Читать книгу La drecera - Miquel Martín Serra - Страница 11

La majoria de tardes, la senyora marxava amb unes amigues, molt mudada i tota enjoiada; no sé pas on anaven però moltes vegades no venia a sopar i tornava molt tard. Quan veia marxar el senyor amb la gorra i els pantalons amples, jo sabia que se n’anava a jugar a golf, amb el cotxe negre, que era el de marca estrangera i el que més corria. El pare li deia a la mare que jugar jugar, el senyor jugava més aviat poc i que es passava tota l’estona al bar del club de golf, bevent, i per això a vegades arribava una mica calent d’orelles i es discutien amb la senyora. Els pares també es discutien, encara que d’una altra manera; vull dir que es discutien per culpa de la feina o pel cotxe, que s’havia tornat a espatllar i no en podíem comprar un de nou, però sempre notava que els sabia greu i quasi mai els sentia cridar, potser no volien que jo em preocupés més del compte. Em fa l’efecte que els pares es discutien perquè no tenien prous cèntims, i els senyors es discutien perquè en tenien masses.

Quan els senyors eren fora, en Lolo i els bessons agafaven les motos i quedaven amb els seus amics per voltar o anar d’excursió. Jo coneixia llocs millors, d’aquells que encara hi eren quan tancaves els ulls. Els coneixia perquè tant sí com no el pare volia que el seguís a buscar bolets per poder-me ensenyar les clapes. Em feia matinar i em duia a pinedes i suredes que semblaven tretes d’un conte i que feien flaire de terra i de temps; i a vegades fèiem drecera per rieres i corriols i m’ensenyava caus de guilles i toixons i, encara que estigués rendit, continuàvem caminant fins que trobàvem fonts i barraques on ens aturàvem a esmorzar. Llavors el pare m’explicava llegendes i històries de quan ell era petit i jo ja no sentia cap cansament a les cames i no m’hauria mogut d’allà en tot el dia. Però jo mai havia muntat en una d’aquelles motos brillants que et feien girar quan passaven pel carrer. Bé, sí que hi havia muntat, d’amagat i sense engegar-les, quan ells no hi eren. M’agradava notar aquell seient tan flonjo i fer anar el manillar d’una banda a l’altra, com si conduís de debò, i també imitar la fressa del motor, que retrunyia al garatge ben buit, encara que el cor m’anava a cent per por que em descobrissin. Un dematí, mentre me’ls mirava des de l’entrada, fent veure que agafava fulles de morera per als cucs, en Lolo se’m va acostar i em va dir, es que está prohibido ir dos en la moto. I jo vaig abaixar els ulls i vaig fer que sí amb el cap, tot i que estava tip de veure com ells hi portaven els seus amics.

Els dies de pluja voleiaven pel xalet, tot i que no sé pas què feien, només els sentia de lluny, com el mar. Tan bon punt afluixava una mica, el pare i jo sortíem a buscar cargols entre els fonolls de marge i ens passava el temps molt de pressa, potser perquè tot feia una flaire molt dolça i molt neta, com si haguessin entaforat totes les herbes i totes les flors dins d’un pot o com si la terra, que quedava ben estovada, traspués perfums. A vegades, sobretot a la primavera, hi anàvem de nit, amb katiuskes i un llum de carbur. Com que no hi veia gaire, començava a ensumar com si fos el gos de cacera de l’avi i passava la mà per les plantes humides i sentia totes les fresses: el xiulet de les xibeques, el tric-trac dels nostres passos, les branques i fulles que movia el vent…, fins i tot em semblava que podia sentir els cargols enfilant-se mates amunt, com si tingués un superpoder. Al cap d’una estona els ulls se m’acostumaven a la foscor i veia el que no veia de dia; i no sé com explicar-ho, em semblava que tot era més de debò, com si les coses s’haguessin tret la disfressa. Per això m’hauria agradat quedar-m’hi fins a la matinada, com els dies que veníem de pescar el calamar, morts de fred i de son, i la mare ens esperava amb una tassa de xocolata desfeta amb melindros i el foc encès.

Quan bufava fort la tramuntana i se la sentia xiular per sota les portes, els bessons i la nurse es quedaven a casa i semblaven aquelles mosques grosses que no paren de ventar-se cops als vidres, de tant que es movien i botzinaven. Jo, en canvi, em passava hores mirant els ocells que es deixaven arrossegar pel vent, amb les ales ben esteses, i els pins que feien crec-crec i que es vinclaven com si fossin espigues. El cel quedava esbandit, com si l’haguessin rentat i fregat i repintat, i a sobre el mar s’hi feien uns remolins lluents que la mare anomenava blancalls. De seguida que s’encalmava un xic el vent, sortia escopetejat cap al mas Bou perquè en Pitu coneixia un recer on els conills anaven a parar el sol. Ens amagàvem darrere d’uns suros, com dos espies, i vèiem com els conills anaven sortint dels caus, a poc a poc, un darrere l’altre, tot al llarg del marge, fins que n’hi havia una bona colla, potser trenta o quaranta o més, de petits i de grossos, ben quiets i tranquils allà al mig del camp, movent les orelles i els morros i aclucant una mica els ulls, i deixant-se escalfar per aquell solet que se’n reia de la tramuntana. Al final en Pitu se m’acostava i, a cau d’orella, em deia, marxem, vailet, que si els espantem no voldran sortir mai més, i tornàvem cap al mas gairebé sense respirar.

A en Lolo, com que ja era gran, el deixaven marxar sol i no parava tant a casa, però els bessons, encara que tinguessin gimnàs i ping-pong i un billar amb boles que feien fressa en xocar i que jo sentia de lluny, s’acabaven avorrint com una ostra. Llavors apareixen per la cuina, ensopits, i feien veure que ajudaven la mare a pelar patates o a llescar el pa i tota l’estona deien, marchando i oído, cocina, i reien de coses que a mi no em feien cap gràcia i la mare, quan estàvem sols, se’m queixava que li feien més nosa que servei. Quan se n’atipaven, i si encara plovia o bufava la tramuntana, em demanaven si volia jugar amb ells. Normalment jugàvem al parxís o a la brisca a sobre els marbres de l’office i gairebé sempre deien coses en anglès, perquè amb la nurse sempre parlaven en anglès i a més anaven a una escola anglesa i es pensaven que jo no els entenia i així podien fer-me trampes. Però jo també en sabia, d’anglès, tot i que mai no els ho havia dit ni pensava fer-ho. La senyoreta Eulàlia li va dir un dia a la mare que jo tenia traça pels idiomes i que a estudi només em podien ensenyar francès, per això van decidir apuntar-me a una acadèmia. El pare m’hi duia cada dimarts i cada dimarts, quan em deixava a la porta, em deia el mateix, aprofita-ho, fill, que la teva mare i jo fem un gran sacrifici perquè puguis venir. Ja sé que el pare ho deia de bona fe, però a mi això em posava com un pes a l’estómac i m’atabalava una mica, i em sembla que n’hauria après més si no m’hagués deixat anar aquell discurs.