Читать книгу Dolça introducció al caos - Marta Orriols - Страница 12

—Kaffee?

La Marta aixeca una mica la cafetera quan el veu entrar endormiscat a la cuina. Ell es queixa de fred. S’asseu i procura no fixar la vista en la panxa de la dona a qui estima. Fa unes cinquanta hores que la mira només de cintura cap amunt. Descalça, com sempre, es mou lleugera pels escassos metres quadrats de la cuina. Per la finestra entra una llum somorta i la fressa dels veïns, que es lleven de mica en mica. La monotonia sonora de cada dia feta de cafeteres, cisternes de vàter, aspiradores, l’aigua corrent d’una dutxa. L’edifici és un mosaic de nacionalitats estrangeres, principalment pakistanesos, filipins i marroquins, també italians, com els tres que comparteixen pis al seu replà. A la immigració exterior del barri, se n’hi suma una d’interior, de joves que, com ells, han començat a traslladar-s’hi des d’altres zones més cèntriques. Finca règia, deia l’anunci. No té detalls pomposos, ni estora vermella a l’entrada però l’edifici és del 1910 i el sostre de la porteria és enteixinat; la cirereta del pastís és l’ascensor original, una bella caixa de fusta noble protegida per una malla romboïdal de ferro, amb detalls de forja que el decoren, i a dins, la placa de bronze que indica cada pis. Per la resta, regi només és una manera d’emmascarar un edifici més vell que la tinya. Però ara fa gairebé un any compartien encara l’emoció d’haver-se trobat i, possiblement, el deliri amorós de tots els començaments, sumat a la bellesa encobridora d’una porteria, els va empènyer a pronunciar un sí categòric davant de l’agent immobiliari.

Són els llogaters del tercer tercera. Una història més a la ciutat.

Ella li fa un petó a la galta i li amanyaga els cabells. El Dani no contesta. Fa lliscar el dit per la pantalla del mòbil sense fixar-se en res en concret. Té la boca pastosa i l’ensopiment d’un diumenge de gener al matí sense plans a la vista.

—Vols cafè o no?

La Marta s’esforça per sonar natural, contenta, fins i tot, però costa, ara que tots dos saben que no estan sols.

Que ha baixat al forn de pa i li ha portat una ensaïmada de cabell d’àngel, li diu amb un registre de veu que no pertany al repertori de la seva vida en comú, i que quan ha tornat, la veïna del quart li ha confirmat que a la reunió de propietaris de la setmana passada van aprovar els pressupostos per reformar els baixants dels patis interiors. Ell agafa amb dos dits un pessic del filament dolç que farceix l’ensaïmada i ho va rosegant completament abstret. En nota la dolçor a la punta de la llengua, una sensació plaent que de mica en mica el va despertant, i sent la Marta que continua parlant amb la veu encara enrogallada del concert d’ahir a la nit. Que sort que no som propietaris, afegeix ella amb un somriure, que seria un pal haver-nos de preocupar de les obres i tot plegat.

—Sí, ja tenim prous problemes, nosaltres, ara.

Les paraules se li escapen com un peix escorredís, sense temps de frenar-les ni comprendre-les. Tots dos abaixen la vista. Se sent malament per la Marta. Li sap greu el que acaba de dir. Fins aquest moment no ho havia classificat de cap manera. Problema és la denominació que li ha sortit de dins i li sembla que el fet de posar-li un nom l’ajuda a perfilar tímidament el pensament caòtic que l’ha acompanyat els dos últims dies. Però el nom encara no arriba al fons de l’assumpte, tan sols el voreja, com un mal de cap incipient.

—Tinc hora la setmana que ve. Dimecres.

La mira, ara ja completament despert i dedicant-li tota la seva atenció. Fa que sí amb el cap de la mateixa manera que podria fer que no. Se sent totalment fora de lloc, lluny de tota lògica, no té cap mena de capacitat per respondre, com si l’haguessin buidat d’opinió, d’emoció. Sense analitzar-ho gens, pensa que aquesta distància ja li va bé. Que precisament d’aquesta distància en depèn cada dia fins a arribar a dimecres vinent. Que s’aferrarà a aquesta distància per caminar per sobre les brases i no cremar-se, que és amb aquesta mateixa distància que podrà escudar-se fins que la notícia de dijous a la nit pertanyi al passat. No pot saber encara que quan insinua que es pot organitzar per dimecres i que si vol l’hi pot acompanyar, no està donant el mateix tractament a la proposta que si planifiqués acompanyar-la al dentista o a fer una gestió antipàtica al banc. No sap que quan el terreny és rugós un no hi pot passar de puntetes i esperar simplement que els mals siguin aigua passada. Només sent aquest punt d’intuïció corrosiu, poc definit, quan ella li diu que no cal, gràcies, que no serà gaire estona i que prefereix fer-ho sola. Fer-ho sola, ha dit. Fer-ho. I ell pensa que, en tot cas, el que farà dimecres és desfer-ho. Com és obvi, no n’hi dirà res, d’aquesta obscenitat lèxica. L’espanta la imatge que crea. Cada nou apunt sobre el que ha passat i el que ha de passar li fa créixer l’angoixa. Vol que les hores i els dies passin ràpid, que tot es posi a lloc. És aleshores quan, sense voler, dona un cop de colze a la sucrera de vidre, que cau a terra i es parteix en mil bocins. L’instint protector li fa allargar un braç per frenar el Rufus, que s’hi acosta encuriosit. El blanc cristal·litzat escampat per sobre les rajoles. Hi haurà partícules de sucre i vidre en els angles més recòndits de totes les juntes per sempre més. La dolçor que cau i el vidre que talla; si en volgués fer una analogia tindria la imatge perfecta.

Tampoc fa tantes hores que ballaven a Razzmatazz. Les llums blavoses i malves banyaven el públic entregat. S’havia passat el concert mirant la Marta de reüll, com si fos una dona nova, una altra persona a qui calia parar més atenció a partir d’ara. No li passava res, semblava la mateixa de sempre però a la vegada li passava tot: alçava les mans, movia el cap al ritme del baix, se sabia totes les lletres. Feia fotos amb el mòbil, s’abraçava a les amigues, reien, es recollia els cabells, se’ls deixava anar, aclamava els components del grup al principi de cada cançó, els victorejava. Somreia, s’apartava el serrell de la cara. Movia els braços emulant el bateria, movia les mans, n’hi agafava una, l’hi deixava anar, saltava, es passava una mà pel clatell, xiulava amb els dits, tancava els ulls, els obria, li brillaven, feia glops de cervesa, li xiuxiuejava coses a l’orella, coses que ell no entenia. Què? Què dius? Li semblava que a partir d’ara la Marta només podria dir-li coses importants i amb el soroll no l’entenia. Cada vegada s’indignava més amb el grup perquè no li deixaven sentir la veu de la Marta, la Marta amb un problema bategant-li dins. Què dius? Què? La música li esborrava totes les pistes. I ella reia, ballava, cantava. La dolça introducció al caos.

—Merda, Dani, m’encantava aquesta sucrera.

La cuina es revoluciona uns minuts: gos, home, dona, escombra, vidres, sucre, ordres, compte amb el vidre, posa’t les sabatilles que et tallaràs, confusió. Després tot queda a lloc. Algun veí escolta reggaeton i els versos rapejats d’alta càrrega sexual contrasten amb el silenci en què ha quedat sumida la cuina, a l’espera de la conversa que just encetaven abans del trencadís.

—Poso una altra cafetera. Ja no valdrà res, tan fred.

No saben com arrencar. Hi ha situacions a la vida per les quals un no assaja, el teló s’alça i s’improvisa una jam-session sense patró, ritme ni melodia concreta. Tot comença amb un tartamudeig del Dani sobre la logística de dimecres. Informació sobre l’estona que durarà, on serà, què passarà. A continuació hi ha tres o quatre indicacions breus de la Marta que a ell l’incomoden molt fins a omplir-lo d’un sentiment de vergonya pueril. És el vocabulari que fa servir ella. El temps retrocedeix fins que el Dani té onze anys i un pòster cobreix la pissarra de la classe amb els aparells genitals femení i masculí. La professora passa el tràngol de cada any per transmetre uns coneixements que tots fan veure que saben però del qual, en realitat, aquell grapat de preadolescents revoltosos no en sap res de res. La ginecologia pertany al llenguatge de les dones, a certa clandestinitat i misteri que rodeja dolors i sagnats que els homes sempre s’han mirat de lluny. Un món pel qual no ha mostrat cap mena d’interès més enllà del que el sexe exposa exteriorment: els òrgans de què presumim, els que oferim, els que desitgem, els que toquem i llepem. I ara, tot d’una, la Marta l’empeny cap a l’interior de l’anatomia de tots aquests òrgans. Totes les parts físiques que li han donat tant de plaer, les seves, les d’ella, es buiden de la seva capacitat per satisfer els sentits i l’omplen d’una torbació humiliant. Trobar-se cara a cara amb la ciència de les dones l’incomoda i excepte que actuï sota l’aparença d’home de ferro per dissimular-ho, no sap com encarar la situació. Així doncs, compungit, fingeix normalitat mentre s’imposa una fèrria disciplina castrense. Es posa bé les ulleres, sent una suor freda a les aixelles que amara el cotó del pijama, i tot seguit es prepara per parlar.

—Ostres, Marta. No sé ni què dir. És que no n’hem parlat mai, d’això. De tenir fills, em refereixo. Almenys seriosament.

—No. Tens raó. —Parpelleja una mica i es mossega un repeló del dit. Després el mira com si tot d’una hagués entès la seva pròpia confusió—. No, esclar que no n’hem parlat mai! És molt aviat per a nosaltres. No ens coneixem tant, tampoc, o sí, no ho sé, Dani, però no és el moment. Jo sento que em va molt gros, i ara com ara no m’és una prioritat, i a més, tinc ganes de fer altres coses, ja ho saps. Trobar una mica d’estabilitat d’una vegada. La meva vida laboral és com un esport de risc.

Es llepa el dit índex i amb petits cops s’hi va adherint sucre de l’ensaïmada que ha quedat als plats. Després es posa el dit a la boca. Està nerviosa i les ninetes dels ulls són dos pics negres que no saben per on han de fugir.

En realitat li voldria parlar de la seva independència, de l’autonomia, de la seva llibertat i de les idees que percep com a projectes de vida. Projectes en què ha pensat i dels quals ha parlat amb tothom, també amb el Dani. Es refereix a la certesa que té que hi ha altres maneres de deixar un llegat valuós a banda dels fills. Intenta explicar-li l’impuls de crear que sent i que ella creu que s’assembla a l’impuls de ser mare. Que potser amb allò ella ja en té prou. Intenta expressar-ho amb l’entusiasme de les intencions que hi ha al darrere de cada pensament, les ganes de ser ella mateixa, però nota com les paraules se li entrebanquen sota el paladar i es redueixen a un seguit de frases que no saben contenir-ne la transcendència. El llenguatge debilita les creences i limita els sentiments. Tot i així, ho intenta arrodonir.

—Donar classes, inspirar els altres, si vols. No crec que sigui bo o dolent tenir-los o no tenir-los. Simplement, que, per ara, no crec que estigui fet per a mi. Tu t’ho havies plantejat mai?

—No, què va, què va. Si hi havia pensat, ho havia fet de passada, com qui pensa, jo què sé, si algun dia es comprarà una BMW, però no, no m’ho havia plantejat seriosament. Els fills imagino que te’ls planteges igual que et planteges la jubilació, vull dir que hi penses seriosament només quan arriba el moment.

Però en algun lloc recòndit del seu cervell s’ha posat a funcionar l’engranatge de la memòria i per això el que el Dani està negant no és del tot cert. La seva promesa adolescent de no abandonar mai el seu fill comença a emergir. Ell encara no ho sap.

—Sí, suposo. És una putada que passi ara. Quina merda, Dani.

—No parlis així, Marta! Que no estem parlant d’una caldera que s’espatlla, collons! Als trenta o als trenta-cinc no s’és ni massa jove ni massa vell, no? Dius que no és el moment de plantejar-s’ho, però m’imagino que si hi ha un bon moment per parlar-ne, és justament aquest. Vull dir que som en el moment en què les coses haurien d’anar de debò. Almenys jo ho sento així.

—Doncs jo encara haig d’assimilar que en tinc trenta, Dani. I tu tampoc no em parlis així a mi.

S’arremanga les mànigues i es posa els cabells darrere les orelles.

—Perdona però amb trenta ja no ets una nena, eh? No voler fills, i no parlo d’aquest en concret, sinó tenir fills en general, a la nostra edat i en la nostra situació, és una decisió que té un punt innegable d’egoisme per part nostra.

—Egoisme! Però què dius? —La Marta s’escandalitza. Borbolleig de la cafetera, soroll de les potes de la cadira que enretira per apagar el foc, alterada—. Egoisme seria tenir-los per no sentir-te egoista.

—Marta, no ho portis tot sempre tant als extrems, renoi. Em refereixo a…

—Suposo que et refereixes a sentir-te complet.

El talla. Li posa el cafè fumejant dins la tassa. Se serveixen el sucre directament del paquet. Ell nega la suposició de la Marta. Es refereix a una cosa semblant a la valentia d’agafar-se a projectes de per vida i a deixar enrere el simulacre de vida feliç on no passa mai res de definitiu ni comprometedor. Que potser egoista no és la paraula, afegeix, i que seria més adequat dir que gairebé ningú s’atreveix a plantejar-se tenir fills si el futur no és optimista, que no són una prioritat.

—Som covards, Marta. I no dic que jo vulgui tenir-ne, però s’ha de poder parlar amb propietat. Mira els meus pares, per exemple. Segur que per tenir, tenien molt menys que nosaltres. Tu i jo sortim, viatgem, de tant en tant comprem coses que no necessitem per a res, amb l’aigua al coll i pencant com bèsties, però fem el que més o menys ens dona la gana. A ells no els faltava valentia per tirar endavant, i sí, esclar, em diràs que és un tema generacional, però tenir fills és més vell que el món, el que passa és que ara ho posem a un altre nivell, al nivell d’una experiència més.

La Marta nega amb el cap fent petits glops de cafè.

—L’error, Dani, és voler-ho tenir tot. Tenir un fill per sentir-te complet. Això per mi és egoisme.

Ell no l’hi diu, però pensa que l’egoisme és impossible de conciliar amb l’afecte d’una família, i que no costa tant reconèixer que el que de veritat fa por és deixar de ser qui són per bolcar-se en algú altre, omplir la vida de pors que ara no tenen, iniciar alguna cosa conjunta i per sempre.

—Doncs a mi m’ha semblat entendre que no ho vols tirar endavant per potenciar la teva carrera com a fotògrafa, no?

Ella s’ofèn. Li pregunta indignada com s’atreveix a jutjar-la en unes circumstàncies que són només de la seva incumbència, d’ella i de ningú més. Que si es pensa que és fàcil, tot això, que tant de bo es reduís tot a una qüestió professional. I que no torni a posar en dubte el que ella pensa sobre aquest tema.

—M’agradaria veure’t al meu lloc. No és el teu futur el que està en joc.

Ell afluixa, i tot i que li sembla important comprendre què vol dir amb això, entén que hi ha una barrera que no pot traspassar. Coneix la fúria de la Marta, les jerarquies que s’estableixen entre ells dos quan hi ha hagut discussions mínimes. En pocs minuts la terra ha tremolat sota els seus peus. Considera que discutir sobre això és d’una altra magnitud, que no es tracta d’un simple càlcul de pèrdues i guanys. Ella surt al balcó a fumar i la conversa queda distorsionada i incompleta. S’han limitat a cobrir lleugerament l’esvoranc, a parlar de la coberta d’un llibre que de moment va d’una ucronia de la seva pròpia vida, no pas d’una decisió que serà per sempre i que ja no podran revertir. No són conscients, encara, que es veuran obligats a passar cadascuna de les pàgines d’aquest llibre, a llegir-ne tots els annexos, les anotacions i les notes al peu de la pàgina. No sospiten que acabaran sent dos experts en anatomia forense.

Matinada de dilluns Setmana 9