Читать книгу Quin dia tan bèstia! - Mary Rodgers - Страница 7

L’esmorzar no ha anat tan malament, sobretot tenint en compte que era el meu primer esmorzar. Per sort, el pare ha volgut ous ferrats, i jo, que fa temps que vaig aprendre com es fan, li he fet dos ous ferrats i torrades. També he de dir que he ficat una mica la pota.

–Perdona pel Nescafé, papa, però no en queda gens de l’altre –li he dit, i li he fet un petó amistós a la galta.

–Papa? Des de quan em dius papa? No m’ho havies dit mai, abans.

–No, Bill, i no ho faré mai més, estimat –li he dit, i m’he sentit tranquil·la perquè, almenys, no em faria una escena pel cafè. I me n’he anat corrents a la cuina a veure què volia el Cara de Mico.

–I tu, què voldràs per esmorzar, rei de la casa? –li he preguntat amb els braços encreuats i amb ulls innocents. Esperava que demanaria, com sempre, ous batuts.

–Em podries fer ous batuts, mareta, si et plau? –No us ho deia!

–No, és impossible –he contestat gairebé sense deixar-lo parlar–. No tinc temps per embrutar tants plats. Han de ser ous ferrats o res.

–Però a mi no m’agraden els ous ferrats, mare –ha dit.

Sempre he dit que la mare el mima massa, però que no esperi que jo faci el mateix!

–Doncs menja cereals freds! –li he dit, i li he plantat la capsa de Snapps davant els morros.

–Però aquests són els de l’Annabel. Va comprar la capsa amb els seus diners, per menjar-ne quan mira la tele. Em matarà si em menjo els seus Snapps! –ha dit, esporuguit. Quin capsigrany!

–Escolta, Ben –li he dit suaument–. L’Annabel vol que te’ls mengis tu. Així que te’ls menges. Ara mateix!

El pobre noi ha fet un salt i ha començat a menjar.

Parlant de l’Annabel, recordeu que encara no m’he vist i que arribarà tard a escola si no va com un llamp. Jo, ella? La veritat és que començava a tenir el cap com una olla de grills. I, just davant la porta de la seva habitació, rumiava què –i qui– hi trobaria dins. ¿Hi trobaria el cos de l’Annabel amb el cervell de l’Annabel dins el cap, però sense poder saber què pensava aquell cervell? ¿O hi trobaria el cos de l’Annabel amb el cervell de la mare, cosa que seria una combinació perfecta?

Fos el que fos, estava ajaguda de bocaterrosa damunt del llit, amb les cames enlaire i amb un llibre d’acudits a les mans. Realment, semblava l’Annabel. L’habitació també semblava la seva habitació. Hi havia tota mena de roba que sortia dels calaixos i tirada per terra. Una sabatilla d’esport penjava de la làmpara.

–Ei, bon dia –he dit amb precaució.

–Mmmm –ha dit, com si tingués la boca plena.

–Què et semblaria una tasseta de Nescafé? –he suggerit.

Quan ha sentit això, la persona s’ha girat d’una revolada, s’ha assegut i se m’ha quedat mirant amb la boca oberta. Encara no s’havia empassat el que tenia a la boca: un preciós caramel de menta. Fins aquell moment, mai de la vida no havia vist ma mare menjant un caramel de menta i, per tant, he començat a sospitar que potser allò no era ma mare. Ha mastegat fort i s’ha empassat el caramel.

–Una tasseta de Nescafé? –ha repetit–. Que no estàs bé del terrat, mare? Que no saps que jo no bec aquestes merdes?

És veritat: era l’Annabel. No hi havia dubte. A part que la mare no menja caramels de menta i jo sí, segur que si hagués estat realment la mare no m’hauria preguntat si estava boja, perquè hauria sabut que jo era l’Annabel i que pensava que ella era la mare. Però, si ella era realment l’Annabel, no era estrany que pensés que jo estava sonada. Qualsevol mare que pregunti a la seva filla si vol una tasseta de Nescafé ha d’estar tocada del bolet per força.

–Volia dir una tassa ben calenta de cereals, i t’agrairia que no mengessis caramels abans d’esmorzar. Et treu la gana –he dit amb veu orgullosa.

–Quina gana? Ja saps que mai no tinc gana per menjar tota aquesta merda que em fas entaforar. A més, ja estic prou tipa amb els caramels –i s’ha tocat la panxa amb satisfacció.

He decidit deixar-la estar. Era massa tard per discutir.

–Molt bé, Annabel, oblida l’esmorzar, però a veure si et vesteixes d’una vegada.

–Però si no em puc vestir –s’ha queixat–. No em puc vestir fins que no trobi les mitges blaves, i no sé on paren.

Jo tampoc no sabia on paraven les mitges blaves, però n’he vistes unes de vermelles entre el volum B i el volum S de l’Enciclopèdia Juvenil. A la meva biblioteca, la lletra S ve després de la B, i després ve la L.

–Per què no et poses aquestes vermelles? El vermell és molt bonic –li he suggerit amb la veu més dolça de la mare. M’hauria d’haver conegut millor.

–No! –ha dit, indignada–. Vull les blaves!

He mirat desesperada al meu voltant, intentant recordar on les vaig posar ahir. Les he vistes dins la paperera.

–Sou una mareta preciosa –m’ha dit, i m’ha enviat petons a dojo–. No sé com us podria pagar aquest favor tan gran –parlava com a classe de francès. Quina murga! Però almenys estava de bon humor, la noia. I és que l’Annabel canvia sovint i ràpidament d’humor. Just avui seria un dia de no saber per on li agafaria, ni quan. Em preguntava què devia passar pel seu cervellet en aquell moment. Potser pensava en els seus deures d’escola sense fer i en McGuirk el Corc. I si no hi pensava, ja hi hauria de pensar ben aviat!

–Annabel, què li diràs a la senyoreta McGuirk?

–Sobre què?

–Sobre la redacció.

–Vols dir la redacció que l’altre dia estava preparant?

–Exactament.

–Oh, ja l’hi vaig donar la setmana passada –m’ha contestat mirant-me als ulls sense vacil·lar. I és que si vols que la gent et cregui, l’has de mirar als ulls sense vacil·lar. És un truc dels meus... i sempre funciona!

–Bona noia! –he dit, perquè això és el que la mare hauria dit. I, a més, tant se me’n donava, avui, del que passaria a l’escola. Avui era problema seu, no meu.

El Cara de Mico era a la porta de l’habitació, amb la jaqueta posada, el passamuntanyes al cap i amb un somriure melós que li anava de banda a banda de la seva cara de ximple. Cada dia està llest abans d’hora, just per fer-me quedar malament, el maleït!

–Ja estic a punt, mareta. I he tret el Max a passejar –deia amb la seva veueta de cretí–. Ha fet una vegada espès i dues vegades clar. Però si l’Annabel no en fa via perdrem l’autobús...

–Si el perdem serà perquè tu em fas nosa, capsigrany –li ha contestat l’Annabel, furiosa–. Fot el camp d’aquí, Cara de Mico, i no em parlis!

–No et parlava a tu.

–Em parles ara. O sigui, que calla! –ha dit l’Annabel mentre es posava la roba de qualsevol manera.

–No et parlo! –ha tornat a dir el nen.

–Cara de Mico, menja’t la llengua!

Si he de dir la veritat, aquell parell em feien sortir de polleguera. He intentat recordar què fa la mare amb nosaltres cada matí.

–Ja està bé, ja n’hi ha prou –els he dit suaument, mentre els empenyia tots dos cap a la porta. Fins ara tot m’havia sortit bé–. I tu, Annabel, quantes vegades t’ho hauré de dir: no li diguis Cara de Mico. Es diu Ben, el teu germà. –Encara millor! Ho feia més bé que la meva pròpia mare.

Mentre sortien, els he dit:

–Adeu, estimats. Que us vagi tot bé.

Però el Cara de Mico se m’ha quedat plantat davant meu. Què dimonis esperava per marxar? I llavors m’ha vingut un pensament grotesc: esperava que li fes un petó i l’hi hauria de fer. Bé, l’hi he fet... tan de pressa com he sabut. La veritat és que no ha estat tan malament com em pensava. Feia bona oloreta, el nen. Però espero que en tornar, al migdia, no n’hi hauré de fer un altre, de petó. L’Annabel no ha esperat cap petó, quina una! I ha valgut més així, perquè mira que m’hauria trobat petonejant-me a mi mateixa!