Читать книгу Al bosc no hi ha silenci - Madlen Ziege - Страница 14

El nostre món és ple de dades visuals i els éssers vius també fan servir informació visual, com ara colors, formes i moviments, per comunicar-se, tot començant pel vermell i blanc del reig bord (Amanita muscaria) o la forma d’una orquídia fins a la dansa d’un ocell en zel. Tots aquests missatges visuals poden servir per comunicar-se tant entre éssers vius de la mateixa espècie com d’espècies diferents.

Missatges visuals: una bicoca comunicativa dins els senyals

Si l’emissor i el receptor es veuen, enviar missatges visuals és una bicoca. Mitjançant senyals visuals, ja siguin colors, formes o moviments, es poden intercanviar missatges de manera ràpida, avantatjosa i amb unes pèrdues mínimes d’informació. Tanmateix, els colors i les formes no són un mitjà de comunicació gaire flexible. Les persones ens podem tenyir els cabells, maquillar-nos o canviar-nos de roba, i d’aquesta manera enviem diàriament informació visual nova. Tret dels camaleons i les sípies, la majoria dels altres éssers vius no ho poden fer. Quant a la forma, les parts del cos que es poden inflar com fa la laringe del gall dindi són força excepcionals.

Amb tot, els animals tenen molts recursos per comunicar-se visualment perquè són capaços de moure’s. I els moviments de qualsevol tipus són els senyals visuals més flexibles, ja que l’emissor es pot adaptar en molt poc temps a una situació comunicativa variable. Això és important en un entorn que canvia ràpidament; per exemple, quan un ésser viu està envoltat de molts congèneres i ha d’adaptar a cada individu la informació que envia. Els moviments per comunicar-se inclouen danses executades per insectes, ocells o peixos. La dansa d’aparellament de l’espinós mascle (Gasterosteus aculeatus), que es belluga traçant ziga-zagues, és probablement una de les més cèlebres del món animal. Tanmateix, l’esforç físic té un preu: si els moviments són molt intensos, requeriran molta energia. No obstant això, per transmetre informació no cal executar sempre una dansa digna de ser posada en escena.

Així doncs, la mímica té un paper important en la comunicació de molts animals, inclosos els éssers humans. Se’ns «esborra el somriure» o fem «al mal temps, bona cara». Els mamífers que viuen en grup tenen un repertori molt ampli d’expressions facials. En el cas dels llops i els micos, la mímica representa un mitjà de comunicació important.

Exemples de coloracions i dibuixos diversos en peixos. ESQUERRA: Cichlasoma salvini, una espècie de la família dels cíclids que mostra un color molt intens durant l’època de reproducció. DRETA: femella de cua d’espasa (Xiphophorus hellerii). Els populars peixos d’aquari exhibeixen un fons de color vermell mentre crien. A SOTA: exemplar de Vieja bifasciata amb el típic color fosc al llarg dels flancs.

Ara bé, enviar informació visual, ja siguin colors, formes o moviments, només funciona si l’emissor i el receptor es poden veure. Depenent de l’hàbitat i de quins éssers vius es tracti, el camp visual és molt limitat, i això fa que l’abast de la transmissió no sigui precisament un dels punts forts d’aquest tipus de comunicació. Un arbre es pot convertir ràpidament en un obstacle insuperable i dificultar la transmissió de missatges al bosc. Si un ocell femella no pot veure el mascle, les plomes més acolorides i la dansa més salvatge no serviran de res perquè la informació no arribarà al receptor.

El canal de comunicació dels missatges visuals: l’energia electromagnètica

La informació visual (colors, formes i moviments) s’emeten a través de la llum. Però, què és realment la llum? A primera vista, aquesta pregunta sembla ingènua i fàcil de contestar. Però és un os, i no només per a una biòloga com jo. Harald Lesch, professor d’astrofísica teòrica a la Universitat Ludwig Maximilian de Munic, presenta el programa de televisió dedicat a la ciència Alpha Centauri i ho va explicar en el capítol titulat Què és llum?: «La llum és increïblement ràpida i, segons la seva longitud d’ona, té més o menys energia.»

Habitualment, quan parlem de llum, només pensem en la llum del dia que veiem. La font principal de la llum visible al nostre planeta és el Sol. La llum visible conté les longituds d’ona dels colors que coneixem. Cada color té el seu propi contingut energètic, que depèn de la longitud d’ona: del violeta al blau, el taronja i el vermell, el contingut d’energia electromagnètica disminueix. Aquesta forma d’energia també s’anomena radiació electromagnètica i es troba a tot arreu. La radiació electromagnètica comprèn un espectre d’energia ampli. L’espectre visible per a nosaltres és tan sols una part d’aquest espectre. Per exemple, la radiació ultraviolada (raigs UV) està més enllà de la llum violeta, que encara és visible per a nosaltres i, per tant, queda fora de la nostra percepció visual. A l’altre extrem del nostre espectre visible, és a dir, més enllà del color vermell, es troben els infrarojos, les ones radioelèctriques i les microones, amb menys càrrega d’energia.

Els pigments capturen la llum

Antraquinona, antocianina, carotenoide, betalaïna, melanina: això que sembla una llista de noms estrafolaris de dona, són grups de pigments que la natura té al seu estudi i expliquen d’on surt la coloració dels fongs, les plantes i els animals. Els pigments acostumen a emmagatzemar-se a la superfície dels éssers vius, a la pell, al pelatge o a les plomes. Si coincideixen amb la llum en una mateixa longitud d’ona, la poden capturar o, dit d’una altra manera, l’absorbeixen. El fet de trobar-se en una mateixa longitud d’ona es resumeix en una paraula: ressonància. L’estructura dels pigments determina quina part de la llum visible capturen, i d’aquesta manera pot haver-hi ressonància. I la cosa no acaba aquí: el que decideix el color és l’energia que el pigment no captura! Què passa amb les parts de llum que no absorbeix? El pigment les retorna o, expressat en termes físics, les reflecteix. Aquesta gamma d’energia reflectida és el que dona color a la matèria. El blau i el violeta lluents de les flors dels pensaments són un exemple molt bonic del grup de pigments de les antocianines. Reflecteixen la llum visible que té l’energia corresponent al blau, el violeta o el vermell. En canvi, els carotenoides reflecteixen la llum corresponent a la longitud d’ona del groc, el taronja i el vermell. Quan s’absorbeix tot l’espectre de la llum visible, els éssers vius ho veuen literalment negre! Les superfícies negres s’empassen tota la radiació electromagnètica de l’espectre visible. Amb les superfícies blanques passa el contrari: reflecteixen tota la llum visible. Les flors blanques es veuen blanques perquè no tenen pigments que absorbeixin la radiació electromagnètica. Dit d’una altra manera, les superfícies blanques reflecteixen la major part de la llum.

No obstant això, els pigments no ho expliquen tot quan es tracta dels bonics colors de la natura. La composició d’un ésser viu també decideix quanta llum captura i quanta en reflecteix. Moltes flors contenen bombolles d’aire en què es reflecteix la llum. Un exemple especialment bonic és el nenúfar Nymphaea alba. A Brandenburg, n’hi ha a molts llacs i les flors es veuen brillar des de lluny com si fossin pinzellades sobre l’aigua. Quin és el secret del nenúfar per tenir un blanc resplendent que faria morir d’enveja Mister Proper? Deixant de banda que no té pigments, al teixit aquós del nenúfar hi ha bombolles d’aire. Quan la llum cau sobre el teixit, ha de travessar totes aquestes capes d’aigua i aire, i això fa que modifiqui constantment la seva trajectòria. Aquesta refracció es produeix tantes vegades que la llum s’acaba reflectint totalment i les flors semblen blanques. El fenomen de la reflexió de la llum també el trobem en un paisatge nevat. La neu recent brilla amb intensitat perquè la llum es refracta un cop i un altre en els cristalls de glaç. Com a resultat de la refracció, es reflecteix tota la llum. La composició de la superfície també provoca un efecte de brillantor impressionant en els animals. Les plomes del paó o a la superfície de l’escarabat piloter compten amb estructures minúscules que refracten la llum d’una manera molt especial, i és per això que brillen.

Bioluminiscència: encendre i apagar la llum

Què passa amb l’emissió de missatges visuals si no hi ha llum a l’hàbitat o n’hi ha molt poca? Les aigües abissals i moltes coves estan habitades per éssers vius que no dubten a convertir-se en fonts de llum dins la foscor. A les coves de cuques de llum que hi ha a Waitomo, a Nova Zelanda, vaig ser testimoni d’una forma molt especial de comunicació entre animals: la bioluminescència. Es tracta de la capacitat d’un ésser viu d’alliberar energia amb ajuda de reacciones químiques i d’emetre aquesta energia en forma de llum. Hi ha nombrosos organismes unicel·lulars, fongs i peixos capaços de produir bioluminescència, i que s’encenen i s’apaguen com si tinguessin un interruptor. Tanmateix, alguns s’il·luminen màgicament amb ajuda externa. Els raps abissals en són un exemple: com que no poden dur a terme les reacciones químiques necessàries, agafen bacteris bioluminiscents a dispesa. Per contra, les criatures lluminoses de les coves de Waitomo que hem esmentat al principi no necessiten cap ajuda. Malgrat que es diguin Glowworn Caves («coves de cuques de llum»), no tenen res a veure amb les espècies d’insectes autòctons que coneixem amb aquest nom. La resplendor prové d’una munió de larves d’Arachnocampa luminosa, que fan que el sostre fosc de les coves brilli com una nit estelada.