Читать книгу Dolça introducció al caos - Marta Orriols - Страница 9

Són una mica tot això, també. Els llocs que habiten, els llocs que han habitat i tot el que posen a dins. S’havien reservat el matí de dijous, el mateix dia que tindrien els amics a sopar a casa, per escapar-se un parell d’hores a Ikea i comprar quatre coses per al dormitori. Encara seguien les rutes previsibles de la vida compartida, ignorant que ben aviat mutarien d’improvís. Per això ell donava importància a fets que unes hores més tard ja no en tindrien; va insistir tot el camí que l’incomodava equipar el pis amb aquells mobles sense personalitat ni qualitats. Ell es pensava que estava parlant de mobles i disseny, però en realitat parlava d’una cosa ben diferent. Malgrat la senzillesa del mobiliari amb què va créixer, enyora l’essència de tot plegat, de les habitacions infantils que van sobreviure a les adolescències i que aguanten encara ara el pas del temps amb els adhesius mig esborrats d’una època passada: el de Barcelona 92 amb el Cobi i les anelles olímpiques i el d’un trol de David el gnom. És un enyor que el Dani creu que té a veure amb la durada, però no s’adona que en realitat el que l’angoixa és no poder aferrar-se a res. Sent que tot muta i que la possibilitat de perdre-ho és cada vegada més alta. A les llars dels pares, resguardades per adults responsables, que sortien cada dia a treballar i tornaven al capvespre amb les bosses del supermercat més plenes o més buides, la seguretat s’erigia com un pilar. Els protegien d’un món que ni ell ni la Marta podien intuir que seria tan evanescent, artificial i fràgil. Però els canvis només es perceben quan la mutació ja s’ha iniciat. Créixer i avançar és, en part, adaptar-se a l’alteració, deixar enrere aquella vida ingènua, les etapes, els pisos compartits i les vivències col·lectives. Marxar sempre a un altre lloc, a una altra feina, a un altre pis.

—He fet recompte i fa una dècada que visc com un nòmada buscant sense parar unes condicions de vida millors. Un australopithecus connectat al mòbil i al portàtil. Així que avui que finalment hem aconseguit quedar tots després de tants mesos, us volia dir que amb aquest pis espero, esperem —va mirar a la Marta de reüll amb un somriure que ella li va tornar convertit en ganyota—, inaugurar el sedentarisme i entrar al neolític d’una punyetera vegada.

Quan va dir allò els amics van riure. Sempre li riuen les gràcies amb sinceritat, i ja esperen la solemnitat amb què acostuma a embolicar les anècdotes més intranscendents, aquell final de frase que sempre enceta amb un, no, ara parlant seriosament, i que tots saben que farà aflorar algun judici nostàlgic. L’Arcadi, que des de la universitat no ha deixat mai d’interferir amb la seva insolència, sempre l’ha descrit com l’amic que sembla tret d’un centre de neurodepressius i obsessius compulsius, però el cert és que al Dani tots l’adoren perquè, en el fons, ha agafat el rol de mantenir el grup viu.

Aquell mateix dijous, al vespre, dos testos d’embaràs després, acabaven de parar taula mentre esperaven els amics. Ell li va preguntar alguna cosa que tenia a veure amb les copes de vi, però ella ja no podia centrar l’atenció en res que no fos el resultat del test. Si al final la Melca agafava l’AVE a temps, serien nou i només en tenien sis. Amb una expressió falsament concentrada, ella va respondre que si era així només posés gots, però que s’esperés un moment, que volia canviar les estovalles per les de fil de l’àvia Jutta. Li semblava que així aquell vespre la sentiria més a prop, com si deixant reposar les mans sobre la roba vella i familiar li pogués transmetre la mateixa determinació que li transmetia de petita, quan havia de pujar a l’avió per tornar a Barcelona i l’àvia l’agafava fermament de la mà per espolsar-li la por, com si el tacte de les estovalles la pogués ajudar a mantenir el cap fred i a sobre portar el sopar que ja no era a temps d’anul·lar. L’ambient carregat pel fum del tabac i el soroll de la sobretaula, les clofolles dels fruits secs escampades, cendra abocada a les llaunes buides de cervesa i restes del pastís de poma que algú havia dut per postres. Algun got amb marques de pintallavis. Van fer fotos a les etiquetes de les ampolles, les van pujar a les xarxes perquè el Marc feia servir una aplicació on puntuaven el que s’acabaven de beure. La Marta estava trasbalsada però dissimulava tan bé com podia.

—T’haig de dir una cosa, Dani.

—Per què deixes sempre el marro del cafè a la pica? —va protestar ell, inoportú. Havien coincidit un moment a la cuina. Els amics reien al fons del passadís—. Perdona, què em volies dir?

—Ara no. Després.

La Marta va fer mitja volta, desmenjada. El col·lapse, ocult encara unes hores més. Ell a vegades s’odia una mica quan reencarna la part més histèrica de la seva mare, amb totes aquelles manies d’ordre. Des que era un nen i ella li mostrava la seva obsessió amb la pols i la neteja o li parlava d’un llevataques tan i tan eficaç, ell la defugia, com fa encara ara quan es veuen molt de tant en tant, però en canvi des que viuen junts amb la Marta, tot ell s’ha omplert de l’herència materna que li mana la necessitat que la cuina estigui impol·luta. Els coberts al rentavaixelles han de col·locar-se de forma eficient, els ganivets cap per avall, amb el mànec cap amunt, els tàpers al pis de dalt perquè no es deformin amb l’escalfor. Ignora que ben aviat tots els detalls que fins ara li semblaven fonamentals es convertiran en minúcies, restes d’un temps passat que se li haurà escapat de les mans sense poder reaccionar.

Van tornar al menjador. Es van asseure i ell li va buscar la mà per sota la taula per mitigar la crítica de la cuina. Ella no la va apartar tal com s’esperava, al contrari, l’hi va posar a sobre i l’hi va estrènyer fort. El Dani no podia intuir el significat profund d’aquell gest. Quan la va mirar de reüll, tampoc li va saber interpretar aquella mirada nova i per això li va correspondre fent-li l’ullet i amb un somriure maliciós, convençut que la Marta estava demanant una nit desenfrenada tan bon punt es quedessin sols. Van ser criatures durant aquells instants, ella alarmada i ell tan ingenu. La Marta va posar els ulls en blanc i li va deixar anar la mà. Tot seguit, es va afegir a la conversa. Discutien de política. El Dani s’hi va llançar de cap per tallar en sec una discussió cada vegada més acalorada. La controvèrsia l’aclapara. Que els seus amics, a qui considera persones intel·ligents, es puguin empassar tot el grapat de mentides que amaga el llenguatge polític i siguin capaços de defensar-les se li fa insuportable. Són carn de canó i no se n’adonen. La polarització de la política el fa patir. La conversa s’havia anat tenyint d’un sentiment pessimista i l’ambient no era d’apassionament dialèctic, sinó que ara hi regnava un aire de provocació, d’ofensa, com un inacabable partit de ping-pong que s’anava radicalitzant per moments i que eclipsava la nit. Per mirar d’evitar que el sopar acabés amb tots ells dividits en trinxeres, va preguntar gairebé cridant si algú volia més vi, cafès, infusions. Exaltats, ni tan sols el sentien, així que va fer repicar una cullereta en el seu got, on hi quedava un cul de vi, com si hagués d’anunciar alguna cosa important. A la Marta el cor li va fer un salt. Va relacionar el repic amb el que ella encara li havia de fer saber. Tots van callar i van mirar el Dani amb curiositat.

—Hi ha un parc a Moçambic on els elefants que neixen, bé, de fet només les femelles que neixen últimament, ho fan sense ullals. —Els amics van arronsar les espatlles o van fer alguna ganyota d’incomprensió—. Els biòlegs creuen que és el resultat d’una evolució genètica després de dècades de caça furtiva. A Moçambic, durant la guerra civil, el marfil es venia per poder comprar armes i la carn dels elefants servia per alimentar els combatents.

Silenci incòmode i mirades d’estupor durant uns segons. I, tot seguit, esbroncada per la interrupció, riures i xiulets, i un atac deliberat contra el Dani amb molles de pa i un tap de suro. Li deien que es deixés estar d’elefants, que el que havia de fer era posicionar-se, però amb la interrupció, la discussió política va quedar suspesa. Al capdavall eren a casa seva i havien captat el missatge. A taula va tornar a regnar la calma i per un moment semblava que no sabessin de què parlar. L’Arcadi va treure el tema de l’estiu, que si feien alguna cosa junts, que havia quedat pendent allò de Còrsega, però tot just era gener i el fred insistent havia deixat nus els arbres. El Carles i la Irene van trucar a la cangur per saber si la petita s’havia adormit. S’estrenaven com a pares, s’angoixaven, estimaven. El Dani va copsar la mirada de compenetració entre els dos i aquella frega breu que ell li va fer a la cuixa. Hi havia consens en els gestos, l’amor hegemònic. Els aprecia, i malgrat tot, des que ells són pares, sent una mena d’enveja, no per allò que posseeixen, sinó per allò que rebaixen, allò que els allunya del que els feia irresistibles abans: la despreocupació, els ideals irrealitzables, el lligam de les velles ferides, els somriures, les consignes que només eren seves, la joventut, potser. Troba que sopar amb els amics s’ha convertit gairebé en un luxe, un caprici. Mantenen un grup de WhatsApp on les seves vides circulen al ritme de la missatgeria instantània que regula la seva existència. S’intercanvien signes buits, imatges incorpòries, emojis i acudits. L’amistat es manté amb vida gràcies a la informació que transporten els fils invisibles. El vincle és més intens a través del mòbil que quan es troben molt de tant en tant per sopar o celebrar alguna cosa junts. Cara a cara, l’enginy cau abruptament, s’esvaeixen la comoditat de poder opinar sense filtres, l’atreviment per dir-se com s’estimen i com es troben a faltar, o com de farts n’estan els uns dels altres. Quan finalment es reuneixen, superades les demostracions d’afecte inicials, abraçades i petons, asseguts al voltant de la taula escandinava i a mesura que cauen les hores, topen amb una cortina etèria que els cobreix amb el desencant i la decepció d’un grup d’amics que veu com caduquen els seus somnis de joventut. Per al Dani, els retrobaments són una arma de doble tall, els espera amb el record deformat de les nits que no s’extingien mai, de l’ànsia de festa, però sempre acaben prenent un aire nostàlgic que el deixen una mica ensorrat; no només perquè quedin un munt de cerveses sense obrir o perquè a taula ningú acabi col·locat, sinó sobretot perquè percep en cada amic petites mutacions degudes al seu procés de maduració. I les tem. Tem cada alteració mínima d’aquest grup format en gran mesura a la universitat. Per a ell els amics vindrien a ser l’estructura de la seva estabilitat, i una estructura sòlida aporta molta seguretat, però una estructura que madura amb canvis de rols —amics que són pares, amics que canvien de parella, amics que marxen fora— altera el seu esquema i l’obliga a reubicar-se. Dels amics n’ha fet la seva religió. Els canvis el sacsegen. Allò que deixa enrere sempre li provoca un cert dolor i una certa enyorança. Sent que com a grup ja només els sostenen les velles anècdotes. La Marta sempre diu que exagera, que a dins hi té una barreja de Woody Allen i de la larva repugnant que emergeix violentament del pit d’un dels tripulants a Alien, que últimament salta per tot i està irritable.

I a pesar d’això, aquella nit se sentia bé. Els necessitava tant, encara, els amics. A l’hora de marxar, drets a la porta, la vella promesa de veure’s més sovint, l’efecte del vi, les rialles, la seva xarxa de seguretat. Els perdonava el fet que d’alguna manera s’estiguessin difuminant els contorns que abans els definien. Els podia perdonar, fins i tot, que desvirtuessin una mica els qui sempre deien que acabarien sent. Preferia tenir-los a prop encara que fos d’aquella manera. Estava enamorat d’un ideal d’amistat inqüestionable. En el fons ho sabia. En el fons tots sabien que les feines, el dia a dia, les logístiques dels uns i dels altres arrasaven els ideals i els deixaven en un segon pla. L’amistat és un mirall perfecte. El Dani no en parlava mai amb ells, d’això, no és la mena de flaquesa que un va mostrant pel món, però sí que ho tenia present, i fins i tot sent una cosa semblant a una fiblada quan algú s’atreveix a sentenciar que l’amistat està sobrevalorada. Tot canvia a una velocitat endimoniada i ell és incapaç de seguir el ritme, necessita creure que els amics no canviaran, o com a mínim no ho faran tan de pressa. Sense anar més lluny, dos dies abans del sopar, ho havia sentit al metro. A Plaça Espanya havien pujat dues noies que portaven uns identificadors penjats del coll. Sortien de treballar cansades, d’un congrés. Maquillatge excessiu, sabates de taló, havien estat tot el dia forçant el somriure i per això ara estaven desfetes. Ni te l’escoltis, l’amistat està sobrevalorada. L’altra havia assentit amb el cap. Van baixar a la parada següent deixant aquella frase maleïda a l’aire. El Dani sabia que en el fons tenien raó. Fent onejar la bandera de l’amistat han suat darrere una pilota, s’han banyat de nit al mar cridant com si s’acabés el món, han tancat locals. S’han confessat misèries a tantes barres de bar, han viatjat, s’han barallat, s’han cedit sofàs per dormir durant períodes de transició de parelles, de pisos, de complexitats. Per al Dani el valor de tot això no serà mai excessiu ara que ha après que fer-se gran passa per anar convertint en record el que abans era real i acceptar que els amics, en els seus mons nous, són altres persones. La Melca, que quan ell la va conèixer era tímida i reservada, ara és l’ànima de les trobades. Es va preguntar quina de les dues era més real quan s’aixecà per anar al lavabo i es va posar a cantar tota desinhibida.

Va recollir la cuina mentre la Marta seguia amb els seus rituals abans d’entrar al llit. A vegades prova de tornar a ser qui era just abans d’aquella nit, intenta recuperar aquell estat, el del moment abans de saber que hi havia la possibilitat de ser algú altre, i quan reconstrueix l’escena, sempre li ve al cap la història del tsunami de Tailàndia, la de la nena britànica que va salvar la vida a un centenar de turistes a la platja de l’illa de Phuket, perquè quan l’aigua va retrocedir allunyant-se de la platja, minuts abans que la gran onada destructora fos visible des de la costa, ella els va advertir a crits que s’acostava un tsunami. Només ella va saber-ho interpretar. Ho havia estudiat a l’escola unes setmanes abans. En aquella platja no hi va haver víctimes perquè la nena va reconèixer els indicis i va alertar tothom del que estava a punt de succeir. Els indicis que rodejaven el Dani aquella nit tenien una aparença tan modesta, tan completament normal, que res podia avisar-lo de la gran onada: l’olor de la crema facial que ella fa servir a les nits, els seus peus gelats, el vell Rufus endormiscat al seu jaç. A fora havia començat a caure de nou la pluja fina. A la Marta li semblava que el Marc no estava bé. L’havia vist tocat, i molt més prim. No te n’has adonat? El Dani va badallar i li va treure importància. Li feia mandra acabar la nit parlant del Marc amb ella; tot i que era tard i l’endemà matinaven, tenia esperances de follar una estona, encara que fos un clau ràpid i funcional. A quicky one, tal com ella li implora a vegades fent broma, buscant-li les pessigolles, acariciant-li el remolí del llombrígol. Els anglicismes en general a ell li semblen una depravació més de l’espècie humana, termes absurds en boca d’adults que empenyen la societat cap a un estat perversament infantil, però a quicky one l’accepta prou bé i en fa ús sense problemes.

—És normal, feia mitja vida que anaven junts. Hem quedat dimecres com sempre per fer una cervesa i posar-nos al dia.

Totes les arestes desfent-se sota la llum càlida del dormitori, la frescor del coixí a la cara, el cansament agradable a les plantes dels peus.

—Però tranquil·la. Ho superarà.

Va contestar per tallar la conversa en sec. Va fer mitja volta per fer-li un petó a l’espatlla. Li apartà una mica la roba del pijama. La calidesa de la pell. Els petits costums adquirits.

—Era això?

—El què?

—El que em volies dir abans a la cuina.

La Marta es va gratar el cap i amb un gest ràpid i automàtic, es va treure una goma del canell i es va recollir els cabells. L’estrella diminuta i tatuada va lluir tímidament mentre se li enfosquia la mirada. Va inspirar sorollosament i va deixar anar l’aire convertit ja en sentència.

—Estic embarassada. No ho vull tirar endavant.