Читать книгу Al bosc no hi ha silenci - Madlen Ziege - Страница 10

Abans de submergir-nos en el món de la biocomunicació, ens cal una mica de base teòrica. Ara ja sabem que bio vol dir ‘vida’, però què és la vida? Quines característiques tenen en comú tots els éssers vius i quantes se’n necessiten per poder anomenar vida la vida? Hi ha hagut generacions senceres de científics que s’han trencat el cap amb aquestes qüestions fonamentals, i el debat encara no s’ha tancat. Ara per ara, sabem que hi ha alguns trets característics, com ara la procreació o la capacitat de reacció a l’entorn, que ens permeten reconèixer la vida com a tal. Amb l’Oda a la vida, el poema amb què comença aquest llibre, he intentat introduir totes característiques importants de la vida. Ha arribat l’hora de fer una ullada, estrofa a estrofa, al que s’amaga darrere dels bastidors de la vida. Espero que us ho passeu bé!

La vida manté l’ordre

L’estructura és un guany per a la vida.

Dues mans, dos ulls? Tot plegat té molt sentit!

La vida necessita ordre i alhora el crea.

El secret de la vida: amb sistema seràs ric.

Segons una dita alemanya, «l’ordre és mitja vida», però realment hauríem de dir que «l’ordre és tota la vida», ja que sense ordre ni estructura no hi ha vida en aquest món. L’ordre es mostra en tots els nivells i significa que tot té el seu lloc i que res no vola enlloc per casualitat. Els àtoms són peces que es poden combinar per formar molècules. D’altra banda, les molècules s’organitzen per convertir-se en components d’una cèl·lula. La paraula cèl·lula prové del llatí i significa ‘petita cambra’. Així doncs, les cèl·lules s’aïllen de l’exterior amb una paret ferma o una membrana flexible. A la petita cambra hi ha tot el que cal per viure. Aleshores, moltes cèl·lules poden formar éssers vius multicel·lulars, com ara plantes i animals, i en aquest cas també se segueix el principi d’organització i estructura: algunes s’ocupen del metabolisme, d’altres del moviment i d’altres de transmetre missatges. Totes les que s’encarreguen d’una mateixa tasca pertanyen a un agregat de cèl·lules conegut com a teixit. Els teixits que compleixen la mateixa funció pertanyen a un òrgan. I els òrgans que compleixen funcions similars formen un sistema d’òrgans. Tot el que aquests departaments cel·lulars necessiten per poder treballar sense destorbs els ho subministra la resta de l’organisme. De la tasca se n’encarreguen uns sistemes de transport que, entre altres coses, porten aliment i oxigen a les cèl·lules. Si no hi hagués ordre a petita escala, com ara en la disposició de les cèl·lules, tampoc n’hi hauria a gran escala, per exemple, en la forma simètrica d’una flor.

La vida és metabolisme

Sol, aigua i aliment:

la matèria es transforma, d’un cuc a una vaca.

Néixer i morir, la vida és així.

Sense energia no es fa cap pas.

Tots sabem per experiència que l’ordre es pot convertir ràpidament en desordre. Cal energia per mantenir-lo i que tot sigui al seu lloc. Quan fem neteja a casa, l’energia que necessita l’aspirador surt de l’endoll. Tanmateix, a diferència dels electrodomèstics, nosaltres som éssers vius i no podem treure l’energia de la paret. L’energia no sempre és de la mateixa mena. En el cas dels éssers vius, l’energia química és decisiva per mantenir l’ordre, i aquesta energia es troba en els aliments que prenem. L’intercanvi de nutrients amb l’entorn és una altra característica de la vida: el que manté l’ordre de les cèl·lules i, per tant, de tot l’ésser viu, és el metabolisme. Si deixem fer a la natura, es transformaran només les substàncies que calen per mantenir l’equilibri. Sense l’energia provinent de l’alimentació, la vida no pot captar ni enviar missatges, i tampoc hi pot haver comunicació.

La vida percep l’entorn i reacciona

Els secrets no s’oculten gaire temps,

la vida sap avui què passarà demà.

Els sentits esmolats com l’espasa d’un samurai,

la vida sap què s’hi cou.

En conjunt, el bosc és la combinació, en tot moment única, dels elements vius i no vius de l’entorn. És a dir, un ecosistema. Qualsevol gra de sorra, tots els metres cúbics d’aire i qualsevol gota d’aigua formen part dels elements no vius. Un cuc és capaç de percebre una pedra a terra i de buscar un altre camí si li convé. En canvi, la pedra inanimada no mostra cap reacció visible al cuc. Així doncs, una característica important de tots els éssers vius és la capacitat de percebre l’hàbitat amb ajuda de sistemes receptors i la facultat de reaccionar-hi. Els hàbitats són plens de dades visuals, acústiques (mecàniques), químiques o elèctriques, que es converteixen en missatges quan un ésser viu les capta amb les seves cèl·lules receptores, anomenades també simplement receptors. El tipus de receptors decideix quins missatges capta un ésser viu: els ulls, òrgans de la visió dels animals, estan fets per detectar colors i formes, i el nas és perfecte per percebre les olors. D’aquesta manera, els receptors fan possible que un ésser viu s’orienti en el seu hàbitat: on hi ha llum o aigua? On puc anar sense topar amb una pedra? Si un ésser viu se’n troba un altre, tots dos poden captar i intercanviar missatges gràcies als seus receptors. I la capacitat d’intercanviar missatges és la base de la comunicació! L’intercanvi de missatges entre éssers vius i la interacció amb l’entorn inanimat és el que determina la totalitat: un bosc que funciona.

La vida es multiplica

La vida es propaga alegrement,

colonitza fins al lloc més llunyà.

Dividir-se és un joc de criatures:

d’una en surten dues, de dues un munt.

Omnis cellula e cellula. Aquesta sonora sentència en llatí significa que «tota cèl·lula prové d’una altra cèl·lula». La vida es reprodueix i d’aquesta manera transmet el seu patró genètic, l’ADN, als descendents. En el millor dels casos, la descendència també serà capaç de multiplicar-se. Tanmateix, la reproducció no està necessàriament relacionada amb el sexe. Una cèl·lula es pot dividir en dues i es multiplica d’aquesta manera. La reproducció mitjançant la divisió cel·lular també s’anomena reproducció asexual i la trobem sobretot en éssers vius unicel·lulars, com ara els bacteris. La cèl·lula duplica els seus components, inclosa la pròpia estructura genètica, i es divideix. Si les condicions són bones, algunes espècies de bacteris es divideixen cada deu o vint minuts i creen dues cèl·lules filles idèntiques. La reproducció asexual s’anomena d’aquesta manera perquè té lloc sense la intervenció, per exemple, d’un element masculí i un de femení. Els éssers vius que la practiquen no s’han d’amoïnar per trobar exemplars de l’altre sexe.

La reproducció sexual és una altra cosa: en aquest cas es fusionen les cèl·lules sexuals o gàmetes de dos éssers vius de la mateixa espècie. La particularitat d’aquestes cèl·lules és que aporten la meitat del patró genètic, que no es completarà fins que els gàmetes es fusionin per formar una cèl·lula comuna. A partir d’aquesta fusió, anomenada zigot, es formarà un nou ésser viu per divisió cel·lular. Els éssers que neixen a partir de la reproducció sexual són diferents dels seus progenitors i també entre si. Els progenitors són éssers vius multicel·lulars, poden ser fongs, plantes o animals, que formen cèl·lules sexuals per dur a terme la reproducció sexual, i no es tracta sempre de cèl·lules sexuals masculines i femenines. Per exemple, teòricament, els fongs en poden desenvolupar milers de diferents per reproduir-se. Ho trobo al·lucinant!

La vida creix i es mou

Torres de fusta mil·lenàries,

la vida creix i no s’atura.

A pas de tortuga o de llebre,

el moviment la manté jove.

Si la fecundació té èxit, la nova vida pot créixer i augmentar la seva massa. Aquesta massa es basa en la divisió i l’elongació cel·lular. Com més cèl·lules compleixin els dos processos, més creixeran també els teixits, els òrgans, etc., i això regeix tant pel que fa al gruix d’un arbre com al perímetre de la cintura. El marge de creixement a la natura pot ser immens, com demostren els dos punts següents: un dels éssers vius més grans coneguts fins ara és el fong Armillaria ostoyae, que creix al subsol. En un parc natural d’Oregon hi ha un exemplar que cobreix una superfície de 2.385 hectàrees, l’equivalent a més de 1.700 camps de futbol. Els científics calculen que té la imponent edat de 2.400 anys. Per contra, un dels éssers vius més petits, el Nanoarchaeum equitans, tan sols fa un diàmetre d’entre 350 i 500 nanòmetres. El nom llatí d’aquest microorganisme unicel·lular es podria traduir per «nan primitiu a cavall d’una bola de foc» i no és producte d’un excés etílic: el nan primitiu cavalca damunt d’un altre microorganisme unicel·lular anomenat Ignicoccus hospitalis, també conegut com a bola de foc. I, parlant de cavalcar, la capacitat de moure’s és una altra característica de la vida, també en el cas dels fongs i les plantes, que a simple vista semblen inamovibles.

La vida evoluciona

Panta rei, com deien els grecs.

La vida planteja tothora noves preguntes.

Tot flueix i està connectat.

La vida s’explora a si mateixa.

L’aspecte del nostre planeta ha canviat sovint al llarg dels darrers milions d’anys, i també ho han fet les condicions de vida predominants. A vegades hi feia calor i a vegades hi feia fred; a vegades hi havia molts aliments i a vegades n’hi havia pocs. Però la vida no s’ha deixat vèncer mai i sempre s’ha adaptat a les noves condicions. Per aconseguir-ho ha hagut d’evolucionar, i precisament aquesta capacitat d’evolució és una altra característica de la vida. Una cèl·lula se’n surt prou bé tota sola, però només pot assumir noves tasques si s’uneix amb d’altres. Ens podem imaginar el desenvolupament dels fongs, les plantes i els animals multicel·lulars com la construcció d’una casa: si col·loquem bé tots els totxos, tindrem un edifici que podrà assumir noves funcions. De la mateixa manera, els organismes pluricel·lulars es formen amb tot de cèl·lules, i aleshores també poden fer més coses que cada una de les cèl·lules per separat o la seva simple suma. El principi d’organització i estructura es torna a trobar en els diversos espais, tant en el cas dels éssers vius multicel·lulars com en el de l’edifici, el qual es divideix en diverses estances dissenyades per a usos determinats, com ara la cuina per fer-hi el menjar. Quan la vida va passar de l’aigua a la terra, el nou hàbitat va exigir innovacions, com ara una secció especialitzada únicament en el transport d’aigua.