Читать книгу La creu sense Crist - Noèlia Arrotea - Страница 4

En un temps d’engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari.

GEORGE ORWELL

Si hagués de definir amb una sola paraula aquesta novel·la, així com el conjunt de la sèrie de la qual forma part, no em seria gens difícil: és deshonesta. Entenc que aquesta afirmació hagi d’anar seguida d’una explicació, ja que forçant l’argument de Lleó Tolstoi sobre les famílies felices al principi d’Anna Karènina, totes les novel·les honestes s’assemblen, cada novel·la deshonesta ho és a la seva manera.

El primer engany es gesta en la concepció de l’obra i arriba per via de dissimulació. Allò que començà a concebre’s com un assaig psicològic, un al·legat ferotge contra la doble moral nostrada, acaba quallant en forma de narració humorística identificada en el sexe menys convencional, les relacions professionals i els abusos de poder. Continua l’engalipada amb la tria del gènere negre, que tampoc és innocent ni genuïna, sinó purament instrumental. Faig ús del seu imaginari farcit de matisos, de personatges de moral relativa, únicament perquè el seu tarannà encaixa en la meva denúncia. Tinguem present que la dita moral relativa no implica en cap cas doble moral, ans al contrari, la moral que s’ajusta a les situacions, que defuig els grans enunciats, la de les diferents tonalitats de gris, és aquella que més s’oposa a la doble moral hipòcrita. L’adscripció a la novel·la negra no va pel camí dels autors nòrdics, en els quals tot és foscor, fred, trames enrevessades, sinó que es manifesta en una línia definidament mediterrània, un reflex català del gènere que voldria compartir lleixa amb els casos del comissari Kostas Jaritos, de l’escriptor grec Petros Màrkaris.

Aquest llibre s’apropa al lector amb falses pretensions, aplicant a la narrativa un ritme d’acció constant, foll i irreflexiu, dins d’una muntanya russa d’esdeveniments, quan en realitat el vol fer pensar. Tinc la ferma voluntat d’evitar la dicotomia clàssica entre personatges bons i dolents, aquí no hi ha un pam de net, de bo no n’hi ha cap i si me n’adono que estic sent massa condescendent amb algun d’ells, m’esmeno de seguida. Tanmateix, per molt malparits que siguin els protagonistes, els he creat amb la intenció oculta que siguin estimats, que potser us en acabi agradant algun. Jo tinc el meu preferit, la pròpia ciutat de Barcelona, que d’alguna manera se’ns presenta com un personatge més. Una Barcelona que gairebé no és Catalunya, però sense la qual aquesta tampoc no ho seria. El cap i casal que és capicausa, instigador, inductor, provocador. El sofregit de grandesa i campi qui pugui d’en Sagarra, que enmig de batalles eternes segueix alternant la rosa de foc amb el botellot al Passeig del Born.

Pel que fa a la condició autobiogràfica dels fets narrats, he d’admetre que tot té una base real, i quan dic tot, vull dir tot. Ara bé, el rigor no és el meu fort, trobareu algunes escenes canviades de lloc, temps o adjudicades a un protagonista diferent; com a guia d’ús, assenyalaré que com més inversemblant sigui una situació, més s’ajusta aquesta a la realitat. La narració no és en primera persona, però tampoc omniscient, el narrador sap més coses que nosaltres, tanmateix no totes. S’apropa i s’allunya de l’escena segons li convé.

Finalment, el darrer engany rau en què la Psicòloga del Born no és una novel·la individual, sinó que ja la vaig escriure amb la vocació d’esdevenir una llarga sèrie d’històries. Cada cas té una trama curta entorn d’una institució catalana, una patum diferent per a cada volum, que permet llegir-lo de manera individual i sense cap ordre establert, però traspua també una trama llarga que excedeix el marc d’un llibre concret. El lligam es produeix quan algú vinculat als esdeveniments del cas, comet l’errada de visitar com a pacient la consulta PsiBorn de la terapeuta Gestalt argentina, Dra. Noèlia Arrotea. Ella haurà de treure’n l’entrellat, mal recolzada pel seu recepcionista, en Sensat, envoltada de personatges que troben o es fan lloc en la Barcelona actual, a més del suport ocasional de dos amants habituals en l’agenda de qui es defineix com a dona sexualment activa.

Una bona mentidera no menteix sempre, els dos homenatges literaris inclosos en els meus textos són sentits i sincers. La influència de l’escriptor brasiler Luis Fernando Verissimo i el seu llibre O analista de Bagé és prou explícit. Verissimo va crear un personatge de morro fort que aplicava les teràpies psicoanalítiques de Freud d’una manera poc ortodoxa, a un remot poblet gautxesc de la frontera amb l’Uruguai. El moment àlgid arriba quan el pacient el confronta amb queixes de poca volada, complexos que el psicòleg considera més imaginaris que reals, ho arregla amb un bon cop de genoll a la zona genital. Acompanya l’embat tot dient: oi que això fa més mal? De la mateixa manera, a la consulta PsiBorn, la Dra. Noèlia Arrotea fa una interpretació lliure de les tècniques Gestalt, l’última tendència d’una psicologia aplicada que sovint funciona massa per modes. Cadira Buida, Constel·lacions Familiars, Coaching Wingwave, amb un munt d’astracanades i força esperit jesuític de contradicció, faig una reducció a l’absurd d’aquestes teràpies que reforcen l’autoestima i l’acceptació de qui és cadascú, com a condició necessària de qualsevol tractament.

El segon homenatge es produeix per imitació, el millor elogi, a l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán i la seva sèrie sobre el detectiu Carvalho, de la qual em confesso lectora incondicional. En efecte, sovint em preguntava com seria actualment en Pepe Carvalho. Per començar, estem en temps d’immersió lingüística, l’escriptor d’origen gallec avui s’expressaria en català. La tria d’aquesta llengua ja és, en el meu cas, una manera de dir moltes coses. Seguint amb l’evolució del protagonista, considero que el feminisme s’imposa, ja no m’imagino un mascle alfa amb pistola a l’aixella i navalla amagada al turmell, estic convençuda que deixaria pas a una dona. Els detectius plens de dubtes existencials van quedant enrere, més aviat veig una professional amb estudis universitaris, podria ser una informàtica, també una psicòloga. La immigració espanyola ha estat substituïda per filipins, paquistanesos, magrebins o sud-americans com l’argentina Noèlia Arrotea. També, traslladaria el centre de gravetat des del vell Raval pintoresc d’en Carvalho, prostíbuls, droga, fins a un altre barri de Ciutat Vella, el Born, que ha agafat dinamisme i s’ha convertit en l’aparador internacional de Barcelona. Doncs, això, el Carvalho del segle XXI és la Psicòloga del Born i tots contents.

DRA. NOÈLIA ARROTEA