Читать книгу Dolça introducció al caos - Marta Orriols - Страница 10

It might be fun to have a kid that I could kick around A little me to fill up with my thoughts A little me or he or she to fill up with my dreams A way of saying life is not a loss

LOU REED, «Beginning of a Great Adventure»

Té cinc anys i mig, xocolata seca al voltant dels llavis, els cabells enrossits pel sol d’agost. Les temples suades. S’ajup arronsant les cames. Les natges gairebé li toquen els talons. Respira amb la boca oberta. Zumzeig de borinots a l’espígol, remor d’aigua jugant amb els còdols al riu. El Dani fa pinça amb l’índex i el polze per subjectar un branquilló prim i llarg que ha trobat a terra. Les celles arrufades, concentrant tota l’atenció en l’acció que està a punt d’emprendre. Ha trobat un niu de formigues a prop del riu Nalón, que passa no gaire lluny de casa l’àvia, a Tudela Veguín. S’estaran aquí fins al setembre, que comença l’escola. L’àvia li dona pa amb oli i xocolata per berenar, juguen al parxís, si no plou van al riu a banyar-se. No hi ha prohibicions. Les pomes per fer sidra de les pomeres de davant de casa li caben a la mà. Aquí al poble la mare sembla més calmada. Ella i l’àvia xiuxiuegen tot el dia, acosten molt els caps per dir-se coses que el Dani no sent amb claredat però dedueix que d’aquell nus privat entre elles dues n’ha de sortir el futur. Només caça, al vol, esses i ces que brillen i els surten disparades de sota les dents incisives superiors. La mare és una dona jove i bonica i amb una mirada nova que s’assembla a la de la vella de la carnisseria del poble, la que sempre va vestida de negre i amb un mocador de roba rebregat dins el puny de la camisa. Allò del pare i l’ambulància ha quedat lluny. En una altra vida. La d’abans. La de fa tres mesos. De quan el pare el cridava amb la campaneta des del llit i amb veu metàl·lica li demanava un petó. Podia dir petó. No podia dir aigua. Per demanar aigua ho havia d’escriure en un paper. Li havien fet un forat al coll. No l’hi miris fixament!, el renyava l’Anna, la seva germana, i ell no hi volia clavar la vista però la vista se n’hi anava. I després, al cap de poques setmanes, l’ambulància es va endur el pare. Ja no va tornar. Les ambulàncies li faran pànic tota la vida.

El germen de la lògica en el fons del cervell l’impulsa a introduir el bastonet dins el forat del formiguer. L’endinsa tant com pot, i amb una ràbia que estrena aquella mateixa tarda emprèn un moviment semblant al de tocar la simbomba fins a convertir el branquilló en una arma letal. Centenars de formigues roges fugen corrents d’aquest gegant assassí i s’escampen per terra embogides i desorientades. Tot seguit agafa terra i tapa el que en queda dels orificis de ventilació. S’aixeca, s’espolsa la sorra de les cames menudes d’un cos encara en construcció, i corre cap a la mare. L’abraça. Se li penja a l’esquena agafant-se-li del coll, com un petit orangutan. L’àvia li fa un petó i diu: ¡uy, mi niño, qué guapo que está! No mira enrere. El riu baixa replet d’aigua fredíssima i transparent. Hi ha un pany de terra ferma. Ells hi seuen al damunt. L’àvia i la mare xipollegen amb els peus al ritme de la conversa alçant petites crestes d’aigua. L’Anna renta els cabells d’un groc palla a la nina amb cos de sirena. En una raconada, feixos de joncs s’inclinen sobre les dones de la seva vida. Necessita trobar la manera de cuidar-les, d’allunyar-les dels perills. L’oncle Agustín ja li ha deixat tastar la sidra. Un glop només. És l’homenet de la casa. L’hi han dit moltes vegades des que ha mort el pare. Amb el sol a les espatlles de sobte se sent indomable. Es mira les mans brutes. Tot ell és una demostració de força de cinc anys i mig. Si ara algú el llepés, notaria el gust de la terra i la suor.

A Astúries hi tornaran cada estiu fins que ell i l’Anna deixin enrere l’adolescència; la casa del poble de l’àvia serà sempre l’opció inamovible d’estiueig. Durant molts anys, l’oncle Agustín hi vindrà a passar uns dies. El Dani no sabrà mai que hi va per petició de la mare. Per impregnar una mica l’ambient de masculinitat, per tal que el nen s’amari de totes les coses que tradicionalment han estat delegades a la part masculina. Ella es vanagloria que el germà conservi la feina com a mecànic inspector d’ITV a Oviedo; el motor, el greix a les mans, la mecànica. El deixa fumar a taula i quan mira futbol i escridassa l’àrbitre proferint paraulotes i renecs, ella l’exculpa amb una amonestació amorosa. L’oncle Agustín canvia bombetes, pela cables, s’afaita cada matí, pixa dret al costat del Dani, que mentre es renta les dents llança mirades llampec per entreveure un penis que li fa obrir molt els ulls. Amb les visites de l’oncle, la mare s’ha convertit en una especialista en etnografia quotidiana que intenta ajustar les circumstàncies particulars —dona sola amb nen i adolescent— a allò que sol ser la vida dels altres. L’herència cultural encara és una soca resistent que no la deixa dormir. Els ansiolítics no frenen el comentari que li va fer una clienta de la perruqueria, una psiquiatra que li regala calendaris de farmacèutiques cada vegada que estrenen any: Un nen necessita un pare. La nena, mira, segur que amb tu com a model se’n pot sortir la mar de bé, però el Dani és una altra cosa. Està comprovat que els nens sense pare, d’adolescents, consumeixen més alcohol i drogues i tenen més problemes amb la llei. No estàs amb ningú, encara? A tots dos els aniria tan bé! Els flocs del serrell en tot cas me’ls aclareixes més aquesta vegada. Ella respon que sí, que més clars li donaran un aire més desenfadat. Somriu per fora, però dins seu alguna cosa es desencaixa. Sap que no vol cap altre pare per als seus fills, i s’aferra a l’esperança que l’Agustín sabrà posar en el petit Dani les bases de la valentia i el coratge, que el farà jugar a futbol els dissabtes al matí i gaudiran junts amb maratons de pel·lícules d’acció, que d’adolescent l’introduirà a la confraria dels homes de bar que juguen a cartes, beuen conyac i riuen recordant velles taboles, que serà un model, l’ideal de la masculinitat que ella associa amb aquestes accions i qualitats. No té en compte que també hi haurà l’afecte de l’oncle cap al nebot, que un dia, sortiran a caminar, s’aturaran a parlar amb uns veïns davant del graner i el Dani i l’Anna s’hi enfilaran per perseguir la gata que fa dies que alimenten d’amagat, l’oncle li dirà hijo i ho farà sempre més a partir d’aquell dia.

—Daniel, hijo. Ten cuidado no te vayas a caer. Bájate del hórreo ahora mismo.

Al Dani li agradarà obeir l’oncle, simular que discuteixen sobre el Barça i l’Sporting de Gijón, posar-se a córrer per la carretera per veure qui arriba primer a la cimentera, fer un torcebraç amb ell. Actuarà seguint aquella pauta que gairebé ja no recorda d’agradar a un pare, d’anar-li al darrere, d’admirar-lo en secret. L’oncle li ensenyarà a afaitar-se i a conduir, i quan cap als quinze anys el Dani comenci a petonejar i a tractar amb noies i alguna veïna tafanera en doni veus, serà ell qui, una altra vegada perquè la mare l’hi demanarà, de tant en tant li parlarà de coses que el Dani coneix de sobres: la trempera matinera, els anticonceptius, la responsabilitat, els embarassos no desitjats. Són converses que al Dani l’incomodaran molt i preferirà que la seva vida sexual incipient continuï en la clandestinitat, així com la seva confusa adolescència, i, un dia, quan es mirarà al mirall després de la dutxa, s’adonarà que el borrissol emergent sobre el llavi superior, la complexió i el rostre tan canviants li comencen a recordar cada vegada més el pare de les fotografies, i sentirà un pessic de reconeixement, un pessic d’orgull, una necessitat de tenir-lo a prop, que per la impossibilitat de materialitzar-la, serà substituïda de seguida per un impuls d’anar a trobar l’oncle i demanar-li que no li digui hijo mai més, de cridar-li a la cara que ell no és el seu pare, que només el seu pare se li podria adreçar d’aquella manera. Reprimirà aquest desig per no ferir ningú, i, a canvi, es jurarà a ell mateix que quan tingui un fill sempre hi serà. Que no emmalaltirà. Que, definitivament, no es morirà. Vindran tots els anys de llibertat en què la vida el portarà a oblidar aquella promesa i la seva condició de nen solitari, fruit d’una infància dominada per dones: la mare, l’àvia, la germana i les clientes de la perruqueria on moltes tardes esperarà que la mare plegui assegut entre còmics. Els primers anys de llibertat seran l’època en què emergiran tots els personatges que un pot arribar a ser: l’universitari estudiós, el graciós, el fanàtic del cinema, el que sap escoltar els amics, el que es passa sempre amb l’alcohol, el que prefereix quedar-se a casa un dissabte a la nit, el que no confessa a la seva germana que la trobarà a faltar terriblement quan ella se’n vagi a estudiar a l’estranger, el que buscarà sempre una excusa fàcil per fer marxar ràpid del seu llit la noia que es desperti al seu costat, el que deixarà la pasta que no té als amics que la necessiten, el que viatjarà sol, el que trobarà que Formentera a l’agost és l’infern però no deixarà mai d’anar-hi si l’hi proposen els quatre amics, el que mirarà enrere i li semblarà que el barri on viu la mare i la quietud de la que va ser la seva habitació queden, a la fi, lluny. Passaran al davant la curiositat, l’entusiasme, els estudis, la feina, les dones, els diners. Amb els anys l’eufòria s’aplacarà i estar raonablement trist serà habitual. Sempre en silenci, seguirà buscant pares de cel·luloide, i als guions que escrigui quan les aigües del seu riu baixin més tranquil·les hi haurà pares que abandonen, pares que moren, pares absents. Sense que ell pugui descriure-ho d’una manera clínica, tot tindrà un significat lligat al desemparament. El drama per la paternitat perduda i l’enfonsament de la infància seran el tema central que vertebrarà el guió d’una pel·lícula que començarà a escriure i que no acabarà mai. En comptes d’això, les coses li aniran força bé escrivint comèdia, fent riure els altres, però dins seu hi quedarà un material vital fantasmagòric que no serà capaç d’utilitzar mai amb propietat.

Divendres Setmana 8