos llibres objecte de les ires anticatalanistes els va escriure Joan Fuster de manera involuntària. En el cas d’El País Valenciano, l’editorial encarrega l’obra a un altre autor i, de rebot, en incomplir l’encàrrec, li’l passaren a Fuster. I en el pròleg de Nosaltres, els valencians, el mateix Fuster s’excusa d’escriure un llibre que més li hauria agradat llegir escrit per un altre. La qual cosa significa, al meu parer, com un intel·lectual sòlid, prolífic, erudit, crític fins a practicar un escepticisme crònic i de formació enciclopedista-volteriana arriba a ser difusor del valencianisme catalanista de manera un mica fortuïta i accidental.

El que sí que crec és que el «catalanisme» del País Valencià es produeix al mateix temps en què la producció industrial i de serveis supera la tradicional producció agrícola selectiva que era característica de l’economia del territori al llarg de la història. Un esforç que, a més a més, s’ha produït gràcies a la col·laboració d’una població emigrant que representava la quarta part de la població laboral, fet que demostra la formidable capacitat d’acolliment del nostre poble, com un poble mestís i de ribera del Mediterrani.

Foren els ianquis els qui ens demostraren, amb la Ford, el potencial del teixit productiu del nostre estimat país. Per una selecció d’ordinador varen descobrir que posseïa un territori pla, sol tot l’any, comunicacions fàcils per terra i mar (i això que no tenim el corredor del Mediterrani) envers un mercat de consumidors tan potent com l’europeu i, a més a més, una mà d’obra amb certa formació, creativa però gens recelosa davant d’un treball fastigós de producció industrial en sèrie, atès que no hi havia tradició industrial. Una mà d’obra damunt poc conflictiva per mantindre algun tipus de lligam o vinculació amb una producció agrícola familiar. Tenim, per tant, el teixit social i les condicions geogràfiques òptims per a qualsevol activitat econòmica del segle passat i del present.

En un poble amb eixa capacitat productiva per a una economia moderna, sense la dependència a les contingències de la natura i dels mercats que condicionen l’agricultura, és natural l’impuls d’aixecar-se dempeus per a aspirar a una modernització integral per guanyar els primers llocs en la contemporaneïtat colze a colze i dins de la societat que batega al mateix alè. Una anàlisi de la nostra realitat històrica i del present que provoca l’efecte coherent d’apoderament pel nostre poble. Eixe és l’impuls que descriu Joan Fuster a l’hora de trobar-hi la nostra relació comuna d’identitat amb els pobles de parla catalana, atès que a més de la llengua hi ha una cultura comuna d’esforç, treball i valors socials que són coincidents per a tota la gran nació catalana. Indicadors que ens diferencien molt profundament de la cultura tradicional espanyola, malgrat que dissortadament eren els més coneguts i practicats per l’antiga societat agrícola valenciana. La convivència històrica ens havia contaminat fins i tot per a justificar l’existència servil d’un «Levante feliz» nascut per a «ofrendar nuevas glorias a España», com reclama l’himne regional.

La potència del nou model de País Valencià, exigent i competitiu, capaç de produir una economia industrial i de serveis moderna i acollir una mà d’obra emigrant sense problemes exigia identificar-se entre els seus afins i la llengua resultava el vehicle natural de contacte. Una comunicació que facilitava la importància en la visió del model social més d’acord amb eixa seguretat de país. Una Catalunya moderna, competitiva, innovadora. Un País Valencià semblant. Dos economies complementàries. Uns països catalans amb el mateix model de societats horitzontals, força democràtiques i amb moral republicana. I calia aprofitar la sortida de la dictadura per soterrar els models del passat. Eixe pense que va ser el paper de Joan Fuster. Ell va posar el punt dalt d’un pal per trobar la «i». Ens va netejar les teranyines que impedien la perspectiva clara, diàfana i contundent de qui som. Així, doncs, tal com deia al principi, la perspectiva o punt d’enfocament sempre és el més important. I així serà sempre.

JOSEP LLUÍS ALBINYANA I OLMOS

Sant Joan de Moró, setembre del 2018