Читать книгу Aquesta puta tan distingida - Juan Marse - Страница 7

A mitjans de juny del 1982 vaig acceptar l’encàrrec d’escriure una pel·lícula basada en un fet real que havia passat feia anys a Barcelona, un crim espantós que havia provocat tota mena de conjectures i el mòbil del qual, aparentment passional, no es va aclarir mai del tot. El succés funest va tenir lloc a la cabina de projecció d’un cine de barri el gener del 1949 i encara avui se’l recorda envoltat de misteri. La immediata confessió de l’assassí i la seva amnèsia posterior, la truculència de certs detalls i ben especialment l’aroma voluptuós que desprenia la personalitat de la víctima, una prostituta escanyada amb un collaret de cel·luloide —un enfilall de fotogrames descartats d’una de les dues pel·lícules programades aquella setmana (el títol de la pel·lícula, per cert, no consta al sumari que vaig poder consultar, però jo el recordava perquè havia gravitat en la meva adolescència amb una dolça càrrega eròtica)—, eren aspectes de la qüestió que el productor i el director van tenir molt presents a l’hora de proposar-me la feina.

Tots dos eren aleshores cineastes de gran prestigi i solvència entre la gent del ram. El primer era un botiguer prepotent i temible que es deia Moisés Vicente Vilches; el segon, una vella glòria distingida del cinema espanyol més internacional dels anys cinquanta, l’Héctor Roldán, autor d’una filmografia en blanc i negre molt crítica amb la dictadura, valenta i benintencionada, encara que també, em sap greu dir-ho, bastant llauna; les ulleres ideològiques van constrènyer el seu indubtable talent, fins al punt que de totes les seves pel·lícules de denúncia, tan celebrades abans, no n’hi ha cap que se salvi d’una crosta de sermons polítics, d’un esquerranisme de manual i d’uns aires militants marca PC que fan angúnia. Sempre s’havia sentit a gust vorejant el pamflet i, tal com vaig comprovar quan em va exposar el seu nou projecte, es disposava a tornar-hi.

En aquella època, l’estiu del 1982, el país sencer es debatia entre memòria i desmemòria, tot estava canviant i l’Héctor Roldán ho sabia, era un home intel·ligent, però el puny se li havia garratibat de tant alçar-lo, entestat en la mateixa denúncia política que li havia donat fama: volia que la sòrdida història del crim del cine Delicias es veiés al film com el reflex clar d’un país encanallat per la dictadura, un exemple de la misèria moral i política del Règim que havíem enterrat quatre anys enrere en emprendre la Transició democràtica. Un propòsit lloable, però...

—Ja ho veig —vaig dir-li—. Un film terapèutic.

—No sé què vol dir...

—Una pel·lícula amb suplement alimentari de cues de pansa, per estimular la memòria. —El cineasta sever no hi va saber veure la gràcia, no va riure.— En fi. ¿Vol dir que soc la persona més indicada per escriure-la?

—Tinc raons per creure que sí.

I va afegir que aquest paral·lelisme animaria subreptíciament la trama i no em seria estrany ni difícil de tractar, ja que havia demostrat que el coneixia a fons, era molt present en les meves primeres novel·les “de denúncia social, que vaig tenir l’ocasió de llegir i apreciar a la presó” —les primeres i millors, va ser la punyetera floreta que em va dedicar, i en realitat se la dedicava a si mateix presumint de persecució i maltractament franquista—, d’aquí el privilegi dubtós de veure’m escollit per escriure un primer esborrany del guió, un “pretext argumental”, en va dir ell. Des del seu punt de vista, jo era la persona idònia per posar les bases de la història perquè el crim havia tingut lloc a “l’escenari urbà tan viu” de les meves ficcions literàries, és a dir, al meu territori dels temps de l’adolescència, als meus carrers i al voltant d’un cine humil de barriada —no arribava ni a la categoria de local de reestrena— que havia freqüentat, i sobretot perquè el succés ja apareixia, tot i que tractat d’una manera molt lliure i tangencial, i per descomptat sense cap intencionalitat política directa —cosa que li semblava “una boníssima ocasió perduda, una gran llàstima”—, en una de les meves novel·les publicada sis anys enrere, després de ser prohibida per la censura. Vaig considerar inútil dir-li que les bones pel·lícules, com les bones novel·les, tenen la mateixa intencionalitat política que els vells còmics d’Hipo, Monito i Fifí o que les rondalles, és a dir, cap ni una, i vaig optar per fer broma amb una ensabonada equívoca:

—Sí, però el temps no passa en va, senyor DeMille.

—Esclar, esclar, de cel·luloide ranci n’hi ha per donar i per vendre —va concedir, acceptant amb sorna el rebateig càustic—. I avui vivim nous temps, estrenem democràcia i llibertats. Cert. Per això l’únic que s’ha de fer és explicar els fets. Els fets inqüestionables, irrebatibles. Amb això n’hi ha prou, amb la demagògia dels fets.

—Però els fets són molt confusos. Tot és molt confús, en aquest crim.

—Millor! —va replicar immediatament, amb un espurneig sobtat a la mirada senil—. Perquè tot el que sigui confús, enrevessat, absurd, ha de ser el moll de l’os de la nostra història, el que explicarem realment, el que ens durà més enllà de l’argument. La pèrdua del sentit, del coneixement real de les coses, això és el que jo vull explicar! I per explicar-ho ja no em serveix ni l’argument ni el muntatge vertical, ¿ho entén? Substituirem l’argument per la realitat pelada.

Després de deixar anar la temerària antonionada, per dir-ho a la manera perversa de la meva assistenta Felisa, cinèfila insofrible, el director veterà i benemèrit es va quedar tan ample. Li vaig respondre que la realitat no se’ns presenta mai pelada i ell em va recordar que no hi havia testimonis del crim i que la versió oficial havia establert com a causa determinant un atac de bogeria transitòria, un rampell absurd i inexplicable, presumpta seqüela de l’intent previ i no menys inexplicable, per part de l’assassí, de robar diners i joies a la víctima. “Quina bestiesa!”, va exclamar, perquè la veritat és que aquella prostituta només duia unes arracades de bijuteria, i va afegir que tot aquell entramat policial i jurídic tan barroer d’imputacions no demostrades, sospites i falsedats era el que el nostre guió havia de recollir i destacar, ja que a través d’aquelles tergiversacions interessades de la versió oficial aconseguiríem portar la pel·lícula més enllà de la mera denúncia.

—Són aquests miratges, aquestes bombolles de sabó irisades que ens va deixar el franquisme i que nosaltres farem esclatar —va afegir—. Però cada cosa al seu temps. El que ara vull de vostè és un relat detallat dels passos de l’assassí i la víctima abans del crim. Vull alguna cosa més que una sinopsi argumental, vull una crònica fidel de com es va cometre el crim en aquella cabina, una crònica fil per randa i al minut, diguem, fins i tot dialogada, si vostè ho considera necessari, si hi ha referències veraces i fiables del que s’hi va dir... En realitat, i deixi’m que insisteixi perquè quedi clar, el que estem buscant no és un argument, així que no hi perdi el temps. No necessito una lògica narrativa ficcional, aquesta vegada no, ni tampoc una punyetera intriga, una investigació detectivesca com les de la novel·la negra, perquè aquí no hi ha cap assassí per atrapar.

També va dir que tenia molt en compte la meva proximitat casual amb el terrible succés, una proximitat si més no urbana, el fet d’haver estat veí i segurament conegut, quan jo era petit, d’un dels personatges reals del drama, un falangista petulant i alcalde de barri que es deia Ramon Mir Altamirano —apareixia en un dels meus primers relats breus però sense anomenar-lo, i tornaria a aparèixer vint anys després en una novel·la—, l’home que, segons va revelar el judici, havia sigut amant de la dona assassinada i l’havia induïda a la prostitució. Vaig respondre que en aquella època tothom, començant per la seva pròpia dona, el tenia per un tarambana sense remei, un fatxenda que perdia la xaveta i acabaria ben sonat, amb qui jo no recordava haver intercanviat mai ni una sola paraula tot i que érem gairebé conveïns. I el vaig advertir:

—El crim es va cometre al meu barri, en efecte, però no esperi de mi cap aportació especial, ni molt menys que m’impliqui emocionalment en el succés. Havia sentit a parlar d’aquest tal Mir; es veu que solia abusar de la seva autoritat com a alcalde i com a falangista. Però no el vaig arribar a tractar, i ara mateix no sabria dir-li si me’l vaig creuar més de tres vegades pel carrer. Aleshores jo era un marrec que vivia als núvols. Més ben dit, en una muntanya pelada.

El meu desdenyós distanciament sentimental amb el succés li va semblar de perles. Em va dir que el punt de vista excèntric era ideal per enfocar el tema i va insistir que, més que construir una trama, el que es proposava realment amb aquella pel·lícula era “indagar en l’absurditat del fet, destruir qualsevol indici de trama convencional i provocar un sotrac”. I sentint-ho em van agafar tota mena de recels. Carai, llavors jo tenia motius de sobres per témer el pitjor de segons quins cineastes creguts i incompetents, perquè sé com les gasten. Però en aquella ocasió vaig dir-me: Tu agafa els diners i fuig, que ja passarem comptes.

En resum, si és que vaig entendre bé l’encàrrec, se’m demanava un esquema més o menys seqüencial de les passes de víctima i botxí cap al drama que havia culminat a la cabina de projecció, un relat veraç, asèptic i testimonial de les darreres hores de tots dos, tenint molt present que l’únic missatge de la pel·lícula, segons el desig exprés del director —encara que d’això se n’ocuparia el guió definitiu, a càrrec del mateix Roldán—, era que, més enllà del mòbil incert dictaminat per la policia i la justícia sense que s’ho empassés ningú i que havia donat peu a tantes conjectures i rumors, calia que prevalgués aquesta hipòtesi suggestiva: fossin quins fossin els sentiments que van propiciar el crim, passió amorosa o odi, bogeria, venjança o simple rapinya, els protagonistes, la puta i l’assassí, un cop haguessin esclatat totes les bombolles, havien de quedar clarament com a víctimes del sistema polític i únics perdedors.

—¿I això no és un argument? —vaig dir-li.

—No és més que una conseqüència —va replicar l’Héctor Roldán—. La conseqüència lògica d’una depravació nacional institucionalitzada que ens va afectar a tots, una infàmia històrica que va victimitzar a tothom, de tots els estaments socials del país i sense escapatòria possible per a ningú. No sé si m’explico.

—Oh, i tant.

Aquest testimoni benintencionat de depravació nacional i victimisme, encarnat previsiblement a la pantalla per conceptes més que no personatges, o sigui, de naturalesa abstracta més que vivencial, em resultava familiar, em sonava: fins i tot va alertar les meves orelles cinèfiles amb el timbre vibrant d’una bicicleta. I encara que, segons acabava de saber, no seria jo qui donaria aquest important matís sociopolític al guió definitiu, ja veia la pel·lícula acabada: venia a ser com aquella del ciclista anònim atropellat en una carretera, però aquí no hi hauria ni ciclista ni carretera, hi hauria una puta estrangulada en comptes d’una casada infidel estavellant-se amb el cotxe, és a dir, rebent el que es mereixia. El panorama no podia ser més desolador, perquè aquesta pel·li ja l’havíem vista tots i el seu missatge, reeditat gairebé trenta anys després, en plena transició política del país, per gentilesa de l’Héctor Roldán, es podia convertir en un artefacte visual tan recargolat i penós com obsolet.

En fi, vam acordar que començaria a treballar-hi amb una còpia de l’expedient judicial a la meva disposició i atenent-me de moment als fets comprovats, a les declaracions de l’assassí i a les actes del procés; més endavant ja revisaríem plegats el material i, d’acord amb el seu criteri, traçaríem la línia seqüencial definitiva.

Per la seva banda, el productor, M. V. Vilches, abans de tornar-se’n a Madrid, potser per mitigar la meva suspicàcia pel que feia a les perverses intencions del director i a la seva temible persistència esteticista —agreujada per una clamorosa afectació en els enquadraments, sigui dit de passada—, va intentar convence’m que aquell cop, amb la nova pel·lícula, el realitzador combatiu aspirava a un reconeixement estrictament professional, de bon narrador en imatges i per damunt de tota altra consideració o mèrit, inclosa la seva coneguda exaltació d’una ideologia concreta...

I un colló!, vaig exclamar per dintre, aquest home no deixarà mai de ser el furóncol polític més virulent i distingit de la galta esquerra del cul estret del cinema espanyol.

De totes maneres, i per ser franc del tot, haig d’afegir que a un servidor, defraudat no poques vegades per les insulses adaptacions a la pantalla d’alguns dels seus llibres, la decantació ideològica persistent i castradora del cineasta Roldán no em feia perdre la son, sobretot perquè, temps enrere, jo també l’havia assumit. Si em parava a pensar-ho, l’esperit transgressor que aquest home havia demostrat en temps difícils mereixia, com a mínim, un respecte.

Jo havia demanat molts calés per la col·laboració, molts més dels que solia demanar, i me’ls havien concedit. En aquell moment, una negativa tampoc m’hauria importat gaire. Anys enrere, quan acceptava aquesta mena d’encàrrecs, aspirava amb il·lusió a establir una complicitat creativa, per mínima que fos, amb el director —haig de dir que sempre inútilment, tret d’un projecte estimat que es va frustrar— i des del primer moment em posava al servei de les seves idees i del seu talent. Però quan en Roldán va requerir els meus serveis ja feia temps que havia abandonat unes expectatives tan desaforades, així que en principi el tema em relliscava bastant i, per descomptat, l’èxit o el fracàs de la pel·lícula m’importava ben poc. Al capdavall, ¿per què havia de preocupar-me si el resultat final escaparia un cop més a la meva competència? L’únic que havia de fer era recopilar com més informacions millor i ordir una trama basada en fets reals.

Com que no existia cap hipòtesi fiable sobre la veritat dels fets, ja que la instrucció policial del 1949, i també la judicial, eren un galimaties indesxifrable de conjectures i càbales, igual que les truculentes i sensibleres cròniques de premsa que vaig consultar, totes elles subjectes a la censura fèrria de l’època, i tenint en compte que la informació disponible sobre les vivències dels dos personatges principals durant les hores prèvies al crim era pràcticament nul·la, hi havia la possibilitat d’obrir diversos fronts teòrics sense esgotar-ne cap, optant per un final obert i a gust del director, que insistia a descartar qualsevol artifici o coartada argumental.

—Abans que res —m’havia dit en Roldán— cal disposar de tota la informació possible sobre la víctima i el botxí. Els antecedents de cadascú, i no em refereixo als penals, sinó als íntims i immediats, aquells quatre o cinc dies, o els que facin falta, setmanes, potser, abans del crim.

—Entesos.

—Què feien, com vivien i a on, quin era el seu encaix en aquella Barcelona espectral i famèlica de postguerra. Necessito l’atmosfera, el color i el so d’aquells dies d’infàmia de la nostra ciutat.

—Entesos.

—I recrear fidelment l’escenari del drama —i amb una altra guspira d’entusiasme als ulls—: aquesta cabina de projecció d’un cine de barriada, redeu, que interessant! El soroll del projector en marxa! Una pila de llaunes amb velles pel·lícules de nitrat! Quina meravella! Ja sento el tuf de nitrat i acetona en aquesta cabina! Ja el sento!

—Entesos, entesos. ¿On s’ha de firmar?

Vaig començar a treballar. Vaig arreplegar informes, expedients, actes del procés i declaracions diverses. Però de seguida van començar els entrebancs. La pretensió documentalista inicial es va convertir immediatament en un llast i una murga: els fets verídics no adquirien prou autoritat per imposar-se per si sols. No semblaven creïbles. Disposava de poques dades sobre les hores prèvies al crim, i les declaracions de l’assassí, extretes de la seva confessió davant la policia i de les actes del judici, eren sempre confuses, si no contradictòries, i insistien fins a l’extenuació que durant l’estada a presó, abans de ser jutjat, havia patit diverses crisis d’angoixa que l’havien empès a tres intents de suïcidi i a un bloqueig mental sever, per, finalment, caure en mans d’un eminent psiquiatre militar que experimentava nous mètodes, fet que em va semblar d’una importància capital. A fi d’evitar que es tornés boig o que se suïcidés, el van sotmetre a una teràpia intensiva per fer-li oblidar l’atac que l’havia portat a aquella acció terrible, i sembla que la teràpia va donar algun resultat, de manera que en celebrar-se el judici l’acusat recordava els detalls del crim, però no en recordava la causa, i això enfortia la hipòtesi esgrimida per la defensa: l’origen del crim era un rampell sobtat i inexplicable, un impuls immotivat i irracional. És a dir, que el veredicte final deixava ben clar el que havia passat: l’assassí convicte i confés Fermín Sicart Nelo recordava perfectament com havia matat la prostituta Carolina Bruil Latorre, però no recordava en absolut per què l’havia matat.

Una lectura atenta de les actes del procés revelava certs miraments judicials amb el reu desmemoriat i molt poca diligència en alguns requeriments, així com conclusions precipitades i confuses sobre el mòbil del crim. Les darreres paraules de la prostituta, pocs segons abans de morir, tal com va confessar l’assassí en l’examen psiquiàtric, van ser: “Afanya’t.” No era l’única dada intrigant que vaig trobar a les actes. La veritat és que tota la instrucció s’assemblava sospitosament a una tapadora, una martingala ideada qui sap si per la sinistra Brigada Político-Social a fi d’amagar alguna cosa que pogués afectar les més altes instàncies, o ves a saber. Una deducció potser fantasiosa, però que a l’Héctor Roldán segur que li aniria de perles: podia ser una d’aquelles bombolles tòxiques que volia rebentar.

Ja havia embrutat una vintena de folis seguint les actes del sumari i la confessió de l’assassí, però la sospita creixent de falsedats i tergiversacions en l’expedient policial va afavorir una perillosa tendència a la inventiva que m’incomodava. Em sentia insegur treballant en aquella frontera imprecisa entre ficció i testimoni, així que no vaig trigar a atipar-me de veure-ho tot borrós, deslluït i contingent. Calia engrapar el nervi central de la trama, o el que s’assemblés més a una trama, com a mínim una certa simetria o harmonia que animés el relat i signifiqués allò que, per trivial o estrany que resultés —que fos real o inventat em semblava irrellevant—, acabaria donant vida i sentit a tota la resta. Abans que res, què dimonis va ser el que va moure les mans de l’assassí, què el va motivar, què el va induir a estrangular una meuca després d’haver demanat els seus serveis per telèfon des d’un bar de la Rambla. ¿Realment era un cas de bogeria transitòria? Si va ser així, explorar aquella via podia oferir algun interès, fins i tot des d’un suposat punt de vista no argumental, com volia el director. De totes maneres...

Per sortir de dubtes, vaig consultar l’expedient un cop més i no vaig parar de prendre notes, en un intent inútil de trobar algun fil que permetés establir una mínima lògica seqüencial.

Prefectura Superior de Policia. VI Brigada Regional d’Investigació Social. Assumpte: antecedents de Carolina Bruil Latorre. Expedient: B-7 (14-2-45) i B-8 (17-3-49). Resum per a ús intern.

Nascuda a Terol el 5 d’abril de 1917, es trasllada a Barcelona amb 18 anys per treballar com a minyona i al cap de poc s’obre camí en el món de la faràndula del Paral·lel com a ballarina i contorsionista. L’estiu de 1940 comença a donar-se a conèixer actuant a les varietés d’alguns locals (cine Selecto i cine Moderno) amb el nom de Chan-Li o la China i posteriorment s’exhibeix mig nua en un número molt procaç titulat “La Gata amb botes”. Sense antecedents.

Casada el 1938 amb un que es fa dir Jesús Yoldi Pidal, 35 anys, exempleat en una distribuïdora cinematogràfica i actor aficionat en una agrupació de teatre no professional de Gràcia amb seu al carrer Ros de Olano núm. 106. Sospitós d’ocultació de personalitat segons Exp. B-6 (3-5-44). El seu nom veritable podria ser Braulio Laso Badia, activista destacat de l’antiga CNT amb diverses causes pendents i en parador desconegut. Laso Badia ha estat considerat un dels impulsors del clandestí Sindicat de l’Espectacle de la CNT, amb responsabilitat en la impressió i distribució de premsa i propaganda subversiva a través de les sales cinematogràfiques. En busca i captura des de principis de l’any en curs.

La primavera de 1945, quan Braulio Laso Badia encara es trobava en parador desconegut, la suposada muller, Carolina Bruil Latorre, comença una relació adúltera amb Ramon Mir Altamirano (en endavant, R. M. A.), excombatent de la División Azul i alcalde de barri del districte de La Salut. El 28 de maig, un mes després de començar aquesta relació, el susdit Jesús Yoldi Pidal, àlies de Braulio Laso Badia, apareix penjat per mitjans propis a la glorieta d’un terrat del carrer Legalitat, propietat d’un matrimoni amic que li havia proporcionat refugi i manutenció des que l’ordre de busca i captura pesava sobre seu. La causa del suïcidi s’atribueix a un atac de desesperació en tenir notícia de l’adulteri de la seva dona (sense confirmar).

Al cap d’un any, en data no precisada, Carolina Bruil Latorre, sense abandonar totalment les varietés, s’inicia en l’exercici ocasional de la prostitució, sembla que induïda pel seu amant R. M. A. Perd un fill d’11 anys, malalt de tuberculosi, i manifesta una progressiva dependència etílica. Finalment abandona l’activitat teatral i es dedica plenament a la prostitució freqüentant bars i locals de la part baixa de la Rambla. No va treballar mai en cap bordell, anava per lliure, i va seguir unida a R. M. A.

Les dades següents són extretes de declaracions de l’assassí Fermín Sicart Nelo (Exp. F-16 i F-17, 23-1-49), confirmades per una investigació posterior.

El 23-4-45, amb motiu de les indagacions sobre Liberto Augé Dalmau, 59 anys, solter, acomodador del cine Delicias, subjecte afectat per una elegància marieta d’extrema i ridícula pulcritud, també és interrogat preventivament Fermín Sicart Nelo, 26 anys, projeccionista de cine i company seu, que pretén ignorar les activitats il·legals tant d’Augé Dalmau com de Yoldi Pidal i no estar al corrent de la possible doble personalitat d’aquest, a qui diu haver vist una sola vegada i amb qui nega qualsevol relació de caràcter polític o afinitat ideològica. Així mateix, al·lega no saber res d’octavetes i premsa anarquista dins els sacs de bobines que rep per a la projecció i que passen d’un cine a l’altre mitjançant camuflatge i repartiment, la comissió i responsabilitat dels quals s’atribueixen a l’esmentat Augé Dalmau, presumpte afiliat al sindicat clandestí de l’antiga CNT amb un llarg historial en l’organització i difusió d’aquesta propaganda subversiva. La cabina de projecció del cine Delicias va ser escorcollada en presència del projeccionista Fermín Sicart, abans que el traslladessin a Prefectura i fos interrogat a fons, sense trobar-hi cap prova. Posteriorment va ser posat en llibertat mentre que Augé Dalmau, conegut com el Germán i amb clars indicis d’homosexualitat probablement vergonyant i no assumida (sense confirmar), era sotmès a estricta vigilància.

Hi ha indicis que Augé Dalmau podria haver estat relacionat amb l’entramat anarquista que el juliol de 1947 va perpetrar el vil assassinat d’Eliseu Melis, el confident que tants bons serveis havia donat a la VI Brigada. Sense confirmar.

El setembre de 1947, la prostituta Carolina Bruil Latorre, coneguda com la Carol, comença una relació íntima amb l’interfecte Fermín Sicart Nelo, operador ajudant del cine Delicias, a qui ofereix ocasionalment serveis sexuals al lloc de treball.

Es dona el cas que en aquest mateix cine de barri de programa doble treballa com a operador en cap i ocasional acomodador Liberto Augé Dalmau (Exp. C-3/12-4-39/ i C-4/21-3-45), amic i sospitós de complicitat amb el difunt Braulio Laso Badia (àlies Jesús Yoldi Pidal). I en aquest escenari tenen lloc els fets que s’exposen a continuació:

La tarda de l’11 de gener de 1949, Carolina Bruil Latorre efectua una visita al seu amant i client Fermín Sicart Nelo al cine Delicias i és assassinada per aquest a la cabina de projecció mitjançant estrangulació. El dictamen forense aprecia mort per asfíxia i indica marques d’estrangulament causades per la cinta de cel·luloide cinematogràfic de vores esmolades, que han causat ferides al coll.

Al primer interrogatori, l’assassí al·lega bloqueig mental i no recorda què el va impulsar a cometre el crim.

Informe psicològic (Coronel Tejero-Cámara, 29-1-1949)

Atès el nombre de preguntes sense resposta i les proves addicionals disponibles per a la seva avaluació, com ara la memòria erràtica del reu sobre el mòbil del crim i sobre les vint-i-quatre hores anteriors a aquest, a més del dictamen del forense amb data 14-1-1949, la conclusió del primer examen psicològic és que la causa del delicte podria ser un rampell sobtat i imprevisible de conseqüències imprevistes per al reu...

Estabornit pel batibull de prosa congelada, dates anodines i imatges possiblement manipulades, la Carolina Bruil Latorre se’m va aparèixer diverses vegades a la llum d’un llampec, remenant els malucs amb una coqueteria gens convincent, una calculada mansuetud, com si improvisés un joc vulgar de seducció per a un client que baixa de l’hort. Les variants de l’escena que vaig anotar quan encara no em servien de res o de quasi res avui em semblen una veritable epifania: asseguda dalt d’una pila de llaunes al racó més fosc de la cabina de projecció, espatarrada, amb mitges negres i la gavardina a les espatlles, un entrepà de mortadel·la en una mà i a l’altra una ampolla de vi gentilesa del projeccionista, somriu dient “Afanya’t”, però el que preval en el seu rostre és una tristor fonda, assumida, el consentiment resignat que presagia la fi. Deixa l’ampolla i l’entrepà damunt les llaunes i recull de terra la serp de cel·luloide anellada, se la penja al coll i, tot seguit, en un gest que el costum ha buidat de tot encant, remena els malucs i estira una cama de tal manera que s’entreveu la cuixa entre els faldons de la gavardina. Segons abans de sentir la pel·lícula esmolada a la gola, ja sap que morirà, i sobre la cendra de les seves pupil·les es tanca la parpella lenta i pesarosa. Durant un breu instant, tots dos, víctima i botxí, més enllà de l’extenuada incitació d’ella i de la fogosa resposta d’ell, sembla que pressentin la imminència d’una fatalitat. Perquè no és només el desig ni l’atzar ni la solitud el que els ha unit aquesta tarda plujosa de gener en un escenari tan inapropiat per al comerç sexual, un cau fosc que fa pudor de nitrat...

Atura’t, no et paguen per plantejar enigmes ni molt menys per indagar-hi, em deia sovint. Amb tot, aquell vulgar reclam sexual de la prostituta propiciant el primer moviment d’una escena muda podria precedir perfectament l’assassinat brutal, un pla el sentit del qual, llavors, se m’escapava, però potser acabaria sent, m’agradava suposar-ho, una imatge seminal: un enquadrament que no quedés en una simple troballa estètica (la temptació més persistent de la filmografia de l’Héctor Roldán), sinó que fixés la pulsió primera d’una misteriosa catarsi emocional. Però aquella suposició va resultar prematura, com tantes altres. El pla se’m va congelar a la retina i el vaig arxivar amb la resta.