Читать книгу La drecera - Miquel Martín Serra - Страница 10

En Pitu del mas Bou venia a casa tres cops l’any: quan s’havia de veimar, quan mataven el porc i quan havíem fet brunyols, perquè era molt llaminer i sempre n’hi guardàvem una embosta. Arribava amb la Mobylette, com si vingués a donar una notícia molt important, i cridava, Mateu, Antònia, ja som arribat. Si era per veimar, afegia, avieu les semals, i si era per matar el porc, deia, esmoleu els ganivets, i després començava a riure tot ensenyant aquelles dents tan tortes. El pare em picava l’ullet i li seguia la veta, el feia seure i el convidava a un got de vi i quatre olives de les nostres i sempre li deia, tu rai, Pitu, que totes te ponen. Llavors en Pitu començava a fer broma amb el pare i ens fèiem un tip de riure, perquè era com un joc a veure qui la deia més grossa. A més, en Pitu sempre li recordava al pare que jo era molt bon noi i que valia un imperi, i jo m’estarrufava com un indiot. La mare també l’apreciava, deia que era molt complidor, però li feia una mica d’angúnia perquè també deia que brutejava i que no es treia mai els esclops. Això era veritat, jo no havia vist mai en Pitu sense esclops, a l’estiu o a l’hivern, als camps, a la bassa dels ànecs o a la cort, i sempre pensava que li devien pesar molt i fer mal als peus, però ell deia que no, que era com si hagués nascut amb els esclops. Al cap d’una estona de ser a casa, en Pitu s’escurava el canyó, s’aixecava com si s’hagués descuidat alguna cosa i deia, moltes mercès i que Déu vos ho pagui, i tornava a engegar aquella carraca de Mobylette i fins a la pròxima.

Quan començava la fred i jo rondava pel mas, en Pitu m’arreplegava i em deia, vine, vailet, que irem a buscar aglans, que fan la carn més magra i gustosa. Normalment anàvem a la bassa dels ànecs, perquè hi havia un roure molt gros i molt vell, amb unes branques com arbres, i tot al voltant una estesa d’alzines que no te les acabaves. A vegades sentíem el nyec-nyec dels ànecs o sobretot de les oques, que avisaven de tothom que entrava al mas, i de fons, quan baixava plena, la fressa de la riera, que en Pitu deia que ens feia companyia. Mentre collíem aglans, en Pitu m’explicava una mica de tot: rondalles de l’any de la picor, motius de la gent de la vila que em feien pixar de riure i alguna xafarderia dels altres masos. Suposo que s’inventava alguna cosa, però m’era ben igual: m’ho passava de primera i sempre em parlava com si jo fos gran. Vull dir que mai em deia, això ja ho entendràs d’aquí uns anys o jo a la teva edat ja feia això o allò. El que més m’agradava, però, era quan imitava el crit de la perdiu i de la guatlla, si tancaves els ulls hauries jurat que les senties de debò; i també quan m’explicava aquelles coses del bestiar que et feien ballar el cap i de cop i volta t’adonaves que el món era ple de secrets. Per això jo sabia que quan els porcs deixen de menjar aglans vol dir que només els queda una setmana de vida. Ho sabia perquè en Pitu m’havia recalcat que l’última setmana no s’ha de donar aglans als porcs: els embruten els budells i després és una feinada netejar-los.

El primer cop que vaig veure matar el porc em vaig marejar. La mare sempre explica que vaig quedar blanc com un glop de llet i que en Pitu em va fer seure, em va ventar amb una branqueta i em va donar un xarrup d’aigua del Carme. Només recordo aquell ganxo amb què li aguantaven el cap i els xisclets que feia el porc mentre li clavaven aquell ganivet tan gros i el doll de sang que li rajava pel coll i anava emplenant el tangí que aguantava el pare. Era una mica com si ho somiés i ho visqués al mateix temps. La sang rajava com una font, espessa, calenta, i fumejava com l’escudella acabada de fer, i el porc tenia els ulls com entelats i li sortia bromera del morro. Durant molts de dies, encara que fos a estudi o a casa, em revenien al cap aquells xisclets i sentia pertot arreu la pudor del pèl i la pell socarrimats.

Però no puc pas dir que tot allò no m’agradés, tothom s’ho prenia com una festa i en Llenas corria per allà amb el seu germà petit, que era papissot i sempre l’escarníem i n’hi fèiem de tots colors. I també venien uns parents del mas Bou que tenien una filla molt guapa, encara que fos una mica estirada i setciències, i en Llenas i jo ens fèiem els valents perquè ens fes cas i a vegades li miràvem els pits de reüll, que semblaven dues peres primerenques, i ella reia i se li feien dos clotets a les galtes. Només em feia fàstic la sang coagulada, que es tornava negra i espessa com la xocolata i després la coïen, i per acabar-ho d’adobar se la menjaven al cim d’una torrada. I també m’impressionava molt quan capolaven els ossos de l’espinada, un a un, a cops de maça: deixaven anar una mena de grinyol, com si el porc encara es queixés, o quan li arrencaven els budells d’una estrebada. En canvi m’agradava veure com l’obrien de dalt a baix, ben esventrat, semblava que la pell llisqués sola i tot fumejava i feia una ferum molt forta, però al mateix temps era com si t’ensenyessin la vida per dins.

Llavors la mare, amb les altres dones que havien vingut de la vila, ajudaven a fer les botifarres i els embotits i ho anaven posant tot damunt d’uns draps blancs, molt nets, i la sang encara semblava més vermella. A nosaltres sempre ens en regalaven una part per haver-los ajudat, igual que ens donaven vi per haver collit el raïm i, de tant en tant, no ens volien cobrar els ous o la llet. El pare xalava molt amb el llom i la cansalada viada i em penso que n’hauria menjat a totes hores si la mare no li hagués parat els peus. A mi el que més m’agradava era la botifarra blanca i sobretot la botifarra dolça, que es feia amb la millor carn i amb el budell bonic, que en deien les dones. Semblava que no pogués ser que tot allò tan bo sortís d’aquell animal que ho esquitxava tot de sang, amb la pell socarrimada i pudent que fregaven amb una pedra fins que brillava com la plata dels senyors. Devia ser una mica com allò que a vegades deia en Pitu, que un no sabia mai d’on podien sortir les coses més boniques, i és que dels fems en sortien flors ufanoses i espigues de blat i els arbres que llevaven la fruita més dolça.

En acabat, fèiem un àpat tots junts, a la sala gran del mas, els nens en una taula i els grans en una altra. I treien plates i més plates de menjar amb embotits i pa amb tomata, i carn i amanides i fesols i pollastre rostit. Als nens, ens deixaven fer un traguinyol del porró fins a comptar tres i, a les postres, ens donaven una paperina amb carquinyolis. Al final tothom cridava molt i hi havia molt de xivarri i molt de fum, i els grans ens feien marxar perquè explicaven acudits verds o parlaven de política. Em feia l’efecte que els pares estaven molt contents, igual que quan veïmàvem, i no pensaven en el xalet ni en els senyors. Nosaltres sortíem corrents cap a la bassa dels ànecs, que fugien tan bon punt ens veien arribar, i a vegades s’hi afegien altres nens i nenes del veïnat. En aquella bassa s’hi amagaven granotes, tritons i serps d’aigua, i també unes ratasses que em feien basarda i que en Llenas apedregava amb molta punteria mentre cridava, mala bèstia, més que mala bèstia. Una vegada en va matar una d’un cop de roc i la vam agafar per la cua i vam estar perseguint les nenes, que xisclaven com boges encara que en el fons els devia agradar, perquè també reien i ens burxaven. En una esplanada, hi havia aquell roure gegant que ens servia per enfilar-nos-hi o fer-hi cabanyes i en Pitu sempre deia que ja hi era abans que el mas i que hi continuaria sent quan del mas no en quedés ni una pedra. Un any hi vam fer pujar el germà petit d’en Llenas i després el vam deixar allà dalt, tot sol, sense que sabés com baixar-ne. Ell crida que cridaràs, amb aquell parlar papissot i mort de por, i nosaltres amagats darrere uns brucs, pixant-nos de riure. Llavors em va saber greu i vaig pensar que era un disbarat i que es podia haver trencat la crisma, tot i que a vegades feia aquestes coses perquè les feien els altres, una mica com tothom.