Читать книгу Llengües en contacte en la comunitat lingüística catalana - Miquel Pueyo París - Страница 8

1.INTRODUCCIÓ

1.1.A la recerca d’un paradigma científic per a la sociolingüística

És evident que la sociolingüística constitueix un dels temes en expansió dins l’estudi del llenguatge i això la duu, cada cop més, a ésser reconeguda com a matèria integrant dels curricula acadèmics, centre d’interès en la investigació científica i objecte freqüent d’atenció i debat, fins i tot més enllà de la cleda acadèmica. La seva història, però, és una història recentíssima, els orígens de la qual se situen en la dècada dels 60, als Estats Units. En els anys 60 i 70, una concepció menys unificadora del melting-pot i més preocupada per l’estudi objectiu dels grups minoritaris desafavorits –moguda, això sempre, per una voluntat integradora i plena d’optimisme pel que fa als beneficis de l’educació–, unida a l’assignació de recursos a la investigació sobre aquests temes, propicià una florida d’estudis empírics i una àmplia discussió sobre els conceptes teòrics subjacents.

La necessitat d’interpretar els conflictes d’una societat moderna emergent propicià l’acumulació d’estudis a l’entorn de dos conceptes claus –bilingüisme i diglòssia– i consolidà l’operativitat d’una línia d’anàlisi que havia estat brillantment anticipada per Uriel Weinreich, en la seva obra Languages in contact (1953). Els anys 60, doncs, foren anys d’intensa activitat en la definició de l’enfocament sociolingüístic, als Estats Units: creació del SSRC Committee on Sociolinguistics, que promogué diversos cursos i conferències; publicació de col·leccions i readings sobre sociolingüística; increment dels articles especialitzats, apareguts en revistes de sociologia… (GRIMSHAW, 1971: 93-95).

No és aquest el moment d’embarcar-se en un resum històric del desenvolupament de la sociolingüística com a disciplina científica –ni tan sols del “naixement” d’una sociolingüística catalana, especialment arran del VIIIè Congrés Mundial de Sociologia, celebrat a Toronto l’any 1974– però sí que caldrà demanar-se modestament quin és el seu status dins el conjunt de les disciplines científiques i quin grau de consolidació epistemològica i metodològica ha assolit, fins al moment present. I tanmateix, dos aspectes fan especialment difícil que es pugui donar una resposta definitiva a aquest interrogant: la “jovenesa” mateixa de la sociolingüística i la seva condició profundament i necessàriament interdisciplinària, la qual cosa la posa contínuament en perill de no ésser considerada més que com una auxiliar, derivació o apèndix de disciplines més consolidades i reconegudes.

Deixant a banda la recerca d’elements d’inspiració sociolingüística (centrats en l’ús) en el pensament lingüístic modern i pre-modern –que hi són, efectivament i que tenen una importància gens menyspreable– considero molt positiva, a l’hora d’avaluar el grau de consolidació de la sociolingüística, la temptativa de Lluís V. ARACIL (1977), que ha proposat la consideració de dos conceptes capitals per a la ciència: revolució científica i paradigma científic, encunyats per Thomas S. KUHN (1962), en la seva obra The Structure of Scientific Revolutions.

Segons Kuhn, un paradigma científic consisteix en un conjunt de realitzacions i teories i de les seves aplicacions conceptuals, instrumentals i d’observació que la comunitat científica reconeix, durant un cert temps, com a fonamentals per a la seva pràctica. Els elements integrants d’un paradigma donat (el de la física, les matemàtiques o la psicologia) es trobarien revelats en els llibres de text, les conferències, els experiments… de la comunitat científica. En canvi, una revolució científica –que té, segons Kuhn, molts paral·lelismes amb les revolucions polítiques– es desvetlla, en una de les subdivisions de la comunitat científica, quan un paradigma deixa de resultar efectiu en la investigació d’un aspecte de la realitat. Que Copèrnic o Einstein forçaren grans canvis i l’aparició de nous paradigmes de gran transcendència posterior és ben reconegut, fins i tot pels profans, però no es poden oblidar, tampoc, revolucions científiques més petites –com l’acceptació dels raigs X–, sorgides sempre del convenciment que alguna cosa no anava bé en la investigació normal.

L’esclat d’una revolució científica i el seu progressiu decantament fins a la consolidació d’un paradigma ben estructurat i coherent es pot resseguir, a través de múltiples exemples que la història de la ciència ens proporciona… En el cas de les ciències socials, fou el Comte de Saint-Simon el primer a reaccionar contra les insuficiències de la història i la filosofia, a l’hora d’enfrontar-se a una anàlisi científica de les relacions socials. Saint-Simon s’inspirà, en la seva recerca d’un coneixement positiu de la societat, en el mètode de les ciències físiques, primer, i en el de la fisiologia, després, i deixà oberta una via a través de la qual August Comte iniciaria la constitució d’un paradigma científic per a la sociologia.

És evident que la sociolingüística s’ha desenvolupat també com una reacció, com una revolució científica, enfrontada a la incapacitat de les ciències clàssiques del llenguatge de donar resposta a una sèrie d’interrogants i contradiccions que la realitat social llançava furiosament a la cara dels investigadors. Per tant, no és d’estranyar ni el lloc ni el període en què, com hem vist, la sociolingüística inicià el seu trajecte. A partir d’aquesta constatació, la pregunta a fer-se és, necessàriament, la següent: ¿es troba encara la sociolingüística en la seva fase “revolucionària” o ha començat a produir un paradigma científic equiparable al d’altres disciplines ben consolidades?

Certament –i no només als Estats Units, sinó també a la Gran Bretanya, França, Alemanya… i en petites comunitats com la nostra– la sociolingüística ha començat a acumular resultats d’índole terminològica i metodològica i s’ha aproximat a la fixació de determinades lleis regulables i comprovables –el language planning n’és un bon exemple– a imatge d’altres disciplines amb una història més dilatada. Difícilment s’hagués pogut produir el boom dels estudis i les publicacions sociolingüístiques ni la incorporació de la sociolingüística als curricula acadèmics si aquesta disciplina no posseís ja, almenys, una rudimentària formulació paradigmàtica, a pesar de la seva jovenesa i la seva interdisciplinarietat. Tant és així que fins i tot els filòlegs i sociòlegs més reacis a atorgar-li la condició de disciplina científica individualitzada, han acabat dialogant-hi necessàriament, amb major o menor entusiasme.

Segons Lluís V. Aracil (1977) –que justament presentà, en el Congrés de Toronto, el paper que aquí s’esmenta–, el principal interrogant de la sociolingüística és justament de saber si l’orientació seguida pels seus especialistes està començant a definir un autèntic paradigma científic que la delimiti com una disciplina qualitativament diferenciada de la resta dels paradigmes científics actualment en vigor o si es tracta, tot plegat, d’una senzilla insurrecció, més que d’una autèntica revolució científica. La resposta donada per Aracil a aquest interrogant és la següent:

La sociolinguistique n’accédera même pas à l’existence (…) si ses adeptes actuels n’y jouent que par opportunisme et la considèrent comme un snobisme utile à leur promotion personnelle. (ARACIL, 1977: 15)

La resposta té un to més aviat ètic, la qual cosa no sembla pas forassenyada, si es consideren alguns episodis de la investigació moderna i el caire que sovint ha pres la sociolingüística “oficial” en el nostre país, però és evident –d’acord amb la bibliografia completa i la trajectòria investigadora d’Aracil– que creu en la viabilitat d’una sociolingüística autònoma, capaç, fins i tot, d’influir positivament en el conjunt de les ciències socials. L’objecte fonamental d’estudi de la sociolingüística el constituiria l’ús lingüístic, la qual cosa la diferenciaria absolutament de la filologia clàssica i la lingüística moderna, dedicades ambdues per complet a l’estudi de l’estructura lingüística.

Per una altra banda, la relativa abundància de readings referits de forma exclusiva a la sociolingüística, ha esdevingut una prova més –si voleu, prosaica– de l’autonomia de la disciplina i de la configuració progressiva d’un paradigma, a l’entorn del qual comença a articular-se un corpus teòric i un cabal d’investigacions cada cop més destacable. És a dir, que hom comença a arribar a un consens dialèctic sobre quins són els objectius de la sociolingüística, que permet de servir-se d’una terminologia i d’aplicar una metodologia a la investigació empírica i a la interpretació del món real. Tot plegat, contribueix a rescatar-la, de forma irreversible, d’aquell calaix de sastre en què Saussure col·locà la lingüística externa i a destacar la profunda imbricació existent entre les estructures lingüístiques i les estructures socials.

La sociolingüística emergent, però, no és una disciplina homogènia sinó que ofereix alternatives ben diferenciades, com les proposades pels psicolingüistes, els seguidors de Labov o els sociòlegs del llenguatge. Acceptant, com suara vèiem, el punt de vista de la profunda imbricació entre les estructures lingüístiques (E.L.) i les estructures socials (E.S.) com a tret distintiu i bàsic de l’orientació sociolingüística, ja trobarem no menys de quatre alternatives decisòries (GRIMSHAW, 1971) que determinen orientacions ben diferenciades:

–Les E.L. ocupen una posició determinant.

–Les E.S. ocupen una posició determinant o esdevenen una variable independent.

–Les E.L. i les E.S. són codeterminants.

–Les E.L. i les E.S. són determinades per un tercer factor (la ment humana, per exemple).

Per tant, les orientacions sociolingüístiques són diverses, no només perquè ens trobem amb orientacions molt influïdes i provinents del camp de l’antropologia, la psicologia o la psicologia social, sinó també en funció de les combinacions diferenciades que admet el binomi llengua/societat i que s’acaben d’esmentar, la qual cosa configura un ampli ventall d’arranjaments possibles.

Finalment, cal destacar la freqüència d’una lleugera confusió derivada de l’ús majoritari, entre els especialistes catalans, del terme sociolingüística, fins i tot quan es refereixen –o ens referim– inequívocament a l’orientació que els británics i nord-americans denominen, a partir de Fishmann (1971), sociology of language, en el sentit de tendir a considerar l’estructura social com una realitat més àmplia que l’estructura lingüística. Es tracta, però, d’un afer circumstancial –relacionat igualment amb els riscs de la traducció– que obliga a postular, de forma gairebé absoluta, que en català, l’opció sociolingüística/sociologia del llenguatge o de la llengua (a pesar del predomini del primer terme) esdevé quasibé irrellevant, en contrast amb l’alternança, significativament important, de la parella sociolinguistics/sociology of the language, en la investigació anglòfona.

En síntesi, doncs, és difícil de determinar exactament l’abast de la revolució sociolingüística encetada en la segona meitat d’aquest segle i més difícil resulta encara avaluar la solidesa del paradigma subsegüent, però els indicis exposats permeten d’afirmar que s’ha iniciat un camí pel qual seria molt difícil de tornar enrere. D’altra banda, la hibridació i la interdisciplinarietat estan esdevenint més i més consubstancials a la ciència moderna i això provoca una interrelació cada cop més fluïda entre els paradigmes respectius.

1.2.L’especificitat de la sociolingüística dins el conjunt dels estudis lingüístics i la seva doble responsabilitat

La concentració dels interessos de la sociolingüística en l’estudi i la descripció sistemàtica dels fenòmens de l’ús lingüístic constitueix el principal tret definitori d’aquesta disciplina, especialment si la comparem amb el conjunt de les que integren els curricula del estudis lingüístics i que s’ocupen essencialment de l’exploració de l’estructura lingüística. Certament, aquesta divergència no únicament s’estableix en relació amb la filologia clàssica, sinó també pel que fa a les orientacions de la lingüística posteriors a Ferdinand de Saussure.

La incorporació lenta de la sociolingüística als plans d’estudi de les universitats de la comunitat lingüística catalana i a les seves ofertes paral·leles ha estat relativament recent i s’ha esdevingut sovint de forma no explícita i gràcies a la sensibilitat de professionals encarregats de disciplines diverses, colpits per la coherència i la bonesa de l’enfocament sociolingüístic i/o cada cop més convençuts de l’íntima connexió existent entre el passat i el futur de la llengua catalana i la anormalitat de les seves condicions d’existència. Certament, avui per avui, resulta cada cop més freqüent de trobar lingüistes professionals –i fins i tot sociòlegs i psicòlegs– disposats a acceptar el valor o l’interès de l’orientació sociolingüística. L’evidència reconeguda que la recessió del català, per exemple, no era deguda a cap mena d’inferioritat o mancança intrínseca de l’estructura de la llengua i la perplexitat desvetllada per les poderoses tensions disgregadores que els arguments filològics no podien exorcitzar de cap manera, han contribuït de forma notable al reconeixement de la importància i la seriositat de l’enfocament sociolingüístic.

En els darrers anys, hem assistit a una relativa popularització dels temes i els termes de la sociolingüística catalana, popularitat que ha contagiat no únicament els mitjans de difusió i una part dels nostres plans d’estudis sinó, fins i tot, les primeres mostres legislatives de les comunitats autònomes respectives. Aquesta popularitat, però, no sempre ha resultat positiva i si bé ha contribuït a esbandir mites nefands –com el del bilingüisme– no és menys cert que ha consagrat nocions ambigües –si més no, en el context de la comunitat lingüística catalana– o desviadament considerades, com és el cas del gran èxit que el concepte diglòssia ha assolit en el nostre país (vid. PUEYO, 1989).

De fet, en la història de l’ensenyament a l’Estat espanyol són freqüents els casos de plans d’estudis inacabats i ambiciosos, en contrast amb una realitat més aviat mancada d’aspiracions i recursos, de tal manera que ja des del segle passat, els “planes” alternaren amb els “arreglos” i ambdues paraules esdevingueren gairebé sinònimes, la qual cosa no desentonava gens de l’arrelada tradició hispànica del bunyol.

En aquest context, per tant, resulta difícil –i ja veiem que es tracta d’una dificultat històrica– concebre els nostres plans d’estudi com un tot harmònic i coherent, a pesar dels esforços dels que poden fer alguna cosa, de tal manera que, sovint, la concepció del lloc que ocupa o hauria d’ocupar la sociolingüística en el conjunt dels nostres estudis lingüístics, es caracteritza forçosament per un voluntarisme i una bel·ligerància notables.

De moment, si prenem en consideració l’entorn real i immediat dels estudis de Ciències Humanes i Ciències Socials veurem com la desproporció entre l’esforç acadèmic dedicat a les disciplines consagrades a l’estudi de l’estructura de la llengua i a les que es refereixen a l’ús lingüístic, resulta abrumadora, en benefici de les primeres. A això cal afegir el desconeixement gairebé absolut i total, per part dels estudiants, dels rudiments metodològics i terminològics de la sociologia de la llengua i les ciències socials, en contrast amb els coneixements adquirits, en l’etapa pre-universitària, sobre les disciplines estrictament lingüístiques, sigui quin sigui el nivell realment assolit.

Per tant, és evident que els estudiants tendiran a acumular una informació sincrònica i diacrònica sobre múltiples aspectes de l’estructura de la llengua –o de les llengües– i sobre les seves funcions més elaborades i menys ordinàries (la literatura, per exemple), però és possible que ho desconeguin tot o gairebé tot sobre l’observació sistemàtica de l’ús lingüístic en la realitat que estudien i pretenen descriure. Com que, d’altra banda, els estudiants són –sobretot i abans que res– usuaris d’una o més llengües i viuen, per tant, les múltiples experiències d’ésser-ho i com sia que les tensions de l’ús lingüístic, profundament interrelacionades amb les tensions polítiques i socials, ocupen un espai important en els debats contemporanis (a nivell del mass-media, del debat polític i del carrer mateix), pot ocórrer ben bé que tendeixin a expulsar de l’esfera del raonament científic els problemes de l’ús lingüístic i a sublimar-los a través de la seva emotivitat.

A conseqüència d’aquesta situació, ens trobem que una comunitat lingüística com la catalana viu una situació tensa i conflictiva però que, de forma absolutament contradictòria, no és capaç d’organitzar cap altre mitjà per afrontar-la, des d’un punt de vista metodològic, que l’apassionament i la bona voluntat, en contrast absolut amb el tipus de formació dels planificadors lingüístics que promouen altres comunitats. En el nostre cas, si a aquest desconeixement afegim un cert auge i difusió del que podríem dir-ne una sociolingüística ad usum Delphini, basada especialment en els sobreentesos i les complicitats i en una apel·lació constant al sentiment, els resultats esdevenen encara més preocupants.

Així doncs, sobre la sociolingüística recau una doble responsabilitat: la d’explicar-se a ella mateixa i la de propagar per inundació una perspectiva diferent dels fenòmens lingüístics, no necessàriament antagònica de la de la lingüística estricta, però sí ben diferenciada i forçosament més àmplia, amb tots els avantatges i inconvenients que això suposa… Per sort, aquesta tasca no ha de recaure necessàriament sobre el professor de l’assignatura. Sovint, són els professionals d’altres branques de la docència els qui tendeixen a presentar als estudiants una visió més polifacètica dels fenòmens lingüístics. Al capdavall, del que es tracta és d’escapçar globalment el reduccionisme maliciós d’aquell calaix de sastre que hom batejà amb el nom de lingüística externa i que duu a considerar l’observació de l’ús lingüístic com una simple qüestió de dermatologia filològica.