Читать книгу Al bosc no hi ha silenci - Madlen Ziege - Страница 16

Entrem ara al regne dels missatges químics per conèixer la forma de comunicació més antiga a la natura. En aquest fascinant món comunicatiu hi ha osmòfors, secrecions i latrines, i hi trobarem éssers vius que influeixen en la conducta dels seus congèneres alliberant substàncies químiques. Tot i que aquest tipus de missatges són fascinants, encara no se sap ben bé com els éssers vius utilitzen senyals químics de manera selectiva per comunicar-se, i això inclou els éssers humans. O potser vosaltres sabríeu explicar per què en determinades situacions parlem de «tenir nas» i «tenir els nassos plens» o diem que una cosa és «de nassos»?

Missatges químics: els senyals que duren més

L’avantatge de comunicar-se amb senyals químics és que arriben molt lluny. Així doncs, les olors són extraordinàriament adequades per transmetre informació a molta distància. Comparats amb els sonors, els missatges químics són més favorables en termes de producció, i també duren més. Igual que passa amb un perfum, les substàncies odoríferes encara floten a l’aire quan fa hores que l’emissor ha marxat. Tanmateix, no són les més ràpides i els cal temps per arribar al receptor. Com més volàtils siguin, més de pressa se les endurà el vent i més lluny es propagaran a través de canals com l’aire o l’aigua. Els animals i les plantes envien substàncies químiques en forma de secrecions que es produeixen en cèl·lules especials aïllades o en conjunts de cèl·lules anomenats glàndules. Les glàndules poden ser endocrines o exocrines. Les primeres produeixen secrecions que alliberen a l’interior del cos, mentre que les segones produeixen secrecions externes. Un exemple de les darreres serien els tricomes glandulars, una mena de vellositat que cobreix algunes plantes. Ja sigui com a substàncies químiques gasoses, nèctar líquid o resina compacta, les secrecions externes són un important mitjà de comunicació químic. Obre’t, osmòfor! podrien ser les paraules màgiques per accedir a l’aroma de les flors de les orquídies o dels amorfofal·lus. Els osmòfors són unes glàndules especials situades a l’epidermis de les flors, una mena d’ampolletes de perfum, plenes d’una valuosa fragància floral que alliberen al seu voltant. Un cop enviats, els senyals químics busquen un receptor adequat per influir en la seva conducta. Si es tracta d’un interlocutor de la mateixa espècie animal o vegetal, les substàncies químiques alliberades es diuen feromones. Si l’emissor i el receptor no pertanyen a la mateixa espècie, aquestes substàncies s’anomenen al·leloquímics. Les plantes n’emeten amb l’aroma de les flors per atraure insectes que les pol·linitzin.

L’amorfofal·lus gegant (Amorphophallus titanum) té unes glàndules especials anomenades osmòfors a l’epidermis de les flors.

Feromones i comunicació entre congèneres

Quedem-nos en la comunicació entre éssers vius de la mateixa espècie i amb les feromones. Els organismes unicel·lulars també fan servir aquestes substàncies odoríferes per comunicar-se amb éssers vius afins. El Euplotes raikovi, un protozou de la classe dels ciliats, n’és un exemple, i molt comunicatiu, ja que secreta més de cinc tipus de feromones. També en produeixen les algues, els fongs i les plantes multicel·lulars. En aquests casos són el mitjà de comunicació per excel·lència, juntament amb els senyals visuals. La feromona més coneguda en el cas dels insectes és probablement el bombicol. La segreguen els cucs de seda femella (Bombyx mori) quan es volen aparellar, i els serveix per atreure mascles que fins i tot poden estar a quilòmetres de distància. El bombicol és tan eficaç que amb una sola molècula n’hi ha prou per influir en la conducta d’un cuc de seda mascle.

No s’han de confondre les feromones amb les hormones, la diferència entre unes i altres és important: al contrari que les feromones, les hormones són substàncies secretades dintre de l’ésser viu. Així, les hormones sexuals, com poden ser la testosterona o els estrògens, no es produeixen per cridar l’atenció d’un congènere al món exterior. Aquestes substàncies químiques s’encarreguen que els éssers vius de reproducció sexual tinguin ganes d’aparellar-se abans d’enviar feromones per atreure la parella adequada. Quan les hormones sexuals han fet la seva feina a l’interior de l’animal, s’eliminen a través dels excrements o de l’orina. D’aquesta manera surten involuntàriament a córrer món i transmeten informació sobre el propietari al món exterior.

Comunicació amb excrements i orina

Els excrements i l’orina, allò que els humans volem allunyar ràpidament de la nostra vista i enviem sense miraments a l’extens món de les clavegueres, són el mitjà de comunicació principal a la natura de molts éssers vius. Aquests residus líquids i sòlids, subproductes del metabolisme, són les vies de comunicació més barates i personals que fan servir sobretot els mamífers per enviar missatges. Així, alguns estudis sobre els conills de bosc o els teixons han demostrat que els excrements i l’orina contenen substàncies odoríferes amb informació personal sobre l’edat, el sexe o la disposició a aparellar-se de l’individu. Entre d’altres causes, la culpa d’aquesta filtració de dades són les substàncies odoríferes individuals que es produeixen en diverses glàndules i es barregen amb els excrements o amb l’orina. El color, l’olor i el volum de la matèria excretada també donen informació sobre l’estat de salut del propietari. L’orina és el producte final de la neteja de la sang que fan els ronyons en els vertebrats. Els ronyons funcionen com un filtre que allibera la sang de tot el que no ha de ser al cos, com ara cèl·lules sanguínies velles o substàncies tòxiques. Així doncs, l’orina està formada per productes de rebuig del cos diluïts en aigua, que passen dels ronyons a l’urèter a través de petits conductes i finalment s’acumulen a la bufeta. Quan s’hi ha acumulat una quantitat determinada d’orina, s’activen uns sensors de pressió que fan que l’animal hagi de fer les seves necessitats urgentment. Els ronyons també són els responsables de l’equilibri hídric corporal, i l’orina expel·lida serà més o menys aigualida depenent del nivell de l’aigua. D’altra banda, els excrements són el producte final de l’aparell gastrointestinal i es componen, entre altres coses, de cèl·lules de la mucosa intestinal i residus dels aliments ingerits, així com de bacteris intestinals i els productes resultants de la fermentació i la descomposició que provoquen. Una bona digestió seria com un viatge per autopista, amb via lliure i sense pols ni gasos contaminants pudents, i també és un símptoma de salut física per als humans.

Latrines: necessitats comunicatives?

En el cas de molts mamífers que viuen en grup, com ara els teixons, els conills o els micos, els excrements i l’orina tenen un paper tan important en la comunicació que no fan les seves necessitats a la babalà ni a qualsevol lloc. L’ús regular i repetitiu d’un mateix indret per part dels congèneres acaba creant muntanyes de residus. Aquests punts de trobada on dipositen els excrements i l’orina es diuen latrines i tenen dos avantatges decisius des del punt de vista de les tècniques comunicatives: són molt visibles i s’hi concentren substàncies odoríferes d’altres congèneres. Aquests llocs de comunicació per a molts mamífers no són gaire silenciosos, i en certa manera compleixen la mateixa funció que les nostres xarxes socials. Per exemple, els conills de bosc intercanvien informació dintre del grup sobre qui busca parella o quin mascle o quina femella ocupa una posició de més rang. Si els excrements encara són frescos, això vol dir que algú altre hi acaba d’anar i encara és molt a la vora. L’associació d’elements visuals i olors reforça la fiabilitat de les latrines com a mitjà de comunicació: com més sovint s’utilitzen, més es recalquen els dos factors. Potser això servirà per consolar una mica els qui recullen excrements de gos: podria ser molt pitjor! Les gaseles, els rinoceronts i els antílops nord-africans fan servir latrines que poden arribar a tenir uns quants metres de diàmetre.

Què tenen en comú les columnes publicitàries i els lavabos dels animals?

A la natura, nosaltres procurem fer les nostres necessitats en llocs amagats, però altres espècies animals, com ara els conills, els teixons o els cercopitecs, busquen indrets ben visibles per fer-los servir de latrines. Les seves comunes acostumen a situar-se en punts elevats i vistosos del paisatge o bé en cruïlles a l’aire lliure. La perspectiva que ofereix un lloc elevat és també el motiu més probable pel qual els conills aquàtics (Sylvilagus aquaticus) instal·len les seves latrines als troncs dels arbres. L’avantatge de situar les latrines en llocs cridaners és que són molt visibles. Els centres de comunicació només funcionen si s’ubiquen on els congèneres les puguin veure. Podríem imaginar que les latrines són una mena de columnes publicitàries enmig del paisatge, i s’han de col·locar estratègicament per fer arribar la informació que es pretén transmetre. El lloc ha de ser d’allò més públic, s’ha d’evitar la típica pregunta On és el lavabo?

El bassarisc de cua anellada (Bassariscus astutus) utilitza uns indrets ben vistosos per fer les seves necessitats. Aquests animals són molt habituals als parcs de la ciutat de Mèxic, on instal·len latrines molt visibles a les canonades blaves. Pel que sembla, el color blau cridaner no és l’únic que els empeny a muntar les seves latrines a les canonades. Els tubs enlairats els ofereixen un lloc tranquil on poder fer les seves necessitats al marge del tràfec de la capital mexicana. L’inconvenient d’un excusat tan localitzable és que es pot convertir ràpidament en una tomba. L’ús d’aquesta mena de lavabos públics comporta el perill que algunes preses es serveixen en safata de plata als seus predadors. Per això els conills de bosc sospesen el risc de fer servir les latrines davant la possibilitat que els devorin els predadors: quan el perill d’acabar a les urpes d’un ocell rapinyaire o d’una guineu és considerable, s’estimen més protegir-se instal·lant les latrines prop de la vegetació o al costat del cau.