Читать книгу Adeu fantasmes - Nadia Terranova - Страница 9

Em desperto amb àcars als pulmons. Ànsia o asma, no hauria hagut d’acceptar dormir aquí, tornar sempre és un error. La pols o el mal de mar, no puc respirar, vaig anar a dormir massa aviat.

Soc una dona adulta atrapada a les fosques amb les nines de la seva infantesa. Les altres famílies n’haurien conservada una com a molt, però la meva mare va decidir guardar-les totes. N’hi ha una d’asseguda a la cistella, al mateix lloc que jo mateixa de nadó, parpelleja en la foscor.

Les cases dels meus companys de classe estaven tan buides que quan hi entrava semblava que es desenganxessin de terra; els propietaris tenien la llibertat de deixar-les en qualsevol moment, mentre que la mare i jo, a casa nostra, amb prou feines caminàvem, encadenades pels objectes que no llençàvem. Ho guardàvem tot, no pas per celebrar el passat sinó per aprofitar-los en un futur. Allò que havia tingut un ús en el passat podia tornar a ser útil, calia tenir fe en els objectes i no cometre l’error de llençar-los. Nosaltres no els conservàvem per recordar, sinó per esperar. Tots els objectes tenien la seva funció i ens feien xantatge, i ara són al meu voltant mirant-me.

El pijama de ratlles de quan tenia tres anys, conservat per als fills que no he tingut. L’aixovar i la coberteria de plata ennegrida, els llums de sostre embolicats amb draps blancs, per a la vida matrimonial i la casa nova que a Roma no he comprat. Els guants de boxa femenina, que només van servir per a quatre classes esgotadores en un gimnàs amb terra de goma, fins que vaig entendre que em podien entrenar a qualsevol cosa menys a defensar-me; com a màxim, hauria après a no ser la més dolenta. I vinga objectes, desenes i centenars, de tota forma i dimensió, titelles, llibres, joguines de plàstic de colors, pintes de fusta, capses de vestits. Conservava i patia la voluntat de conservar, esperava i patia la voluntat d’esperar.

Ara l’habitació està saturada d’esperança inutilitzada.

Per les persianes entra una ràfega de vent, el xaloc s’emporta les fulles seques de l’àloe del balcó que està mort de calor. Si tanco els ulls, aquell balcó desencadena els records.

Un. Fent pipi entre les plantes, una nit que vaig arribar beguda després de fer una foguera a la platja amb amics i sense forces per travessar el passadís i arribar al lavabo.

Dos. A trenc d’alba sentia soroll de cavalls pel carrer, em pensava que somiava que passava un carro o una carrossa, quan em despertava ho explicava a la mare i ella feia que sí amb el cap sense creure-se’m. Una nit, mirant per la finestra, vaig descobrir que provenia de curses clandestines: els delinqüents de la barriada del costat tancaven els carrers i els convertien en un pal·li mafiós, la gent apinyada apostant per genets menors d’edat i equins moribunds. El meu barri submís, atrapat entre els palaus senyorials del centre i les cases populars del turó, que havia nascut i crescut disculpant-se per l’anonimat, ara estava envaït per uns i altres, i s’anaven alternant. Tanco els ulls encara més fort, és una història desagradable.

Tres, l’ensurt. Una nit, quan ja havia decidit que me n’anava i estava a punt d’acabar les maletes definitivament, vaig sortir al balcó a fumar. Unes passes que venien del carrer em van fer abaixar la mirada: un noi amb la caputxa de la dessuadora posada i les mans a les butxaques es va aturar, va mirar a dreta i esquerra, es va ajupir de cop per deixar una cosa sota un cotxe i va fugir. En aquella època el barri estava infestat de petits traficants de droga, que aprofitaven la foscor de les voreres perquè els fanals no funcionaven. Vaig entrar, vaig tan-car les persianes i els porticons, exagerant la por: si aquell noi hagués alçat la mirada i m’hagués vist al balcó, com a mínim m’hauria matat, tenia por, i per consolar-me em deia que me n’aniria, me n’aniria, me n’aniria

Quatre. Bé hi ha d’haver un quart record, encara que sigui poca cosa. Res a fer. La nit porta records urticants, insomni i desesperació. Pensar en el sexe em podria ajudar, si em pogués concentrar.

El son torna amb els consells de la meva mare. No t’aboquis al balcó, que trontolla, aviat haurem d’arreglar la façana, també. Això ja no és problema teu, li vaig respondre esquivant el seu futur, si l’has de vendre, no?