Читать книгу Distòcia - Pilar Codony - Страница 6

Asseguda al sofà, la Goja té una sensació estranya. Com si el mar l’esperés a l’altra banda de les parets del menjador. Com si fos estiu i fes molta calor. Com si estigués de vacances.

Asseguda al sofà, la Goja alça el cap i mira enllà, a través del vidre. Sent xisclar gavians.

S’atansa a la finestra i repassa amb els ulls les cases del veïnat, els jardins ben desbrossats, els xiprers altíssims amb el seu batibull de pardals, els fruiters que comencen a florir. Adverteix les ombres estirades d’unes siluetes robustes que creuen el cel i van gotejant sobre les teulades més properes. Són desenes de gavians argentats que s’aturen a fer un descans. No és gaire habitual veure gavians argentats per aquí, i són escandalosos de mena. Li fan pensar en els grups de mainada que portava a fer activitats a la natura l’estiu que va treballar de monitora de lleure, tot i que els gavians li agraden més. Tenen la cara neta, les plomes brillants, el cap altiu i el rostre sever. Al fons dels seus ulls taronges i desperts hi lluu una mena d’experiència ancestral. Són animals. Són innocents i savis alhora.

En Kropotkin està arraulit al banc de sota el lledoner, completament aliè a tot aquest xivarri. Fa cara d’enfadat, com sempre, però sembla relaxat, amb les potes ben recollides i el cos arrodonit formant una bola blanca i tova. Entretanca les parpelles i deixa caure la mirada a l’infinit, com si carregués una amargura gruixuda i secreta. No li interessen gens, els gavians argentats. En aquest moment, de fet, no li interessa res. Està absort en la seva pròpia serietat. La Goja li enveja aquesta indiferència tan natural. De ben segur, es diu, que si hi ha un animal que pot practicar el mindfulness sense cap esforç, és el gat.

Encara s’està una bona estona repenjada al porticó, mirant a través del vidre. Mira els gavians com parlotegen, com es barallen, com alcen el vol i aterren alternativament. Mira en Kropotkin, que finalment clou els ulls del tot i entra en un estat de somnolència que deu ser tan dolç com el moment aquell de després de dinar en què, al llindar de la son, sents que t’abandones al sofà. Instintivament, pica el vidre amb una ungla. Els ulls blaus d’en Kropotkin s’obren de cop i gira el cap en direcció a la finestra. Li clava la seva mirada gèlida. Ella percep perfectament com se li tensen tots els músculs de l’esquena, el cos immòbil però a punt per fugir. Descartat el perill, dirigeix de nou el seu rostre bell i apesarat cap a l’infinit, mou parsimoniosament les espatlles en cercles i torna a tancar els ulls. Ment en blanc.

La Goja pica de nou el vidre amb una ungla però ella, com els gavians, ha deixat d’existir.

No n’hi ha prou, es diu. No pot deixar de pensar en la cara de sorpresa i d’espant de la Montse, dreta al costat de la galleda de les escombraries i assenyalant-la amb un dit. La mirava amb l’esguard mut. Tota ella era com un gran interrogant que havia emmudit de cop. La Goja només vol foragitar aquesta imatge del seu cap, que es fongui, que desaparegui.

Agraeix profundament als gavians que li hagin portat el mar. Necessitava marxar ben lluny.