Читать книгу Homes en la meva situació - Per Petterson - Страница 9

La primera tardor sense la Turid va ser freda. Vaig passar molt de fred. Gairebé no vaig escriure res. Em despertava en plena nit i no recordava que el seu cantó de llit era buit, un nombre determinat de quilos permanentment llevats del matalàs i la seva olor més feble cada dia que passava, nits, setmanes fins que al final es va esvair del tot. Mig adormit, encara m’esperava sentir la seva respiració regular, i em pensava que la sentia, perquè ella sempre dormia com un liró i, a diferència de mi, solia adormir-se de seguida fos quin fos el moment de la vida que passéssim. I de la mateixa manera m’esperava sentir els sorollets inconscients que feia quan es girava sota l’edredó, i des de les profunditats del son m’adonava que ja no es girava cap a mi sinó cap a l’altra banda, li era indiferent que jo baixés al cotxe a dormir amb el fred, tant li era on fos, i aleshores no tenia cap ganes de despertar-me, m’hi resistia. Però no hi havia res a fer i al cap d’un instant amb els ulls oberts veia clarament on tenia els peus. Estava sol.

I que no s’endugués l’edredó quan se’n va anar de casa. Potser va ser un gest de consideració perquè hauria quedat una imatge asimètrica, i dolorosa, si no hi havia edredó al seu cantó de llit, si el lloc on ella dormia quedava ras i buit i feia que el llit sencer es bolqués cap a l’altre cantó pel pes d’un sol edredó, el meu, i em llancés a terra als peus de la finestra que havia estat oberta la major part de les nits, també a l’hivern, quan ella vivia a casa, o potser no se’l va endur perquè tot d’una va pensar que havia rebut tantes empremtes i impressions indesitjables al llarg dels anys que preferia comprar-se’n un de nou.

Jo no sabia què fer-ne, de l’edredó. Al principi vaig deixar-lo allà mateix i no vaig canviar el llençol, que la transició fos més suau, però al cap d’un mes em feia sentir trist i equivocat, em feia mal directament. De manera que vaig treure la funda i la coixinera i sense rentar res vaig ficar tots aquells sols estampats dins d’una bossa de la cooperativa, vaig fer un nus amb les nanses i vaig baixar al pati a llençar-la al contenidor. En acabat vaig enrotllar l’edredó ben comprimit i el vaig entaforar al prestatge de dalt de tot de l’armari, on al cap de sis mesos va aparèixer una brusa de cotó amb una blonda al coll i a les vores que em va fer recordar la seva pell bruna al final de l’estiu. Sota la brusa hi havia una carta que m’havia escrit però sense acabar-la, per això no me l’havia donada ni havia arribat a enviar-la. No em va costar d’entendre per què quan vaig veure la data, anotada amb pulcritud al capdamunt del full. L’havia escrita un any i mig abans que se n’anés de casa amb les nenes, i exactament una setmana abans que s’incendiés el ferri.

Segur que volia acabar-la, però de cop va ser impossible. Era molt lleig si em prenia l’últim que em quedava, si s’enduia les nenes quan de cop i volta tenia tan poques persones al meu voltant. No va arribar a temps, la mort se li va avançar.

O sigui que va aguantar tot un any, per necessitat, no per gust, però al final es va acabar. La carta començava així: “Estimat Arvid, un matí em vaig despertar i ja no estava enamorada de tu. No et posis trist, no és culpa teva.” No em va caure com una bomba, però em va rodar el cap i vaig haver d’agafar-me a l’armari. Un any sense amor, vaig pensar, era molt de temps. Pel que sabia, venia de més lluny. Però allà palplantat amb la carta a la mà em recordava molt bé d’una vegada que jeia damunt d’ella, pit contra pit, mirant de no pesar massa però cobrint-la tota i subjectant-li els braços a banda i banda, els seus dits entrellaçats amb els meus, i vaig dir-li, què sents. Ella s’estava quieta, va agafar aire i va dir, em sento estimada. Ets estimada, vaig dir. No feia tant, d’això, en tot cas no havien passat anys, però aleshores no vaig continuar, o no amb prou convicció. Ara no puc entendre el que vaig dir, o no del tot, però allà hi tenia una porta i la vaig tancar sense saber-ho. O potser ho sabia i la vaig tancar igualment, perquè m’hauria exigit massa mantenir-la oberta.

Tampoc no sabia què fer-ne, de la carta. Tenia la sensació que no seria correcte llençar-la, com si en tot moment pogués trucar a la porta l’arxivista oficial cridant no, no, per Déu, l’has de guardar com un document històric important. I ho era, de fet. De manera que la vaig tornar al seu lloc, vaig llençar la brusa i vaig pensar, ¿per què va escriure que només era culpa seva? Era impossible que fos veritat.

L’espai ras que pressentia a la meva esquena era gairebé pitjor. M’ho hauria d’haver imaginat. Em despertava sempre passada la mitjanit, glaçat als racons més inaccessibles del meu cos, a l’esquena, cap a les espatlles, a dalt de tot, entre els omòplats (ales, endugueu-vos-me volant!), tot i que tenia sempre la finestra tancada i havia posat la calefacció al 3. Però al final era tan esgotador passar les nits en blanc —l’aire asfixiant, el mal de cap i els dies de feina a fer punyetes— que se’m va acudir anar a veure el metge de capçalera, que, tot sigui dit, era un gat vell i un entabanador, i demanar-li que em donés unes pastilles que sabia que guardava discretament a la recambra de la consulta i que ell mateix prenia a ple dia i així, tot d’una, estava més lúcid que mai. Jo l’havia vist fer-ho un parell de vegades quan hi vaig anar per una pulmonia que no em passava, estava baldat, aixafat, amb prou feines podia inflar els pulmons, i l’home es va amoïnar de veritat i es va mostrar empàtic, però va dir, espera’t un moment, va desaparèixer rere la porta i s’hi va estar una estona. Quan va sortir tenia els ulls més nítids i espurnejants. En el meu cas era a l’inrevés, les pastilles més aviat m’ensopien, m’havien fet dormir, al cap i a la fi era aquesta la gràcia, però aquell cop no vaig ser capaç d’anar a la consulta. Em feia por enganxar-me a les drogues, a les pastilles, amb l’argument paradoxal que precisament ara les necessitava més que mai. Però m’hauria tornat insaciable un cop comencés, n’estava segur, de manera que m’ho vaig treure del cap, convençut que amb el tabac i el cotxe n’hi hauria prou.

Cada matí em llevava i provava de reprendre la gran novel·la sobre la fàbrica que estava escrivint. Anava d’això, de tots els anys que hi havia passat: l’autobús que m’hi portava a negra nit, l’autobús a negra nit per tornar a casa amb la Turid, els companys de feina en aquella gran nau, els colors coagulats en la pols i la llum que queia per les finestres altes, el fragor del torn de dia, el fragor del torn de nit, l’esgotament que ens desvetllava quan sortíem al matí, el bombolleig del xampany a les venes. La novel·la anava del suïcidi i la ràbia, dels tips de riure, de com n’estàvem de guillats, de com se’ns afluixava la llengua al final del torn, això era el més important; però em costava molt concentrar-me, no ho aconseguia, i al final vaig dir prou. Ni tan sols ho intentava. Però no tenia res més. No em publicaven res a les revistes ni als diaris. No enviava res a l’editorial del que tenia al calaix. No tenia res al calaix. ¿Què havia de tenir-hi? Havia de filar molt prim amb la beca de què vivia, m’havien d’arribar els diners per a la benzina i les nenes, quan venien. Em vaig aprimar força aquell any.

M’havia llevat i havia anat a la sala d’estar a fumar-me un cigarret tot esperant que em vingués la son. Era poc més de la una. Estava sol al pis. I tan cansat que em costava fixar els pensaments, però no podia dormir. El llit era un lloc difícil, encara. Em vaig estirar al sofà. No hi havia manera. Em vaig aixecar i vaig anar a la finestra, a fumar i a contemplar la plaça del davant, la rotonda i els pocs llums encesos i el Mazda on no havia tornat a dormir d’ençà que se n’havia anat la Turid, ara ja no tenia raons per fer-ho, però al final vaig pensar, què carai, estic rebentat, vaig a fer el que toca. Vaig apagar el cigarret, i a l’armari del rebedor vaig trobar un jersei de llana esfilagarsat que havia sigut del pare, de motius islandesos. L’hauria d’haver llençat feia temps, però a ell no li hauria agradat, i en conservava tan poques coses, en el seu moment no me’n vaig preocupar, no vaig caure que hauria de conservar-ne alguna, no se’m va acudir que fos important. Més endavant me’n vaig penedir, però si més no tenia el jersei. Devia tenir trenta anys ben bons, potser quaranta, és a dir, que era més vell que jo. No recordava haver-me’l posat mai.

Em vaig posar el tabard a sobre, vaig baixar en la foscor compacta i freda i vaig sortir pel portal a l’aparcament, vaig seure al cotxe i em vaig adormir bastant de pressa, en la mateixa posició que havia dormit tantes vegades.

Vaig somiar que em moria. Em passava sovint, però a diferència d’altres aquest somni el vaig recordar tot l’endemà, i mesos després, i anys després, si no amb tots els detalls almenys sí la imatge central: que em moria i com moria. No recordava les causes que apareixien al somni, no tenia la sensació d’haver fet res de greu, d’haver comès cap delicte ni cap crim pel qual m’haguessin condemnat a mort, ni d’haver patit cap accident o tenir una malaltia incurable, sinó que em trobava en un embut, o no, no era un embut, més aviat una flor, una tulipa, una tulipa gegantina, molt prima al capdamunt, en realitat no era una tulipa, no sabia què era, però ja se m’havia enfilat a la panxa, i després al pit, i allò que no era una tulipa s’aferrava al meu cos i m’estirava cap avall, no gaire fort, amb la força justa perquè no pogués fugir cap amunt, i jo sabia que quan toqués fons, moriria. Sentia una gran tristesa i una mica de por, però pànic, no, no em debatia ni donava puntades de peu, no hauria servit de res, aquí acabaria tot. Tenia el braç esquerre enganxat al maluc, però el dret havia aconseguit estirar-lo cap amunt i ella m’agafava fort la mà, ella era l’únic que significava alguna cosa. Havia seguit el meu descens agenollada i encara em seguia des de dalt de tot, de tan lluny com podia, des del terra d’una habitació amb parets blanques que jo ja no podia veure, només veia el sostre, per on passaven els núvols per última vegada, i la seva mà era segura i càlida, era la seva mà ferma, mentre ella m’agafés la mà jo podria morir-me sense pànic. En el somni jo mirava amunt, al rostre conegut, i això em tranquil·litzava, veia com n’estava de trista, però també la veia concentrada en la feina que havia de complir, com sempre que alguna cosa estava en joc o s’havia de fer, no com jo, que m’escapava gairebé sempre. I la feina que havia de complir era subjectar-me tant de temps com pogués i una mica més, de manera que jo no abandonés aquest món enmig del pànic i la desesperació. Desesperat no ho estava, només tristíssim, i també una mica expectant pel que hagués de passar, ho admeto. I continuava descendint fins que vaig notar a la barbeta la pressió lleugera dels pètals, si és que eren pètals, i aleshores vaig agafar aire, a fons, com si anés a capbussar-me, perquè havia arribat el moment i no era horripilant, com un s’imagina, tenia la seva dolçor, la seva bondat i amabilitat, i ella encara em tenia la mà agafada, era l’últim que sentia i aleshores em moria i a penes tenia temps d’endinsar-me en el paisatge vast i tenebrós de la mort, el no-res absolut, abans de tornar a pujar disparat i travessar la superfície de la vida amb una glopada d’aire tan sonora que em va despertar a dins del Mazda, a l’aparcament del costat de la rotonda i de l’escola de Bjølsen, on la Grete Waitz havia fet de mestra als anys setanta, la recordava molt bé, al mig del pati amb el xiulet que brillava, i el primer que vaig pensar va ser qui deu ser aquesta dona que m’agafa la mà. Tot de cop, el rostre havia desaparegut. No podia ser la Turid, perquè segur que me l’hauria endut fora del somni, i la mà del somni no era com la de la Turid, que era més prima i ni de bon tros tan decidida, i amb els ulls encara clucs vaig palpar-me la memòria per endevinar, si fos possible, qui era la dona que m’havia subjectat amb tanta fermesa i m’havia acompanyat per la tulipa de la mort tan avall com va poder fins que em va haver de deixar anar. Em vaig concentrar per enfocar la memòria i fer-ne un raig de llum perforador com el d’una llanterna, prou ample per encabir-hi un rostre, però res més, i així poder evocar la dona del somni, treure-la a la claror del fanal que brillava molt amunt darrere el vidre del Mazda on jo estava mig assegut mig estirat, i poder veure qui era i potser trobar-la i tot.

No va funcionar, la dona m’era familiar però no sabia qui era.

Al rellotge del tauler eren les quatre. El carrer i la rotonda estaven en silenci i tota la resta també, el mateix silenci, portes que no s’obren, finestres tancades, portals a les fosques, fanals amb la llum cap endins i l’aire quiet i flonjo, com aigua. A l’esplanada del capdamunt del carrer els autobusos encara descansaven a l’interior del gran garatge, pesants, immòbils en la foscor sedosa sota les bigues, el combustible quiet, una superfície llisa i brillant dins els dipòsits, les finestretes cegues, els seients buits del conductor, les palanques de canvi nues i fredes. Ni una ànima. Estava glaçat, tenia tremolors a totes dues cames i a una mà, però no a l’altra, la que ella m’havia agafat.

Vaig redreçar el seient, vaig sortir del cotxe, vaig pujar els dos pisos gairebé a peu coix i em vaig ficar al llit. Ara sí que estava prou calent i em vaig adormir de seguida.