Читать книгу Aquesta puta tan distingida - Juan Marse - Страница 8

Per sort, tenia temps per fer el ronsa, així que vaig decidir alternar la història tràgica de la Carolina i en Fermín amb un projecte personal que m’estimulava molt més: reprendre el segon esborrany d’una novel·la que avançava amb penes i treballs des de feia sis mesos, amb períodes freqüents de sequera —períodes que amb el temps augmentarien de freqüència, fins al punt que l’esborrany acabaria abandonat en un calaix i tardaria vint-i-cinc anys a ser-ne rescatat. Es tractava d’una trama complexa de ficcions que no sortia de cap coi d’encàrrec i que hi havia estones que em feia oblidar la pel·lícula i recuperar certa dignitat i decòrum en l’escriptura. Però només una estona, ja he dit que últimament les paraules tampoc m’anaven gaire bé per aquesta banda. Per alguna raó, en convocar el temps fugit sentia el pes d’una censura oficial castradora que, paradoxalment, havia estat abolida, el 1982 ja no existia: aquell mandat insidiós de no dir les coses pel seu nom. Passava que algunes paraules massa temps evitades i arraconades, com si encara els afectés l’espoli i el descrèdit patit durant tants anys, de cop i volta perdien el referent davant dels meus ulls i mudaven de significat, emmascaraven el veritable sentit i em donaven l’esquena insidiosament. Tenia la impressió d’extreure-les penosament una per una del fons d’un pou mort. Les paraules eren allà, al paper, però emmordassades, mirant a una altra banda i persistint en la falsedat. Aleshores m’aclaparava la sensació que les paraules que necessitava, les precises i pertinents, les insubstituïbles, les úniques que em servien, les que no em deixarien desarmat davant la pàgina en blanc, eren al fons del pou mort, sotmeses a la censura i a l’escarni. Aquelles vivències i emocions innombrables que s’havien passat tant de temps enterrades en el silenci, aquelles paraules condemnades fins ahir mateix al mutisme dictatorial, i que ara ja podien i havien de ser convocades inexcusablement sense por de les represàlies, persistien a mantenir la impostura i a trair el sentit a què es devien.

Tal era la sensació d’impotència que em va agafar aquella tarda xafogosa de juliol, al cap de cinc hores encadenat a l’escriptori davant de mitja dotzena de folis manuscrits. I és que eren temps en què moltes coses i les paraules que designen tals coses encara no estaven unides del tot, i haig d’aclarir que no parlo d’una obra testimonial o de denúncia, arriscada i significant, que l’escriptor acovardit hauria guardat al calaix durant anys mentre no pogués publicar-la un cop caigut el Règim i que, en arribar per fi el dia d’exposar-la a la llum de la llibertat, s’hauria revelat justament ni significant ni testimonial ni arriscada, ordida fatalment amb paraules que ni tan sols en la clandestinitat i d’esquena a la censura no havien pogut lliurar-se de l’espoli, la distorsió o la mateixa impostura. No, no és aquest el cas. Em refereixo a un esborrany escrit ahir mateix i que s’està comportant perversament, com si l’hagués redactat en plena dictadura: captives, múrries, afàsiques, les paraules no deien sinó vaguetats. Vaig acabar apartant la vista i el pensament d’aquella clamorosa falsedat i mol·lície i, segurament per contrarestar d’alguna manera una tan persistent penúria verbal, síndrome romanent de gairebé quaranta anys d’autocensura (en la meva imaginació si més no, tot i ser conscient de les meves deficiències tenaces), se’m va acudir de fer una broma innocent i bastant grollera a la nostra vella assistenta Felisa.

—Felisa, quan arribi l’assassí —vaig dir impostant pèrfidament la veu—, faci’l passar a la terrassa. Serveixi-li una cervesa i que m’esperi.

La Felisa acabava d’entrar a l’estudi amb l’escombra a les mans amb el pretext d’escombrar, com solia fer cada dia quan queia la tarda, encara que avui sabia molt bé que el parquet estava impol·lut, perquè ella mateixa havia passat l’aspiradora no feia ni tres hores. Va sentir l’ordre, va recolzar mans i barbeta al pal de l’escombra i es va quedar mirant-me amb els seus grans ulls intel·ligents. “Assassí” era una paraula que potser per a ella també s’havia buidat de sentit. Unes hores abans, en comunicar-li que aquella tarda esperava una visita important i que fes el favor de comprovar el contingut de cerveses i refrescos al frigorífic, no vaig considerar necessari ni oportú afegir que el visitant esperat, el senyor Fermín Sicart, havia estrangulat una dona feia més de trenta anys, però ara, en qualificar-lo d’assassí sense avís previ, hauria estat natural que tingués un ensurt o que donés com a mínim algun senyal de sorpresa o de simple curiositat. I en canvi la brometa sonsa, una distracció innocent que es concedeix un xerraire vocacional després de perdre una tarda sencera empastifant papers, no va tenir cap efecte. Sense immutar-se gens ni mica, amb el cigarro fumejant a l’angle foteta de la boca i amb les mans recolzades al pal d’escombra, la meva assistenta em va dedicar el parpelleig conegut i ben lubricat dels seus grans ulls grisos, una mirada esbiaixada i malèvola que ni la mateixa Bette Davis hauria superat en la seva millor època.

—¿Amb la copa freda o normal? —va preguntar.

—Doncs no ho sé, com ell vulgui. És probable que li agradi la cervesa gelada. —I vaig afegir, incongruentment:— Dona, no deixa de ser un assassí.

—¿Com ho sap?

La vaig mirar una mica desconcertat.

—¿Com sé que el visitant és un assassí?

—No —va dir—. Com sap que li agrada la cervesa gelada.

Cap senyal d’alarma, ni l’ombra d’una lleu esgarrifança. O la seva oïda de vella estava pitjor que de costum, o tant li era obrir la porta a un criminal convicte i confés com al seu àngel de la guarda. Vaig intuir que la Felisa tenia una d’aquelles tardes en què el seu caparró cinematogràfic es regia per una sola idea: fotre’m algun duro amb les seves endevinalles de cel·luloide, així en deia ella, un entreteniment que jo acceptava per complaure-la, no sense una certa sensació depriment d’estar fent mèrits per al meu futur ingrés al geriàtric.

—Ara corre i digues a ta mare que tot està arreglat i que ja no queda cap pistola a la vall —va entonar amb una veu pastosa.

—Ara no, Feli, sisplau —vaig suplicar.

—Un duro si sap qui ho deia a un nen ros amb uns ulls com unes taronges. Rumiï i ja veurà que fàcil.

—Un altre moment —vaig excusar-me amablement—. ¿No ha sentit el que li he dit? Espero una visita molt especial.

—Molt especial, sí, sí.

La vaig observar de reüll mentre reprenia la comèdia d’escombrar, amb el cap cot, barrinant sens dubte algun estratagema. Vaig pensar en la meva dona: sempre havia tingut raó, des del primer dia que deia que la Felisa no es comportaria mai com una minyona normal i corrent, i ara ja era massa vella i consentida per sotmetre-la a cap disciplina. A més, presumia d’haver viscut sempre la solteria i la solitud amb militància, fins i tot quan la festejava un pretendent tardà, un tal senyor Pàmies, cinèfil madur i fatxa repentinat que li tirava floretes dient-li que s’assemblava a una bella actriu d’origen italià incert, anomenada Irasema Dilián, reciclada en el cine espanyol encartonat i purulent dels anys quaranta i germana secreta —segons li va revelar un dia llunyà el senyor Pàmies en to confidencial, no exempt de certa excitació tòrrida— de Claretta Petacci, l’amant infortunada de Benito Mussolini; fantasia que a mi em semblava que era una secreció eròtica i surrealista del feixisme espanyol italianitzant d’aquells anys.

En aquella època, la Felisa ja havia superat la trentena amb escreix i encara ajudava el pare vidu en una botigueta del carrer Urgell, dedicada a la compravenda de fotos i cartells vells de cine i tota mena de revistes antigues, pel·lícules novel·lades, postals i programes de mà per a col·leccionistes. Se la solia veure en un racó, al fons de la botiga, inclinada sobre els fitxers d’un arxiu completíssim que el seu pare havia començat en temps del cine mut i on es podia trobar de tot, segons la Felisa, inclús la dada més recòndita i insòlita, com ara el nom dels actors secundaris o del muntador de la versió fílmica de Maria Rosa, el drama del català Àngel Guimerà rodat a Hollywood el 1916 per Cecil B. DeMille. Per cert, que aquella dedicació filial i constant a l’arxiu m’estava costant no pocs duros, com es veurà més endavant. La botiga del pare, fill d’immigrants andalusos que van venir a Barcelona a treballar a les obres de l’Exposició Universal del 1888 i es van instal·lar a la vora de Montjuïc, va ser durant molt de temps una referència ineludible per a qualsevol col·leccionista cinèfil. Quan l’home va morir, l’any quaranta-set, ella va sostenir el magre negoci un parell d’anys abans de liquidar-lo i gastar-se els diners en un viatge a Venècia. A la tornada, es va posar a servir a casa del senyor Pàmies, ja casat i amb fills, en una torre amb jardí al barri d’Horta, i anys després, el Nadal del 1964, es va presentar a casa enviada per una agència de col·locació els serveis de la qual havia sol·licitat la meva dona. Les seves referències eren bones, però no ens va explicar mai per què s’havia acomiadat a la francesa de l’última feina a casa del seu antic adorador, el senyor Pàmies. Una vida de cine.

—Tot el dia aquí tancat —va dir la Felisa escombrant el no-res—. Això no pot ser bo. Des que la Carmen i els nens se’n van anar que no ha sortit al carrer. I si veiés quina cara fa... ¿S’ha mirat al mirall?

—Felisa, sigui bona amb mi, que encara em queda bastanta feina...

—Vaig prometre a la seva dona que el cuidaria.

—Molt bé, però no necessito cap infermera ni cap muller suplent, ni molt menys una sogra.

—¿Avui no va a nedar?

—Avui no toca.

—Hi hauria d’anar cada dia.

—Per l’amor de Déu, ¿pot tenir una mica de compassió —li vaig pregar en to de broma— i limitar-se a ser l’estimadíssima Feli que sempre ha estat per als nens i per a mi, amb més de quinze anys de servei impecable en aquesta casa?

—Mmm —va grunyir. Va callar una estoneta abans de tornar-hi:— En tinc una altra de molt fàcil.

—No estic per endevinalles, Felisa, avui no, de veritat. I escolti, res de bromes amb l’individu que espero.

—Sigui qui sigui, sempre he confiat en la bondat dels desconeguts. ¿Qui ho va dir, això? Segur que se’n recorda. ¿Qui és aquesta pobra dona que es declara tan desvalguda, i de quina pel·lícula? Cinc segons, i un duro per l’aposta.

Vaig armar-me de paciència.

—Però aviam, ¿què li he dit? ¿Ja ha entès bé què s’ha de fer quan arribi aquest home? ¿Sí o no?

—No s’empipi, punyeta. A veure, ho faig per distreure’l una mica. Treballa massa. —Va escurar-se la gola i va posar-se a tossir.— La bondat dels desconeguts. I es deixa endur de bracet pel cavaller granadet. Vaig plorar, quan vaig veure aquest final. ¿Vol una pista? Deu segons.

Es va posar la mà als cabells curts i negres com una ala de corb, misteriosament juvenils. Al front, el serrell immemorial semblava pintat. El cigarro va lliscar àgilment d’un cantó a l’altre de la boca mentre esperava amb mirada burleta i fal·laç que reconsiderés la meva negativa a col·laborar.

—Vint segons, va —va dir, entreaclucant els ulls encara més i deixant que el fum del cigarro se li enrosqués a la careta infantil i plena d’arrugues—. Trenta segons.

—Que no.

Com si sentís ploure. Jo feia més d’una hora que estava bloquejat davant de mitja dotzena de folis escampats per l’escriptori i massacrats de dalt a baix amb anotacions a mà. La profusió de guixades i correccions gargotejades entre línies i als marges era tal que no hi quedava ni un sol espai en blanc, i encara pitjor, cap dubte sobre la inutilitat d’aquell esforç. L’espectacle depriment tampoc oferia cap novetat. Xerrameca i fum. M’he passat mitja vida embullant esborranys i una altra mitja furgant-hi, i no he tingut mai cap esperança que la cosa milloraria amb l’edat i el suposat domini de l’ofici. Al contrari, durant els darrers anys la consciència del fracàs personal no ha fet més que consolidar-se, i sovint sento com si arrossegués el fardell feixuc d’una impostura i d’una imperícia que ja seria hora d’assumir públicament d’una vegada. No sabria explicar per què, però sempre arriba un moment, quan treballo en un llibre i m’agafa el desànim, que em sento com un impostor, una màscara, una persona disfressada d’escriptor, algú que ha usurpat l’autoria d’aquesta pila de pàgines torturades.

Vaig fixar l’atenció en un paràgraf corregit reiteradament per remoure la brasa i revifar el caliu. Certament, no hi havia ni rastre de sentimentalisme, ni ombra de melangia personal o d’afecte melós per res, i això era força encoratjador, però tampoc semblava que hi hagués ni un bri de tensió narrativa. Oracions simples convertides en cendra, això era tot el que tenia al cap de gairebé cinc hores de feina. La forma no s’adequava al contingut i les paraules seguien entestades a no dir el que havien de dir, sobretot en aquell paràgraf, sinuós i ple de ressonàncies vàcues, i, per descomptat, tan lluny d’assolir alguna dignitat literària com jo de merèixer el Premi Nobel de Física Quàntica.

“Una cosa terrible, en efecte —vaig rellegir un cop més, rescatant la segona o tercera versió enterrada sota les guixades—, es coïa sota aquells rínxols oxigenats, i encara que la primera impressió dels vianants fos un mostrari d’esglai i compassió en veure la dona estirada als rails del tramvia amb les mans plegades al pit, tan indefensa, tan a mercè del seu propi desvari, l’escena, ara que hi pensava fredament, era per trencar-se de riure, perquè ningú que hi fos tot hauria imaginat aquell disbarat, una mort per atropellament més impossible i estúpida.”

A veure, em vaig dir, potser si aconsegueixes deixar breument en suspens l’atenció del lector mitjançant, per exemple, alguna observació pertinent sobre les mans rosades de la suïcida plegades tranquil·lament sobre el pit, o mostrant com ajuntava els peus amb rigorosa simetria sepulcral, o que lentament que aclucava les parpelles mòrbides, tocades pel dit fred de la mort... Però ¿quin paper m’assigno, jo, amb qui m’identifico, on em situo en aquest meticulós recompte de despropòsits anodins? ¿Soc aquell noi de cabells rinxolats, amb espardenyes i camisa blanca, el que veiem d’esquena amb un llibre sota el braç i obrint-se pas entre el grup de veïns, el que mira de reüll i fingint indiferència la cara interna de la cuixa que la bata mal cordada deixa veure? Bé, no és fàcil reconeixe’s a si mateix d’esquena, sobretot enmig d’altres imatges lligades al singular succés que persisteixen amb més força, per exemple els turmells una mica gruixuts i lleument rosats arran de les llambordes grises, el cutis de porcellana que encara envia un pàl·lid fulgor a través del temps i les parpelles de cera tancant-se a poc a poc amb alguna visió plaent que deixa els llavis entreoberts davant la proximitat, el frec o la cadència d’altres llavis, l’alè d’un petó anhelat. ¿I que no va ser allà, mirant el carmí vessat en aquella boca i el punyal de seda en aquella cuixa, amb els corbs que encara ensumaven la carronya i la mort al peu del Kilimanjaro i amb l’udol de la hiena en plena nit, que no va ser allà, amb el llibre primordial sota el braç i la controvèrsia sanguínia entre el cor i el sexe bategant a les venes, que li va néixer, al noi, la nostàlgia de futur, l’ensonyament secret que li marcaria el destí, aquella altra febrada juvenil que anava més enllà de la que podia suscitar el cos estirat de la senyora Mir o el de la seva filla Violeta deixant-se acariciar els pits en un carreró fosc?

Però la mauleria i la impostura de les paraules persistien. Vaig tirar el bolígraf als papers i em vaig arrepapar a la cadira, amb les mans al clatell. El problema, em vaig dir, potser rau en la discrepància entre l’home domat i descregut que avui intenta reviure aquell episodi, i el vailet indòmit i febril que el va viure fa molts anys.

I de nou la veu de la Felisa, com si arribés de l’altra cara de la lluna:

—“Si jo fos un ranxo em diria Terra de Ningú” —va entonar amb un deix de coqueteria passat de rosca. Havia parat d’escombrar i em fitava—. Ho diu una seductora pèl-roja que a la vida real va ser molt desgraciada. A veure si ho endevina.

—No en tinc ni idea.

—No pot ser que hagi oblidat aquell sensacional cop de melena que va erotitzar tota una generació.

—¿Per què hi insisteix, dona despietada?

—Li convé ventilar-se una mica.

—El que de veritat em convé és un whisky amb una mica d’aigua.

—Normalment, a aquesta hora el senyoret ja se n’ha anat a nedar o s’ha estirat a la terrassa amb un llibre.

Vaig tornar a armar-me de paciència.

—Sisplau, Felisa. ¿Ha sentit el que li he dit?

—El senyoret tindrà el whisky d’aquí a un minut. Però abans ens hi juguem un duro, vinga.

—Jo no m’hi jugo res, amb una estafadora. Això és un abús, que consti.

Sabia que no es donaria per vençuda. De vegades, quan queia la tarda i els primers ratpenats rondaven la terrassa, la companyia i les endevinalles d’aquella estimada i imbatible cinèfila podien constituir un entreteniment amable, però també es podien convertir en un malson.

—Un ranxo obert a tothom —va insistir—. ¿Li dono una pista? Passa a Buenos Aires... ¿No? Bé, a veure aquesta altra: “No m’interessen els patriotes, amb una mà duen la bandera i amb l’altra escuren les butxaques de la gent.” Ho diu una sueca fresca i sana com una poma... Au, vinga!

Exhaust i sense esperances, com un condemnat a galeres, vaig clavar els colzes a l’escriptori i vaig inclinar el front. Però no hi vaig dedicar ni un segon, al coi d’endevinalla, perquè, de sobte, al terç inferior d’un dels folis més empastifats, al mig d’un paràgraf de sis línies fet un galimaties de paraules guixades, sargides i finalment substituïdes, alguna cosa havia començat a moure’s reclamant la meva atenció. Empesa per senyals que remetien a petits blocs d’anotacions als marges del paper, una de les línies descartades i matxucades es va incorporar i amb un unglot negre em va clavar una bufa, després es va encaminar, molt dreta i ufana, cap a la part alta del foli i, obrint-se camí a cops de colze, es va acomodar entre la tercera i la quarta línia i s’hi va estirar, al lloc que, certament, pensant-ho bé, li corresponia. De seguida, algunes oracions van perdre la màscara de l’antiga impostura i van començar a mirar cap a la bona direcció. Anima’t, corcó, em vaig dir, que no tot està perdut: sota aquest esborrany insidiós encara hi transpira el somni d’una altra vida, més intensa i més veritable que aquesta. Ja no hi ha imatges ni temes prohibits ni paraules clandestines, ja no fa falta encobrir-les ni suplantar-les ni dir-les en veu baixa, de manera que, després de posar el cap al rail del tramvia, sobre aquest ferro immemorial que s’oxida semienterrat entre les velles llambordes del Torrent de les Flors, la pobra senyora torna a plegar les mans al pit amb una devoció aparentment suïcida i es queda quieta, esperant una mort impossible...

La veu de fum de la Felisa em va treure de les cabòries:

—Per tant, quan obri la porta a aquest senyor he de comportar-me amb tota naturalitat. —Va apagar el cigarro al cendrer de la meva taula, es va escurar la gola i va afegir:— ¿És això el que volia dir-me?

—Més o menys. Però tranquil·la, que no correm cap perill.

—Ara entenc per què la seva dona va agafar els fills i se’n va anar tan lluny. Per no veure’s obligada a atendre un criminal a casa seva.

La Carmen havia anat a Holanda a veure el seu germà. Feia vint anys que no es veien. De bon grat me n’hauria anat amb ella i la canalla a passar-hi les vacances, dos mesos sense fer res més que passejar-me entre tulipes i navegar pels canals d’Amsterdam, però el fotut guió em retenia en aquesta ciutat sorollosa en companyia d’un vell assassí i entre visites puntuals de gent del cine envanida i sense escrúpols, cosa que no semblava que a la Felisa la commogués en absolut.

—¿No li sembla prou sacrifici, a la senyora tafanera?

—Servidora no sabria què dir-li.

Vaig pensar que era hora de deixar-se de bromes i que havia de posar-la al corrent del tema, per evitar qualsevol alarma o equívoc. M’havien encarregat l’argument d’un guió cinematogràfic basat en un succés real, li vaig dir, un crim comès feia anys en un cinema d’aquesta mateixa barriada, i havia de documentar-me. No li vaig dir que feia dues setmanes que no m’hi ficava del tot, per falta de dades i de ganes, i que preferia dedicar-me a les meves coses.

—I com que l’assassí encara és viu... —vaig afegir, i em vaig aturar. Tot d’una, “assassí” em va semblar una altra paraula que sortia de la foscor, espectral, coberta de pols i teranyines i certament buida de sentit—. Bé, és una manera de parlar... El cas és que l’home que espero té informació de primera mà sobre el succés i m’assessorarà. Tan de primera mà, Felisa —vaig afegir venjativament, mesurant les paraules—, que l’autor d’aquell crim espantós és precisament ell, en persona. En carn i ossos, vaja. Es diu Fermín Sicart i era projeccionista a la cabina del cinema on va passar tot, fa més de trenta anys... Sí, no faci aquesta cara. ¿Qui podria informar-me millor sobre el que va passar?

I per descomptat no calia alarmar-se gens, vaig afanyar-me a afegir, l’home havia pagat el seu crim, havia estat jutjat i havia complert condemna, i calia suposar que era tota una altra persona. La idea d’assessorar-me amb l’assassí me l’havia suggerit el productor de la pel·lícula, que anys enrere s’hi havia posat en contacte per un projecte que no havia prosperat. Em va dir que sabia del cert que el senyor Sicart accediria de bona gana a proporcionar-me informació a canvi de diners, pocs o molts, això sí que no ho sabia; en tot cas, em va donar el seu telèfon, jo vaig trucar i ell va mostrar-se amable i ben disposat.

—Així que davant seu procuri comportar-se amb naturalitat —vaig prevenir la Felisa—, sense mirar-lo de cua d’ull ni cap d’aquestes coses, ni molt menys assetjar-lo amb preguntes. Que hagués estat projeccionista de cine no vol dir que en sàpiga, de pel·lícules, potser ni li agraden. I jo, per part meva, he de guanyar-me la seva confiança; si no, hauré perdut el temps i els diners.

Un cop informada, i després de parpellejar a un ritme lleugerament més ràpid que de costum, la meva assistenta va considerar insuficient el que havia sentit i va voler saber-ne més detalls, però li vaig dir que de moment no hi havia gaire cosa més. ¿No recordava el crim? Segur que sí, havia estat molt comentat a la ciutat.

—¿Ella era una pobra meuca, oi? —va inquirir mig aclucant les parpelles caigudes i pesaroses, com si repel·lissin el record—. Sí, va ser terrible. Estrangulada amb una pel·lícula, crec... Uf! Fa la tira d’anys.

Li vaig refrescar la memòria. Va passar a principis de gener del 1949. Jo acabava de fer setze anys i recordo que al barri no es va parlar d’altra cosa durant molt de temps. Dos amics meus, dos nanos del meu carrer, aquella tarda eren al cine Delicias i em van explicar que, poc abans que passés tot, la projecció es va interrompre perquè la pel·lícula s’havia cremat. Van enxampar l’assassí de seguida, li van caure trenta anys, va complir un terç de la condemna i, en sortir de la presó, va poder refer la seva vida. Ara el senyor Sicart era un plàcid jubilat que jugava a petanca al passeig de Sant Joan, no gaire lluny d’aquesta casa. Vivia en una pensió modesta del carrer Indústria, sol, i solia fer llargues passejades.

Mentre m’escoltava, la Felisa va agafar la paperera plena i va retirar de la taula el cendrer, que només havia fet servir ella.

—Ja —va dir—. ¿I avui ha estat treballant en això?

—Més o menys. —Vaig clavar una mala mirada als folis torturats.— Però hi ha massa coses que encara no sé. Necessito parlar amb el senyor Sicart i que me les aclareixi.

—S’està fent gran, vostè —va dictaminar la Felisa—. Bé, regaré les plantes de la terrassa abans que arribi aquest... com es digui. ¿Necessita res? ¿Que vol un te?

—No.

—¿El vol amb llimona?

—No! Aviam, ¿en què havíem quedat, estimada Feli?

—Tenia l’ocasió de guanyar un altre duret i l’ha perdut. Llàstima. ¿El vol amb sucre?

—No vull res. Després faré una cervesa amb el senyor Sicart.

—Com vulgui.

Abans de sortir de l’estudi, ja a la porta, va girar-se per mirar-me, amb la paperera a la cintura i el cendrer i l’escombra a l’altra mà. Començava a fer-se fosc, i la poca claror que entrava per la finestra li posava un toc de vermell a la cara trapella i afectuosa, no exempta de recel. Vaig pensar que la meva dona tenia raó quan em va dir feia dues setmanes, abans d’anar-se’n de viatge a Holanda, que la Felisa se sentiria sola sense la canalla i el tragí habitual de la casa, i que jo faria bé de procurar-li alguna ocupació extra que la fes sentir necessària.

Però em temo que l’únic que vaig fer va ser ficar-li la por al cos. Potser era cert que des de la mort del dictador les paraules deien una altra cosa i jo encara no me n’havia assabentat.