Читать книгу Sortir a robar cavalls - Per Petterson - Страница 8

Sortiríem a robar cavalls. Això és el que va dir palplantat a la porta de la cabana de pastor on el pare i jo vam passar plegats aquell estiu. Jo tenia quinze anys. Era el 1948, un dels primers dies de juliol. Tres anys abans, els alemanys havien abandonat el país, però no recordo que en parléssim encara. En tot cas, el meu pare segur que no. Ell no en parlava mai, de la guerra.

En Jon treia el cap per casa nostra sovint, i a qualsevol hora. Venia a buscar-me per sortir plegats: a caçar llebres, a caminar pel bosc sota la claror pàl·lida de la lluna i pujar al cim del turó quan la calma era absoluta, a pescar truites al riu o a fer equilibris pels troncs de reflexos daurats que encara baixaven davant de casa nostra, arrossegats pel corrent, temps després de la tala. Era perillós, però jo no deia mai que no, com tampoc no deia mai res al pare de quina dúiem de cap. Per la finestra de la cuina es veia un tram de riu, però no era pas allà on fèiem les nostres piruetes funambulistes. Sempre començàvem més avall, a un quilòmetre gairebé, i de vegades els troncs anaven tan rabent i arribàvem tan lluny, que en posar els peus a terra necessitàvem una hora ben bona per tornar a casa passant pel bosc, xops i tremolant de fred.

En Jon no volia estar amb ningú més que amb mi. Tenia dos germans més petits, els bessons Lars i Odd, però nosaltres dos teníem la mateixa edat. No sé amb qui devia anar la resta de l’any quan jo era a Oslo. No me’n va dir mai res, i jo no li vaig explicar mai res del que feia a ciutat.

No trucava a la porta, sinó que pujava silenciosament el camí del riu, on deixava la barqueta a la llera, i es quedava palplantat a la porta, esperant, fins que jo m’adonava de la seva presència. No trigava mai gaire a adonar-me’n. Fins i tot de bon matí, quan encara dormia, de sobte notava un neguit al fons dels meus somnis, com si hagués d’anar al lavabo i lluités per despertar-me abans no fos massa tard, i quan obria els ulls i entenia que no era això el que m’havia despertat, corria a obrir la porta i allà el tenia, amb un somriure als llavis i els ulls mig clucs, com sempre.

—¿Véns? —va preguntar—. Sortim a robar cavalls.

Era evident que el plural érem només ell i jo, com sempre, i si jo no m’hi hagués apuntat, ell hi hauria anat sol i no hauria sigut tan divertit. A més a més, no era gens fàcil robar cavalls tot sol, impossible, de fet.

—¿Fa gaire que ets aquí? —li vaig preguntar.

—Acabo d’arribar.

Sempre deia el mateix i jo no sabia mai del cert si era veritat o no. Dret al llindar de la porta, en calçotets, vaig llançar una mirada per sobre de la seva espatlla. Hi havia filagarses de boira suspeses damunt del riu, ja era clar i feia una mica de fred. La temperatura pujaria en poca estona, però vaig sentir pell de gallina a les cuixes i a la panxa. Tanmateix, em vaig quedar mirant el riu, lluent i suau, que sortia lliscant de sota la boirina i feia un revolt abans de passar per davant de casa. Me’l sabia de memòria. M’havia passat tot l’hivern somiant-lo.

—¿Quins cavalls? —vaig preguntar.

—Els d’en Barkald. Els té a la pastura del bosc, darrere la granja.

—Ja ho sé. Entra i em vesteixo.

—T’espero aquí —va respondre ell.

No entrava mai a casa, potser per culpa del pare. En Jon no parlava mai amb el meu pare. Ni el saludava. Quan ens creuàvem anant a la botiga del poble, clavava la mirada a terra. Aleshores el pare s’aturava, es girava, se’l quedava mirant i deia:

—¿Que no és en Jon?

—Sí —deia jo.

—¿I què li passa? —em deia el pare cada vegada, més aviat molest, i cada vegada jo contestava:

—No ho sé.

I de veritat que no ho sabia, i mai no se’m va acudir preguntar-li-ho. En Jon s’esperava al marxapeu, que era una llosa qualsevol, mirant fixament el riu mentre jo agafava la roba del respatller d’una de les cadires de fusta i em vestia tan ràpid com podia. No m’agradava que hagués d’esperar allà fora, encara que li hagués deixat la porta oberta perquè em pogués veure tota l’estona.

És clar que jo hauria d’haver comprès que aquell matí de juliol tenia alguna cosa especial; potser era la boira suspesa damunt del riu o la boirina que embolcallava el turó, o tal vegada era la llum blanquinosa del cel, o la manera amb què en Jon em va dir el que m’havia de dir, o els seus moviments, o qui sap si era el seu posat, tens, al llindar de la porta. Però jo només tenia quinze anys, i l’únic que em va cridar l’atenció va ser que no portés l’escopeta que sempre duia per si de cas li passava una llebre al davant; i era lògic que no la portés, perquè per anar a robar cavalls només li faria nosa. No havíem de disparar a cap cavall, per descomptat. A mi em va semblar que era el de sempre: tranquil i segur, amb els seus ulls mig clucs, concentrat en el que havíem de fer i sense cap senyal d’impaciència. Ja m’estava bé, perquè no era cap secret que, comparat amb ell, jo era més aviat una rèmora en quasi tot el que fèiem plegats. Ell s’havia entrenat durant anys. Jo, en canvi, era molt bo cavalcant sobre els troncs riu avall, tenia un sentit de l’equilibri innat, com una mena de talent natural, deia en Jon, tot i que no ho deia exactament amb aquestes paraules.

Ell m’havia ensenyat a engegar la por a la merda, i que si em deixava anar en lloc de bloquejar-me pensant les coses, podria aconseguir tots els meus somnis.

—Som-hi. ¡Preparats, llestos, ja! —vaig dir.

Vam baixar plegats al riu. Era molt d’hora. El sol s’enfilava darrere del turó i feia un arc de llum que ho banyava tot amb colors nous, i la boira sobre l’aigua s’anava fonent i evaporant. De sobte, vaig notar l’escalfor sota el jersei, vaig aclucar els ulls i vaig seguir caminant, sense ensopegar ni una sola vegada, fins que vaig endevinar que arribàvem a la llera. Llavors vaig obrir els ulls i, fent equilibris pels còdols, vaig anar a seure a la popa de la barqueta. En Jon la va empènyer i va saltar a dins, i empunyant els rems va posar-se a vogar amb moviments curts i enèrgics per travessar el corrent en diagonal, després va deixar la barca a la deriva una estona i va tornar a remar fins a tocar l’altra riba uns cinquanta metres més avall, prou lluny perquè no ens veiessin des de la cabana.

Vam enfilar el pendís, en Jon primer i jo al darrere, i vam anar resseguint la filferrada de pues que delimitava el prat. L’herba, altíssima, s’aixoplugava sota una fina capa de boirina, aviat seria temps de segar-la i penjar-la als cavallets per assecar-la al sol i tenir farratge. Era com caminar amb aigua fins als malucs, però sense resistència, com en un somni. Jo sovint somiava l’aigua, m’hi avenia molt.

En Barkald era l’amo del prat i nosaltres havíem fet aquell trajecte moltes vegades, ja que passàvem per les seves terres per agafar la pista que duia a la botiga quan hi anàvem a comprar revistes o caramels o el que fos que ens hi arribessin els quartos: un cèntim o dos o fins i tot cinc, alguna vegada, molt poques, que dringaven a la nostra butxaca a cada passa que fèiem; o bé anàvem en la direcció oposada, cap a casa d’en Jon, on la seva mare em saludava efusivament així que entràvem, com si jo fos el príncep hereu o alguna cosa per l’estil, mentre que el seu pare se submergia en el diari local o se n’anava de sobte al graner amb l’excusa d’alguna feina pendent que no podia esperar, i es feia fonedís. Hi havia alguna cosa en el seu comportament que jo no entenia, però per mi ja s’hi podia quedar, al graner. M’importava una merda. De totes maneres, me’n tornaria cap a casa quan s’acabés l’estiu.

La granja d’en Barkald era a l’altra banda de la pista, darrere d’uns camps on cada any alternava la sembra de civada i ordi i que s’estenien fins al límit del bosc, fent angle amb el graner, i enmig del bosc hi tenia els quatre cavalls solts en un terreny força gran que havia tancat amb filat espinós tensat d’arbre en arbre i a dues altures. Ell era l’amo del bosc, que era immens. Era el terratinent més important de la zona. Cap de nosaltres no el podia sofrir, però no sé ben bé per què. Mai no ens havia fet cap mal, ni ens havia adreçat cap mot ofensiu que jo sabés, però tenia una finca molt gran, i en Jon era fill d’un petit granger. Quasi tots els habitants d’aquella vall, a pocs quilòmetres de la frontera amb Suècia, eren petits pagesos i la majoria vivien encara del que produïen les seves granges, de la llet que venien a la central lletera i de la fusta quan era temps de talar. Al bosc d’en Barkald, entre altres, o als boscos d’un malparit de Bærum carregat de calés: milers i milers d’hectàrees que s’estenien cap al nord i cap a l’oest. De diners no n’hi havia gaires, o això semblava. Potser en Barkald tenia algun racó, però el pare d’en Jon no tenia res i el meu anava completament pelat, i si no era així, jo m’ho pensava. O sigui que fins ara continua sent un misteri com va aconseguir arreplegar els diners per comprar la cabana on vam passar aquell estiu. Francament, no he aclarit mai com s’ho feia el pare per guanyar-se la vida —la seva, la meva i la d’altres, ja que això variava molt—, però fes la feina que fes, sempre hi intervenien tota mena d’eines i petits aparells, de vegades molta planificació i barrinament amb el llapis a la mà i molts viatges als llocs més inversemblants del país, on jo no he estat mai ni em puc imaginar com són; el cas és que el pare no estava en nòmina enlloc. Sovint tenia molta feina, de vegades menys, però fos com fos va aconseguir prou diners per aguantar un temps, i quan vam anar a la cabana per primera vegada l’any anterior, va fer una volta escodrinyant-ho tot amb un somriure burleta als llavis, va acariciar els arbres i va seure en una roca a la riba del riu, amb la mà sota la barbeta, i va estar contemplant l’aigua com si totes les coses que l’envoltaven fossin velles conegudes. Tot i que no crec que poguessin ser-ho.

En Jon i jo vam deixar el corriol que travessava els prats per agafar la pista de baixada, i encara que hi havíem passat moltes vegades, aquest cop va ser diferent. Anàvem a robar cavalls, i sabíem que se’ns notava. Érem uns delinqüents. Això canvia la gent, els canvia la mirada i els fa caminar d’una manera peculiar sense que puguis fer-hi res perquè no es noti. I anar a robar cavalls era el pitjor de tot. Coneixíem la llei que impera a l’oest del riu Pecos, havíem llegit els còmics de cowboys i, encara que en realitat fóssim a l’est del riu Pecos, hi érem tant, a l’est, que no venia d’aquí, perquè en el fons tot depèn des d’on et miris el món, i en tot cas era una llei implacable que si t’enxampaven et penjaven de la branca d’un arbre sense pensar-s’ho gens: el tacte aspre del cànem contra la pell fina del teu coll, la cleca que clava algú a la gropa del cavall i el cavall que fuig de sota teu, i tu que arrencaves a córrer fent anar les cames en el buit per salvar la vida mentre precisament la teva vida et passava davant dels ulls amb imatges cada cop més difuses, fins que tu i tot el que havies vist s’esfumava de les imatges i les imatges s’omplien de boira fins a tornar-se negres del tot. Només quinze anys, aquest seria el teu últim pensament, no eren molts, i a sobre per un cavall, i ara, a més a més, ja era massa tard. La granja d’en Barkald s’imposava, ferma i grisa, a la vorada del bosc, i semblava més amenaçadora que mai. Les finestres a aquesta hora del matí estaven a les fosques, però qui sap si l’home no era a dins sotjant el camí i el que hi fèiem nosaltres, i ho sabia.

Però ara ja no podíem fer-nos enrere. Vam baixar uns dos-cents metres per la pista, amb les cames encarcarades, fins que la granja va desaparèixer darrere d’un revolt, vam enfilar un altre corriol que travessava un altre camp que també era propietat d’en Barkald i vam entrar al bosc. Al principi tot era molt fosc i els troncs dels avets estaven molt atapeïts, sense gens de sotabosc, només la molsa verd fosc que s’estenia com una gran catifa flonja sota els nostres peus, perquè la llum del sol no hi tocava mai, i vam seguir la senda en fila índia amb la sensació que el terra ondulava a cada passa que fèiem, en Jon davant i jo darrere, amb les nostres vambes que tenien les soles gastades. Després ens vam desviar com per fer volta, sempre cap a la dreta, fins que la claror es va obrir pas entre les branques que s’havien anat esclarissant damunt dels nostres caps i, tot d’un plegat, vam veure brillar el doble filat espinós. Havíem arribat. Vam fer un cop d’ull a una clariana que ja havien desemboscat, només hi quedaven els pins més joves i els bedolls, un paisatge estrany el d’aquells arbres tan espigats i solitaris, abandonats a la intempèrie, n’hi havia algun que no havia resistit les envestides del vent del nord i jeia estès a terra, tan llarg com era, amb les arrels enlaire; però entremig de les soques l’herba creixia ben verda i espessa, i darrere d’uns arbustos, una mica més endavant, vam veure els cavalls, o els seus culs i les seves cues espolsant mosques i tàvecs. Vam sentir l’olor de tifa de cavall i molsa molla, i vam respirar la fragància, dolça i intensa, embolcallant, d’alguna cosa que era més gran que nosaltres i tot el que poguéssim abastar, una cosa que ens superava: l’olor del bosc que s’estenia sense límit cap al nord, entrava a Suècia, seguia fins a Finlàndia i arribava a Sibèria, un bosc dins el qual podies fer-te fonedís i encara que tot un exèrcit el pentinés durant setmanes no tindrien ni la més mínima possibilitat de trobar-te. Segurament no deu ser tan terrible, vaig pensar, desaparèixer aquí dins; però no estava segur de pensar-ho seriosament.

En Jon va ajupir-se per passar entre els dos filferros prement el de sota amb les mans, mentre jo m’estirava a terra i passava rodolant, i tots dos ens vam trobar a l’altra banda de la tanca sense una esgarrinxada ni un estrip als pantalons ni al jersei. Ens vam aixecar amb compte i vam travessar el prat en direcció als cavalls.

—¿Veus aquell bedoll? —va dir en Jon assenyalant amb el dit—. Vés i enfila-t’hi.

No gaire lluny dels cavalls hi havia un bedoll gran i solitari, de branques robustes, la de més avall a tres metres de terra. M’hi vaig acostar a poc a poc, però sense vacil·lar. Els cavalls havien alçat el cap i s’havien girat a observar-me mentre avançava, però sense deixar de mastegar, sense moure’s de lloc ni alçar un casc. En Jon els estava encerclant per l’altra banda. Em vaig treure les vambes amb dues puntades de peu, vaig abraçar-me al tronc del bedoll i vaig clavar-hi els dits en un greny de l’escorça: primer em vaig impulsar amb un peu, després vaig aixecar l’altre i vaig posar-lo pla contra el tronc, i a poc a poc em vaig enfilar com un mico fins a abastar la branca amb la mà esquerra i recolzar-m’hi i agafar-m’hi amb l’altre braç; llavors vaig treure els peus del tronc rugós i vaig quedar penjat un moment, abans d’enfilar-me a la branca i asseure-m’hi gronxant les cames. En aquella època era capaç de fer aquestes coses.

—¡Ja estic! —vaig cridar sense alçar gaire la veu.

En Jon seia ajupit ben bé de cara als cavalls i els parlava en veu baixa; ells s’estaven quiets, amb les orelles dretes tirades endavant, escoltant aquella veu que era com un murmuri. Des de la meva branca jo no entenia què deia, però quan va sentir el meu “¡Ja estic!” va fer un bot i va cridar:

—¡Hoi! —i quan va obrir els braços, els cavalls van girar-se i van arrencar a córrer cap a l’altre cantó, no gaire ràpid, però tampoc lents, dos van tirar cap a l’esquerra i els altres dos van venir de dret cap al meu bedoll.

—¡Estigues a punt! —va cridar en Jon estirant tres dits enlaire com se saluden els escoltes.

—¡Sempre a punt! —vaig contestar, i em vaig enroscar de panxa a la branca, agafant-m’hi amb les mans per conservar l’equilibri i agitant les cames en el buit com si fossin tisores. Vaig notar al pit una vibració que venia dels cascs repicant a terra i s’enfilava per dins del tronc, i també vaig sentir un tremolor que venia d’un altre lloc, de dins meu, que havia començat a la panxa i se m’havia instal·lat als malucs; però com que no podia fer-hi res, vaig mirar de no pensar-hi. Estava preparat.

I van arribar els cavalls. Jo sentia la seva respiració panteixant, i la vibració a l’arbre era cada cop més intensa, el so dels cascs m’omplia el cervell, i tan bon punt vaig veure sota meu el morro del cavall que tenia més a prop, em vaig deixar caure de la branca amb les cames obertes i estirades, vaig deixar anar les mans i vaig aterrar sobre el llom del cavall, una mica massa amunt, massa a prop del bescoll, i els ossos de les seves espatlles se’m van clavar a l’entrecuix i la nàusea em va pujar fins a la gola. Semblava molt fàcil quan ho feia el Zorro a les pel·lícules, però a mi les llàgrimes em regalimaven galtes avall, i havia de contenir les ganes de vomitar al mateix temps que m’aferrava a la crinera amb les dues mans, i em vaig inclinar endavant i premia els llavis tan fort com podia. El cavall agitava el cap fora de si tot colpejant-me l’entrecuix amb la creu, es va llançar al galop i l’altre va fer el mateix, i vam arrencar a córrer plegats, esquivant les soques i fent retronar el terra. Vaig sentir en Jon que cridava ¡jihaaa! darrere meu, i jo també volia llançar aquell crit, un crit triomfal, però no em va sortir, tenia la gola tan plena de vòmit que no podia respirar. Aleshores vaig obrir la boca i vaig deixar que regalimés coll avall. Una mica de pudor de vòmit barrejada amb la fortor del cavall m’arribava als narius, ja no sentia la veu d’en Jon. Em xiulaven les orelles i els cascs repicaven cada cop més lluny, els cops de creu a l’entrecuix ressonaven dins meu igual que els batecs del cor; de sobte, el silenci es va imposar al meu voltant estenent-se per tot, i va ser en aquest silenci que vaig sentir els ocells. Vaig sentir ben bé la merla al cim d’un avet, i vaig distingir més clarament encara el cant de l’alosa a les altures, i també vaig sentir altres ocells que no sé com es diuen. Era una sensació ben estranya, com d’una pel·lícula muda que li haguessin afegit un so equivocat, jo era a dos llocs alhora i res no em feia mal.

—¡Jihaa! —vaig cridar, i vaig sentir perfectament la meva veu però com si sortís d’un altre lloc, de l’espai immens on piulaven els ocells, una piuladissa que provenia del fons d’aquell silenci, i per un instant vaig ser completament feliç. Se’m va eixamplar el pit com la manxa d’un acordió, i a cada respiració sortien notes noves. Aleshores vaig veure una cosa que brillava entre els arbres davant meu; era el filat. Havíem creuat la cleda al galop i ens acostàvem rabent a la tanca, la creu tornava a masegar-me l’entrecuix, em vaig aferrar amb força i vaig pensar: Ara saltem. Però no vam saltar. Just abans d’arribar al filat, els dos cavalls van frenar i van girar cua, les lleis de la física em van fer sortir disparat en línia recta i vaig passar volant per damunt de la tanca. Vaig notar com les punxes del filat m’esquinçaven la màniga del jersei i vaig sentir una coïssor, i just després jeia estès sobre el bruguerar i amb el xoc tot l’aire m’havia fugit del cos.

Crec que em vaig desmaiar uns segons, perquè recordo que vaig obrir els ulls com si tot comencés de nou: res del que veia em resultava familiar, tenia el cervell buit, ni un pensament, tot net, el cel d’un blau transparent, tampoc no sabia com em deia, ni tan sols em sentia el cos. Flotava sense nom i em mirava el món com si fos la primera vegada que el veia: tenia una lluminositat estranya i era d’una bellesa cristal·lina, i aleshores vaig sentir un renill i el martelleig dels cascs. En aquell moment em va venir tot al cap com un bumerang fendint l’aire que m’encertés de ple al front, ¡pam!, i vaig pensar, merda, m’he quedat paralític. Vaig mirar-me els peus nus que sobresortien entre les mates de bruc: el fil entre ells i jo s’havia trencat.

Encara jeia a terra, completament quiet, quan vaig veure que en Jon s’acostava a la tanca muntat dalt del cavall i dirigint-lo amb una corda que li havia lligat al morro. El va aturar d’una estrebada just a la meva altura i el cavall es va posar de costat, arran de la filferrada. En Jon em va mirar de dalt a baix.

—¿Què hi fas aquí a terra? —va dir.

—M’he quedat paralític —vaig dir jo.

—No ho crec.

—Bah, suposo que no —vaig dir. Vaig tornar a mirar-me els peus i em vaig alçar. Em feia mal l’esquena i tot un costat del cos, però per dins no hi havia res trencat. La sang rajava d’un tall a l’avantbraç i traspassava el jersei, que tenia un bon set just al lloc de la ferida, però això era tot. Vaig estripar el tros de màniga que quedava i me’l vaig enroscar al braç tot recolzant-lo sobre la cuixa. La ferida coïa com una mala cosa. En Jon continuava dalt del cavall, tranquil. Aleshores vaig veure que duia les meves vambes a la mà.

—¿Tornaràs a muntar? —va preguntar.

—No ho crec —vaig dir jo—, em fa mal el cul —tot i que no era ben bé on em feia mal, i em va semblar que en Jon somreia una mica però no ho sé segur perquè tenia el sol de cara. Va baixar del cavall, li va treure la corda del morro i li va fer un gest amb la mà perquè marxés. I les ganes que en tenia l’animal.

En Jon va sortir de la cleda com hi havia entrat: lleuger, sense cap esgarrinxada. En arribar al meu costat, va deixar caure les sabates a terra, damunt les mates.

—¿Pots caminar? —va preguntar-me.

—Crec que sí —vaig respondre, i vaig ficar els peus a les vambes sense lligar-me els cordons, per no haver d’ajupir-me. Vam tornar dins del bosc, en Jon davant i jo darrere amb l’entrecuix adolorit, l’esquena entumida, la pota ranca i el braç encongit contra les costelles, i tot avançant en la boscúria em vaig preguntar si tindria prou forces per fer tot el camí de tornada. Llavors vaig pensar en el pare, que una setmana abans m’havia demanat que segués l’herba darrere de la cabana. Ja era alta i aviat es vinclaria, s’enduriria i formaria una estora de tiges seques que no deixaria créixer res. Em va dir que podia fer servir la dalla curta, més manejable per un aprenent com jo. Vaig anar a buscar-la al cobert i m’hi vaig posar amb totes les forces, imitant els moviments que li havia vist fer quan segava ell, i dalla que dalla vaig quedar xop de suor, però no ho devia fer tan malament per a algú que no hi tenia pràctica. Només que al llarg de la paret hi havia tot un tros d’ortigues altes i tupides, i jo procurava segar sense acostar-m’hi massa. Aleshores el pare va aparèixer a la cantonada de la casa i em va mirar amb el cap de gairell tot gratant-se la barbeta, mentre jo redreçava l’esquena i esperava el seu veredicte.

—¿Per què no segues les ortigues?

Vaig mirar el mànec curt de la dalla i després les ortigues.

—És que fa mal —vaig respondre-li. Ell em va somriure i va fer que no amb el cap.

—Tu decideixes si fa mal o no —em va dir, i tot de cop es va posar seriós i va venir cap a mi i va començar a arrencar-les amb les mans nues, d’una en una, sense perdre la calma, i la pila d’ortigues arrencades anava creixent i ell no es va rendir fins que no en va quedar ni una. El seu rostre no traïa dolor. Tot enfilant el camí darrere d’en Jon, em va venir una mica de vergonya i vaig estirar l’esquena i accelerar el pas, procurant caminar com si no hagués pres mal. Unes passes més i ja no sabia per què no ho havia fet així des del començament.

—¿On anem? —vaig preguntar-li.

—Vull ensenyar-te una cosa —va dir en Jon—. No és gaire lluny.

El sol ja era alt, entre els arbres feia calor, feia olor de calor, i els sorolls del bosc ens arribaven de totes bandes: ales que baten, branques que es gronxen, branquillons que cruixen, el xiscle d’un esparver, l’últim sospir d’una llebre o el cop esmorteït d’una abella cada vegada que topa amb una flor. Sentia les formigues atrafegades pel bruguerar. La senda s’anava fent més costeruda a mesura que enfilàvem el turó, jo respirava fondo pel nas i pensava que, tirés cap on tirés la meva vida i per lluny que arribés a viatjar, sempre recordaria aquell indret tal com era en aquell moment, i que el trobaria a faltar. Vaig girar-me a contemplar la vall a través d’un enreixat de pins i avets, vaig veure el revolt del riu i l’aigua espurnejant, vaig veure la teulada roja de la serradora d’en Barkald, i una mica més al sud, a la riba, les altres granges, més petites, escampades per les clapes verdes que enrivetaven el fil d’aigua. Jo coneixia les famílies que hi vivien i sabia quants eren a cada casa. Tot i que no podia veure la nostra cabana a l’altra riba del riu, podia assenyalar amb exactitud darrere de quin arbre s’amagava, i em vaig preguntar si el pare encara dormia o si ja s’havia llevat i rondava per casa tot preguntant-se on parava jo, però sense amoïnar-s’hi gaire: si arribaria aviat, si podia començar a preparar l’esmorzar, i tot d’una em vaig adonar de la gana que tenia.

—Ja hi som —va dir en Jon—. És allà —i va assenyalar un avet enorme al marge del camí. Vam aturar-nos.

—És enorme —vaig dir jo.

—No és això —va dir en Jon—. Vine.

Va anar fins a l’arbre i va enfilar-s’hi sense esforç, perquè les branques de baix, llargues i robustes, s’aclofaven pel propi pes i eren fàcils d’abastar, i en un tres i no res ja havia pujat uns quants metres. El vaig seguir. En Jon pujava molt de pressa, però quan va ser a uns deu metres es va aturar i va seure a la branca a esperar que jo arribés a la mateixa altura; hi havia prou lloc per a tots dos, podíem seure un a prop de l’altre cadascú a la seva branca. Aleshores en Jon va assenyalar un punt a l’extrem de la seva, just on es bifurcava. Sota l’entreforc hi havia un niu d’ocells amb forma de bol, fondo com una paperina. Tot i que jo ja havia vist molts nius, no n’havia vist mai cap de tan petit, tan lleuger, una construcció tan perfecta de molsa i plomes. I no penjava. Flotava.

—És un niu de reietó —va dir en Jon en veu baixa—. La segona niuada —es va inclinar endavant, va allargar la mà cap al niu, va ficar tres dits per l’obertura emplomissada i va treure’n un ou tan petit que me’l vaig quedar mirant com un badoc. En Jon va fer ballar l’ou entre les puntes dels dits i me’l va acostar prou perquè el pogués examinar de la vora, i quasi vaig sentir vertigen quan, en mirar-lo, vaig pensar que al cap de poques setmanes aquella boleta minúscula, una mica ovalada, es transformaria en un ocell viu amb ales que podria llançar-se des del cim de l’arbre i baixar en picat i no estavellar-se mai contra terra, sinó que amb voluntat i amb instint sortiria disparat cap amunt i venceria la llei de la gravetat. I aleshores ho vaig formular en veu alta:

—Hosti tu... és curiós que una coseta tan petita es torni viva i pugui volar —potser no em vaig explicar bé, o no vaig saber expressar la sensació de volubilitat que em burxava per dins; el cas és que en aquell moment va passar una cosa que m’era impossible comprendre, perquè quan vaig alçar els ulls i vaig mirar en Jon a la cara, estava blanc com el paper i molt tens. No sabré mai si van ser les meves paraules o l’ou que tenia entre els dits, però alguna cosa el va fer canviar d’idea de manera sobtada, em va mirar al fons dels ulls com si no m’hagués vist mai, i per una vegada no els va mig aclucar sinó que li vaig poder veure les pupil·les obertes i negres. Va separar els dits i l’ou va caure tronc avall; jo el seguia amb la mirada i vaig veure com picava contra una branca, com s’esclafava i s’esmicolava en bocins clars que saltaven en totes direccions i descendien com volves de neu ingràvides que s’anaven volatilitzant lentament fins a desaparèixer del tot. O així és com ho recordo, i també recordo que no se m’acudia res que m’hagués trasbalsat mai tant. Quan vaig tornar a mirar en Jon, aquest s’havia inclinat sobre la branca, amb una mà havia arrencat el niu de sota l’entreforc i, sostenint-lo amb el braç estès, el va polvoritzar a pocs centímetres dels meus ulls. Jo volia dir alguna cosa, però no em sortien les paraules. El rostre d’en Jon era una màscara de guix amb una boca oberta per on sortien una sèrie de sons que em van glaçar l’espinada, mai no havia sentit res igual: eren els sons guturals d’un animal que jo no havia vist mai ni tenia cap ganes de veure. Va tornar a obrir la mà, va picar el tronc de l’arbre amb el palmell obert i va refregar el niu contra l’escorça, desfent-lo en estelles minúscules fins que en va quedar una empastifada que jo ja no suportava mirar més. Vaig tancar els ulls i vaig aguantar les parpelles premudes uns instants, i quan els vaig tornar a obrir, en Jon ja era un bon tros avall. Baixava lliscant de branca en branca, jo seguia amb la mirada els seus cabells hirsuts i castanys, però ell no va mirar amunt ni una sola vegada. Els darrers metres els va fer d’un salt i va aterrar amb un cop que es va sentir fins al capdamunt de l’arbre, on jo encara estava assegut; va caure de genolls com un sac, va picar amb el front a terra i així es va quedar, arraulit, durant el que em va semblar una eternitat, i en tota aquesta eternitat vaig contenir la respiració sense moure’m ni un mil·límetre. No entenia res del que havia passat, però tenia la sensació que tot era culpa meva. I tanmateix no sabia per què. A la fi, es va alçar, i amb el cos ben dret es va posar a caminar, senda avall. Vaig deixar escapar l’aire i vaig aspirar-lo de nou, lentament; em va xiular el pit, vaig sentir-ho perfectament, era com el xiulet de l’asma. Jo coneixia un home que vivia al final del carrer de casa, a Oslo, que tenia asma i quan respirava sonava així. Ara m’he tornat asmàtic, vaig pensar, hòstia, és així com s’agafa l’asma, ¡quan te’n passa una de grossa! I vaig començar a baixar. No baixava tan ràpid com en Jon, més aviat com si cada branca fos una balisa on m’havia de detenir i agafar-me per no perdre’m res, ni un detall, tot era important, i sobretot sense deixar de pensar tota l’estona a respirar.

¿Va ser aleshores que es va capgirar el temps? Crec que sí. Jo ja havia posat els peus a terra, però no veia en Jon enlloc, s’havia esfumat per la senda d’on havíem vingut, quan, de sobte, vaig sentir la remor dels arbres sobre el meu cap. Vaig mirar amunt i vaig veure les capçades dels avets que balandrejaven i xocaven entre elles, vaig veure com el vent vinclava els pins més alts i vaig notar també el sotabosc que ondulava sota els meus peus. Era com caminar damunt de l’aigua, em rodava el cap i vaig mirar al meu voltant per trobar un punt on agafar-me, però tot es movia. El cel, que fins feia un moment era blau i serè, ara era d’un gris plom esquinçat per la lluïssor groga esblaimada que il·luminava el turó a l’altra banda de la vall. En aquell moment va llampegar amb violència al cim del turó. Poc després va tronar de tal manera que vaig sentir el retruny per tot el cos, notava com la temperatura queia en picat i el braç em feia mal allà on el filat espinós m’havia fet un tall. Vaig posar-me a caminar tan de pressa com podia sense arrencar a córrer, baixant la senda que havíem fet de pujada, cap al prat dels cavalls. En arribar-hi, vaig mirar la cleda a través dels arbres però no hi havia ni un cavall, si més no dins del meu camp visual, i em va passar pel cap fer drecera per la cleda, però en comptes d’això vaig fer tota la volta seguint el filat per fora fins que vaig arribar al corriol que baixava a la pista, vaig girar a l’esquerra i vaig arrencar a córrer avall. Ja no feia vent, però al bosc hi havia una calma tensa i l’asma tot just descoberta m’oprimia el pit.

Les primeres gotes em van caure al front quan arribava a la pista. Vaig veure l’esquena d’en Jon davant meu. No devia haver corregut, no el tenia gaire lluny: no anava de pressa, però tampoc a poc a poc. Senzillament, caminava. Se’m va acudir cridar-lo i demanar-li que m’esperés, però em feia por que la respiració se’m tallés. Hi havia, també, un no sé què en la seva esquena que em va frenar, o sigui que vaig posar-me a caminar darrere seu, sempre a la mateixa distància. I així vam desfer tot el camí, i quan passàvem per la granja d’en Barkald, que ara tenia llum a totes les finestres a causa de la negror sobrevinguda del cel, em vaig preguntar si l’home seria a dins, mirant-nos, i si sabria on havíem estat. Vaig mirar enlaire amb l’esperança que serien quatre gotes i prou, però de sobte un llamp va il·luminar el turó i en el mateix segon es va sentir un tro. Jo mai no havia tingut por dels llampecs, tampoc em vaig espantar aleshores, però sabia que quan el llamp i el tro anaven tan seguits, podia descarregar on fos a prop teu. Anar pel camí sense cap mena de recer era una sensació molt especial. En aquell moment, la pluja va desplomar-se com una paret, i en pocs segons em vaig trobar darrere d’aquesta paret, xop de cap a peus, i si hagués anat despullat tampoc no hi hauria guanyat gaire. El món sencer es va tornar gris aigua i amb prou feines podia entreveure en Jon a cent metres davant meu. Tampoc el necessitava perquè m’ensenyés el camí, ja sabia per on havia d’anar. Vaig trencar pel corriol que travessava els prats d’en Barkald, ara l’herba altíssima m’enganxaria els pantalons a les cames i em pesarien encara més, si no fos que ja anava tot moll i no venia d’aquí. Vaig pensar que en Barkald hauria d’esperar uns dies que l’herba fos prou seca per segar-la. El farratge no es pot segar moll. Vaig preguntar-me si enguany en Barkald també ens demanaria al pare i a mi que l’ajudéssim amb la sega, igual que l’any anterior; i em vaig preguntar si en Jon hauria agafat la barca i estaria travessant el riu tot sol o si m’esperava a la llera. Podia remuntar el camí cap a la botiga, passar el pont i baixar per l’altra riba, a través del bosc, però la marrada es faria llarga i pesada; o bé podia travessar el riu nedant, però segur que l’aigua ja era freda i els corrents massa ràpids. La roba xopa em glaçava fins el moll de l’os, i se’m va acudir que aniria més bé sense. O sigui que em vaig aturar a treure’m el jersei i la camisa. Va costar perquè la roba se m’arrapava al cos, però a la fi m’ho vaig treure tot, vaig fer-ne un bolic i me’l vaig posar sota el braç. Tot estava tan moll que feia riure, la pluja em regalimava pel pit i em donava una escalfor estranya. Vaig passar-me la mà per la pell i quasi no vaig sentir res de tan balba que la tenia, em notava cansat i somnolent, m’hauria anat molt bé estirar-me i aclucar els ulls una estona. Vaig fer unes passes més. M’eixugava l’aigua de la cara amb la mà, em sentia una mica marejat. I així, com qui no ho vol, em vaig trobar a la vora del riu sense haver-lo sentit. Davant meu hi havia en Jon dalt de la barca. Amb la mullena, la mata de cabells hirsuts se li havia aixafat contra el crani. Em va mirar a través de la pluja mentre ciava per mantenir la popa arran de riba, però no va dir res.

—¡Hola! —vaig dir jo mentre baixava els últims metres saltant, amb molt poca traça, pels còdols llisos i arrodonits. Vaig ensopegar un cop, però no vaig caure. Quan per fi arribava a la barca vaig seure al banquet de popa i en Jon va posar-se a vogar tot seguit. Li costava, es veia, perquè teníem el corrent en contra, i només molt a poc a poc vam poder sortir d’allà. Volia portar-me fins a casa, tot i que estava baldat. Ell vivia riu avall de la nostra cabana, i jo volia explicar-li que no calia, que si em deixava a l’altra riba ja en tenia prou, faria l’últim tros a peu. Però no vaig dir res. No tenia esma.

A la fi vam arribar. Amb un darrer esforç, va virar la barca i va remar fins a la llera de manera que jo pogués baixar directament a terra. I així ho vaig fer, vaig baixar i em vaig quedar palplantat allà mateix, mirant-lo.

—Que vagi bé —vaig dir-li—. Fins demà.

Però en Jon no em va contestar. Es va limitar a treure els rems fora de l’aigua i va deixar que el corrent arrossegués la barca mentre em mirava fixament amb els ulls afuats, uns ulls que jo aleshores ja sabia que no oblidaria mai més.