Читать книгу Homes en la meva situació - Per Petterson - Страница 10

Hi tornava sovint, a aquest somni, pensava com n’era de nítid, de definitiu, i quan ho feia no se’m va acudir mai que fos una llàstima o que fos trist, o estúpid, que la mà ferma del somni no fos la de la Turid. La Turid no hi era, en el territori del somni, no hi havia nascut ni hi havia estat creada. Però en la realitat, en l’estat de vigília, era diferent. Havia omplert tots els espais, els matins i les nits, de llevant a ponent, desbordant-ho tot, i allà també la seva deu es va buidar lentament, es va anar assecant i va desaparèixer atreta pels colorits, i sovint em preguntava, ¿què tenien els colorits que no tingués jo? A part dels colors. Vaig trigar un temps a veure-ho, malgrat que era molt simple. Tenien la Turid. I la tenien feia temps. L’absorbien. La imatge era clara: una canya de ratlles vermelles i blanques, gegantina, una Turid somrient que passava per dins a tota velocitat, en posició de tirar-se a l’aigua, cap als llavis dels colorits, era una Supergirl amb la capa que li voleiava alegrement a l’esquena.

Una vegada vam anar a una de les illes de més enfora del fiord de Bunne. Potser era Malmøya. Encara estàvem casats. Va ser abans de l’incendi del ferri, però no gaire abans. Feia temps que les coses no anaven bé i jo tenia por. Era un dissabte. Algú ens feia de cangur, aquella nit. Potser la meva mare, que encara no era morta. O un dels meus germans. El gran ja no hi era, el segon desapareixeria aviat.

Caminàvem de dos en dos a la vora del mar, pels embarcadors, vam passar per davant de l’indret on gairebé vint anys més tard l’Òpera obriria les seves altíssimes portes de vidre, on tenien amarrat el petit ferri Holger Danske, que semblava tan ridículament petit i fràgil que vaig pensar com podíem sobreviure tants anys.

No recordo qui anava al meu costat, ni si ens vam dir res i què ens vam dir. La Turid anava tres parelles més endavant. Ell era alt, duia jaqueta groga i cua de cavall i no podia estar-se callat, mirava la Turid per sobre de l’espatlla amb les mans aixecades, sense parar de xerrar. De mica en mica vam anar arribant en fila índia a l’edifici de la Tollpost Globe, on treballava la meva mare i on passaria els seus últims dies al cap de no gaire, dues categories per sobre del carro de la neteja. Havia deixat córrer les fàbriques, les nits a les escoles, als gimnasos i a les cabines caòtiques dels vaixells, els parquets, els passadissos d’hotel empudegats de fum, els lavabos amb pipís d’estrelles pop i cascades de vòmit, havia llançat la baieta sense girar-se enrere ni una sola vegada. Des de la finestra on tenia la taula, veia el fiord, i les barres de neó verd del logo de la Tollpost Globe brillaven tènuement a la façana que donava al carrer.

Ja era el capvespre, ens envoltava una fosca gris pebre, però des de Sjursøya els senyals dels dipòsits de ciment ens tenyien de groc i de vermell, la llum s’escampava pel fiord en tota la seva amplitud, des del port, des dels carrers de la ciutat i el palau reial i els turons del fons, on hi havia més llums que retallaven la fina silueta inclinada del trampolí d’esquí, tota aquesta llum s’estenia per l’aigua com una catifa virolada desplegada des d’un moll situat entre Vippetangen i Aker Brygge, no una catifa persa, sinó més aviat impressionista, teixida amb fils llampants en algun racó dels Andes, o no, més aviat en una d’aquelles cases penjants a les altures del Nepal, banderoles d’oració que voleiaven, volves de neu a l’aire que baixaven arremolinades dels cims de l’Himàlaia, allà on es va veure per última vegada el lleopard blanc. Jo anava una mica torrat. Tots bevíem més en aquella època i tanmateix ningú havia begut res tret de mi, un glop a casa abans de sortir, per aparèixer sense avisar ni ser-hi convidat a l’Estació Central, a la banda de mar, al peu d’una escultura desacomplexadament alta i feixuga, just abans que es posessin en marxa, tots eren més joves que jo, tots colorits, jo era l’únic que duia roba fosca, però no era el noi alt que va de negre sinó un noi més aviat baix i de fosc, duia la jaqueta fosca del meu avi que havia mort feia poc, l’ebenista danès, a Dinamarca tot era fosc, en certa manera tot tenia un aspecte tristament obsolet, les jaquetes, les bicicletes, els cotxes, les platges no, és clar, ni el cel, ni tampoc la claror estesa sobre les landes al vespre o les bufetades suaus del far. A l’avi li havia sortit un gep de tant treballar al camp de petit, l’esquelet es corbava sota el jou, el seu pare era un malparit i la jaqueta havia agafat la forma del gep, però a mi m’agradava així. Em feia més alt, o m’ho semblava, no sé per què, ja que era més aviat al contrari, però això era abans de tenir gust.

Devia ser Malmøya. Vam passar un pont estret entre la carretera de Moss i Ormøya, la primera illa, i després un altre pont cap a Malmøya, l’illa de més enfora, un pont curt i un pont llarg, una illa petita i una illa gran. A mi no m’agradava Malmøya. Algú va explicar que hi havia viscut l’escriptor Johan Borgen, però no era cert, jo deia que era a Sjursøya, abans que hi arribessin els dipòsits de ciment i l’asfalt. I a més les cases eren massa grans, hi havia xalets suïssos, i platges particulars, fortunes antigues, vaig pensar. En realitat no en tenia ni idea, no hi havia estat mai, però m’ho van fer pensar aquelles cases. I aleshores em vaig preguntar què hi feia jo allà. La resposta era fàcil. La Turid era allà. ¿On havia de ser si no? ¿M’havia de quedar a casa, pensant tot el que ja sabia que pensaria? Era la mà que s’obria lentament i afluixava.

Però era jo qui s’havia de quedar amb les nenes a casa i la Turid qui anava a Malmøya amb els colorits. Jo no. Ella s’havia convertit en un d’ells, saltava a la vista si miraves els penjadors a l’armari, però jo vaig demanar el favor a la mare —segur que va ser a ella—, ¿te les pots quedar fins demà? I ella em devia contestar que sí, sempre deia que sí, mentre no hagués d’anar a Dinamarca, a casa, com deia ella, i encara que hi anés cada vegada més sovint, aquell dissabte no. Les nenes van poder dormir al llit de matrimoni, totes tres sota l’edredó, espatlla contra espatlla i ben contentes. A mi em va fer el llit al celler, així podria tornar abans que es despertessin les nenes, i el pare dormiria al sofà sense rondinar, i la mare s’estiraria a l’habitació que abans era la meva, al meu llit. No em fa res, em deia. Jo tenia els meus dubtes. El matalàs era massa dur per al seu cos, per al seu pes, per a la seva constitució. Havia superat un any difícil, les operacions i les radiacions posteriors l’havien deixat esgotada, però així que vaig sortir al caminet empedrat amb la meva motxilla ja no hi vaig pensar més.

Ens dirigíem a un dels xalets. Una casa inspirada en el nòrdic antic, modernista i pintada de gris, amb ornaments blancs a sota del carener, víking total, i finestres punxegudes a la galeria. No m’ho esperava pas. Quin colorit viu aquí, vaig pensar, no n’hi deu haver cap de classe obrera, tots són burgesos, aquí només la Turid i jo som obrers, no m’havia parat a pensar-hi, en realitat no en sabia res, d’aquella gent, a penes sabia com es deien, com al Partit, on quasi tothom tenia un àlies. Alguns no els havia vist mai. Com podia ser en una ciutat tan petita com Oslo, i d’aquesta generació, si ni tan sols devien tenir fills, mentre que la Turid en tenia tres; volaven en llibertat, planaven pel cel i un bon dia els tenies allà, formaven part, i quina part, de la seva vida, però de la meva no. Va ser com si se n’anés de casa per primer cop i jo fos el pare que l’acomiadava al llindar de la porta oberta de bat a bat.

Però aquella casa em va oferir l’oportunitat de veure’n una per dins, i menysprear-la, d’observar l’altura sota teulada, de tres metres ben bé, i menysprear-la, les finestres emplomades amb vidres d’angle vermells i blaus, les escales fins al tercer pis de tec polit i barana historiada, grans quadres als replans, fins i tot un que havia vist en un llibre. Vaig fer una bona repassada a la casa i la vaig menysprear. No tenia alternativa.

Davant de la casa, a la rampa empedrada, hi havia dues motos, una de negra i l’altra blava, amb els cascos blancs i vermells deixats de qualsevol manera sobre el dipòsit de la benzina. Ja n’havia sentit a parlar, eren de dues noies de la colla, cosa rara, i t’hauries imaginat que anirien vestides de cuir negre o d’un teixit especial que protegís els seus cossets de l’asfalt i de les irregularitats del terreny si descarrilaven, però no, no hi havia manera de distingir les motoristes dels altres colorits, ni rastre d’un casc en cap melena, podies parlar amb qualsevol d’ells sense saber si tenies o no una motorista al davant.

No és que jo parlés amb gaire gent. Vaig estar molta estona barrejat amb ells enmig d’aquella sala amb el sostre tan alt, amb el got o l’ampolla a la mà, els altres passaven xerrant, es parlaven per damunt del meu cap, i si anava a parar entre dos que tenien una cosa importantíssima i colorida a dir-se, donaven la volta i m’esquivaven com si fos una boia, somrient i gesticulant, sense adreçar-se a mi. Jo no hi estava acostumat, estava acostumat a rebre més atenció.

Em vaig girar diverses vegades, bastant torrat, per mirar on era la Turid. Ara la veia, ara no. Quan la veia no es girava mai a mirar-me, es comportava com si jo no hi fos, com si ella hi fos tal com havia pensat que hi seria, sense mi, o ho feia així perquè era el que li venia de gust, perquè s’hi sentia com a casa i es podia moure amb tota llibertat. Era incomprensible. Em donava l’esquena i a mi em costava distingir-la dels altres. Va ser molt xocant quan tot d’una em vaig adonar que allà no érem nosaltres.

Vaig sortir a la galeria. Gairebé era de nit. La porta havia quedat entreoberta. Des d’aquí podia albirar entre els arbres el fiord, les aigües calmes, la superfície quieta com un mirall, i més enllà dels senders, més enllà del jardí frondós i marcit, més cases; veia llums encesos rere les cortines i m’arribava la música de lluny, com si hi donessin un ball, un ball temperat com a les novel·les de Jane Austen, així de grans eren aquelles cases, i veia les imitacions irritants de fanals rústics que totes tenien penjats al capdamunt de l’entrada, i tot això feia que la fosca de la galeria fos encara més fosca. Si mirava al meu davant no veia res, feia fred i encara no s’havia encès el fanal de sobre el meu cap. Potser se li havia fos la bombeta. Em vaig treure el paquet de Blue Master de la butxaca, content de ser fumador, ni per un moment podia imaginar-me deixar de fumar, per res del món. ¿Per què hauria de fer-ho?

A la galeria no hi havia ningú a part de mi, no deixava de ser una mica trist i alhora un alleujament, també. El cigarret em donava un pretext per ser-hi, encara que a dins tothom fumés. Anava borratxo, ni més ni menys que en arribar. Vaig tancar els ulls i a poc a poc vaig fer baixar el fum als pulmons. Podria haver estat bé, vaig pensar. I vés a saber per què.

Vaig obrir els ulls. Ja no pensava, fumava i prou, em vaig fumar tot el cigarret a poc a poc, amb una lentitud gairebé budista, i vaig apagar la burilla esclafant-la a les rajoles tan fort com vaig poder amb la punta de la sabata.

Em vaig girar i vaig veure el fil de llum que s’escapava per la porta, de l’altura d’un home. Em vaig quedar quiet i vaig pensar, foto el camp. A dins hi tenia dues cerveses i la bossa que les custodiava, però a fer punyetes, no podia tornar a entrar.

I aleshores, de cop, es va obrir la porta i va sortir una dona fent tentines amb la llum de la sala envoltant-la tota, com una aurèola cristiana, i va tancar darrere seu. Duia els cabells curts com un noi i reia, era una de les motoristes, vaig endevinar-ho de seguida, per això no la delataven els cabells, perquè els duia curts. També anava borratxa, més borratxa que jo, ah, ets aquí, va dir bastant alt. Si et refereixes a mi, vaig dir, doncs sí. Vaig notar que em tremolava una mica la veu. ¿Ja te’n vas?, va dir ella. Crec que sí, vaig dir. No te’n vagis encara, va fer, i jo, ¿per què no? Vine, va dir ella, però jo no em vaig moure. Ja ho veia, que no m’hauria d’haver enganxat a la Turid, l’havia espifiada venint a l’illa, segur, però tampoc era el gos faldiller de ningú, i aleshores la dona dels cabells curts va fer les quatre passes que ens separaven i em va agafar la cara, el cap, entre les mans, com hauria fet un noi amb una noia, una mà a la galta i l’altra mà rere l’orella, me la va acostar suaument i em va besar, va ser meravellosament inesperat, en realitat va ser un goig no haver de manar jo, no haver de forçar-me a abordar l’altra amb el risc de ser rebutjat, no m’hi hauria atrevit mai, i li vaig tornar el bes, no recordava un bes tan deliciós, tenia bon gust, ella estava excitada però no era ximple, necessitàvem agafar aire i aleshores va dir, ¿podem fer-ho un altre cop? I ens vam fer un altre petó, bastant llarg. I fins aquí. Vam recular una passa, tots dos sense alè, ¿i ara què?, vaig pensar, però es veu que res més, vaig esperar i no veia que passés res. Al final ella va riure, es va acariciar la galta i va acariciar la meva de la mateixa manera i amb la mateixa mà i va dir, ets molt dolç, Arvid Jansen, va girar-se, va obrir la porta i va entrar fent tentines a recer de la llum i en el mateix instant tornava a ser una colorida, la roba se li obria com un parell d’ales, els cabells curts refulgien i va donar un cop de porta tan fort que ja no podia sortir el fil de llum a fer-me companyia. El meu primer impuls va ser seguir-la, lògic després d’un bon petó, però ella no havia sortit a la galeria perquè em busqués, n’estava segur, era una burgesa i tenia la suficiència dels burgesos, ¿qui era jo per a ella? Només un paio a qui podies fer un petó abans de girar cua, per tant, no podia seguir-la. No perquè hi fos la Turid i pogués molestar-li que jo entrés a la sala amb la dona que m’havia besat, o, més probable, que no en fes ni cas, sinó perquè allà a fora, en aquella galeria, tot sol, jo era algú. Mentre que a dins no era ningú, només una boia que podies esquivar. O sigui que no podia entrar. Ara ja no la veia amb bons ulls, potser havien fet una aposta i la dona amb cabells de motorista havia guanyat, i em vaig sentir utilitzat, però m’aclaparava haver de fer tot aquell camí fins a casa tot sol, perquè ara hi havia una cosa que volia deixar enrere.

Em vaig treure el tabac de la butxaca i em vaig posar un altre cigarret als llavis, fent cassoleta amb la mà vaig encendre un llumí, i ja està, tornava a fumar. Potser va ser un so que vaig sentir, un sorollet de no res, el que va fer que em girés: al fons de la galeria, a la dreta, arrambat a la paret sota la teulada, hi havia un banc, un divan més aviat, i al divan hi havia una dona ajaguda. No l’havia vista, segurament perquè duia roba fosca i es fonia amb la penombra del racó. Havia estat callada tota l’estona, potser dormint, per això no m’havia adonat que hi era, però ara sí, li veia el blanc dels ulls, estava repenjada amb el colze, observant-me. Hola, va dir, una paraula petita pronunciada sense pressa, una mica de biaix, amb certa distància irònica feta de quatre lletres, molt hàbil. A mi no em va agradar. Hola, vaig dir, però no em va contestar, m’hi vaig atansar i vaig seure al divan, frec a frec amb el seu genoll, cosa que no hauria fet mai enlloc més que a Malmøya. Una manta li cobria les espatlles i els malucs. ¿Estàs sola?, vaig dir, i ella, sí, i jo, jo també. No, tu no estàs sol, va dir, ets l’home de la Turid, el que escriu llibres. Tres llibres, vaig dir, i tampoc són res de l’altre món, d’acord, està bé, tres llibres que no són res de l’altre món, va dir ella, au va, que els he llegit tots tres, però no estàs sol, va fer. Potser no, vaig dir, però ja m’entens. Sí, sí, i tant, va dir ella. ¿I què més podia dir? Vaig treure un cigarret del paquet i l’hi vaig oferir, el va agafar, vaig encendre un llumí i em vaig inclinar cap a ella. Vam fumar plegats, jo assegut frec a frec amb el seu genoll i ella mig estirada. ¿Estàs trista?, vaig preguntar al cap d’una estona. Sí, va dir ella. Jo també, vaig fer, i ella, no costa gaire d’endevinar. De totes maneres ha sigut un petonet i prou, va dir ella. És veritat, vaig dir. ¿T’ha agradat?, va fer, i jo, sí, i vaig pensar que potser ella també volia que la besés, i si, en aquest cas, podia fer-ho o no. Però era la dona dels cabells curts qui m’havia besat i no a l’inrevés. Tu no ets dels colorits, vaig dir, cosa que era evident, ja que estava al meu costat, a tocar del meu maluc, amb els seus pantalons negres i el seu jersei negre. ¿Qui són els colorits?, va fer ella. Els d’allà dins, vaig fer jo. No m’hi havia fixat, va dir, i jo, ¿en què?, i ella, que són colorits. ¿Ah no? No, de veritat que no, va dir, a alguns els conec molt, són amics meus. ¿De quin color haurien d’anar? Els que duen són molt normals. No era cert, vaig pensar, tots aquells vestits, aquells moviments ampul·losos, tot allò que a mi no m’agradava, estava a la vista de tothom i ella no era un d’ells, igual que jo no era un d’ells. Potser vol posar-me a lloc, vaig pensar, deu ser això, vol colar-me-la i després fer com qui no sap de què va, i em vaig sentir dolgut. Però si són amics teus, ¿com és que estàs aquí fora sola i trista? ¿Com és que no es preocupen per tu? Ella va tornar a callar i vaig pensar, ara es posarà més trista encara. ¿En vols un altre?, vaig dir ensenyant-li el paquet de Blue Master, era tot el que li podia oferir, dos cigarrets justos, ens els podíem fumar plegats. No, gràcies, va dir ella. Jo també en tenia prou.

Ja era negra nit i costava distingir on acabava el seu vestit i on començava la fosca. ¿Vols que et faci un petó?, vaig dir. El blanc dels ulls va desaparèixer i tot d’una tornava a ser-hi, i ella va dir, potser anirà massa seguit amb l’altre. Segur que encara notes el gust d’ella. I va riure, però sense alegria. Vaig pensar que potser tenia raó, seria com besar dues dones al mateix temps, és clar que a mi no em feia res, però podia entendre que a ella sí. No vaig pensar ni un segon en la Turid. Que pogués existir. Fins que va estar fet. Curiós. Perdona’m, segur que tens raó, ara m’he passat, no és usual en mi. Més aviat al contrari, vaig pensar. ¿Sí que t’importa, fer-me un petó?, va dir ella. No ho sé, vaig dir, no sé si m’importa, potser sí, potser a tu no però a mi sí. La conversa era absurda, jo no sabia per què deia el que deia; en realitat, m’era igual, ¿on diantre volia anar a parar?, vaig pensar, ¿què diantre pretenia?, però ella va aixecar el cap i la vaig besar, va ser un petó molt diferent, ella havia perdut la pràctica, per això estava allà a fora tota sola al divan, i jo me’n vaig penedir de seguida, m’hauria agradat conservar el primer petó, deixar que els meus llavis el recordessin, però ja era massa tard. ¿Encara tenia gust d’ella?, vaig dir. I tant, va dir, ha sigut una mica estrany, és una de les meves millors amigues, i de sobte em vaig sentir cansadíssim, abatut, no volia saber-ne res, no volia sentir-ne a parlar, no volia formar-ne part, tot s’escola, vaig pensar, tot s’escola en la sorra si les coses van així i vaig pensar, uf, quin horror. Però era cert, jo no sabia on fugir, si hi havia algun lloc on anar, alguna cosa on em veiés amb cor d’aferrar-me, tot s’escola en la sorra, vaig pensar, tot desapareix, fora, el pinyol que hi ha en mi no subjecta res i totes les coses es dissolen, l’una rere l’altra són llançades a fora amb un zzzip repugnant i floten lliurement i no tornen mai més, com en el poema de Yeats en què el falcó no sent el crit del falconer i en lloc de tornar planeja damunt dels cims rocosos i desapareix per les muntanyes de Mongòlia, o cap a l’oest, a la costa d’Irlanda, tocant a les illes Blasket, amb les seves cases sense teulada i els marges de pedra derruïts que una vegada vaig veure a través de la pluja, des dels penya-segats.

Per un moment em va rodar el cap. Vaig palpar a les fosques per agafar-me, la mà dreta va trobar el marc d’una finestra, l’esquerra va tombar un test. ¿Puc estirar-me una estoneta?, vaig dir. No crec que hi càpigues, va dir ella. Doncs haurem de fer lloc, vaig dir posant els genolls al divan i inclinant-me fins a encabir-me entre ella i la paret. Va funcionar, però em feia por que ella caigués a terra i la vaig agafar amb el braç. No te’n vagis, vaig dir. Vaig tancar els ulls i vaig desaparèixer.

Vaig somiar la mare i el pare, en el somni era finals d’agost, a la casa de Dinamarca, al nord de la vila, vora mar, cadascú a la seva porta, la de la cuina que donava a la tanca de salzes i la de la terrassa amb vistes al prat on pasturaven les vaques amb els seus vedells tot l’estiu quan jo era petit, però ara hi havia llebres a l’herba alta, i faisans, i cabirols, i just a sobre planava l’aligot amb paciència lleugera, i més enllà del prat els cavalls corrien cap a l’horitzó per la vora d’uns roures immensos, els arbres en créixer tapaven la llum del sol allà on es pon a l’estiu, a l’oest de l’altra riba, tan estret és el país aquí al nord. Senties la pluja a fora com gravada en un casset, amb un lleu desfasament, els aguts molt audibles, porosos, i una remor constant, suau i alhora compacta, que planava sobre la gespa i els salzes i els pollancres alts al voltant de la casa dels veïns, a l’altre costat de la tanca, i els trons a través de la pluja retrunyien com canons al lluny, però sense amenaçar com quan hi ha guerra. I a dins, silenci, notaves la diferència, dins i fora, la pluja que queia a l’altre costat del silenci, de manera que pluja i trons i silenci omplien el somni plegats, i ells no es tocaven sinó que tenien cadascú el seu espai, la mare i el pare, cadascú a la seva porta, de cara a la pluja, dues siluetes vistes des de dins contra la claror diürna, grisa i humida, tenien el seu aspecte real, no el de les fotos guardades al calaix de casa. Ella deia, haurem de baixar a vila en bicicleta quan hagi amainat. I tornaven a fer silenci, i ell deia, aviat haurà amainat. Era llarga la distància entre frase i frase, i ella deia, sí, aviat amainarà, i afegia, he fet els llits i he tancat les finestres, i al cap d’una estona ell deia, molt bé, val més que no quedin obertes quan som fora, que la casa quedi endreçada, i eren amables l’un amb l’altra, sense forçar-se, no recordava haver-los sentit mai parlar-se així, sense impaciència, sense tibantor, únicament aquella gentilesa vaporosa, podria haver plorat d’alleujament. Aleshores la pluja amainava i la terra desprenia vapor en la claror blanquinosa i somorta arran del prat, i d’entremig del vapor sorgia un sol argentat i lluent que rodolava damunt dels salzes com una moneda de cinc corones daneses i feia que tot fos encara més blanc, més intens, més encegador, i ells dos s’estaven allà immòbils, cadascú a la seva porta, dues siluetes gairebé transparents i diluïdes que ja no es deien res, i de cop s’evaporaven però les portes quedaven obertes, un llindar buit, veies el vapor que pujava i pujava i assolia tota la seva altura i senties els trons al lluny, però sense amenaçar com quan hi ha guerra. A poc a poc tot anava emmudint, la casa d’estiu també es difuminava i sense ella tot era més fred, només se sentia la merla dalt de l’arbre de sempre, amb la gargamella com acabada de rentar de tan neta, i encara la sentia en mi quan la Turid em va sacsejar pel braç. Primer no se’m va acudir que fos ella, no apareixia en el somni i jo encara no n’havia sortit, i vaig pensar, aviat s’haurà acabat, però ¿què és el que s’haurà acabat?

Arvid, va dir la Turid en veu alta, ja veig que haurem de marxar. Pel to no semblava que en tingués gens ni mica de ganes. Vaig aixecar el cap, vaig mirar al meu voltant, em vaig fregar els ulls i vaig notar que tenia la cara tota molla. Per una finestra oberta sortia un doll d’or, hi havia música i veus exaltades, la festa no s’havia acabat ni de bon tros, però la Turid va dir, au. Anem cap a casa. Està bé. Jo encara tenia el braç agafat a la dona de negre perquè no caigués de morros, potser dormia o jeia amb els ulls clucs. Ens havia tapat a tots dos amb la manta fosca, o ho havia fet algú altre; a poc a poc la vaig deixar anar, em feia mal el canell, va anar d’un pèl que no caigués del divan, però la vaig agafar amb compte i la vaig acomodar al mateix temps que m’aixecava. Era impossible que dormís amb tot el que li feia, es deixava bellugar i estirar però no obria els ulls, no volia ser el tercer en discòrdia. Vaig entendre-ho perfectament.

Vam anar a peu d’Ormøya a la carretera de Moss. Començava a plovisquejar. Ja no era dissabte, era de nit i hi havia poc trànsit, però un taxi solitari se’ns va acostar amb el llum encès al sostre, com sorgit del no-res. Vaig sentir el refrec suau dels pneumàtics a l’asfalt mullat, i tot d’una el taxi va posar l’intermitent per acostar-se a la vorera i es va aturar davant nostre abans que li féssim senyal, però vam pujar i jo vaig dir, Veitvet, i el taxista va posar l’intermitent cap al carrer, sabia molt bé on era. ¿Allà has deixat les nenes?, va dir la Turid, ¿a casa teva? Sí, vaig dir. Anem-hi. Ma mare ha fet el llit del celler. No, vés-hi tu, va dir la Turid. Jo vaig a Bjølsen, no vull anar a Veitvet. ¿Què se m’hi ha perdut? Hi ha les teves filles, vaig dir. Avui et toquen a tu, va dir la Turid, jo tinc la nit lliure, anem a Bjølsen primer i tu continues fins a Veitvet, i jo vaig pensar, em costarà un ull de la cara. Vaig mirar el clatell del taxista, ¿quantes parelles haurà portat a casa després d’una festa? ¿I en quin estat? Em vaig reclinar al respatller, estava cansadíssim. Està bé, vaig dir, fem-ho així.

A Storgata el taxi va girar per Hausmann i la residència d’estudiants. Guardàvem silenci. ¿Per què no te n’has anat amb ella?, va dir la Turid de sobte. ¿Amb qui?, vaig dir. Amb la Merete. ¿La dels cabells de motorista? ¿Per què ho hauria d’haver fet? He pensat que potser en tenies ganes. No, vaig mentir, no en tenia ganes. Ella sí, va dir la Turid. No ho crec, vaig dir. Podríeu haver anat on volguéssiu. Jo no ho entenia, em sentia ingràvid, entumit, ¿per què m’ho deia? No sabia què contestar. D’acord, va dir la Turid amb la veu adormida i distant, com tu vulguis. ¿T’hauria agradat més que anés amb ella?, vaig dir, ¿que me n’hagués anat amb ella? La Turid va arronsar les espatlles en la penombra. No m’hauria fet res, va dir.

No recordo res més del que vam dir al taxi mentre enfilàvem Ueland i passàvem davant de l’església de Sagene i el restaurant Sagenes Lunsjbar, ni si vam arribar a dir res, ¿què podia dir ella? ¿I què podia dir jo? Ella no podia dir-me que m’hauria d’haver quedat a casa i jo no podia dir-li que hauria d’haver vingut amb mi, nosaltres dos, si la seva intenció era justament el contrari, però quan vaig deixar que s’allunyés de mi en el moment que va baixar del cotxe a la plaça Advokat Dehli recordo que vaig pensar, si pogués engegar-ho a la merda i acabar amb tot. Però no podia engegar-ho. No volia que tot s’acabés.