Читать книгу Quin dia tan bèstia! - Mary Rodgers - Страница 8

Quan els nens se n’han anat, el pis ha quedat tan tranquil que fins i tot podia sentir la meva respiració. Hi havia uns quants sorolls que també podia sentir: el camió de les escombraries que passava pel carrer; el Max, que bevia aigua dins la cuina i feia petar la llengua; el papa, que s’escurava la gola i movia les pàgines del diari al menjador. Però no eren uns sorolls que molestessin. Era allò que la mare en diu una mica de tranquil·litat per pensar. Generalment, odio la pau i la tranquil·litat. És avorrit. Però avui...

Parlant de la mare, hi havia una cosa que no acabava d’entendre. Però havia estat massa ocupada per preocupar-me’n abans. I no és que llavors estigués preocupada, no. Només estava encuriosida. La qüestió és aquesta: si la ment de l’Annabel era dins el cos de l’Annabel, cosa que m’ha semblat que era així, i la ment de l’Annabel també és dins el cos de la mare, cosa que és definitivament segura (jo soc jo, no importa que no ho sembli), llavors, ¿on dimonis ha anat a parar la ment de la mare? Al cos d’alguna altra persona, suposo. Però, de qui? Si jo fos ma mare, qui m’agradaria ser? La reina Sofia? O Bo Derek? O la senyora Reagan? O potser Madame Curie? Però Madame Curie ja és morta fa temps...

Bé, fos qui fos, esperava que s’hi trobés de gust i que no desitgés tornar gaire aviat. Si més no, fins que la classe de gramàtica s’hagués acabat. No em podia imaginar res més terrible que tornar dins el meu cos just davant la McGuirk. «Espero que em deixarà tot el dia per a mi», he pensat. El dia i la nit, i així podré estar llevada fins tard.

He mirat l’agenda de la mare per veure si tenia planejada alguna cosa interessant. Ha estat descoratjador. Al matí, deia, comprar una mica de whisky. A la tarda, deia: «2.30», i un cercle al voltant d’aquesta hora. Dos quarts de tres, on?, amb qui? Ella té totes les coses al cap, i justament se n’havia anat amb el seu, més ben dit, amb el que té a dins, entre altres coses el que havia de passar a dos quarts de tres. Quina mala sort, m’ho hauré de perdre.

Al vespre, l’agenda en blanc. D’això se’n diu mala sort! La meva primera oportunitat de passar-m’ho bé de nit, i resulta que precisament avui no estava previst sortir a sopar a fora o anar a ballar. No, res de res! I allò de comprar una mica més? He mirat el moneder de la mare: hi tenia disset dòlars, ¿Era prou per comprar una mica més de whisky? El pare encara llegia el diari al menjador. L’hi hauria de preguntar.

–Ei, reina, ja se n’han anat, els nanos?

–Sí, sí... Escolta, estava pensant...

–Mmmmm –ha dit, sense deixar de llegir el diari.

–Em sembla que ens queda poc whisky... N’hauré de comprar una mica més...

–Bona idea. I ja que hi vas, compra també bourbon i dues ginebres... Sempre ens quedem sense ginebra.

–No sé si tindré prou diners per a tot això –he dit plena de dubtes. I el pare ha abaixat el diari i m’ha mirat fixament una bona estona sense dir res.

Llavors ha sospirat. No ha estat un sospir llarg, més aviat diria com si hagués tocat l’ase.

–Ellen –ha dit després–. Ahir et vaig donar cinquanta dòlars. Què n’has fet?

Aquella conversa començava a no agradar-me. Com podia saber què n’havia fet, ella, dels diners!

–No ho sé ben bé –he dit–, però només me’n queden disset.

–Pensa-hi una miqueta –i feia el mateix to de veu que fa quan jo-Annabel no sé fer un problema de matemàtiques: un to pacient-impacient.

–Hi ha l’home dels ous i la mantega. Cobra els dijous... –he dit, esperançada.

–D’acord, solen ser uns set dòlars cada setmana. Què més?

–Cinc dòlars més de les bosses per a l’aspirador...

–D’acord, set dòlars dels ous i la mantega i cinc de les bosses, i disset que te’n queden... i què hi ha dels altres vint-i-un?

Com s’ho feia per sumar i restar tan de pressa?

–No estic gaire forta en matemàtiques –he murmurat.

–Després de quinze anys de casats, això no és cap cosa nova.

Potser no era cap cosa nova per a ell, però per a mi sí, que ho era, i tant! No és estrany que sigui tan toixa en matemàtiques. Els testos s’assemblen a les olles, oi? I el pare ha continuat:

–Pensa-hi, Ellen. Què n’has fet, dels altres vint-i-un dòlars? Segur que no els has gastats en coses teves. No ho fas mai, això. Has comprat alguna cosa per als nens?

–Ah, sí! –he recordat–. He comprat un impermeable i unes botes per a l’Annabel.

–I què ha passat amb l’impermeable i les botes que tenia?

–No ha passat res: ho ha perdut.

–Ho ha perdut? –ha dit el pare molt lentament i molt tranquil·lament. I llavors s’ha enfurismat contra totes dues.

Ha dit que l’Annabel era una deixada i una despistada i que jo l’aviciava massa. Ha dit que aquests eren el segon parell de botes i el segon impermeable que perdia enguany. (De fet, eren els tercers.) I que no podia ser, llençar els diners d’aquella manera, i que jo no sabia el que costava de guanyar-los. Bé, potser la mare ja se’l sabia de cor, aquell sermó. Però jo no. Què en podia saber, jo? Ells no parlen mai d’aquestes coses davant meu.

Durant un minut ni ell ni jo no hem dit res, i això estava bé. Potser era el moment oportú per anar-me’n del menjador. M’he aixecat.

–I ara que hi som, Ellen, hi ha una altra cosa –m’he tornat a asseure–. El campament de l’Annabel ens costarà nou-cents dòlars. Sense comptar l’equipament. Per què dimonis l’Annabel ha d’anar de campaments?

–No hi ha d’anar per obligació, però es mor de ganes d’anar-hi –he dit. I és ben cert. Les meves tres millors amigues hi van. Patia que el pare ara digués que no hi podia anar. M’ho havien promès! Era absolutament necessari que m’hi deixessin anar. Em moriria, si no!... Tranquil·la, tranquil·la, Annabel. S’agafen més mosques amb una gota de mel que amb una bota de vinagre.

–Bill, el campament és la gran il·lusió de la nena. I ella està segura d’anar-hi perquè l’hi vam prometre.

–Això només és veritat a mitges, estimada. Pel que sembla, tu l’hi vas prometre justament quan jo no era al davant!

–Mira, és que feia tres setmanes que ens anava endavant i endarrere i que no parava de demanar-nos-ho. I un dia que jo estava parlant per telèfon va i em diu: «Mareta, només digues que sí». Jo vaig dir sí. I em va ben atrapar.

El pare m’ha mirat una estona sense dir res i després ha fet una cosa que sol fer amb mi, però que no havia vist mai que ho fes amb la mare: ha posat la mà damunt la taula del menjador, amb el palmell cap amunt, com esperant que jo posés la meva mà damunt la seva. Ho he fet. I ell ha dit:

–Noia, la nena et va atrapar. Més ben dit, ens va atrapar a tots dos.

–Què vols dir?

–Mira. Ja sé que estimes molt la nena i que vols que sigui feliç. I tu saps que jo també l’estimo i que vull que sigui feliç. Però, i si penséssim alguna vegada a ser feliços nosaltres dos?

No tenia ni idea de què volia dir.

–Nosaltres dos ja en som, de feliços... oi que sí? –he preguntat, molt desconcertada.

Potser no en són, i això seria terrible, però no veia quina relació tenia això amb la meva anada al campament.

–Parlava de nosaltres com a família. Què se n’ha fet del nostre pla tan bonic de llogar una casa al camp, per al mes de juliol, i anar-hi tots quatre plegats?

–Vols dir que si l’Annabel va de campaments, el pla se’ns en va en orris? És això el que vols dir?

Ha fet que sí amb el cap, s’ha tocat el front amb l’índex i m’ha fet un somriure de beneit.

–I doncs! –he exclamat.

–Mmmm... –ha fet ell.

–Oh, Bill, ho sento molt... –he dit.

–I jo també –ha dit ell.

Aquell diàleg no ens portava enlloc. Calia pensar alguna excusa millor.

–Em sembla que l’he esguerrada –he dit.

Ell ha tornat a sospirar. Aquesta vegada ha estat un sospir llarg, profund, i he endevinat que els moments més perillosos havien passat. M’he començat a sentir més segura. Ens hem posat tots dos drets.

–Oi que em faràs un favor, Ellen?

–És clar, el que vulguis. Digues...

–No tornar a fer cap promesa a l’Annabel sense abans consultar-m’ho...

–Naturalment –li he dit, i li he allargat la mà. Ell no ha sabut què fer-ne i jo he dissimulat, com si li volgués arreglar una punta del coll.

–Em vols fer un favor a mi tu –he dit llavors.

–Naturalment.

–Bé, aquest vespre no tenim res a fer. Per què no anem al cine i després a sopar?

Si no deia que sí m’ho passaria ben magre: amb l’esmorzar era més o menys fàcil sortir-se’n, però el sopar era molt més complicat. A més, m’agrada molt el cine.

–Bona idea! –ha dit ell–. Què fan de bo per aquí a prop?

–Brecey and Betsy. He sentit dir que és de por.

–Jo he sentir dir que és força divertida.

–Això volia dir –he dit, freda com un cogombre.

–Per mi, d’acord –ha dit, i ha mirat el rellotge–. Me n’he d’anar, que, si no, arribaré tard. Busca un cangur per als nens i mira la cartellera i tria un lloc per anar a sopar. Jo et trucaré més tard. Bé, té vint dòlars més... Dues ampolles de whisky, dues de ginebra, una de bourbon... Que vindrà avui la senyoreta Schamauss?

–Espera... Avui és divendres, oi? Sí que vindrà, per què?

–Que no em toqui les camises. Potser fa molt bé les altres feines de la casa, però, pel que fa a rentar la roba, és un desastre. Sigues bona noia i renta-les tu, eh maca?... Em sembla que ja no en tinc cap més de neta... Bé, adeu... Tinc tard... T’estimo... –i se n’ha anat fent petar la porta darrere d’ell.

Quin home!