Читать книгу Adeu fantasmes - Nadia Terranova - Страница 11

Camino enmig del blanc i una mica més enllà camina ma mare amb el cap amagat sota un barret i una bufanda vermella, al costat hi ha una dona que no reconec. Mig enfonsada a la neu, dins d’una samarreta pastel que em deixa els braços a l’aire, les saludo i ric, ric ben fort fins que em passo la llengua per les dents, que cauen una rere l’altra. Estranyada, em miro des de fora i veig la boca d’una àvia, ja sense defenses, una boca buida i plena de cicatrius. Un implant a les genives a l’altura del premolar resisteix, sòlid. La massa d’incisius, ullals, premolars i queixals esmicolats té gust de saliva i medicaments, hi deu haver sang. Em veig reflectida en l’informe de la meva radiografia dental. Dents: mala sort. Gats: males llengües. M’he de despertar. Dents o neu? Desperta’t, desperta’t. Em desperto enmig d’una llum cansada.

Porto la mateixa samarreta de tot el dia, en faig una bola i la llanço, arriba a tocar del balcó, m’aixeco a agafar-ne una altra de neta i torno al llit.