Читать книгу La creu sense Crist - Noèlia Arrotea - Страница 5
Pròleg de la Dra. Noèlia Arrotea
ОглавлениеL’escola laica és el dimoni convertit en preceptor. Hi ha pecat greu dels pares a enviar-hi els nens. Pequen més que si tiressin els seus fills per un penya-segat, més que si venguessin les seves filles com a prostitutes.
MOSSÈN FÈLIX SARDÀ I SALVANY
Camines per la plaça Catalunya, entre el cafè Zurich i la Ronda Universitat, esquivant joves atractius d’ambdós sexes que t’empaiten amb una carpeta a la mà. Sempre amb un somriure i una paraula amable. Qui s’hi atura, és convidat a col·laborar amb Oxfam Intermón, «una altra manera de mirar el món, per un futur sense pobresa». La majoria dels vianants no aportarien el seu temps ni els seus diners, si sabessin que aquesta ONG es va fundar al 1956 com a Secretariat de Missions i Propaganda de la Companyia de Jesús. Sí, els jesuïtes. Són ells qui nomenen el president del patronat, enguany Ignasi Carreras Fisas, professor i directiu d’ESADE, institució educativa participada pel mateix orde religiós.
L’Ignasi, home fort del jesuïtisme en l’àmbit associatiu, ha estat fundador del Casal d’Infants del Raval, així com membre de les Fundacions Cristianisme i Justícia, Jaume Bofill, Lleialtat i Borja de Bioètica. Tampoc descuiden els lligams amb la política, la tresorera d’Oxfam Intermón és Anna Xicoy, filla del Molt Honorable President del Parlament Joaquim Xicoy, antic integrant d’Unió Democràtica de Catalunya i Conseller de Justícia amb Jordi Pujol. L’Anna va estar a punt de ser-ne la nora, del President Pujol, el primogènit del qual la va deixar tirada a l’últim moment. I va estar prou de sort, veient com ha anat tot.
Si mai has de visitar un familiar a l’hospital, et pots trobar assegut al costat del llit algú de Desarrollo y Asistencia, una ONG dedicada a l’acompanyament de malalts i ancians, que ha signat nombrosos convenis amb diversos centres. Hauràs de fer molta recerca per assabentar-te que estan vinculats amb l’Opus Dei. Malgrat l’aparença de laïcitat i pluralitat, hem vist com la classe política que controla les regnes de l’Estat manté una estreta col·laboració amb l’Església catòlica i obre les portes de les institucions públiques al clergat. Aquest tracte de favor és simbiòtic, no es basa en un capteniment exemplar, sinó en la utilitat mútua.
L’Opus Dei competeix amb els jesuïtes pels mateixos recursos, influència política, mitjans de comunicació i institucions educatives que aquests havien arribat a senyorejar per damunt d’altres ordes religiosos tradicionals. Com un nou ric ostentós i especialment agressiu en la seva expansió, l’Obra ha apuntat als sectors més benestants de la societat, desnatant, separant el gra de la palla. A diferència d’altres fenòmens més efímers, com els kikos o els Legionaris de Crist, l’Opus Dei és una pedra a la sabata dels jesuïtes, que fa massa temps que dura.
El papat de Francesc, jesuïta argentí, és vist com una oportunitat daurada per desfer-se d’un competidor especialment molest. Quan dues faccions poderoses es barallen dins d’una organització discreta, llavors afloren els escàndols que fins aleshores es tapaven. Passen a ser utilitzats com a arma llancívola contra l’adversari. Parlem de casos de pederàstia, robatori de nadons i tèrbols entramats financers.
L’abús sexual de menors d’edat és, malauradament, una pràctica reiterada dins del món religiós, depredacions amb traïdoria per la relació d’autoritat sobre la víctima. Per molt greus que siguin aquestes conductes individuals, que ho són, el moll de l’os és l’encobriment oficial i sistemàtic que l’Església catòlica ha practicat, pel qual s’ha limitat a traslladar el monstre a una altra parròquia on, moltes vegades segueix en contacte amb menors. Faig l’esforç de parlar en passat, sense estar-ne convençuda del tot, perquè considero que el papa Francesc està donant passos clars en la direcció contrària. La impunitat ha actuat com a efecte crida, enlloc un pederasta pot trobar-se més aixoplugat que dins de la institució religiosa.
Tanmateix, per mi, no tots són iguals. No és el mateix el sincer humanisme cristià de Toni Comín, que l’epifania i conversió a Las Vegas de l’exministre Jorge Fernández Díaz, aquell a qui l’àngel de la guarda aparca el cotxe i que es vantava d’haver-nos destruït el sistema sanitari. A les novel·les de la Psicòloga del Born, no hi ha ni bons ni dolents, sinó que tots són uns malparits. Al pròleg, però, vull deixar ben clar que en aquesta lluita estic al costat dels jesuïtes, en cos i ànima.
BARCELONA, AGOST DE 2021