Читать книгу Homes en la meva situació - Per Petterson - Страница 11

Era com si ella volgués donar-me. Com si li fos indiferent amb qui anava, on i quan. Tant li era, sempre que no fos amb ella.

Durant molt de temps era jo qui se n’anava a dormir d’hora. Ella arribava tard a casa, el temps anava passant però no venia al llit, sinó que es quedava asseguda a terra a la sala d’estar. Alguna vegada la vaig sentir entrar al rebedor, amb poca llum, i caure, potser havia begut, i sense treure’s l’abric ni les sabates començar a agafar discos del prestatge que no eren la meva música, ni eren la nostra música, sinó la dels altres, música que havia entrat a casa els últims dos anys per altra gent, potser aquell de la cua de cavall i la jaqueta groga, era música dels colorits, i ella plorava fluixet mentre cantava aquelles cançons que sempre escoltaven junts, amb una veu íntima, a ras de la de Morrissey, to die by your side is such a heavenly way to die, etcètera, i aquest your side no es referia pas al meu, de costat. Jo odiava aquella música. Ella se’n va apoderar. Me’n va privar. De mica en mica l’altra música se’m va tornar indiferent, gairebé irritant, tota la dècada dels seixanta, dels setanta, havia fugit amb el vent, papallonejava per partitures buides, excepte els discos de Mozart, potser, que eren del segle XVIII i no pas dels anys seixanta o setanta del XX, però jo no podia posar els discos de Mozart quan ella era a casa. ¿Què li deien a ella els concerts per a piano, el número 19, el número 20, el número 21, els més bells? No res.

Les nenes dormien a l’habitació, però ella posava discos igualment, if a ten ton truck kills the both of us, to die by your side, etcètera, i no gaire baix, precisament. Una vegada vaig sentir la porta de la sala d’estar que s’obria, una de les nenes devia ser al llindar, era la Tine, tenia sis anys i no sabia anglès, però coneixia sa mare i li va dir, estàs trista, mama, i la Turid li va dir, només una mica, nina, ara de seguida me n’aniré a dormir i ja em passarà. Molt bé, va dir la Tine, tan pràctica ella, llavors puc tornar al llit. I tant, vés, li va dir sa mare.

Però no va fer el que havia dit, no va venir al llit a dormir, no hi havia res que l’empenyés a endinsar-se en el meu silenci esporuguit, perquè tota la foscor que jo tenia pressionava les parets des de dins i omplia l’habitació fins al punt de ruptura i no deixava espai per a ningú més que jo i l’hauria expulsat tan bon punt hagués provat de traspassar el llindar. De manera que es va quedar a la sala d’estar a escoltar the boy with the thorn in his side, behind the hatred there lies a murderous desire for love, com si no fos justament jo, the boy with the thorn in his side amb el seu foll desig d’amor, era jo qui tenia una espina dolorosa al costat, era jo qui tenia una estaca clavada a la carn, i segur que podia fer veure que no em feia mal, aquesta era la meva gran virtut, i la cosa no va millorar quan de sobte vaig adonar-me que era per això que ella posava aquesta cançó, la posava per a mi, perquè sabia que el noi amb l’espina clavada al costat era jo, era això el que volia explicar-me, però no podia entrar a l’habitació a les fosques i treure’m l’espina del costat, fora de la carn, i en comptes d’això m’enviava senyals, el semàfor de les notes, el semàfor de l’ànima, has d’anar cap a un altre lloc, Arvid Jansen, i aixecava els braços, els abaixava, oberts a banda i banda com feien els Beatles a la coberta de HELP!, amb uns moviments tan clars que fins i tot jo podia veure’ls a través de la porta, m’he de salvar a mi mateixa, deien els braços, cal que et doni.