Читать книгу Neix un teixidor de somnis - Ngugi wa Thiongo - Страница 17

Semblava que el professorat donava suport al principi de la cerca de la veritat al qual ens havíem compromès. Ens animaven a desenvolupar els nostres punts de vista, en comptes de regurgitar o reproduir fidelment el que llegíem als llibres: era la diferència entre l’institut i la universitat, deien. A l’escola et paixien; a la universitat tu agafaves la cullera i menjaves tot sol.

No em feien falta sermons. Em vaig prendre el vot seriosament i això influïa en la meva actitud respecte dels llibres i les classes. No em jutjava a mi mateix per les notes que treia sinó pel llistó que m’autoimposava. Això no tenia res de dràstic: era una reafirmació de la pregunta de la mare: t’esforçaràs sempre al màxim? Però ara havia fet vot de perseguir l’ideal, de seguir la veritat fins allà on em portés en el camí de l’esforç màxim.

Durant el primer any, aviat vaig descobrir que no tots els membres del professorat compartien la visió romàntica d’aquesta cerca. El primer any vaig anar a classes d’Història, Llengua Anglesa, Economia i Estudis Religiosos, que era una assignatura optativa. Vaig tenir una relació amorosa intermitent amb la Bíblia, un llibre en el qual les noces del cel i l’infern de Blake es consumaven amb terror i promesa. Jo tenia l’esperança que el curs seria un estudi de les religions en general, incloses les africanes i les orientals.

El cristianisme, dividit en catòlics i protestants, era la religió predominant al Hill. Hi havia uns quants musulmans, però havien de demanar que els deixessin espai per al seu culte. Hi havia dues capelles i dos capellans: el reverend Denis Payne, per a la capella de Sant Francesc, i el pare Paul Foster per a la de Sant Agustí. Payne era anglicà però oficiava per a tots els protestants; Foster era benedictí però oficiava per a tots els catòlics. Aquests dos homes tenien personalitats molt diferents: Payne era tímid, astut i combatiu, però semblava humil; Foster era llest, afable i exuberant, però semblava comprensiu.

Va resultar que els Estudis Religiosos es limitaven al cristianisme. Les classes magistrals es repartien entre catòlics benedictins i sacerdots anglicans. El primer a deixar aflorar la seva intolerància intel·lectual va ser l’«humil» Payne durant un discurs sobre la Reforma. Va esmentar les noranta-cinc tesis que Martí Luter va clavar a la porta d’una església en què criticava els abusos de les indulgències i altres mals, i, naturalment, també va parlar de la Contrareforma i del Concili de Trento de 1545.

Jo, per bateig, era protestant de l’Església escocesa, però durant una discussió que es va produir després d’una classe de Payne sobre la Reforma, vaig dir que tots els indicis feien pensar que els catòlics romans tenien raó. Com podia un polític, un rei o una reina en el cas de l’Església anglicana arribar a ser cap d’una institució religiosa? Per descomptat, hi havia hagut èpoques en què els papes eren els caps de regnes, exèrcits i harems. Això, per a mi almenys, era un cas clar en què es barrejava la política i la religió, la mateixa actitud de la qual es queixaven iradament els artífexs de la Reforma protestant. Jo no prenia partit, però érem a la universitat i ens havíem compromès a buscar la veritat, oi? I allò era un debat acadèmic, oi? El reverend Payne no ho veia de la mateixa manera. Va posar fi a la discussió i va deixar anar un sermó sobre la manera de fer-se catòlic, si es volia; juntament amb el seu homòleg benedictí havia elaborat un sistema per fer-ho. Jo, però, no li havia dit que volgués canviar de confessió.

La seva actitud em recordava la reacció similar que va tenir un dels meus professors a l’Alliance, que va adoptar una actitud hostil quan, responent a una afirmació seva segons la qual Jesús parlava en un anglès molt senzill, jo vaig comentar que Jesús parlava arameu. El senyor Smith de l’Alliance High School no m’agradava, però no podia deixar la seva classe. A l’institut, totes les assignatures eren obligatòries i el seu contingut estava fixat. Però que potser a la universitat estava obligat a aguantar-ho, allò, tenint en compte que era una assignatura optativa? No vaig tornar mai més a la classe de Payne. Aquell va ser el meu primer exercici de llibertat acadèmica i religiosa, i em va omplir de satisfacció.

Tres anys més tard, va ser Foster, aquell professor tan exuberant i afable, qui va sortir de les pàgines de Plató i va fer voleiar la seva veritable bandera racial. La seva visió estreta de l’univers no se cenyia només a l’aula. Aparentment, Foster no deixava mai que això es traslluís a les seves classes sobre el pensament grec, però el 1962, ho va deixar ben clar en un llibre que va titular White to Move, publicat al Regne Unit, i que va ser rebut amb entusiasme moderat per la crítica. Com si hagués llegit Carothers i Cartwright i n’hagués assimilat l’extraordinària capacitat de llegir la ment dels negres, Foster explicava anècdotes divertides dels seus alumnes africans que no donaven mai una resposta directa a una pregunta directa. Si els preguntaven alguna cosa d’aquell ocell enfilat en aquell arbre, els alumnes parlaven d’un arbre dalt d’un turó que hi havia a prop de casa seva. Era la seva manera de dir que la lògica i la racionalitat eren alienes a la ment africana. Els seus alumnes, que l’havien admirat com un pensador i escriptor lliure, liberal i tolerant a qui li agradaven Àfrica i els africans, van quedar molt dolguts i es van enfurismar quan es van adonar, per mitjà d’aquelles pàgines, del concepte que Foster tenia d’ells. Ells l’havien acceptat com el seu semblant; ell els havia vist com negres objectes de la seva mirada antropològica colonial.

En contrast amb Payne, astut i tímid però combatiu, que evitava les preguntes difícils, i també en contrast amb Foster, exuberant i afable, que enganyava tant els amics com els enemics, hi havia el reverend Fred Welbourne, que es mostrava afable i sensible en les relacions amb els estudiants i els altres professors. Welbourne, responsable del Mitchell Hall que va arribar a Makerere el 1948 per fer classes de física i guarir les ànimes dels protestants com a primer capellà de Sant Francesc, semblava que hagués sortit de les pàgines de Graham Greene. Fins i tot el seu gust en el vestir, un kanzu blanc típic dels baganda per sotana i unes sandàlies per calçat, desafiava els punts de vista colonials ortodoxos del clergat. Era obert a totes les opinions sobre qualsevol tema, fins i tot en les qüestions religioses, i centrava les energies a estudiar les religions i creences africanes, cosa que, com he dit, ofenia el clergat convencional. Com podia dir que el culte al dimoni era una religió, i encara menys, dedicar temps a estudiar-lo? Però ell essencialment creia en el cristianisme. Quan el van destinar a Makerere, la Societat Missionera de Londres el va cridar per dir-li que la seva missió era convertir tot el país al cristianisme. No vaig tenir l’oportunitat d’anar a les classes de Welbourne, però, com tothom, n’havia sentit parlar. Era un missioner que tenia una missió liberal.

La intolerància intel·lectual i l’estretor de mires no eren exclusives de les capelles i dels capellans, com vaig poder comprovar aviat a la classe d’Economia. Aquesta assignatura es dividia en dues parts: teoria i història. El doctor Cyril Ehrlich, que ens ensenyava història econòmica, era baix i tenia una calvície brillant en forma de ferradura. Dedicava els vint primers minuts de cada classe a dir-nos que érem molt pobres intel·lectualment i a prevenir-nos contra l’arrogància. «Us penseu que sou molt intel·ligents perquè heu vingut a Makerere? Us penseu que ho sabeu tot perquè heu posat els peus en una universitat? No sabeu res!» I a continuació es posava a parlar de les universitats estrangeres, dels alts nivells, de les expectatives. Jo no havia hagut de suportar mai en cap centre d’ensenyament res de pitjor que aquella denigració constant dels estudiants. A la classe d’Ehrlich em sentia atrapat. No podia deixar una assignatura obligatòria sense incórrer en el fatal suspens. Al final del segon curs es feien els exàmens preliminars, com en deien, i un suspens en alguna de les àrees seria la fi de la meva trajectòria educativa. Vaig aguantar com un soldat, però en aquella classe no es respirava l’ambient de societat oberta que m’esperava després d’haver fet els vots de llibertat acadèmica per a la cerca de la veritat. Va ser a la seva classe on vaig començar a tenir una idea vaga de publicar un llibre mentre estudiava. M’hauria agradat molt demostrar-li que érem capaços d’arribar a ser qui volíem ser.

No vaig tenir mai de professor l’afable Foster, l’expert en la mentalitat dels negres i, per tant, per a mi, Payne i Ehrlich van continuar sent les excepcions, no pas la norma. A la classe de Llengua Anglesa i a la d’Història hi vaig trobar, si més no, uns professors que toleraven punts de vista oposats, però que, així i tot, deixaven clar que aprendre era una disciplina i no pas una sèrie d’opinions. Hi havia unes coses que es deien fets, proves, citacions, lògica, comparació i, per descomptat, organització del material per crear un raonament coherent.

A l’altre extrem hi havia Emil Rado, d’Economia, que durant els últims anys que vaig ser a la universitat va formar un club mig clandestí de tretze membres, entre professors i estudiants. Era un club per a aquells que, suposadament, tenien talents únics. Però el nombre de membres havia de ser tretze. Per què, tretze?, em preguntava. Es creia que el tretze era el número de la mala sort, si més no, per als anglesos. Fa poc vaig parlar amb el meu fill Mukoma d’aquest número i de la perplexitat que em causava, i ell em va dir que la creença probablement venia de Jesús i els dotze deixebles! Rado era Jesús per als nostres dotze deixebles? No ben bé, probablement, perquè, quan deixaves Makerere, a l’acte deixaves de ser-ne membre, fins i tot el fundador. Els altres membres aleshores escollien un substitut entre els professors i els estudiants. El nombre tretze es mantenia, però la composició del grup canviava. A banda del secretisme i l’exclusivitat, no vaig veure mai res d’extraordinari en les qüestions que es discutien o en la profunditat de la discussió, res de diferent del que predominava a les reunions ordinàries i no exclusives. Però això va ser al meu darrer any a la universitat.

El professor més coherent a l’hora d’encoratjar la diversitat d’opinions era Peter Dane, que fumava pipes. També destacava per les seves acurades lectures dels textos. Quan parlava de Grans esperances, de Dickens, feia que els personatges cobressin vida, sobretot Magwitch, el condemnat. Austràlia era una colònia penal a la qual eren deportats de per vida els anglesos indesitjables: no podien tornar a les costes d’Albió si no volien ser detinguts, condemnats i empresonats. La descripció que feia Dane dels intricats esforços de Magwitch per fer de Pip un cavaller, i de la temptació de tornar i fruir, encara que furtivament, de veure la seva creació, era commovedora i, sense dir-ho explícitament, Dane ens feia veure la novel·la en termes d’exclusió de classes i d’imperi. Feia que Dickens ens fos més proper. Colònia i corona, presó i palau, estaven interrelacionats. Grans esperances es va convertir en un dels nostres llibres preferits, i uns quants de nosaltres vam adoptar el nom de Pip.

Quan, després dels últims exàmens preliminars del segon any, em van admetre al programa de tres anys d’especialització en anglès, esperava amb il·lusió fer més classes amb Peter Dane. Però va desaparèixer de Makerere; més endavant vam sentir dir que se n’havia anat a la Universitat d’Auckland, Nova Zelanda, cosa que em va ben desconcertar. Com podia algú deixar Makerere, que pensàvem que era la institució més cobejada del món, per anar-se’n a una illa?

Anys més tard el vaig tornar a trobar dues vegades. La primera va ser el 1984, quan vaig anar a la Universitat d’Auckland per pronunciar les conferències Robb que després van formar part del llibre Descolonitzar la ment, però no recordo que aleshores tinguéssim cap relació. La segona vegada va ser el 2005, quan va pronunciar un discurs laudatori amb motiu del doctorat honoris causa que aquesta mateixa universitat em va concedir. Durant el discurs, va recordar la seva estada a Makerere, quaranta anys abans, i va dir que tenia un significat especial per a ell, perquè va ser la primera vegada que feia classes en una universitat.

Tot dinant vaig assabentar-me d’unes quantes coses de la sorprenent trajectòria vital que el va portar fins a aquella primera feina acadèmica a Makerere. Va néixer a Berlín el 1921, fill de pare alemany i mare jueva. Va fugir de Hitler i va anar al Regne Unit el 1939. El jove de divuit anys va ser considerat enemic estranger i internat a Austràlia, als anys quaranta, en un camp a prop de Wagga Wagga. Després de la guerra, va tornar a Anglaterra, on va conèixer la seva futura esposa, Gabriele Herrmann, que el va cuidar amb amor i va ajudar-lo a tornar a creure i a viure. Es van casar el 1945 i el 1956, amb el suport de la seva dona, es va llicenciar en Llengua Anglesa a la Universitat de Londres. Ella va ser l’amor de la seva vida durant cinquanta anys, fins que la va perdre per malaltia. La segona vegada que el vaig veure a Auckland, s’havia jubilat i s’havia casat amb el segon amor de la seva vida, una dona maori amb la qual encara vivia a Bay of Islands.

Mentre dinàvem no em vaig poder estar de parlar de les nostres classes de Grans esperances de Dickens a Makerere. Em va venir a la memòria la màgia de la seva presentació de Magwitch, però també vaig recordar que no ens va dir mai res de la seva estada a Austràlia. La trobada em va fer adonar que en sabia ben poques coses, del Dane de Makerere; sempre havia pensat que era d’ascendència anglesa, un acadèmic que havia passat la vida entre llibres.

Si bé la major part del professorat era blanc, era divers pel que feia a l’entorn cultural. Al Departament d’Anglès, per exemple, hi havia Alan i Phyllis Warner, que eren irlandesos; els sud-africans D. D. Stuart, Trevor Whittock i Murray Carlin; l’escocesa Margaret MacPherson, i R. Harris, un anglès taciturn. David Cook i Geoffrey Walton, anglesos tots dos, van venir més tard.

La trobada amb Dane em va fer repassar mentalment els meus primers temps a Makerere i preguntar-me quants professors havien amagat una vida complexa darrere aquelles togues acadèmiques de color negre, aquell posat seriós i aquell munt de paraules mesurades. Una de les cronistes de Makerere, Carol Sicherman, fa poc em va dir que Murray Carlin va lluitar al nord d’Àfrica, empès, com a jueu sud-africà que era, per un desig de combatre els nazis. Les inclinacions pro nazis d’alguns bòers devien ser un incentiu poderós i, tanmateix, quan vaig estudiar D. H. Lawrence amb ell, era impossible intuir aquest drama en el seu rostre inescrutable.

De vegades ens posem màscares No pas amb intenció d’enganyar Ni tan sols per protegir la cara del sol Sinó el món interior del món exterior O per salvar el dia de la mirada de l’ahir Ens posem màscares Per ballar més bé la gran mascarada de la vida