Читать книгу La creu sense Crist - Noèlia Arrotea - Страница 7

El primer preàmbul és la història.

IGNASI DE LOYOLA

La primera vegada que la Noèlia Arrotea sentí a parlar de Barcelona, fou durant la seva adolescència a Mendoza, a l’Argentina, mentre mirava per televisió els Jocs Olímpics de Barcelona. Un seguici d’atletes anaven saltant a la piscina municipal de Montjuïc des del trampolí principal, l’altura del qual quedava realçada per la posició estratègica de la càmera. Els ulls d’aquella morena, prematurament fogosa, oscil·laven entre els minúsculs vestits de bany dels nadadors i les imatges espectaculars de la ciutat. Deixa de mirar narigudos, l’escridassava la seva mare, segons la manera argentina d’anomenar l’embalum del penis que es marcava a l’eslip diminut. Es disputaren quatre proves de salts, dues en categoria masculina i dues en categoria femenina, les quals, aquestes últimes, no van despertar gens l’interès a la Noèlia, que avui gaudeix d’unes vistes similars des de l’altra muntanya singular de Barcelona. Som a finals d’estiu, gaudim d’un matí de dissabte assolellat en una serralada mediterrània, mentre el potent vehicle descapotable ressegueix els revolts que s’obren pas entre pins, alzines, garrics i arboços, amb el mar als seus peus i el sol a l’horitzó. La barreja de sentiments reprimits i d’emocions supremes la fa sentir lliure i alhora sola.

—Surt del mig, cagacalces!

La psicòloga s’està començant a emprenyar. Compte, quan s’emprenya. Tot ha estat enfilar la carretera de la Rabassada amunt i prémer una mica l’accelerador, i ja és el tercer pallús que es troba. Si bé hi ha qui es transforma quan es posa al volant, la psicòloga del Born condueix com viu. Ni en sap ni mai n’ha volgut aprendre. Fa els revolts quadrats i fa servir més sovint el clàxon que l’intermitent. Va sempre amb presses, decidida, no té por d’avançar, ni que sigui a cops de colze. Avançar és justament allò que no està permès al tram de la BP-1417 entre Barcelona i Sant Cugat, la carretera amb una sinistralitat més elevada de Catalunya. Estreta i sinuosa, la principal causa dels accidents que s’hi produeixen és l’excés de velocitat, la imprudència d’alguns conductors que…

—Tomátelas, flor de pelotudo!

Quan perd els estreps, cosa que passa tot sovint, no es pot estar de renegar en el seu idioma matern. La Noèlia ha aprofitat la breu recta de la benzinera per envair sense manies el carril contrari i ultrapassar en un tres i no res la VW Califòrnia d’una parella que deu anar a córrer per la carretera de les Aigües amb el gos perquè no té ni vida, ni fills. La doctora estrena cotxe, aquesta velocitat en plena pujada no l’hauria assolit mai amb el seu vell Smart Fortwo Coupé.

Els negocis rutllen, els calés arriben amb menys entrebancs i li agrada gastar-se’ls. Ha tingut la sort dels valents, també ha repartit cops de puny i puntades de peu a les canyelles quan ha calgut, que ha estat sovint. Ha estat profitosa la notorietat que li va proporcionar el darrer cas, a l’entorn del FC Barcelona, que va resoldre de manera brillant en plena assemblea del club. Està molt satisfeta del que ha aconseguit a Barcelona, on va arribar sense papers perseguint un futur i, potser també, un amor perdut. Aconseguir els documents de residència va ser un malson per culpa del malparit de l’Antonio, un obscur agent del CNI amb oficina a la comissaria de la Policia Nacional de la Via Laietana, que l’ha utilitzat d’informant tots aquests anys. La podia tenir collada gràcies al fet que el seu besavi Arrotea, navarrès de Tafalla i tan petit i malcarat com ella, no va tenir cura de la paperassa quan va emigrar a l’Argentina; tot allò ha quedat enrere. Enguany, la Noèlia trepitja fort amb la doble nacionalitat a la butxaca, i un volant esportiu de fusta a les mans.

El consultori PsiBorn va agafant volada amb l’oportuna contribució de la doctora Míriam Jover, la qual en un altre temps fou una reputada professora i ara és terapeuta Gestalt, com ella, i s’ha de sotmetre com a sòcia minoritària als capricis d’aquesta nouvinguda barruda. Els darrers cops en què ha contribuït a treure l’entrellat dels casos també li han aportat alguns beneficis extraordinaris, gràcies especialment a la creativitat del seu recepcionista, en Sensat, home de seny. És allò que els comptables anomenen ingressos atípics, ara previsiblement acumulats en un compte muntanyenc, pirenaic de moment, qui sap si algun dia alpí, costum nostrada que la psicòloga ha sabut incorporar al seu quefer. I és que per integrar-se de debò al país, l’únic que fa falta és aprendre una mica de català i dur el diner negre a Andorra.

Fins i tot La Usina, la curiosa empresa de fabricació i venda d’empanades argentines que va muntar a la plaça de la Llana, acabada de desembarcar a Barcelona, ha deixat per fi de ser un maldecap. Tot i que la botiga original continua patint tensions de tresoreria, que els proveïdors qualifiquen com a galtes, té la voluntat de convertir la marca en una franquícia comercial per tota la ciutat i adherir aturats avergonyits que acaben de cobrar una indemnització o immigrants amb quatre quartos estalviats abans de venir. Entrar a formar part de la família de La Usina serà un negoci nefast que acabarà com el rosari de l’aurora. La Noèlia se n’encarregarà. La casa central els cobrarà drets d’imatge, un percentatge de la facturació i subministrarà les matèries primeres dosificades al preu que decideixi la seva figa sempre molla. Tot sigui per mantenir la qualitat uniforme del producte final, si fa o no fa, com totes les franquícies; un logotip, colors llampants, brànding, publicitat si el pressupost ho permet, i tal dia farà un any.

Prou sabem que els diners són una cosa que costa d’amagar, especialment si compta amb quatre tubs d’escapament que emeten un so únic i exclusiu. La terapeuta travessa la serra de Collserola amb el vent a la cara, al volant d’un Abarth 595 Competizione, negre metal·litzat, amb la tapisseria de pell i llantes d’aliatge. Hi ha qui es compra un vehicle per compensar alguna mancança, ja se sap, cotxe gran, penis petit, baixet, calb, o tot al mateix temps. No és el cas de la doctora Arrotea, que en una exaltació inconscient de les seves pròpies característiques, prefereix els cotxes petits, arrodonits, amb el centre de gravetat baix, rabiüts, capaços de passar de zero a cent a la mateixa velocitat que la propietària. Les rodes són una extensió de les seves cames curtes, potents, de cuixes grosses rematades per un bon cul omnipresent. No entén un borrall de mecànica, se li’n fot quines puguin ser les prestacions d’un vehicle esportiu que munta un motor turboalimentador d’1,4 litres i injecció indirecta que rendeix 180 cavalls. Senzillament, el va triar per l’estètica i, sobretot, se’n va enamorar pel soroll del motor i del seu tub d’escapament Record Monza.

—Més gas! —repetia al jove venedor del concessionari, l’Auto88 que hi ha davant de la Monumental.

—Vol que sortim a fer un tomb? —Va intercanviar mirades amb el seu supervisor, el recinte és vidrat i fa l’efecte que tremola massa.

—No és necessari, premi a fons aquí, més gas! Vull sentir com peta.

Negre, això sempre, calia que la carrosseria fos de color negre.

—El tenim en gris fosc, finíssim, ens el demanen molt.

—Negre.

—Ho sento, doctora, negre només pot ser metal·litzat, sota comanda. Malauradament, trigarà una mica i li hauré de cobrar un petit suplement.

Pobre nano, gairebé perd la venda, s’hi va haver de deixar la meitat de la comissió. Hi ha nombroses veus que posen en dubte els coneixements acadèmics de la Noèlia, sobretot les del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, que fa temps que l’empaiten, però ningú pot qüestionar la seva validesa en psicologia de carrer, a l’hora de negociar. Excel·leix especialment en l’ús d’un recurs poc ortodox, l’anomenada «rebaixa gitana». Quan ja està tot acordat, tothom somrient a punt de signar, es despenja dient que no compra si no li abaixen una mica més el preu. A l’Argentina, en diuen «el darrer plor», no fas amics, però estalvies. O sigui, que el jove venedor va acabar havent de regalar el Tomtom, el clauer i el kit d’additius, a més d’aportar una bona part dels seus guanys a l’operació.

Rabassada amunt, sempre cap amunt, Sísif rediviu continua empenyent la pedra, fins que es topa amb la segona causa de sinistralitat. La seva mirada miop, darrere d’aquelles ulleres de pasta negra que no es treu ni per follar, endevina una motocicleta de gran cilindrada en cursa amb si mateixa. Prémer el fre no és una opció, no ho ha estat mai. Accelera encara més i deixa la moto enrere com si es tractés d’una bicicleta. Ha anat d’un pam. Que bonica és Barcelona, vista des d’aquesta talaia privilegiada. La primera vegada es va aturar mitja hora al mirador, per gaudir-ne. La doctora Arrotea és una admiradora entusiasta del nostre cap i casal, una ciutat que s’ajusta millor al seu tarannà que no pas la Mendoza argentina noble i tranquil·la on nasqué, excessivament allunyada de l’acció, del batec del cor.

La seva era una família singular. És difícil trobar el teu lloc quan tens una germana bessona idèntica i dues una mica més grans, que també ho són entre elles. Al final, un desgavell on tothom s’assemblava i ningú sabia qui era qui. Una mica com en aquesta història. El pas a l’adolescència fou convuls, totes quatre germanes es revelaren com noies sexualment molt actives, els joves de Mendoza felicitaven efusivament el senyor Arrotea per la seva contribució al benestar de la ciutat; ell no s’ho prenia gaire bé. Les monges de la Companyia de Maria, Lestonnac, tampoc; miraven d’aturar-les amb severitat a les classes i activitats extraescolars, a la Noèlia li apropaven la mà als fogons de la cuina perquè deixés de masturbar-se. Tampoc va encaixar a Buenos Aires, capital federal de l’Argentina, on desenvolupà les agosarades primeres passes de la seva trajectòria professional; allò tan trencador d’allitar-se amb el seu cap, que a més a més estava casat. N’estava molt enamorada, ell també, d’això n’està segura, aquestes coses les dones les sabem. No es podia divorciar, la seva esposa patia un càncer terminal que no s’acabava mai. No tenien cap possibilitat de reeixir, però ambdós eren tossuts, molt tossuts. També hi havia la diferència d’edat, els homes tenim l’edat de les nostres parelles, es vantava el malparit amb els amics. Van ser anys de baralles contínues, traïcions imaginades, crits i gresques alcohòliques. S’estimaven malament, bevien massa, follaven de manera addictiva i tendien a culpar-se l’un a l’altra de la seva infelicitat. Insistien en l’error, el seny era el seu enemic.

Tot va acabar de petar arran d’un escàndol financer a l’empresa d’assegurances que ell dirigia; xecs de clients de la Noèlia que rebotaven, pòlisses inexistents… El cas és que la Noèlia va desaparèixer. Estava prenyada, cosa que ell no ho va saber mai perquè no se’n volia aprofitar. Una bèstia noble.

No li agrada Buenos Aires, una ciutat que és massa capital, juxtaposició de barris distints, separats per línies de classe fins a convertir-se en una vila a pedaços. La Noèlia s’identifica amb Barcelona, la defensaria amb dents i ungles, amb la fe del convers, com l’aferrissada independentista que ha esdevingut. S’hi troba a gust, a l’antiga Barcino, a la vora del mar. Sobretot a Ciutat Vella, el barri sorollós, del cop de peu a la canyella, dels robatoris a turistes desprevinguts, obert vint-i-quatre hores, de les corredisses de colles de manters que en fan dos com ella, de les dones embriagades que pixen pel carrer a la gatzoneta, de les platges nudistes de tots contra tots i dels petits locals de música en viu on se sent com a casa. Quan ja ha passat Les Planes, deixa el Tibidabo a l’esquerra sense mirar-se’l dues vegades, sembla que finalment podrà circular sense entrebancs però de sobte li apareix la contundent tercera causa d’accidents, la més insòlita: els senglars. Malgrat que la nit anterior en Sensat ja l’havia advertit per telèfon, ella no en va fer cabal:

—No em prenguis el pèl, que ja no soc la nena que vas conèixer a Mendoza.

—Què més voldries.

En Sensat és veí del barri de Sarrià, de la part vella, freqüenta la terrassa del bar Martin’s, on la psicòloga l’acusa d’intimar amb senyores de mitjana edat i dur-les d’excursió a la muntanya. En Sensat és capaç d’això i de més, pensa la Noèlia; quan la situació és prou estrafolària, no hi ha res que no estigui justificat, si fa riure.

—Deixa d’intentar enredar-me, malparit, que m’estic començant a emprenyar. Compte, quan m’emprenyo.

—Tu sí que has d’anar amb compte, per la carretera de la Rabassada. Atropellar un senglar no et pensis que és com aixafar un conill, els porcs senglars són animals que pesen entre vuitanta i cent-cinquanta quilos que, com a mínim, et rebentaran la joguina de cotxet que t’has comprat.

—Ves a prendre pel sac. No ets el meu pare.

Ja hi som. En Sensat, en el fons, sempre s’ha preocupat per qui segueix considerant la seva nena. Últimament, s’ha mantingut més distant que no solia i ella ha arribat a queixar-se de la seva indiferència. Tanmateix, després del viatge sobtat que va fer a Mendoza, al final del darrer cas, sap que comparteixen alguna cosa més que mals records. En l’estira i arronsa amb l’Antonio que li va permetre desmuntar l’operació de compra del Barça, avalada pel CNI, en Sensat es va assabentar per què la psicòloga enviava diners a l’Argentina puntualment cada mes. Ella ja no és tan sols una examant, quan parla l’armagnac és la dona de la seva vida, ha de vetllar pels perills que pugui córrer la Noèlia. Tanmateix, no és el moment de parlar-ne. Acaba la trucada aconsellant-li que revisi minuciosament l’assegurança del vehicle. Fet i fet, havia estat el seu cap quan dirigia Mapfre, a l’Argentina. La psicòloga encara s’excita quan ell es posa manaire. Ara, la conductora recorda aquella conversa absurda en veure un ramat de senglars que talla la circulació. Evidentment, no s’ha mirat la maleïda pòlissa i, per tant, clava el peu al fre com si en això li anés la vida. S’atura tan a prop de les bèsties, que les perd de vista des del seient. Encara tremolant per la descàrrega d’adrenalina, el temps passa en càmera lenta. Espantats, després d’esperar immòbils la topada que no s’ha produït, els animals finalment acaben de creuar la carretera. Li aniria bé baixar una estona del cotxe, respirar, estirar una mica les cames, però va justa de temps, la classe comença a les deu. Val la pena el curs en el qual s’ha apuntat, a ESADE? La pena, no ho sap, si la val, però uns quants milers d’euros sí que els hi han fotut, els jesuïtes, que la saben llarga, per un programa d’ensenyament que fan al seu campus de Sant Cugat, els divendres a la tarda i els dissabtes al matí.

Si desitjava afegir un títol que fos de debò al seu despatx, males notícies, s’haurà de conformar amb un trist certificat de participació. Tant li fa, les boges que visiten la seva consulta no s’adonaran de la diferència i quedaran molt bufones les lletres blaves de l’encapçalament, ESADE. El col·locarà entre el títol de l’Institut Gestalt, on predomina el color grana, i el del doctorat en psicologia per la Universitat de Cuyo. Ara, bé, si allò que pretén és fer networking, relacionar-se amb directius estressats que tinguin diners per llençar, el programa de lideratge en el qual s’ha matriculat serà font de nous pacients per al consultori PsiBorn. S’hi va inscriure convençuda que les classes s’impartirien a l’edifici de Pedralbes, l’havia vist alguna vegada quan anava a prendre te amb pastes a casa de la Montse Fainé, una de les seves clientes més antigues. Probablement, s’ho hauria repensat si hagués sabut que li tocava desplaçar-se fins al Vallès, una comarca que no l’atrau gens ni mica. De fet, és incapaç de distingir entre Mollet i Valldoreix. Fou llavors quan descobrí l’existència de la carretera de la Rabassada i la seva llegenda negra, molt convenient perquè la universitat queda just al límit amb el Parc Natural de Collserola. S’estalvia haver d’emmerdar-se pels carrerons d’un poble boirós, amb ínfules de barri exclusiu i un fort complex d’inferioritat.

El campus de l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses a Sant Cugat està ubicat adjacent a l’immens Centre Borja, veritable nucli de poder jesuític a Catalunya. La Companyia de Jesús, l’orde més gran de l’Església en l’actualitat, va entrar a la Península Ibèrica per Barcelona, quan establiren relacions amb el lloctinent de Catalunya, Francesc de Borja i Aragó, qui esdevingué el tercer general històric dels jesuïtes i més endavant fou proclamat sant. Besnet del papa Borja Alexandre VI i de Ferran el Catòlic, ell és qui dona nom al centre. El campus pròpiament dit consisteix en un gran triangle rectangle de tres hectàrees, amb un ampli passadís exterior pretensiosament anomenat Rambla de la Innovació, que va paral·lel al catet llarg i compta amb edificis a banda i banda. En el punt més proper al centre urbà, a l’avinguda de la Torre Blanca, hi trobem l’estacionament soterrani i Creapolis. No cal haver cursat cap màster d’ESADE per veure que aquesta collonada megalòmana només generaria pèrdues i maldecaps. Es va inaugurar amb la voluntat que esdevingués un parc empresarial i de coneixement on connectar talent i organitzacions, emprenedoria i desenvolupament empresarial amb impacte social; a dia d’avui, és un edifici modern mig buit amb decoració minimalista que deixen il·luminat tota la nit per fer-nos creure que algú hi treballa. Si apartes la propaganda badívola, t’adones que Creapolis només serveix perquè la vella guàrdia de l’entitat robi les idees al jovent o inverteixi quatre calerons a canvi de fotre-li el negoci si funciona. Fent ostentació de cinisme, els taurons financers s’autoanomenen àngels, Business Angels, quan en realitat tenen l’ullal més retorçat que els senglars de la Rabassada.

Al mig d‘aquest passadís hi ha l’entrada principal al recinte educatiu pròpiament dit, sota la llegenda ESADE Ramon Llull University. Integrar-se en aquesta universitat el 1995 fou la millor manera de poder oferir títols oficials, la qual cosa no era possible durant les primeres dècades de funcionament, des del seu naixement, el 1958. Fins llavors, els llicenciats i màsters de l’entitat privada no tenien res més que el seu prestigi, ja que la titulació del centre era un paper de colors que no permetia ni accedir a unes oposicions i, a tots els efectes, els seus alumnes no podien ser considerats universitaris. Oficialment, era com si s’haguessin apuntat a una acadèmia de dansa. Ara, la institució afegeix el nom de l’insigne teòleg medieval Ramon Llull al logotip, ben petit, els alumnes paguen una taxa extra i tot queda degudament beneït i legalment convalidat. Al final del passadís, formant el catet menor del triangle rectangle, sobre un incògnit carrer Llaceres que limita amb un ermot a l’altra banda, tenim el gimnàs Corner a un costat i la residència mixta d’estudiants Roberto de Nobili, a l’altre. És allí on aparca el cotxe la Noèlia, de cara i amb les rodes a dos pams de la vorera. Sort que els dissabtes hi ha poca gent.

—Bon dia, psicòloga de l’amor —saluda un alumne resident, des de la finestra de la seva habitació.

—Hola, Xavi, tenies raó, ahir, m’hauria d’haver quedat a dormir. Ja et trucaré, que faig tard a classe.

El vespre del dia anterior, quan ja marxava cap a casa, la doctora es va trobar amb una festa davant de la residència universitària; la «resi», com l’anomena ara que s’ha integrat a fons amb el jovent. Quan ja acotava el cap per passar desapercebuda perquè se sentia una senyora fora de lloc, un dels nois li va oferir una copa. Era en Xavier Perales, de segon curs de BBA, dels Perales de Girona. Polit, endreçat, el clàssic prim amb ulleres que no saps si és molt bon estudiant o un bandarra. Una cosa va dur a l’altra, fins que la terapeuta va decidir passar d’alumna a mestra.

—El teu company no ens interromprà?

—Les habitacions són individuals, Noèlia, amb cuina i lavabo privat.

—I el porter de nit?

—Enrotllat, no crec que ens vegi entrar i, si ho fa, no dirà res. És sudaca, com tu; no vol problemes.

—Doncs, agafa una d’aquestes ampolles i anem cap amunt. Jo sí que en vull.

Va semblar que el nano feia una catxa. En veure que la psicòloga anava de debò, no s’ho acabava de creure. Van entrar a l’edifici amb la targeta magnètica d’en Xavi i van pujar en silenci a l’ascensor fins al segon pis sense mirar-se. La Noèlia va notar escalfor a l’entrecuix i va saber que s’estava mullant. Li passa sovint, que sent el pessigolleig quan li regalima avall per les cuixes, talment com si s’hagués pixat. Pràcticament no hi ha dia que no taqui de flux el rus de les calces. Van arribar a un primer rebedor vidrat amb vistes sobre la festa exterior i van tombar a l’ela del davant de la sala comú d’estudi, que dona pas a un llarg passadís amb habitacions a ambdós costats i un mur vidrat al final. Tot just tancar la porta de la cambra, l’incipient projecte d’executiu triomfador va abandonar l’actitud abassegadora del primer moment i va cedir la iniciativa a la dona experimentada que havia tingut la fortuna de portar fins allà. En Xavi es va prendre el seu temps per treure’s la roba i deixar-la ben plegada a sobre la cadira, per no haver-la de planxar l’endemà. Ella feia estona que estava nua. Es despulla abans que no te n’adonis, sempre de baix a dalt. Els sostenidors són la darrera peça que vola cap a qualsevol racó, quan fa estona que t’ha tirat les calces a la cara. Tal com preveia la doctora, el penis del noi es corresponia amb el seu caràcter, combinació de cortesia i confiança. No feia la mida suficient per incorporar el seu telèfon a l’agenda, però tampoc n’hi havia per deixar-ho córrer ara que ja s’hi havia posat. La psicòloga només entoma de vint centímetres cap amunt, peix petit el deixa nadar. Així i tot, en Xavi tenia dos punts a favor, un bon angle d’erecció que li deixava el membre apuntant al sostre, coses de l’edat, i que estava circumcidat i la cigala no semblava la d’un gos. La Noèlia sabia el que es feia, després d’anys d’interacció amb un dels seus amants fixos, en Vassily, un ucraïnès quinze anys més jove que ella, que ara feia de porter intimidador a l’entrada del Berlin Dark.

Assumint el control de la situació, li va col·locar la mà plana sobre el pit, en una posició defensiva que ordenava no moure’s. Quan li va acaronar el membre amb la punta dels dits, de baix a dalt, el va notar molt dur, el gland palpitant amb vida pròpia. En aquests casos, la seva proposta és totalment antagònica a allò que pregona com a coach professional d’equips esportius: quan es tracta de practicar el sexe amb homes molt joves, la terapeuta recomana intentar marcar el segon gol abans que el primer. És a dir, pensar més en la segona escomesa que en la primera, un tràmit. S’hi va abocar de genolls, per sorpresa, amb una mamada de gola profunda que va portar els llavis de la Noèlia a tocar dels seus testicles i que li va provocar un orgasme impossible d’aturar. Un cop s’ho va haver empassat tot, va seguir xuclant, amb gentilesa, però sense interrupció ni pèrdua d’entusiasme. Passat el moment perillós de l’interval, quan va notar que el membre ja revifava, va poder procedir a una penetració duradora i satisfactòria, seguint una rutina de tres posicions sense que el penis sortís de la vagina: va començar encaixada al damunt, cara a cara, va seguir amb un gir que la va deixar igualment asseguda, però mirant als peus del llit, i va acabar inclinant-se cap endavant fins a quedar de quatre potes. Quan el noi es va escórrer per segona vegada, es va girar per tornar-lo a llepar, sense presses.

Si sou primmirats i us fa angúnia el semen, no us preocupeu, de papil·les gustatives només n’hi ha a la boca. Un cop el penis és a la gola, no t’adones de res, tant se te’n fot si descarrega o no. Empassar-se la llet és la millor teràpia de parella. La majoria de les separacions es produeixen per no fer-ho, tots els altres motius són impostures que es desprenen d’aquesta raó profunda. Si una dona no està disposada a proporcionar-li a la seva parella el plaer d’ejacular-li a la boca, és perquè manca compromís en la relació. La psicòloga ho deixa clar a totes les sessions relatives a problemes de convivència. A més de l’experiència que dona el carrer, la doctora va refinar els seus coneixements Gestalt amb tres o quatre llibres d’autoajuda llegits en diagonal, del ximple d’en Jorge Bucay. Sempre reprodueix frases pomposes de l’escriptor argentí a les consultes que pronuncia amb gran solemnitat i convicció, encara que no tinguin res a veure amb allò de què es parla.

—El meu marit no m’escolta.

—T’empasses el semen?

—No, això cal?

—Fes-ho, veuràs com t’escoltarà.

Ja ho veieu, tot té fàcil solució, si seguiu els consells de la Psicòloga del Born.

En Xavi es va anar refent de l’ensurt i va intentar tornar a agafar les regnes de la situació. La Noèlia pot resultar una dona terriblement intimidant en el tracte consuetudinari, però, en canvi, dona molta confiança al llit. Es mulla copiosament i encadena sorollosos orgasmes vaginals amb relativa facilitat, la qual cosa fa que l’home es vegi a si mateix com el millor amant del món. Si hagués depès d’ell, s’hi haurien passat tota la nit. La va intentar retenir amb tota mena d’arguments, però preferia dormir a casa, canviar-se de roba per tornar a classe l’endemà. Així, doncs, avui s’ha pogut presentar al campus amb una camisa blanca immaculada amb les mànigues just per sota del colze i un escot generós. Li agrada que es vegi la roba interior cara, amb transparències. La brusa va per fora del pantaló negre, prou curta com perquè puguem admirar-li el cul, considerat de manera unànime com el seu punt fort. Els talons de les sabates són massa alts per a aquesta hora del dia, una necessitat ineludible perquè cal estilitzar una figura que, tot i resultar atractiva, té tendència a arrodonir-se en excés.

Aconsegueix entrar a la classe quan la gent comença a seure, aviat tancaran les portes. Les taules són corbes llargues de fusta clara, separades per passadissos estrets, formant en conjunt un amfiteatre al voltant de l’espai que ocuparà el professor. Avui, arrenquen la jornada amb l’assignatura Teoria de l’organització, una sessió dedicada a poder i influència on s’analitzaran diferents escenaris de canvi. Hi ha una dona que la segueix amb la mirada i que corre a seure al seu costat quan la doctora es decideix per la segona filera. La té vista, és sud-americana, la va sentir parlar de vos, però l’accent no semblava argentí. Potser és paraguaiana, la influència del guaraní els dona un accent particular.

En general, la Noèlia prefereix mantenir distància tant dels seus compatriotes, per si de cas, com dels altres membres del continent, la majoria no poden veure els argentins i ella tampoc vol barrejar-se amb la púrria i que la confonguin. Argentina és la Suïssa d’Amèrica del Sud, o ho era, un país format per europeus i una colla d’indis esparracats. El primer dia de classe, va tenir una bona enganxada amb un peruà torrat de pell i cap quadrat. Tot i que el programa de lideratge especifica que les classes s’impartiran en català, l’Atahualpa es fa l’orni, diu que no l’entén i que canviïn la llengua; on hem anat a parar. Mentre els locals callen, la Noèlia s’aixeca feta una fúria. Ella ha fet l’esforç, té el nivell C de català, i li diu a l’inca que si vol classes en castellà, que torni a Lima o que se’n vagi a prendre pel cul, a Valladolid, per exemple. L’avantatge de ser nouvingut és que ningú et pot titllar de supremacista. Amb això queda tancada la polèmica idiomàtica i tothom ha entès que a partir d’ara serà millor no fer emprenyar la psicòloga. Compte, quan s’emprenya.

—Gabriela, em pots dir Gabi —es presenta la paraguaiana; definitivament, ho és.

—Jo, Noèlia, mba’eichapa —arrisca la doctora, dient-li «hola, com estàs» en la llengua autòctona del Paraguai.

—Ei, ets correntina? —Corrientes és una província del nord de l’Argentina, on també es parla el guaraní.

—Soc de Mendoza, però he passat temporades al teu país. Malauradament, només sé dir quatre coses, la majoria, marranades.

Riuen totes dues, han trencat el gel.

—Feia dies que volia parlar amb tu. Ets psicòloga, oi que sí? Em podries donar hora a la teva consulta?

La veritat és que no dona l’abast, preferiria no acceptar nous pacients, triar bé entre els habituals i especialitzar-se en constel·lacions familiars i coaching Wingwave. En veure que la doctora dubta, la Gabi afegeix:

—Tinc problemes de parella, el meu marit és exsacerdot jesuïta. De fet, és l’Ignasi Martí, professor d’aquesta casa al Departament de Ciències Socials i director de l’Institut d’Innovació Social.

Exsacerdot, professor d’aquesta casa? Quin morbo, ara sí que ha captat l’interès professional de la Noèlia.

—T’espero dilluns, a les onze. Té, la meva targeta.

—Doctora Noèlia Arrotea —llegeix en veu alta, es sorprèn del què segueix—. Ajudadora professional?

—Sí, la meva tasca és ajudar i ho faig de manera professional.

Mentre s’intercanvien també els números de mòbil, el professor Lozano ja ha començat la lliçó:

—Una organització és un sistema social obert, que constitueix un organisme viu, dinàmic, amb la flexibilitat necessària per assimilar el canvi, i que rep determinats recursos i els transforma en productes o serveis. Influencia el seu entorn i a la vegada, és influenciada per aquest...

La Noèlia està molt decebuda, esperava més d’una institució educativa de renom internacional. Potser amb les carreres és diferent, però els programes no passen de ser una desfilada de professors pedants, creguts, que aboquen collonades amb la pretensió d’haver descobert la sopa d’all. Poden impressionar els alumnes més joves, sense experiència, però qualsevol professional amb dos dits de front constata que ha pagat per la imatge i els contactes, no pels coneixements que no obtindrà. «Vanitat de vanitats i tot és vanitat». La vanitat dels professors, sense cap vocació d’ensenyar, que es guanyen bé la vida a la seva feina de debò i només són allí pel prestigi que proporciona ser-ne docent. La vanitat dels que hi participen de bon grat, còmplices necessaris, que tan sols volen poder explicar-ho als coneguts i lluir el certificat a algun despatx de pa sucat amb oli. Tothom percep quin és el joc, els mitjans especialitzats els fan aparèixer ben valorats als rànquings, en funció de carreres i màsters, ningú analitza els programes. La mala moneda acabarà indefectiblement desplaçant la bona i contaminarà tota la institució.

La tabarra grandiloqüent continua:

—En funció de la línia de comandament, les estructures organitzatives poden ser verticals o horitzontals.

Horitzontal és com voldria estar la psicòloga, li està entrant nyonya. La xerrada queda interrompuda bruscament, se sent enrenou a fora, crits, corredisses. El professor Lozano belluga els braços cap a la porta, a la vegada donant permís i encoratjant que la gent surti a veure què passa. Ha d’haver succeït al carrer Llaceres, que és cap on fa via la tropa. Merda, encara m’hauran fotut el cotxe enlaire, es preocupa la doctora.

—Aparteu-vos!

Hi ha força jovent congregat davant de la residència, han sortit al carrer lateral, pujant les escales. Palplantats, dirigeixen la mirada cap al final del carrer, un cul-de-sac remot on es troba l’accés al Centre Borja, el colossal edifici que alberga la principal comunitat jesuïta de Catalunya, el veritable nucli de poder d’aquesta congregació religiosa. Primer el més important: veu que el cotxe està bé. En Xavi Perales l’està protegint, foragitant qui s’hi vulgui recolzar. Definitivament el noi s’havia guanyat una sessió de fes-me el que vulguis.

—Què ha passat, Xavi?

—Allí —respon, assenyalant amb el cap—, entre els arbres.

S’ajusta les ulleres i distingeix a mitges una figura veladament femenina lligada a un pal en forma de creu, nua de cintura cap amunt, amb uns parracs que li emboliquen el pubis i alguna cosa escrita sobre els pits i el ventre.

—És de FEMEN? —pregunta la Noèlia, fent esment del moviment feminista d’origen ucraïnès, conegut per aquesta mena de protestes en les quals les dones activistes es manifesten amb el tors nu.

—No, de FEMEN res. És la directora general, l’Eugènia Bieto. El meu pare és exalumne, la coneix molt, va ser la seva professora de matemàtiques el primer any de carrera.

—I què hi fa, allà dalt? Trobo que té poc pit per fer una protesta d’aquestes, sobretot així, amb els braços estesos.

—No sembla que hi sigui de bon grat, està molt quieta. Es conserva prou bé, deu tenir prop de setanta anys i ja la veus.

—Ja veig que t’agraden les dones grans, degenerat —li diu, tocant-li el cul.

Mentre conversen, s’hi han anat apropant. Cada cop queda més palès que l’escena ha estat curosament preparada, que ha procurat recrear la crucifixió de Crist al Gòlgota, amb corona d’espines inclosa. Tampoc li falta la llançada al costat. No m’estranya que no es bellugui, la insigne matemàtica està morta.