Читать книгу Poesia digital - Oreto Doménech i Masià - Страница 7

Pròlegs

Laura Borràs i Castanyer

“U (please imagine)”

Prologar un llibre sempre és una gran responsabilitat. Les paraules amb què un lector es troba de bell inici han de tenir la missió d'acollir, acompanyar, estimular la lectura del que ve a continuació i, sobretot, tractar d'atrapar-lo en benefici d'allò que obtindrà si entra en el joc i es deixa atrapar per la força del text. Essent així, potser el més honest seria declinar l'oferiment que em fa l'autora d'aquest llibre que tenen a les mans perquè, a més de tenir les paraules de les dues autores contemporànies que ella analitza (Deena Larsen i Stephanie Strickland) i que serveixen de pòrtic a la seva investigació, ella sola ho aconsegueix des del minut zero. Fins i tot per a una persona com jo, que des de l'any 1999 investigo la temàtica d'aquesta obra en el marc del grup de recerca HERMENEIA (www.hermeneia.cat) i que he estat professora, primer, i col·lega, després, de l'Oreto Domènech he de reconèixer que aquesta obra m'ha atrapat des de la primera a la darrera pàgina i que l'he llegida com si llegís una novel·la, estranyament seduïda per la capacitat d'entreteixir el discurs sobre una àrea de coneixement que en nombroses universitats europees i americanes té un espai que es consolida, però que, per contra, aquí topa amb la reticència digital pròpia d'un món que ha viscut bressolat en la somnolència de la impremta des de fa 500 anys.

Contextualitzar un fenomen relativament nou, molt desconegut encara a casa nostra, refer els lligams amb la teoria i la crítica a l'ús (aquí Riba, Vicent Salvador o Joan Margarit dialoguen amb Landow, Hayles o Aarseth) per reivindicar una lectura crítica genuïnament digital i adequada a les obres que formen part del corpus de la literatura digital que són estudiades en aquestes pàgines, és un repte majúscul. Ho és per la complexitat de la temàtica analitzada i l'escassa tradició acadèmica d'estudi d'aquestes noves textualitats, per la multiplicitat de salts conceptuals que cal dur a terme i de referents interdisciplinars que cal dominar i, fins i tot, en una dimensió metodològica i procedimental, per la dificultat intrínseca d'haver de fornir d'un canemàs de paraules allò que digitalment percebríem de manera dinàmica i temporalitzada. Usar les paraules per descriure el que va més enllà de les paraules i el que requereix d'alguna cosa més que les paraules per a poder ser considerada literatura digital.

Estem davant d'un llibre rodó, en què la vida es barreja amb l'estudi i l'autora en dóna comptes, tal vegada de manera inconscient, en diversos moments de l'obra. Com en les dues cites que m'agradaria recuperar aquí. La cita d'obertura, d'Antoni Clapés, que es pregunta per la mirada: “No t'adones de com ha anat canviant, el paisatge. No sols per l'acció dels elements sinó, i sobretot, perquè la teva mirada és ja una altra. (De qui és la mirada?)” i la cita de Nabokov que trobem al final del llibre i que, més o menys, vindria a dir que “La poesia incorpora els misteris d'allò que és irracional i que és percebut mitjançant paraules racionals”. En aquest sentit, l'operació duta a terme per Oreto Domènech és enormement agosarada perquè s'atreveix a mirar amb una mirada “altra” (l'alteritat feta mirada crítica) i extraordinàriament poètica en ella mateixa. La primera de les dedicatòries del llibre també ens prepara per a endinsar-nos en aquesta dimensió poètica: “A Francesc, perquè sense ell la poesia no tindria cap sentit”. Donar sentit a la poesia, aquesta es la titànica tasca que Oreto Domènech du a terme en aquest llibre. Llegir (llegir-nos, també) per cercar sentit. Respecte de la poesia digital, entesa ara en un sentit ampli de “poiesis”, com a literatura en general i, és clar, en l'obra de dues autores que representen dos cims del cànon de la literatura digital en llengua anglesa, que equival a dir que formen part del cànon de la literatura digital, a seques. Estem davant d'un exercici de lectura atenta, que va del general al particular i que, com si l'autora anés provista alhora d'un bisturí que d'un pinzell, ens va oferint una dissecció de les diverses obres analitzades per, alhora, anant pintant un quadre més general on siguem capaços de veure-hi una imatge final bella, atractiva i seductora que s'expliqui per ella mateixa.

Aquí és on entraria en joc la segona dedicatòria, la que va indefectiblement destinada als seus pares, al seu germà, a la família, aquells que -literalment-“sempre m'han animat a aprendre i m'han donat llibertat per a fer-ho”. Aprenentatge i llibertat. L'aprenentatge com a forma de guanyar la llibertat. El coneixement com una manera de ser lliures. Aquí, la voluntat de comprensió d'Oreto Domènech és la clau de volta de tot el llibre. L'autora va ser alumna meva en la primera generació del Màster en Estudis literaris en l'era digital el curs 2006/2007. Una de les alumnes més brillants que he tingut mai, en grau o postgrau, llicenciatura o doctorat en 22 anys de professora universitària. Veure la seva progressió en la matèria, no només durant el període de formació sinó, posteriorment, com a membre del grup de recerca, en congressos, seminaris, i fins i tot com a directora adjunta del mateix màster, ha estat un privilegi, un autèntic regal dels que en ocasions rebem els docents. La voracitat hermenèutica que demostra entre aquestes pàgines, mentre desplega -mai millor dit- tots i cadascun dels plecs de significat que les obres digitals el seu corpus tenen ocultes es correspon amb una inequívoca voluntat didàctica. L'alquímic i (només) aparentment paradoxal trajecte entre l'aprendre per ensenyar, i l'ensenyar per poder aprendre.

Dominar la bibliografia, fer-ne una selecció acurada i pertinent, destil·lar teories dels principals referents en aquest àmbit i fer-les avinents amb senzillesa i pertinència, no és una tasca que estigui a l'abast de tothom. Però -i ara l'afectada per la generositat de l'autora sóc jo mateixa- en la dedicatòria final hi ha continguda l'essència mateixa del llibre, de tots els llibres, segurament, de la literatura, fins i tot, en tots els seus gèneres, formes i registres. Quan s'adreça a la que ella considera la seva mestra per dir-li que “m'ha ajudat a experimentar intensament” la màxima de Borges: “la lectura és una forma de la felicitat”; només aleshores es pot entendre que l'obra neix d'un profund compromís amb la lectura com a forma de vida, de creixement personal i intel·lectual, vital en la dimensió més àmplia possible. Un compromís irreductible amb la lectura com a forma de la felicitat, sempre. Malgrat l'esforç que calgui fer per desxifrar-la, que tant en el cas de Borges com en el de la literatura digital que aquí s'analitza és més que considerable. La lectura com a compromís, com a pacte i la implicació intel·lectual en la lectura. Es pot intentar aspirar a res de més ambiciós, de més necessari, de més transcendental? A mi em sembla que no.

Ara els correspondrà de jutjar-ho als qui s'endinsin en aquest bosc de paraules que transcorre per disquisicions teòriques que són la cartografia bàsica imprescindible per guiar-nos mitjançant els territoris d'arbres, constel·lacions, paisatges, versos mòbils o vitralls (entre molts altres) que aquest llibre conté. Els recomano que es deixin portar per un discurs clar, ordenat, precís i fluidíssim que esdevé la millor i més segura de les proteccions en el mar ple d'esculls i sirenes dels nous camps disciplinars que generen una terminologia auto-justificatòria que és el que representa la navegació per aquests territoris de l'aquositat de la paraula dins de la pantalla. He titulat aquest pròleg amb un vers de Strickland del poema “WaveSon.net I” que fa referència a Simone Weil: “U (please imagine)”. Això és el que els encoratjo a fer: sisplau, imaginin. Preparin-se per un viatge fascinant de descobriment, de suggeriments, d'aprenentatge. I, en acabat el llibre, facin el salt a la pantalla, a les pantalles, per continuar la navegació essent ja cadascun de vostès mateixos els patrons de la seva nau de lectura. En tornaran, entre moltes altres coses, més lliures, més savis i més feliços. I veuran com tenia raó Auden quan deia que un poema difícil es tornava clar quan se'l sentia llegir a algú que l'havia entès. No podria resultar més oportuna, aquesta cita, per a un llibre com el que tenen a les mans i per a unes obres que requereixen de tanta mediació.

Gràcies a la seva autora, gràcies a l'editorial per entomar el repte d'una publicació tan necessària com insòlita en el panorama contemporani. Gràcies a les autores de les obres aquí analitzades que tants moments de complicitat m'han permès amb Oreto i que tantes coses m'ha ensenyat, ella a mi!