Читать книгу L'oració composta (II): la subordinació - M. Josep Cuenca Ordinyana - Страница 8
Оглавление1. DEFINICIÓ I CARACTERITZACIÓ GENERAL DE LA SUBORDINACIÓ
1.1. DEFINICIÓ
La definició de la subordinació es presenta, en un primer moment, com una tasca fàcil: els lingüistes solen parlar de subordinació quan hi ha una oració en la qual una de les funcions oracionals correspon a una clàusula. Dit d’una altra manera, hi ha subordinació quan una clàusula ocupa la posició d’un sintagma no verbal.1
La simplicitat és més aparent que real. Només cal que analitzem les definicions de la subordinació i, més concretament, els criteris en què es basa la distinció entre clàusules subordinades i coordinades per adonar-nos d’aquest fet.
Els gramàtics tradicionals remeten, en general, al criteri de dependència, tant gramatical com semàntica, per definir la subordinació.2 El criteri de dependència semàntica és clarament objectable. Hi ha casos en què la subordinada té un sentit més complet que la denominada principal. Així, en una oració com (1)
(1)Hem decidit que hi anirem.
la subordinada (llevant-ne, és clar, el subordinador, que és una marca sintàctica de subordinació, i no un element pertinent des del punt de vista del significat de l’oració) té més independència semàntica que la “principal”.
(2)a.Hi anirem.
b.??Hem decidit.
D’altra banda, segons fa notar Álvarez (1987:124), hi ha subordinades que poden ser absolutament comprensibles, tot i que apareguin separades de la resta de l’oració, si són expressades en un context adequat.
(3)-Creus que m’espantaré?
-Quan la vegis, segurament.
(4)-On has anat?
-On m’ha dit la mare.
(5)-Quin vols?
-El que té la Marta.
Quant a la dependència sintàctica, el problema fonamental està a definir amb claredat què s’entén per aquest concepte. Fixemnos que sovint s’interpreta la dependència com la relació entre un element nuclear i un element modificador. Ara bé, cal notar que una clàusula que actua com a modificador (M) d’un nucli (N) pot esdevenir el nucli d’una altra clàusula.
D’altra banda, si pretenem definir la dependència com la impossibilitat d’aparèixer isoladament, els exemples adduïts abans mostren suficientment que, en aquest sentit, moltes “principals” són més dependents que les corresponents subordinades: determinades completi ves tenen més possibilitats d’aparèixer isoladament -és a dir, sense que sigui explícita la “principal”- que una oració amb un verb transitiu pur, on la mancança de l’objecte produeix agramaticalitat.
(7)a.Em pregunto on ha anat.
b.*Em pregunto.
c.On ha anat?
(8)a.Vols el que té la Marta?
b.*Vull.
c.No, el que té la Maria.
Tampoc no es pot identificar la dependència amb l’aparició d’un subordinador, com fa Álvarez (1987). Hi ha oracions, generalment classificades com a subordinades, que no presenten cap nexe d’unió (subordinades asindètiques):
(9)a.Li vaig dir: ningú no voldrà ajudar-te. [= completiva]
b.Me’n vaig, estic cansada. [=causal]
c.Vine, t’ajudaré. [= condicional]
Des d’altres enfocaments metodològics s’ha incidit en el concepte d’inserció. Una clàusula es troba inserida en una oració quan en depèn jeràrquicament perquè realitza una de les funcions no verbals d’aquesta.3 Des d’aquest punt de vista, els conceptes clau per a definir la subordinació serien la diferència de jerarquia i la funció sintàctica. La subordinació s’entén, doncs, com un procés d’inserció d’una oració dins d’una altra, com a constituent d’aquesta; el canvi de jerarquia que va associat amb la inserció fa que l’oració passi a ser clàusula, pel fet de trobar-se en posició inclosa.
1.2. CARACTERÍSTIQUES DE LA SUBORDINACIÓ
A fi de concretar més la definició de la subordinació, revisarem tot seguit les característiques que presenta el fenomen.
1.2.1. ELEMENTS CONNECTATS: UNA O DUES CLÀUSULES?
Una qüestió que s’ha plantejat sovint és si dins d’una oració subordinada hi ha una o dues clàusules. Tant les gramàtiques tradicionals com les generatives solen fer referència a dues oracions: una oració principal o matriu (angl. matrix sentence) i una oració subordinada o inserida (angl. embedded sentence).
Nosaltres, en canvi, seguint Carrillo (1963) i Rojo (1978), entre altres, considerem que les oracions subordinades són monoclausals, atès que estructuralment són idèntiques a les oracions simples:4 l’única diferència que hi ha entre les simples i les subordinades és que un dels constituents és una clàusula i no un sintagma. Així, parlarem de:
oració composta per subordinació o oració subordinada, referint-nos al conjunt format per una clàusula inserida i la matriu;
clàusula inserida o subordinada, que correspon a una oració (la unió d’un sintagma nomianl subjecte i un sintagma verbal predicat) que ha canviat de jerarquia i es troba inclosa dins d’una oració composta, on funciona com un dels seus constituents;
la matriu, que és la resta de l’oració composta. Estrictament parlant, la matriu no és ni oració ni clàusula, ja que no està formada per un sintagma nominal subjecte i un sintagma verbal complets, en la mesura que li manca el constituent representat per la clàusula.
1.2.2. RECURSIVITAT CÍCLICA
Segons hem dit, una de les notes definitòries de la subordinació és la dependència jeràrquica que s’estableix entre la inserida i la resta de l’oració. Podem matisar aquesta idea notant que les oracions subordinades són exemples de recursivitat cíclica. S’entén que una construcció és recursiva quan hi ha una categoria que domina, de manera immediata o mediata, un altre constituent de la mateixa categoria, és a dir, quan una categoria s’autodomina.5 Així doncs, podem dir que en tota subordinació es produeix un fenomen de recursivitat, ja que una oració domina una clàusula -i, cal tenir en compte que, com hem dit abans (cfr. nota 1), oració i clàusula corresponen a una mateixa categoria.
Ara bé, també són recursives les oracions compostes per coordinació. La diferència entre les unes i les altres remet a la dicotomia recursivitat lineal/cíclica. Halliday (1981) parla de recursivitat lineal quan pot haver-hi un augment teòricament indefinit del nombre de constituents d’una estructura, de manera que tots es trobin en el mateix nivell jeràrquic. La recursivitat lineal és sempre possible, si més no, des del punt de vista teòric, en construccions coordinades. A la coordinació de dos sintagmes de (11a), hi podem afegir un tercer sintagma que es trobi en el mateix nivell jeràrquic que els dos anteriors (11b), com podem comprovar comparant les representacions de (12) i (13).
(11)a.He menjat pomes i peres.
b.He menjat pomes, peres i préssecs.
Halliday parla de recursivitat cíclica quan l’afegitó d’un tercer constituent de la mateixa categoria provoca indefectiblement un canvi de jerarquia. La subordinació implica sempre recursivitat cíclica: si incloem una clàusula subordinada en una oració que ja en contenia una, necessàriament aquesta darrera es trobarà en un nivell jeràrquic diferent. Notem que en la representació (16), la clàusula adverbial de (14b) té un nivell jeràrquic diferent que la clàusula substantiva perquè, en aquest cas, s’hi troba inserida.
(14)a.El metge havia comentat que la infermera vindria.
b.El metge havia comentat que la infermera vindria quan pogués.
1.2.3. ELEMENTS CONNECTORS: ELS SUBORDINADORS
Podem difererenciar dos tipus d’elements connectors en les oracions subordinades:
a)Connectors que només tenen funció de nexe, és a dir, que són conjuncions (que, si, encara que, perquè, etc).
b) Connectors que, a més de fer de nexe, fan una funció sintàctica oracional dins de la clàusula on es troben (subjecte, objecte o les diferents funcions relacionades amb el fet de ser règim de preposició).6 Són els interrogatius (qui, què, quin, com, quan, on) i els relatius (que, qui, què, el qual, com, quan, on), que tenen un caràcter clarament pronominal.7
Entre tots aquests, que és el subordinador bàsic: el més buit de significat, el que s’utilitza per a formar locucions conjuntives i el que pot trobar-se en gairebé qualsevol tipus de subordinada. Per això alguns autors, han proposat considerar que en tota clàusula inserida hi ha de manera explícita o implícita el subordinador que.8
D’altra banda, cal notar que hi ha subordinades asindètiques, sense cap element connector explícit. És el cas d’oracions com les següents:
(17)a.Ha decidit anar amb tu.
b.He vist totes les pel·lícules fetes per Lang en l’etapa alemanya.
c.Li va dir: dóna’m els diners que tinguis!
Això ens indica clarament que el subordinador és un marcant d’inserció però no l’element que converteix en inserida una clàusula.
1.2.4.RELACIÓ SINTÀCTICA ENTRE LA INSERIDA I LA MATRIU
La relació que s’estableix entre la inserida i la matriu és la mateixa que hi ha entre qualsevol sintagma no verbal i la resta dels constituents oracionals. Les clàusules subordinades funcionen com a subjecte, com a complements del verb o d’un nom (directament o mitjançant una preposició) o com a complements d’un adjectiu (necessàriament mitjançant una preposició).
L’equivalència funcional entre les clàusules subordinades i els sintagmes ha tractat d’especificar-se mitjançant tres proves:
a) Prova de substitució per un sintagma.
b) Prova d’interrogació parcial sobre la clàusula subordinada.
c) Prova de substitució per un pronom feble.
Sintagmes i clàusules poden alternar en molts contextos. Per això és possible fer la corresponent substitució en la major part de casos (substitució que no ha d’implicar -és clar- identitat semàntica).
(18)a.Li he comunicat que has arribat.
b.Li he comunicat la teva arribada.
(19)a.Les propostes que s’han aprovat es faran públiques immediatament.
b.Les propostes aprovades es faran públiques immediatament.
(20)a.Hem decidit reunir-nos després que s’hagin tancat les taules electorals.
b.Hem decidit reunir-nos després de les eleccions.
Igualment sol ser possible fer una interrogació parcial a partir de l’element representat per la clàusula.
(21)Què li has comunicat?
(22)Quines propostes es faran públiques immediatament?
(23)Quan hem decidit reunir-nos?
Pel que fa a les denominades adverbials no circumstancials, la substitució per un sintagma (preposicional necessàriament) és possible de vegades (24-27), però resulta especialment difícil amb les consecutives i les comparatives (28-29).
(24)a.Trenqueu el vidre si es produeix un incendi, b. Trenqueu el vidre en cas d’incendi.
(25)a.Ho he fet perquè volia guanyar diners.
b.Ho he fet per diners.
(26)a.Hem aconseguit els nostres objectius malgrat que tothom s’oposava al projecte.
b.Hem aconseguit els nostres objectius a pesar de l’oposició.
(27)a.No serveix pera treballar en indústries metalúrgiqnes.
b.No serveix per al treball en metalúrgia.
(28)El problema era tan difícil que ningú no va saber resoldre’l.
(29)És més interessant que no em pensava.
En qualsevol cas, és impossible fer una interrogació parcial que afecti la clàusula adverbial no circumstancial.
El criteri de pronominalització és més feble que el de substitució per un sintagma i el d’interrogació parcial, atès que, segons indica Viana (1987: 12), només les clàusules que representen un complement argumental (objecte directe i complement de règim) admeten la pronominalització. Viana proposa els següents exemples que permeten diferenciar les clàusules que funcionen com a complement argumental (30-31) de les que són adjunts (32-34):
(30)a.Va dedicar la nit a llegir antropologia.
b.Hi va dedicar la nit.
(31)a.Va fer que vingués.
b.Ho va fer.
(32)a.Se’n va anar de matinada perquè no el veiessin.
b.*Se n’hi va anar de matinada.
(33)a.Viatjarem si tenim temps.
b.*Hi viatjarem.
(34)a.No treballa perquè té vacances.
b.*No hi treballa.
Les particularitats que mostren les adverbials no circumstancials són prova de la naturalesa diferencial d’aquesta mena de clàusules, la qual no sempre ha estat ben explicada (cfr. § 4.4.1.).
Concloem, doncs, que les subordinades ocupen les mateixes posicions que els sintagmes nominals (subordinades substantives), els sintagmes adjectivals (subordinades adjectives) i els sintagmes adverbials o preposicionals (subordinades adverbials), però això no ens autoritza a dir que hi ha una equivalència absoluta entre les subordinades i els sintagmes corresponents. Les proves d’equivalència fallen sovint, sobretot quan es tracta de subordinades adverbials.
1.2.5.ALTRES CARACTERÍSTIQUES DERIVADES
De les característiques definitòries que hem ressenyat anteriorment, se’n deriven altres característiques, que tot sovint s’han presentat com a proves per a diferenciar les clàusules subordinades de les coordinades. Vegem-ne breument les més importants.9
1.2.5.1. Posició de la clàusula
Alguns lingüistes han dit que una característica definitòria de la subordinació és la reversibilitat dels seus elements: la clàusula subordinada pot tenir posició inicial (davant de la matriu) o final (darrere de la matriu), a diferència de les coordinades, que en cap cas no admeten el trasllat a la posició inicial del conjunt format pel nexe i el segon membre.10
(35)a.Ajuda’m quan puguis.
b.Quan puguis, ajuda’m.
(36)a.Descansa si estàs esgotada.
b.Si estàs esgotada, descansa.
(37)a.Hem discutit i ens hem reconciliat.
b.*I ens hem reconciliat, hem discutit.
Aquest criteri és objectable. La clàusula subordinada en general sol tenir la mateixa posició que la categoria lèxica amb la qual es relaciona: les substantives ocupen les mateixes posicions que els sintagmes nominals (inicial o no si fan de subjecte, no inicial -darrere de la categoria que complementen- en la resta de casos), les adjectives no admeten l’anteposició, ja que han de seguir el nom que complementen, i les adverbials tenen una certa mobilitat posicional, igual com els sintagmes adverbials i els preposicionals.
Tanmateix, en el cas de les adverbials no circumstancials cal tenir en compte alguns aspectes: la posició de la clàusula, o millor dit la possibilitat que la clàusula aparegui en posició inicial, no depèn de factors sintàctics sinó de factors funcionals, concretament, de la distribució tema / rema de l’oració (vegeu § 4.4.1.). Segons hem analitzat en un altre lloc (Cuenca, 1990a: cap 6,§3.1.1 (Cuenca, 1991: §2.3.1.1.):
• les clàusules consecutives (38) i comparatives (39) no admeten l’anteposició (no són reversibles) perquè aporten informació remàtica, informació nova que, com a tal, no pot situarse en la posició inicial (típica de la informació temàtica, coneguda).11
(38)a.Parla tan ràpid que no se li entén.
b.*Que no se li entén, parla tan ràpid.
(39)a.He llegit més novel·les que assaigs.
b.*Que assaigs, he llegit més novel·les.
• La resta de no circumstancials (causals (40), finals (41), concessives (42) i condicionals (43)) van en posició inicial si introdueixen una informació coneguda per emissor i receptor (temàtica), i en posició final si introdueixen una informació nova (remàtica).12 Compareu les oracions dels exemples següents situades a (a), on la clàusula té posició inicial i vehicula informació temàtica, amb les corresponents situades a (b), on la clàusula té posició no inicial i vehicula informació remàtica.
(40)a.Com que no tinc diners, no puc comprar-me un pis.
b.No puc comprar-me un pis perquè no tinc diners.
(41)a.A fi d’obtenir bons resultats, hem fet experiències pilot.
b.Hem fet experiències pilot per /afí d’obtenir bons resultats.
(42)a.Encara que vingui, no l’he de perdonar.
b.No l’he de perdonar encara que vingui.
(43)a.Si vols, podem col·laborar.
b.Podem col·laborar, si vols.
1.2.5.2. Asimetria
Les oracions subordinades són típicament asimètriques: és impossible alterar l’ordre de la matriu i la inserida o, millor dit, convertir la matriu en inserida, situant-la darrere del subordinador, i la inserida en matriu.13
Aquest comportament és del tot lògic: si la inserida fa una de les funcions sintàctiques de la matriu, i, per tant, no hi ha equivalència ni categorial ni funcional ni jeràrquica entre l’una i l’altra, és normal que no s’admeti la construcció simètrica (M1 subordinador M2 M2 subordinador M1).
(44)a.Li he demanat que ens porti l’informe.
b.*Ens porti l’informe que li he demanat.
El canvi d’ordre produeix agramaticalitat en el cas de les subordinades substantives, adjectives i adverbials circumstancials. En el cas de les oracions causatives, l’alteració de l’ordre, més que agramaticalitat, sol provocar modificacions en el significat de l’oració:
(45)a.Encara que s’esforça molt, no avança.
b.Encara que no avança, s’esforça molt.
(46)a.He vingut perquè m’ho has dit.
b.M’ho has dit perquè he vingut.
1.3. TIPUS DE SUBORDINADES
1.3.1.PUNT DE VISTA CATEGORIAL
La classificació més repetida i acceptada de les subordinades és la que es fa a partir del criteri categorial: les subordinades es consideren substantives, adjectives o adverbials segons que desenvolupin funcions assignades típicament als sintagmes generats pels noms, els adjectius o els adverbis en l’oració simple. La classificació es basa, doncs, en l’alternança distribucional de sintagmes i clàusules, de què hem parlat abans (§ 1.2.4.).
A partir d’aquesta distinció general, s’estableixen subdivisions dins de cada grup, d’acord amb criteris de diversa mena:
a) Funcional, en el cas de les substantives. Així, es parla de subordinades de subjecte (47a), de complement directe (47b), d’atribut (47c) -totes aquestes sense preposició- i de subordinades de complement d’un nom (48a) o d’un adjectiu (48b) o de complement de règim verbal (48c) -totes aquestes regides per una preposició, explícita o implícita.
(47)a.M’agradaria que no treballés tant.
b.Esperava que em diguessin els resultats de les proves.
c.La meva intenció era que tothom s’ho passés d’allò més bé.
(48)a.Ningú no va parlar de la necessitat Ø que vinguessis.
b.Estava convençut Ø que se’n sortiria.
c.Recorda’t d’anar a la biblioteca demà.
b) Semàntic, en el cas de les adjectives. Així, hom diferencia adjectives especificati ves o restrictives (49a) i explicatives o no-restrictives (49b), segons que la clàusula restringeixi l’extensió del nom o només hi afegeixi una qualitat.
(49)a.No sé res de la pregunta que ens ha fet.
b.Ho farà el Joan, que és un professional competent.
c) Semàntico-funcional, quan es tracta de les adverbials. Hom diferencia les adverbials circumstancials -de lloc (50a), de temps (50b), de manera (50c))- i les adverbials no circumstancials - causals (51a), consecutives (51b), concessives (51c), condicionals (51d), finals (51e) i comparatives (51f).
(50)a.Per cap d’any, anirem on tu vulguis.
b.Continuarem treballant tan bon punt tinguem el material preparat.
c.No sap comportar-se com cal.
(51)a.Anirem a París perquè així ens estalviarem diners.
b.És tan tossut que no hi ha manera humana de convèncer-lo.
c.Encara que no tenia ganes de perdre el temps, va dedicar-li uns minuts.
d.Si hagués sabut que em passaria això, no hi hauria anat.
e.Ens hem reunit per resoldre els nostres problemes.
f.No és tan poc seriós com sembla.
Veurem al llarg de la resta de capítols d’aquest llibre –i concretament en els apartats de definició– que la classificació categorial, tot i ser en general acceptable, requereix algunes matisacions, ja que, segons hem esmentat anteriorment (§ 1.2.4.), l’equivalència entre clàusules i sintagmes no és absoluta.
1.3.2. PUNT DE VISTA DEL VERB
Segons la naturalesa morfosintàctica del verb, podem parlar de dos tipus de clàusules subordinades:
a) Les que contenen un verb no flexionat, és a dir, en forma no personal (infinitiu, gerundi o participi).
(52)a.No és digne de treballar amb nosaltres.
b.Treballant dur, aconseguirem els nostres objectius.
c.No han tingut en consideració les decisions preses l’any passat per la junta.
b) Les que contenen un verb flexionat.
(53)a.No tinc cap inconvenient que formi part del grup.
b.Telefona-li abans que sigui tard.
Les primeres es diferencien de les segones en dos aspectes: generalment, no van introduïdes per cap subordinador ni tenen un subjecte explícit. És a dir, les clàusules amb un verb no flexionat presenten la posició de subjecte ocupada per una categoria buida (sense representació fonètica) que s’interpreta a partir d’algun dels elements nominals de la matriu. Comparem les dues oracions següents:
(54)a.Els membres de l’ambaixada han dit que el seu país no té intenció de negociar.
b.Els membres de l’ambaixadai han promès Øi negociar.
En la primera, hi ha un nexe introductor (que) i el subjecte de la inserida, que és explícit (el seu país) i, és diferent referencialment respecte del subjecte de la matriu (els membres de l’ambaixada).
En clàusules amb el verb flexionat també pot donar-se el cas que ambdós subjectes siguin correferencials, igual com s’esdevé en les clàusules d’infinitiu (55a). Però, a diferència del que ocorre en les clàusules infinitives, el subjecte de la inserida amb verb flexionat sempre pot explicitar-se en llengües com el català, on la posició de subjecte oracional pot aparèixer buida (55b), i ha de ser explícit en llengües com l’anglès, que necessiten tenir la posició de subjecte ocupada per un element fonèticament explícit (55c).
(55)a.Els membres de l’ambaixada han dit que Øi no tenen intenció de negociar.
b.Els membres de l’ambaixada han dit que ellsi no tenen intenció de negociar.
c.The members of the embassyi have said that theyi do not intend to negociate.
En canvi, amb nuclis verbals no flexionats, l’el·lipsi del subjecte és, en general, necessària.
(56)a.Els membres de l’ambaixada. han promès Øi/*ellsi negociar.
b.The members of the embassyi have promised Øi/* theyi tocome.
1.3.3.PUNT DE VISTA DEL NIVELL DE COMPLEMENTACIÓ
Encara podem adduir un altre tipus de classificació: segons el nivell jeràrquic on se situa la clàusula, i més concretament, segons a quin nivell complementa el seu nucli.14
En principi, cal separar les clàusules de subjecte, les úniques que no funcionen com a complement. Pel que fa a la resta, podem destriar els següents tipus:
a) Clàusules que funcionen com a complements exigits pel nucli (són complements subcategoritzats).Pertanyen a aquest grup totes les subordinades substantives.
(57) El comitè [SV [v.[vha decidit] que tothom anirà a la vaga]].
També s’hi podrien incloure d’altres clàusules, generalment considerades adverbials, que depenen directament del seu nucli (vegeu §4.2.3.).
(58)a.Aquell noi [svno [v.[v viu] on pensàvem nosaltres]].
b.Hi ha persones que [svno [v, [v serveixen] per a fer classe].
b) Clàusules que funcionen com a complements restrictius però no exigits pel nucli (complements no subcategoritzats o adjunts). Podem incloure-hi les adjectives especificatives, com a complements del nom, i la major part de les adverbials circumstancials, com a complements adjunts del verb.
(59)a.[SN Els [N, enginyers industrials] amb qui has parlat] són gent molt qualificada.
b.Els empleats [sv[v,han seguit les ordres] fins que ens ha arribat la notificació].
c) Clàusules que funcionen com a complements no restrictius, molt externs, que afecten tot el sintagma o que, fins i tot, podem pensar que afecten el conjunt format per la resta del sintagma o de l’oració. Es tracta de les adjectives explicatives, que complementen apositivament el sintagma nominal (60a), i les adverbials no circumstancials, que segons la teoria tradicional funcionen com a complement del sintagma verbal (60b) i segons d’altres propostes més modernes (cfr. Haegeman (1984) i Viana (1987)), poden ser adjunts del sintagma verbal (61a) o de tota la clàusula (61b) (vegeu també §4.2.3.).15
(60)a.Hem contractat [SN [SN els enginyers industrials amb qui has parlat],que són gent molt qualificada].
b.Els meus amics [sv[svno hi han anat]perquè no tenien diners]].
(61)a.El Lluís [sv[svestà enfadat amb mi] perquè ens vam barallar]].
b.[O [O El Lluís està enfadat amb mi], perquè no em parla]].
La distinció que acabem de fer, segons els nivells de complementació, pot relacionar-se, en línies generals, amb els intents de classificar les subordinades segons el grau d’integració de la inserida en l’oració matriu. Destaquem-ne dos:
• Alonso & Henríquez Ureña (1938: II, cap. 1, § 38) diferencien inordinades (substantives i adjectives) i subordinades (adverbials): les inordinades funcionen com un element de l’oració o en l’interior d’un element de l’oració; en canvi, les subordinades són complement de tota la matriu i, per tant, queden fora d’aquesta.16
• Rojo (1978: § 6.3.) distingeix les clàusules integrades (substantives i adverbials) i les subordinades (adjectives). Les clàusules integrades fan una funció primària dins de l’oració (subjecte, complement directe, complement indirecte o circumstancial), mentre que les clàusules subordinades mantenen relació de subordinació respecte d’algun element contingut dins de l’oració (un nom que, al seu torn, fa una funció primària).
La nostra classificació presenta l’avantatge de no ser una re-formulació de la distinció categorial entre substantiu, adjectiu i adverbi i, a més, pot encabir-se perfectament en la taxonomia dels complements oracionals sense necessitat d’establir diferències segons que corresponguin a sintagmes o a clàusules.
Notes
(1)Proposem diferenciar els conceptes de clàusula i oració en el sentit definit per Rojo (1978) i defensat per molts autors de la gramàtica tagmèmica i de la sistèmica. Considerem que clàusula i oració pertanyen a una mateixa categoria; dit en termes generatius, són la unió d’un sintagma nominal i un sintagma verbal a través d’inflexió, el nus on s’inclouen els morfemes de temps i concordança (O → SN INFL SV). Ara bé, la clàusula es troba dins d’una oració, és a dir, té posició inclosa, a diferència de l’oració que té posició absoluta. Aquesta posició inclosa, quan la clàusula és subordinada, ve típicament marcada per la presència d’un nexe subordinant, un complementador, raó per la qual les clàusules subordinades s’introdueixen en una gramàtica generativa a partir de la regla O’ →COMP O. Això no vol dir, però que la presència explícita d’un subordinador sigui condició necessària per a la bona formació d’una subordinada: com se sap, existeixen moltes subordinades asindètiques (cfr.§ 1.2.3.).
Per a una anàlisi més àmplia de la distinció entre clàusula i oració, vegeu Rojo (1978: § 3.2.) i Cuenca (1990a: cap. 6, § 2.1.3.).
(2)Aquesta concepció és present, per exemple, en la distinció entre «oració» subordinada i coordinada que fa Badia (1962: II, 221):
“.. .una oración subordinada, separada de la principal, està mutilada y carece de sentido, mientras que las coordinadas conservan su valor independiente.”
Amb tot, cal dir que Badia assenyala repetidament que, des del punt de vista semàntic (psicològic, en diu ell), també les coordinades són oracions mutilades quan apareixen isoladament, perquè formen part «d’una unitat psíquica total».
(3)El concepte d’inserció, i els conceptes derivats d’inserida (subordinada) i matriu (principal) provenen de la gramàtica generativa. Ara bé, aquests conceptes poden servir per a vehicular tant les hipòtesis dels generativistes com les de molts estructuralistes, que, amb altres termes, fan referència a la mateixa idea (Álvarez (1987:129), Hernández (1980:287), Rojo (1978), Sandman (1950:29)). Per exemple, Rojo (1978) diu:
“En la subordinación, uno de los elementos depende jerárquicamente del otro, hay diferencia de función.” (1978:60).
“Dejando a un lado por ahora las condicionales, concesivas, causales y, en general, todas aquellas que en ocasiones han sido llamadas adverbiales impropias (las adverbiales no circunstanciales), tenemos, pues, que todas las demás oraciones subordinadas desempeñan una función en el interior de una secuencia que, en los niveles més altos, responde al esquema sintßctico de las simples.” (1978:82)
(4)La idea que les oracions compostes per subordinació són idèntiques a les simples és exposada també per gramàtics tradicionals com Gili (1943: § 204 i § 216) o Badia (1962: II, 241). Tot i això, encara hi ha tendència a parlar d’oració subordinada i principal (p.ex. Badia (1962: II, § 285.2)).
(5)Adoptant els pressupòsits de la Gramàtica Generativa, podem dir que hi ha subordinació quan l’oració (O) domina una clàusula (O’) de manera indirecta (i), a través del constituent que la regeix (el nom en el cas de les adjectives, i el verb o una preposició en el cas de les substantives i les adverbials), i només de manera directa quan la clàusula fa la funció de subjecte (ii). Compareu les representacions següents:
(6)En la Gramàtica Generativa s’ha tractat d’explicar aquesta diferència entre dos tipus de subordinació suposant que les conjuncions es generen en la posició que ocupen superficialment, és a dir, encapçalant la clàusula inserida (i); en canvi, els subordinadors pronominals, es generen en la posició que han d’ocupar per la funció sintàctica que fan, i es traslladen posteriorment a la posició del subordinador (COMP), ja en l’estructura superficial (ii). Compareu les estructures d’aquestes dues oracions:
(i) Estructura-P=Estructura-S
Ens han comunicat [O, [COMP que] [O havia arribat a l’aeroport]].
(ii) Estructura- P: Ens han comunicat [O, [COMP Ø] [O,han decidit què]]
Estructura-S: Ens han comunicat [O, [COMP [SNi què]] [O han decidit [SNi Ø ]]].
En el primer cas, estructura profunda i superficial coincideixen, atès que el connector ocupa ja a la base la posició de complementador (COMP). En canvi, en el segon exemple trobem que, en estructura profunda, el pronom interrogatiu es troba en la posició de complement verbal (posició argumental) i en l’estructura superficial es trasllada cap a la posició de COMP, tot deixant en la posició argumental que ocupava una categoria buida (una traça), correferencial amb el pronom (per això totes dues categories porten el subíndex i). D’aquesta manera s’inclou en l’anàlisi sintàctica la doble naturalesa (pronominal i nexual) dels subordinadors interrogatius i relatius.
(7)Aquesta classificació presenta un punt conflictiu: el nexe que en clàusules relatives, que alguns consideren com una conjunció i no com un relatiu. Rivero (1982), per exemple, ha defensat aquesta teoria per a la forma que del relatiu castellà; concretament, ha diferenciat el que que va regit per una preposició, que és un autèntic relatiu, del que que no va precedit de preposició, el qual considera una conjunció (cfr. també Hirschbühler & Rivero (1981), Kayne (1974) i Schroten(1987)).
Per contra, van der Auwera (1985) ha analitzat detingudament la qüestió pel que fa al « relatiu» that anglès, i ha conclòs que that és un autèntic relatiu però té un caràcter pronominal feble.
(8) Aquesta és la teoria generativa, segons la qual el complementador és sempre QU]). Per a més dades sobre aquesta hipòtesi, vegeu Bresnan (1972), Chomsky (1977), Chomsky & Lasnik (1977) i Plann (1982)).
(9)Per a més informació sobre aquestes i d’altres proves per a distingir coordinació i subordinació, podeu veure Cuenca (1988a: § 3.2.2. i 1990a: § cap. 6, § 3.) i Bonet & Solà (1986:223-331).
(10)Addueixen la prova de reversibilitat, entre altres, Álvarez (1987), Carrillo (1963), Dik(1968:37-38),Hobaek(1987:91-92),J. Martínez Álvarez (1983:366), J. A. Martínez (1984-85:77), Matthews (1981:216-217), Vera Luján(1981:196).
(11)Les comparatives admeten la posició inicial en un cas molt concret: quan el quantificador i el nexe són contigus i aporten informació coneguda.
(i) Més que jugar a futbol, preferiria jugar a tennis.
(12)Cal notar que amb alguns tipus d’adverbials no circumstancials es produeix una especialització de certs nexes segons la naturalesa informativa de la clàusula. El cas més evident és el de les causals: atès que, vist que, com que, ja que són introductors d’informació temàtica, mentre que perquè, per tal com, car, puix que i que introdueixen informació remàtica (cfr. § 4.4.2.).
(13)La (a)simetria, com a característica que diferencia les coordinades (simètriques) de les subordinades (asimètriques), ha estat analitzada per Echaide (1974-75), Halliday (1981), Rodríguez Sousa (1979) i Rohrer (1971:124-125).
Consulteu Chomsky (1970) i Jackendoff (1977) per a la formulació de la teoria de la X barrada, i Demonte (1989: cap. 2) i Radford (1981: cap. 3), entre altres, per a una explicació aprofundida del seu funcionament.
(14)Basem aquesta classificació en la jerarquia de complements que s’estableix en la teoria de la X barrada generativa, que, a grosso modo, podem resumir de la manera següent: una categoria nuclear pot tenir complements subcategoritzats o no subcategoritzats. Els subcategoritzats són aquells que són exigits pel nucli; així, un sintagma nominal que fa d’objecte directe d’un verb és un complement subcategoritzat, perquè el verb té una relació sintàctica i semàntica molt directa amb ell. Els complements no subcategoritzats no són exigits: per exemple, un complement circumstancial completa la significació del verb però no és necessari ni és exigit.
(15)També podríem considerar complements molt externs les adverbials circumstancials en construcció absoluta.
(i) [O [O, Una vegada fets tots els tràmits], [D no hi havia cap impediment al projecte]].
(16)Per a un repàs crític de la distinció entre clàusula inordinada /subordinada, vegeu Rojo (1978: § 6.2.).
