Читать книгу Llengües en contacte en la comunitat lingüística catalana - Miquel Pueyo París - Страница 9

2.ALGUNES CONSIDERACIONS PER A LA DOCÈNCIA DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA

2.1.La sociolingüística, entre la lingüística i les ciències socials. Aspectes teòrics i metodològics

El terme sociolingüística fou encunyat i usat per primer cop per l’investigador nord-americà Haver C. Currie, en un article publicat al Southern Speech Journal, l’any 1952, amb el títol “A projection of socio-linguistics: the relationship of speech to social status” (vid.VALLVERDÚ, 1980: 7). Més enllà de la seva història, però, la sociolingüística ha estat definida extensament per Joshua A. Fishman:

… the sociology of language focuses upon the entire gamut of topics related to the social organization of language behavior, including not only language usage per se but also languages attitudes, overt behaviors toward language and toward language users. (FISHMAN, 1971: 217)

Des del punt de vista de la sociolingüística, doncs, la llengua no és més un simple vehicle neutral de continguts, sinó que constitueix ella mateixa un contingut, un referent de lleialtats i animadversions, un indicador del nivell social i de les relacions humanes, un marc situacional i temàtic i un escenari carregat de valors d’interacció. Per tant, l’objecte d’estudi de la sociolingüística el constitueix l’ús lingüístic, definit com el conjunt de les connexions i interaccions que s’estableixen entre les estructures lingüístiques i susceptible d’ésser observat i explicat de forma sistemàtica i científica (ARACIL, 1982).

Com hem vist adés, un dels principals temes del debat sobre el desenvolupament de la sociolingüística contemporània el constitueix l’avaluació del grau d’autonomia científica que ha assolit, com també la discussió sobre si la consolidació d’un paradigma científic nou és un resultat imminent i previsible o no. Així mateix, la sociolingüística –una disciplina explícitament i volgudament interdisciplinària– ha de definir-se no únicament per ella mateixa, sinó que es veu obligada a delimitar el seu territori específic, en contrast amb la lingüística i la sociologia, que són les dues disciplines amb les quals manté unes relacions de veïnatge, afinitat i procedència històrica més intenses.

En relació a la lingüística estricta, la diferència fonamental és que així com aquesta s’interessa preferentment i de forma explícita i pràcticament exclusiva per l’estudi de l’estructura lingüística, la sociolingüística centra inequívocament el seu interès en la consideració de l’ús lingüístic. L’adscripció de la lingüística a l’anàlisi del “sistema” o “estructura” i l’exclusió de qualsevol referència a les condicions d’ús no és privativa, però, de la gramàtica tradicional, sinó que la comparteixen els corrents més innovadors del post-estructuralisme, de tal manera que segueixen conservant una diferència fonamental en relació als objectius de la sociolingüística. Lluís V. Aracil (1982) ha establert certes correlacions entre la lingüística, la taxonomia i l’essència –d’una banda– i la sociolingüística, l’ecologia i l’existència, de l’altra. Pot ésser, sens dubte, una analogia expressiva, per bé que no sempre es pugui dur fins al límit.

En definitiva, la diferència profunda entre la sociolingüística i la lingüística és una diferència radical d’enfocament: ubicatiu i extensional, en el primer cas; descriptiu i intencional, en el segon (ARACIL, 1982). Malgrat que no sigui enterament rebutjable la visió “asocial” (HUDSON, 1980) dels lingüistes que mantenen una posició més bel·ligerant, certament resulta cada cop més criticable i hom observa una tendència segura, per part de molts lingüistes, a acostar-se a les condicions socials en què s’actualitzen els recursos de les estructures que s’estudien.

La relació entre sociolingüística i sociologia és estreta, sens dubte, però admet una gradació d’afinitat ben diversa: molt íntima, en el cas de la sociologia del llenguatge –ja que hom considera determinant l’estructura social (GRIMSHAW, 1971)– i bastant més difusa en orientacions com la sociolingüística laboviana. És possible que la millor referència per valorar el grau de proximitat la constitueixi l’interès preferent per les conductes variables o per les conductes invariables. Segons Fishman (1971), la lingüística s’ha interessat tradicionalment per la conducta invariable (un SN és sempre un SN; /b/ és sempre un fonema oclusiu…), mentre que la sociologia s’ha inclinat decididament per la conducta extremadament variable (el suïcidi, la delinqüència, el canvi social…). Enmig d’aquests dos extrems, es podrien anar escalonant les diferents orientacions, en un sentit i en un altre.

La mateixa hibridesa positiva de la sociolingüística planteja no únicament problemes conceptuals o paradigmàtics, sinó també d’altres que són d’índole metodològica. Per a un estudiant de Ciències Humanes i Ciències Socials, per exemple, aquesta inter-disciplinarietat pot plantejar problemes derivats del fet que sovint se li ha de suposar un desconeixement absolut, no únicament de les eines estadístiques –la qual cosa, al capdavall, no seria tan greu– sinó, fins i tot, de tècniques tan bàsiques en la pràctica investigadora dels científics socials com l’ús de les escales d’actituds o els sistemes de registre de la conducta no verbal o de la fluïdesa, que són de gran interès àdhuc per a la investigació lingüística.

2.2.Objectius immediats i derivatius en la docència universitària de la sociolingüística

Des del meu punt de vista, hi ha objectius que poden considerar-se immediats, connectats de forma molt evident amb l’estructura i el desenvolupament de la sociolingüística com a disciplina científica i com a matèria docent, i objectius que anomenaria derivatius, destacables en l’exercici profesional –i especialment en el cas dels futurs docents– a mitjà o a llarg termini. L’enumeració condensada i clara d’aquests objectius ajudarà a clarificar una distinció que inicialment podria semblar metafísica o poc objectivable.

Entre els objectius immediats, jo faria ressaltar els següents:

1. Destacar, sempre i d’entrada, el valor de la gran experiència que qualsevol alumne posseeix, en tant que usuari d’una o més varietats lingüístiques (llengües, registres, dialectes…) i que constitueix un tou empíric gens menyspreable, a l’hora de seguir un procés d’elaboració i sistematització de les conductes lingüístiques socials.

2. Proporcionar una visió clara de la ubicació de la sociolingüística en el conjunt de les disciplines científiques i, molt especialment, delimitar les seves imbricacions i les seves divergències amb la lingüística i les ciències socials.

3. Assegurar una comprensió suficient de la seva metodologia específica i de les seves tècniques bàsiques d’investigació, especialment en tots aquells aspectes més allunyats del bagatge usual d’un estudiant de Ciències Humanes i Ciències Socials.

4. Proporcionar una crítica sistemàtica i científica dels prejudicis i clixès ideològics introduïts històricament en l’anàlisi de l’ús lingüístic, de les seves condicions i de la relació entre les diverses varietats lingüístiques i el seu futur.

5. Posar fora de joc –tenint en compte tots els antecedents– les visions excessivament efusives i carregades de complicitat de l’anàlisi sociolingüística de la comunitat catalana i destacar justament els trets compartits que defineixen situacions universals i científicament descriptibles (minorització, actituds restrictives, normalització…), sense recórrer al discurs de l’emotivitat.

6. Afavorir una anàlisi zonal de la comunitat lingüística catalana que prengui en consideració més línies de fractura que les estrictament dialectals, històriques o referides a la divisió territorial.

7. Destacar les possibilitats d’intervenció sistemàtica i efectiva sobre les condicions de l’ús lingüístic i d’aplicació de tècniques i mesures efectives, a l’hora de modificar qualsevol situació de contacte de llengües, per molt inalterable que pugui semblar.

8. Fornir una visió resumida i precisa de les condicions d’ús de la llengua en els diferents territoris de la comunitat i presentar la situació de la política lingüística predominant en cadascun dels territoris.

I pel que fa als objectius derivatius, en citaria dos de principals:

1. Habituar l’alumne de Ciències Humanes i Ciències Socials a servir-se de metodologies i enfocaments que provenen d’altres disciplines i a valorar els enfocaments interdisciplinaris, sigui quina sigui la seva especialització i dedicació futures.

2. Proporcionar un coneixement bàsic de la teoria i les aplicacions del coneixement de les actituds lingüístiques, especialment pel que fa a la seva influència en les transformacions de l’ús lingüístic… Si l’alumne s’encamina –com ocorrerà amb molta freqüència– a l’exercici docent, aquesta coneixença pot evitar-li sorpreses i incrementarà els resultats del seu treball.