Читать книгу Sortir a robar cavalls - Per Petterson - Страница 9

El pare i jo havíem sortit d’Oslo catorze dies abans, primer havíem agafat el tren i després l’autobús, durant hores i hores. Un autobús que seguia un sistema de parades que no vaig entendre mai, però que en tot cas s’aturava molt sovint. De tant en tant m’endormiscava amb l’escalfor del sol, al caliu del seient, i quan obria els ulls i mirava per la finestra era com si no haguéssim avançat gens perquè el paisatge era exactament el mateix que abans d’adormir-me: una carretera sinuosa de grava amb camps a banda i banda, granges amb la casa pintada de blanc i els coberts de vermell, alguns més grans, d’altres més petits, i vaques rere el filat de les pletes, que arribaven fins arran de carretera i on mandrejaven ajagudes damunt l’herba, al sol, amb els ulls mig clucs. Quasi totes eren brunes i només alguna tenia clapes blanques sobre el marró o el negre; i després hi havia el bosc, rere les granges, amb algun núvol trencat en el blau del cel, suspès damunt d’un turó, sempre el mateix, inalterable.

El viatge va durar si fa no fa tot el dia, i és estrany però no se’m va fer pesat. M’agradava mirar per la finestra fins que les parpelles em pesaven, calentes, tornava a adormir-me, em despertava de nou i mirava per la finestra per mil·lèsima vegada o més, o em girava a mirar el pare, que es va passar tot el viatge immers en un llibre tècnic sobre construcció, maquinàries, motors, el que fos, aquests temes el tornaven boig. Aleshores el pare aixecava els ulls, em mirava i assentia somrient, jo li tornava el somriure i ell se submergia de nou en el seu manual. Jo m’endormiscava i somiava coses càlides i flonges, i l’últim cop que em vaig despertar va ser perquè el pare em va tustar l’espatlla.

—¡Ep, mestre! —em va dir, i vaig obrir els ulls i vaig mirar al meu voltant.

L’autobús estava aturat, amb el motor apagat, a l’ombra d’un roure immens davant de la botiga. Vaig veure el camí que duia al pont, allà on el riu s’estrenyia i l’aigua es precipitava amb fragor per un petit ràpid. El sol baix feia espurnejar les crestes d’escuma. Érem els últims, baixàvem a l’última parada. No es podia anar més enllà. El darrer tros de camí l’hauríem de fer a peu, molt típic del pare, vaig pensar, portar-me tan lluny com fos possible sense sortir de Noruega. No vaig preguntar-li per què precisament allà, era com si el pare volgués posar-me a prova i ja m’estava bé. Jo confiava en el pare.

Vam agafar les motxilles i tot el fato al compartiment del fons de l’autobús i vam anar cap al pont. Ens vam aturar al mig a fer el badoc, l’aigua era quasi verda i passava rabent, vam empunyar les nostres canyes de pescar de bambú, les vam clavar a terra i reclinar contra la barana de fusta acabada de construir, vam escopir al riu i el pare va dir:

—¡No fugis, Jacob!

Per al pare, tots els peixos es deien Jacob, tant si era allà a casa, davant les aigües salades del fiord d’Oslo, quan treia el pit per la borda amb un somriure murri i alçant el puny —¡no fugis, Jacob, que venim a pescar-te!— com aquí, en un riu que venia de la frontera amb Suècia i feia un semicercle que travessava el poble abans de tornar-se’n a Suècia unes quantes milles més al sud. I recordo que l’any anterior, tot contemplant els remolins, m’havia preguntat a mi mateix si es podia veure o notar o tastar que l’aigua fos sueca i que els d’aquest cantó de la frontera només la teníem a manlleu. Però jo era molt jove aleshores i sabia ben poca cosa de com anava el món, en el fons no va ser més que una idea fugaç.

Dalt del pont, el pare i jo ens vam mirar i ens vam somriure, però jo notava les expectatives que em recargolaven l’estómac.

—¿Com estàs? —em va demanar.

—Bé —vaig dir, sense poder estar-me de riure.

Vaig fer el camí que pujava del riu sota la pluja. A la meva esquena, en Jon s’allunyava amb la barca aigua avall. Em vaig preguntar si parlava amb si mateix, com feia jo quan estava sol. M’explicava en veu alta les coses que acabava de fer, les sospesava i acabava dient-me que no havia tingut elecció. Segur que en Jon no feia aquestes coses.

Estava enravenat de fred i em petaven les dents. Duia el jersei i la camisa sota el braç, però ja era massa tard per posar-me’ls. El cel era més fosc que en plena nit. A dins de la cabana, el pare havia encès el quinqué, les finestres eren retalls de claror groguenca i càlida, de la xemeneia sortien terbolins de fum gris que la pluja esclafava contra la teulada, i aigua i fum s’escampaven per les teules de pissarra com una sèmola grisa. Era una imatge ben peculiar.

La porta estava ajustada. Des del marxapeu sentia la flaire de la cansalada fregida que es colava pel dit de llum. Em vaig aturar sota el ràfec. Per primer cop en molta estona, les gotes d’aigua no em martellejaven el cap. Em vaig estar quiet un parell de minuts abans d’obrir la porta. El pare preparava l’esmorzar davant de la cuina econòmica; no m’havia sentit. Em vaig quedar al llindar, gotejant damunt de l’estora. No sabia quina hora era, però estava segur que m’havia esperat fins a l’últim moment abans de preparar l’esmorzar. A sobre de la camisa de quadres duia un jersei molt vell i ple de forats que li agradava posar-se quan no sortia a treballar. Anava barbut, no s’havia afaitat des del dia que havíem arribat. “¡Pelut i lliure!”, solia dir fregant-se la barbeta. M’agradava, aquell home. Vaig estossegar, ell es va girar i em va mirar amb el cap de gairell. Vaig esperar que parlés.

—Caram, ¡això sí que és mullar-se!

Vaig assentir.

—Sí, i tant —vaig dir petant de dents.

—Espera, no et moguis —i llavors va enretirar la paella del fogó, va anar al dormitori i va tornar amb una tovallola gran.

—Treu-te els pantalons i les vambes.

Vaig fer el que em deia. Em va costar. Despullat al mig de l’estora, em sentia com si tornés a ser una criatura.

—Vine, acosta’t a l’estufa.

M’hi vaig acostar. El pare va afegir-hi dos tions i va tancar la portella. Per l’obertura del regulador veia les flames que s’arboraven, el ferro colat escampava onades de calor que quasi ferien la pell. Aleshores el pare em va embolicar de cap a peus amb la tovallola i va començar a fer-me fregues pertot, primer amb molt de compte i cada vegada més fort. Era com si hagués d’encendre’m, com quan els indis freguen dos pals per fer foc. Jo era el pal, rígid i sec, convertit en una massa incandescent.

—Aguanta-ho tu, que ara vinc —va dir el pare.

Em vaig subjectar la tovallola damunt del muscle, ell va tornar al dormitori i en va sortir amb uns pantalons nets, un jersei gruixut i mitjons. Em vaig vestir molt a poc a poc.

—¿Tens gana? —em va preguntar.

—Sí —vaig respondre, i ja no vaig dir res més en molta estona.

Vaig seure a taula. El pare em va servir ous ferrats amb cansalada i pa que havia cuit ell mateix en el vell forn de la casa; en va fer llesques gruixudes i les va untar amb margarina. Jo em cruspia tot el que em posava al davant, i ell també va seure a esmorzar. Sentíem la pluja que repicava a la teulada; també plovia sobre el riu, sobre la barca d’en Jon i el camí de la botiga i els prats d’en Barkald, plovia sobre els boscos, sobre el llom dels cavalls de la cleda i els nius de tots els arbres, sobre els ants i les llebres i sobre totes les teulades del poble, però a dins de la cabana s’hi estava calent i eixut. La llenya crepitava a l’estufa i jo m’ho vaig anar menjant tot fins que els plats van quedar ben escurats; el pare també anava menjant amb un mig somriure als llavis com si fos un matí qualsevol, tot i que no ho era. I de sobte em va venir el cansament, em vaig inclinar endavant, em vaig aguantar el cap amb les mans i em vaig adormir.

En despertar-me em trobava sota l’edredó al llit de baix de la llitera, que era el del pare, amb tota la roba posada. El sol entrava pel requadre de cel de la finestra del darrere, i així vaig saber que eren les dotze tocades. Vaig enretirar l’edredó i vaig posar els peus a terra. Em sentia en plena forma. Tenia tot un costat adolorit, però no m’amoïnava gaire. Vaig anar a la sala. La porta estava oberta de bat a bat i el sol inundava el pati. L’herba molla brillava i a un metre de terra la calor havia format un mantell llanut de vapor. Una mosca brunzia a la finestra. Dret davant de l’armari del racó, el pare treia la compra de la motxilla i l’ordenava als prestatges. Havia fet a peu tot el camí de la botiga, d’anada i de tornada, mentre jo dormia.

Em va veure de seguida i es va quedar parat amb un paquet a la mà. Silenci absolut. Estava tot seriós.

—¿Com estàs? —va dir.

—Bé —vaig respondre—. Em trobo més bé.

—Me n’alegro —va dir el pare, i va callar un moment abans d’afegir:— ¿Has estat amb en Jon aquest matí?

—Sí —vaig respondre.

—¿I què heu fet?

—Hem sortit a robar cavalls.

—¿Què dius que heu anat a fer? —el pare semblava a punt d’esclatar—. ¿De quins cavalls em parles?

—Els d’en Barkald. No els anem a robar de veritat, només els volem muntar, però diem que anem a robar-los perquè així sona més emocionant. —Vaig fer un somriure caut, però el pare no me’l va correspondre.— Jo no m’hi he lluït gaire — vaig dir—. He sortit volant per damunt de la tanca —i vaig estendre el braç amb la ferida ben visible, però el pare em mirava fixament a la cara.

—¿I com estava en Jon?

—¿En Jon? Doncs com sempre, fins cap al final. M’ha volgut ensenyar els ous d’un niu de reietó dalt d’un avet, i de cop ha aixafat tot el niu, així —vaig explicar, i amb el braç estirat feia el gest d’esclafar una cosa en el puny; el pare estava endreçant l’últim paquet sense deixar de mirar-me, va assentir i va tancar la porta de l’armari, es va fregar els pèls de la barbeta i jo vaig dir:— I ha tocat el dos, i després ha vingut la tempesta.

El pare va anar a penjar la motxilla a la porta i es va quedar mirant el pati, d’esquena a mi, tot gratant-se el clatell. Llavors va venir a seure a taula i va dir:

—¿Vols saber què diu la gent a la botiga?

Jo no tenia gaire interès per saber què deia la gent a la botiga, però el pare acabaria explicant-m’ho de totes maneres.

—Sí —vaig dir.

El dia abans, en Jon havia sortit amb l’escopeta a caçar llebres, com de costum. Jo no entenia aquesta dèria seva de matar llebres a escopetades, però s’havia convertit en la seva especialitat i hi tenia traça, n’encertava una de cada dues, que déu n’hi do tractant-se d’una bèstia tan remenuda i ràpida. Ara, no sé si la família se les menjava totes, devien estar-ne tips. En tot cas, en Jon va arribar a casa seva amb dues llebres lligades per les orelles i amb un somriure radiant, perquè aquell matí havia disparat dos trets i tots dos havien fet blanc. Era una proesa, i va entrar a buscar els pares per ensenyar-los els seus trofeus, però aquell dia la mare havia anat a Innbygda a visitar un conegut i el pare era al bosc. Amb les presses per sortir aquell matí, no s’havia fixat si hi eren i el cert és que s’havia oblidat que li tocava ocupar-se dels bessons. Va deixar l’escopeta al rebedor, va penjar les llebres d’un ganxo i va posar-se a buscar els seus germans de dalt a baix de la casa, però no els trobava enlloc; va sortir corrent a l’eixida, va fer la volta al cobert i al paller, tampoc no hi eren. Aleshores va sentir pànic. Va córrer cap al riu i va resseguir a gual l’embarcador, escrutant riba amunt, riba avall, sense veure res més que un esquirol dalt d’un avet.

—¡Maleït esquirol! —va dir, i es va ajupir per ficar les mans a l’aigua com si volgués apartar-la per veure-hi, però era absurd, l’aigua li arribava als genolls i era transparent. Es va incorporar, va agafar aire i provava de pensar, quan va sentir un tret que venia de casa.

L’escopeta. Havia oblidat de posar el fiador i no havia tret l’últim cartutx, cosa que sempre feia tan bon punt entrava a casa. Aquella arma era l’únic objecte de valor que tenia, la cuidava, la greixava i la tenia sempre a punt com si fos el seu nadó, i això d’ençà del dia que el pare l’hi va regalar, el dia dels seus dotze anys, amb ordres estrictes sobre com fer-la servir i, sobretot, com no fer-la servir. Ell sempre posava el fiador, treia els cartutxos i la penjava al seu lloc, al traster, d’un ganxo a dalt de tot de la paret. Però aquest cop l’havia deixat a l’entrada perquè s’havia recordat d’una cosa: que ell era el responsable dels seus germans quan es quedaven sols a casa. Només tenien deu anys.

En Jon va sortir a corre-cuita de l’aigua i va enfilar pel riu abans de tirar cap a casa. De sobte li va semblar que no arribaria mai, els camals xops li pesaven sota els genolls, l’aigua sortia de les sabates a borbollons, i a cada passa sentia el so d’un xuclet que li feia venir nàusees. A mig camí va veure el pare que sortia corrent del bosc a l’altra banda de la granja. Mai no l’havia vist córrer, i la visió d’aquell home alt i feixuc sortint esperitat del bosc i travessant l’eixida a grans camades que feien retronar el terra i amb els braços flotant-li a l’altura de les espatlles com si nedés a contracorrent, era tan aterridora que en Jon va aturar-se i va seure al pla d’herba. Fos el que fos el que hagués passat, ara ja era massa tard; el pare arribaria abans a casa, i en Jon va tenir la sensació que no volia saber què havia passat.

El que havia passat era que els bessons havien estat tot el matí jugant al soterrani amb roba vella i sabates gastades. Van pujar les escales esvalotant i van anar a parar al rebedor, on van veure les llebres penjades del ganxo i l’escopeta estintolada a la paret. Era l’escopeta d’en Jon, ho sabien perfectament, el germà gran era el seu heroi, i per poc que tinguessin els mateixos models que jo a la seva edat, devia ser per a ells una barreja de Davy Crockett, Hjortefot i Huckleberry Finn en una sola persona. Tot el que feia en Jon era susceptible de ser imitat i transformat en joc.

En Lars va arribar a dalt primer, va agafar l’escopeta i la va brandar tot cridant:

—¡Mira’m!

I va disparar. L’espetec i la reculada el van fer caure a terra amb un esgarip. No havia apuntat enlloc, només volia tenir a les mans la meravellosa escopeta i fer de Jon. La bala hauria pogut anar a la llenyera, o al finestró del costat de la porta, o al retrat de l’avi de la barba llarga, just a sobre del penja-robes, en un marc daurat que brillava, o a la bombeta que penjava nua i que sempre tenien encesa perquè a fora la veiessin per la finestra i no es perdessin a les fosques. Però la bala no va encertar cap d’aquests llocs, sinó que va anar de dret al cor de l’Odd, a boca de canó. I si tot això hagués passat en una novel·la de l’Oest, a les pàgines de paper porós s’hi hauria llegit que la bala duia el seu nom, o que estava escrit a les estrelles o en el gruixut llibre del destí. Que res del que hagués pogut fer o dir ningú no hauria desviat les línies que van creuar-se en aquell instant únic. Que una altra força, diferent de la humana, havia dominat el canó de l’escopeta i l’havia dirigit exactament en aquella direcció. Però res de tot això no era veritat, i en Jon, arraulit a l’herba, ho sabia. Aleshores el pare va sortir de casa amb el seu germà als braços: l’únic llibre on hi havia escrit el nom d’Odd i d’on no es podia esborrar, era el registre de la parròquia.

El pare no em devia explicar tot això, o no pas amb tants detalls, i en canvi és així com ho recordo. El cas és que no sé si vaig començar a pintar-ho amb els meus colors de seguida o si ho he anat fent a mesura que passaven els anys. Ara bé, el que no es pot discutir són les dades pelades, els fets eren els fets i el pare em mirava, sondejant-me, des de l’altra banda de la taula, com si jo pogués dir-hi alguna cosa assenyada perquè potser coneixia els protagonistes del drama més bé que ell; però jo no veia altra cosa que el rostre blanc d’en Jon i l’aigua que queia sobre la superfície ondejant del riu quan va empènyer la barca i va deixar que el corrent se l’endugués avall, cap a la casa on vivien ell i els que l’estaven esperant.

—De totes maneres, això no és el pitjor —va dir el pare.

El dia abans que en Lars matés el seu germà bessó d’un tret, la seva mare havia sortit de bon matí cap a Innbygda amb la furgoneta de repartiment de la botiga. L’endemà, quan va passar tot, el pare l’havia d’anar a recollir amb el cavall i la carreta. Era una euga de quinze anys que es deia Bramina, de pelatge castany i negre amb una llista blanca al cap i mitjons blancs. Era molt bonica, o a mi m’ho semblava, però no anava lleugera, i en Jon creia que havia de ser per un principi de febre del fenc que no la deixava respirar, cosa inusual en un cavall. Per anar i tornar a Innbygda amb la Bramina t’hi podies estar ben bé tot el dia.

El pare era a l’eixida, amb el nen mort als braços. Al mig del pla hi havia el seu fill gran estès a terra, immòbil, com si també fos mort. Sabia que havia de marxar. S’hi havia compromès. No tenia alternativa. I si volia arribar a temps a Innbygda, havia de marxar ja. Va fer mitja volta i va entrar a casa. En Lars era al rebedor, rígid, quiet, mut; el pare el va veure, però era incapaç de pensar en més d’una cosa important alhora, per això va entrar al dormitori i va estirar l’Odd al llit de matrimoni i va cobrir el cosset amb una manta que va trobar. Es va mudar la camisa tacada de sang i els pantalons, i va sortir a aparellar la Bramina. De cua d’ull, va veure en Jon que s’havia aixecat i s’acostava a poc a poc a l’estable. Quan l’euga va estar enganxada al carro, en Jon ja hi havia arribat. El pare es va girar i el va agafar per l’espatlla, massa fort, va pensar tot seguit, però dels llavis del noi no va sortir ni un mot.

—Cuida en Lars mentre sóc fora. ¿D’això en sabràs, oi? —va dir el pare mirant cap a la casa. En Lars havia sortit a la porta i s’estava plantat al bat del sol, amb els ulls arrufats. El pare es va passar la mà per la cara, va aclucar els ulls un moment, es va escurar la gola, va seure al pescant, va arriar el cavall i el carro es va posar en marxa, va passar la tanca, va sortir a la carretera, va deixar enrere la botiga i a poc a poc va emprendre el llarg trajecte fins a Innbygda.

En Jon es va endur en Lars amb la barca a pescar riu avall, no se li va acudir res més, i s’hi van estar moltes hores. No he aconseguit mai imaginar-me de què devien parlar, o vés a saber si van arribar a dir-se res. Potser senzillament van quedar-se pescant a la llera cadascú amb la seva canya: tirar la canya i recollir, tirar la canya i recollir, a una distància prudencial l’un de l’altre, i al seu voltant només el bosc i un gran silenci. Això sí que m’ho puc imaginar.

En tornar van dur al paller el poc que havien pescat i es van asseure a esperar. No van entrar a casa per res. Al vespre, cap al tard, van sentir els cascs de la Bramina i les rodes del carro que pujaven pel camí de grava. Es van mirar. S’hi haurien quedat una estona més, però en Jon es va aixecar, i en Lars es va aixecar, es van agafar de la mà per primera vegada des que els bessons eren molt petits, i van sortir a l’eixida a mirar com el carro avançava cap a ells pel camí, com s’aturava, i van sentir el panteix asmàtic de la Bramina i les paraules reconfortants que el pare li adreçava: paraules amables, paraules dolces, paraules que ells mai no havien sentit que digués a ningú.

La mare estava asseguda al pescant, duia el vestit blau amb flors grogues, la bossa a la falda, els va somriure i els va dir:

—Ja he tornat, mira que bé —i es va aixecar, va posar el peu a la roda i va baixar d’un salt—. ¿On és l’Odd?

En Jon es va mirar el seu pare, però el pare no li va tornar la mirada, tenia els ulls clavats a la paret del graner i callava com si tingués la boca plena de tabac. No li havia dit res. Havien fet tot el camí plegats pel bosc i no li havia dit res de res.

L’enterrament va ser tres dies més tard. El pare em va preguntar si hi volia anar i li vaig dir que sí. Era el meu primer enterrament. Un dels germans de la meva mare havia mort abatut pels alemanys quan intentava fugir d’una comissaria en algun indret de la regió de Sørland el 1943, però jo no hi era, i no sé si hi va haver cap enterrament.

En realitat, recordo dues coses de l’enterrament de l’Odd. Una, que el meu pare i el pare d’en Jon no es van mirar als ulls ni una sola vegada. El meu va estrènyer-li la mà tot dient-li “el meu condol”, uns mots que van sonar completament fora de lloc i que ningú més va pronunciar aquell dia, però no es van mirar.

L’altra va ser en Lars. Quan ja havíem sortit de l’església i estàvem drets al voltant de la fossa, es va anar posant nerviós, el capellà encara oficiava i aviat arriarien el petit taüt amb una corda passada per cada nansa, però ja no podia més, es va desprendre dels braços de la seva mare i va arrencar a córrer a través de les tombes fins a la tàpia i no va sortir del cementiri sinó que va posar-se a fer cercles, corrent sempre, una volta i una altra, i una altra, amb el cap cot i la mirada clavada a terra, i com més aguantava, més lentament parlava el capellà. Al principi només es va girar algun cap, però aviat van ser més i al final tota la comitiva de negre s’estava mirant en Lars en comptes del taüt amb el seu germà a dintre, fins que un veí va travessar l’esplanada sense pressa, es va aturar ran del cercle i quan en Lars li passava al davant el va atrapar i el va aixecar enlaire. Les cames seguien corrent, però els llavis no proferien cap so. Vaig mirar en Jon, en Jon em va mirar, vaig fer un gest amb el cap però ell no me’l va contestar, simplement em va mirar als ulls sense parpellejar. Recordo que vaig pensar que mai més no sortiríem a robar cavalls, i això em va entristir més que tot el que va passar al cementiri. Això és el que recordo. Per tant, van ser tres coses.