Читать книгу Quin dia tan bèstia! - Mary Rodgers - Страница 5

No us ho creureu, ningú que tingui una mica de seny no s’ho podria creure, però és del tot cert, absolutament cert!

Aquest matí, quan m’he despertat, m’he trobat que m’havia convertit en ma mare. Així que ja em teniu al llit de ma mare, amb els peus que m’arribaven allà on s’ajunten els llençols i amb el meu pare dormint a l’altre llit. Jo duia la camisa de dormir de ma mare i un anell a la meva mà esquerra, vull dir a la seva mà esquerra. I el cap tot ple de bonys i punxes.

«Em sembla que deuen ser els rul·los», m’he dit a mi mateixa, «i si tinc els cabells de ma mare, segurament també dec tenir la seva cara».

He decidit donar una ullada al mirall del bany. Al cap i a la fi, no et converteixes pas en ta mare cada dia de la setmana, oi? Podria ser que tot fossin figuracions meves, o que estigués somiant.

Doncs bé, no somiava. El que he vist al mirall era la meva mare des del cap fins al dit gros del peu, tota sencera i sense ferros a les dents. Generalment, les dents no me les rento gaire sovint –és un embolic, amb tots aquests filferros–, però les dents de ma mare són cosa fina i, a més, si li havia agafat per fer una cosa tan extraordinària com convertir el seu cos en jo, el mínim que podia fer era tenir cura de les seves dents, oi? D’acord? D’acord.

La veritat és que tinc motius per creure que ella és la responsable de tot aquest embolic, perquè ahir vespre vam discutir una mica sobre no sé què i jo li vaig dir unes quantes coses que ja feia temps que em voltaven pel cap.

Però, ben mirat, si no hi teniu res en contra, em sembla que valdria més tornar un xic enrere per explicar-vos per sobre com és la meva família, que si no, no sabreu de què ni de qui –o a qui– estic parlant.

Em dic Annabel Andrews. (No tinc dos noms, ni tan sols un nom de guerra. He intentat que a l’escola els amics em diguessin Bimbolla, però la cosa no ha triomfat.) Tinc tretze anys, els cabells foscos, els ulls foscos i les ungles fosques. És una broma, és clar. La veritat és que em rento ben sovint. Faig un metre i mig. I no recordo quant peso, però em vigilo prou, tot i que ma mare diu que això és ridícul, i que encara no tinc el cos prou madur. Potser aquest estiu maduraré.

El meu pare és en William Waring Andrews. Tothom li diu Bill. Té trenta-nou anys. Té els cabells castanys i, pel meu gust, una mica massa curts. Però encara n’he vistos de pitjors. I té els ulls blaus. Fa un metre vuitanta... bé, posem un metre setanta-cinc, i resulta una persona fantàsticament tranquil·la. És director de comptabilitat de la firma Joffert & Jennings, i l’any passat va portar els comptes de la casa Blanc-i-net. Si hi enteneu una mica, en aquest «rotllo», ja sabeu de què va: un sabó en pols amb no sé què d’especial, d’escuma controlada, que en diuen, i, com a resultat, els llençols color de gos com fuig, segons diu la meva mare. En tenim la cuina plena, de paquets d’aquesta porqueria. I no hi ha manera de treure’ls de casa, ni regalant-los. I enguany és Nou Blanc-i-net millorat (això és el que ells creuen!). A més, el pare porta una altra cosa que en diuen Delícies Francie. Os pedrer! Això sí que és un fàstic. Si hi ha alguna cosa més fastigosa que aquest peix congelat amb gelatina, jo no m’ho crec.

Ah, sí! Hi ha una cosa molt pitjor. El meu germà. No us podeu imaginar que n’arriba a ser d’empipador. Potser no fa gaire bonic que jo digui això, però, entre nosaltres, em rebenta. Ni tan sols no em molestaré a dir-vos com és: seria perdre el temps. És un bordegàs ben vulgar, de sis anys, amb el barram esportellat, i prou. Només que, com diu l’àvia: «No comprenc com aquest vailet pot tenir les pestanyes tan llargues i els cabells tan arrissats. No em sembla just». I, realment, no ho és, de just. Però, quina cosa és justa? Aquests dies ben poques coses. I això és precisament el que intentava dir-li a la mare ahir vespre quan ens discutíem. Ja hi arribaré de seguida, a aquesta història, però abans us vull explicar unes quantes cosetes de la mare.

Es diu Ellen Jean Benjamin Andrews, té trenta-cinc anys –és de les mares més joves de la meva classe. Té els cabells castanys i els ulls també. (Ara, a l’escola, estudiem Mendel. Jo dec haver sortit híbrida. Uns pares que tenen, un els ulls blaus i l’altra els ulls castanys, tocarien sortir dos fills amb els ulls blaus i dos fills amb els ulls castanys. Però només hi ha dos fills a la família, i mireu a qui li han tocat precisament els ulls castanys. A mi. Així que jo soc la germana del mico dels ulls blaus. Jo li dic Cara de Mico. El seu nom de debò és Ben.) I ara tornem a la mare. Cabells castanys, ulls castanys i, com ja he dit abans, unes dents rectes i boniques que jo no he heretat. Té bona figura. Però duu uns vestits una mica a l’antiga. En conjunt, penso que és més bonica que moltes mares. Però també més estricta.

Aquesta és la qüestió. I jo no puc sofrir que ho sigui tant. Amb el menjar, per exemple. Sabeu què em fa empassar per esmorzar? Doncs cereals, suc de taronja, torrades, un ou, llet i dos sobrets de vitamina C. Em farà tornar un globus. Després, per dinar, a l’escola hi ha una o dues possibilitats: o portar el dinar de casa en una bosseta, un entrepà amb gelatina o coses variades per picar, que és prou bo, i una coca-cola. Però jo, jo haig d’empassar-me el menjar calent que donen a l’escola, que no és ni calent, i jo no el donaria ni a un gos. És més bo un pot de Friskies. I jo ho sé prou perquè el nostre gos en menja i n’he tastat alguna vegada.

També és molt primmirada quan es tracta de com tinc l’habitació. La seva idea sobre les coses endreçades no és exactament la meva. A més, és la meva habitació. No sé per què no l’he de poder tenir com jo vull, oi? Ella diu que hi ha tal desori que ningú no la pot netejar; però, si és així com diu, per què està tan endreçada quan torno d’escola? Doncs bé, ahir vespre li vaig preguntar justament això i ella només va sospirar.

Un altre motiu de disputa són els meus cabells. Ella vol que els dugui ben arreglats, però jo no hi tornaré a caure. La darrera vegada que me’ls van «arreglar», es van escurçar sis centímetres a cops de tisora! També tenim qüestions per les meves ungles: me les menjo.

Però la cosa més important que ens fa barallar és la llibertat, perquè jo ja soc prou grandeta per tenir-ne més de la que em donen. No puc venir a casa pel parc, ni tan sols amb una amiga, perquè «Nova York és una ciutat molt perillosa, especialment el parc». Totes les altres mares deixen que les seves filles vagin pel parc, «però jo no soc la filla de totes les altres mares». Au!

Demà, una de les meves millors amigues de l’escola, que viu al Village, farà una festa amb nois i noies. Doncs a mi no m’hi deixen anar perquè l’última vegada que vaig anar a una festa d’aquesta amiga vam jugar a fer-nos petons. Jo li vaig dir a ma mare que la mare d’aquesta amiga havia estat tota l’estona a casa, naturalment a la seva habitació per no molestar-nos. I la meva mare va i em diu: «Per això exactament no vull que hi vagis».

Quina mena de resposta és aquesta? No entenc què vol dir. No ho entenc gens. Només entenc que no puc menjar el que jo vull, que no puc dur els cabells i les ungles com jo vull, que no puc tenir l’habitació com jo vull i que no puc anar allà on jo vull. I per això ahir vespre vam discutir, ella i jo.

–Escolta –li vaig cridar–. No em deixes divertir i això em fa posar malalta. Et tinc sempre a sobre, vigilant-me i ordenant-me el que he de fer. Com és que a tu ningú no et diu el que has de fer i el que no has de fer, eh? Vinga, digue-m’ho!

–Annabel –em va dir–, quan siguis gran ningú no et dirà el que has de fer. T’ho diràs tu mateixa, i això a vegades és molt més difícil.

–Doncs a mi això em sona molt bé –li vaig contestar amargament–. Tu et pots dir d’anar a dinar amb els teus amics, i mirar la tele tot el dia, i menjar caramels de menta per esmorzar, i anar al cine de nit...

–I anar a la tintoreria, i a comprar, i cuinar, i fer les coses agradables al papa, i ser responsable per en Ben i per tu...

–I doncs, per què no em deixes que jo sigui responsable per mi mateixa? –li vaig preguntar.

–Ja t’arribarà, més aviat que no et penses –va dir.

–No tan aviat com jo voldria –vaig remugar.

–Ah no? –va dir–. Bé, molt bé, ja mirarem de fer-ho venir bé! –i em va deixar plantada.