Читать книгу Distòcia - Pilar Codony - Страница 8

–Si no et trobes bé, ves a casa. Ja ho faré jo.

La Goja estira les mugroneres d’un dels vuit braguers de la sala. La Montse sospira i encreua els braços.

–Estàs ben blanca. Fes el favor de mirar-me.

–Ja casi estic. De veritat. No passa res.

Una vaca clava una coça i les dues dones se sobresalten. La Goja renega en veu alta i venta un cop de puny al braguer de la vaca, i després un altre, i un altre, i la vaca balla nerviosa amb les potes del darrere, a punt per clavar una altra coça. La Montse baixa les escales i s’apropa a la Goja, li agafa suaument un braç. Li diu, ei, ei, Goja. La Goja respira amb agitació, les galtes se li han posat vermelles. S’asseu als esglaons i recolza el cap a les mans. S’està així tota l’estona que la Montse tarda a acabar de munyir.

–Allà hi ha la llista de les vaques per inseminar –murmura finalment, assenyalant el petit despatx annexat a la sala de munyir–. Ho podràs fer tu?

Un altre cop aquells xisclets desconcertants. El cel sencer xiscla «au, au, au». Un altre cop els gavians argentats taquen de blanc i plata les teulades del veïnat.

Un altre cop el mar al llindar de la casa.

La Goja se’ls mira captivada des de la finestra del menjador. És tan aclaparador com fascinant veure tot aquest escampall de gavians des de casa. Li fa la impressió que són unes bèsties d’allò més estrafolàries, com una mena de miratge. Com si el veïnat, avui, s’hagués vestit desconjuntat.

Els gavians argentats no desperten gaires simpaties. Són cridaners i tenen gustos difícils d’entendre, per exemple la seva afició a les escombraries. Els abocadors són, per a ells, com un bufet lliure. Per si no fos prou la seva mida i la seva agressivitat encara els fan més impopulars. Van pel món amb el posat altiu i la mirada provocadora, com si en fossin amos i senyors. La Goja torna a recordar els grups de nens que portava de colònies. Però també pensa en els executius afamats de Wall Street que surten a les pel·lícules americanes. Quin món de bojos. Sens dubte ella es queda amb els gavians i tot el salnitre que els acompanya. Fins i tot si són, com diuen alguns, les rates del mar. Com les rates, els gavians argentats han après a treure profit de la convivència amb els éssers humans, en comptes de sortir-ne perjudicats, que és el que els passa a la majoria d’espècies salvatges. I això és intolerable, diuen les persones, això és intolerable perquè els converteix en uns aprofitats i uns insolents. La Goja se’ls imagina en un abocador pudent, alegres com una cançó dels Gipsy Kings i, alhora, seriosos i plens de dignitat. Potser amb un tros de plàstic enganxat al pitram blanc immaculat, com nens petits a qui els pares s’han descuidat de posar el pitet. Se li omple el cor de tendresa. No són pas ells qui han abocat allà tota aquella pila de deixalles. Com podem acusar-los de ser malsans?

Darrere seu sent un terrabastall i en Kropotkin surt disparat com una bala pel menjador i desapareix en un tancar i obrir d’ulls. Una de les muntanyes de llibres que hi ha esgavellades per tota la casa ha caigut a terra. La Goja somriu. A vegades en Kropotkin és un sapastre. No és el primer cop que intenta desplaçar-se sigil·losament per sobre una taula, entre cadires o per una lleixa i acaba tombant coses per terra.

S’acosta als llibres i els comença a recollir. L’última vegada que en Juli va pujar al mas li va preguntar si tenia pensat llegir-se tots aquells llibres que hi havia escampats pertot arreu. La Goja va encongir les espatlles tot i que, de fet, la majoria d’aquells llibres estaven o bé llegits o bé començats. I s’anirien movent per la casa, d’un piló a l’altre, d’una lleixa a l’altra, de la posició horitzontal a la vertical, del menjador a l’habitació, de la taula del despatx al marbre de la cuina, del moble de l’entrada a la tauleta de nit. S’anirien movent per la casa per un temps indefinit que podia ser sempre.

–La gent que és tan desordenada com tu –li va dir en Juli–, en realitat sempre sabeu on són les coses, oi?

A la Goja allò li va semblar del tot ridícul. De veritat creia que ella sabia orientar-se, dins aquell caos? La Goja no sabia mai on eren les coses. Ni les claus de casa, ni la corretja dels gossos, ni el llibre que tenia ganes de llegir o rellegir. La Goja buscava constantment, treia i posava, penjava i despenjava, anava amunt i avall. I tot apareixia, tard o d’hora. Però a vegades s’havia de conformar a deixar les portes de casa obertes tot el dia o llegir un llibre que no tenia planejat llegir. Incloure l’atzar a la seva vida li permetia flexibilitzar la ment i aprendre a viure en un estat de lleugeresa, en un estat de desafecció. L’obligava a fer servir l’enginy i, sobretot, a no aferrar-se a les idees i les coses de forma malaltissa. A no aferrar-s’hi en absolut. El seu caos no tenia cap ordre ni volia que en tingués. El desordre l’alliberava del mètode i del protocol i de tot allò previsible, que de totes aquestes coses a la feina ja en tenia un fart, perquè el bestiar necessita un control exigent i unes rutines sòlides.

Un dels llibres que cull de terra és una biografia de la Frida Kahlo que es va endur fa cosa d’una setmana de la biblioteca. S’ha perdut el punt i busca entre les pàgines intentant fer memòria. Fulleja el llibre i es va aturant allà on apareixen fotografies: la Frida de nena, els pares de la Frida, la Frida i en Diego, un mural d’en Diego, uns quadres de la Frida, la Frida estirada en un llit amb una tela entre les mans. Frida. La Goja pensa que és un bon nom. És un nom alhora dolç i directe, amb aquest punt d’aspresa germànica que fa que et raspi la llengua i el paladar. Se’l passeja per la boca. Friede. Significa «pau». És una llàstima que signifiqui «pau», una paraula tan malgastada que ha perdut el sentit i ara és només una embosta de cursileria. Però, tot i així, Frida sona molt bé.

La cella famosa de la Frida li fa recordar l’Atthis.

Ja es troba força millor i és hora de tornar cap a la granja. S’està fent tard, i avui encara no ha vist els vedells. Abans de sortir de casa, però, telefona a l’escorxador.

La Sartre empeny, empeny, empeny. Estira el coll i mugeix llargament. Té els ulls sortits i vermellosos. I no té res a veure amb el seu nom, sinó amb l’esforç.

La Goja reparteix pinso amb el carretó i no la perd de vista. El grup de vedelles joves fa festa major, barallant-se totes per treure el cap pel mateix forat encara que hi hagi forats de sobres a la menjadora. Tenen un nervi impròpiament boví, a aquesta edat. Són vivaces, juganeres i extremament curioses. Salten, vocalitzen i sembla que riguin amb desvergonyiment, algunes fins i tot s’acosten i allarguen la llengua rasposa cap al braç de la Goja i li estiren la màniga.

Ella mira d’ignorar-les. Des que, aquella vegada, la Trotski la va encloure contra la tanca i la va prémer amb el cap fins a gairebé ofegar-la, la Goja sap que cal marcar uns límits. Les vedelles, per bé que són animals joves i enjogassats, també són animals molt poderosos, i una bèstia de quatre-cents quilos amb ganes de jugar pot acabar essent molt poc divertida. Més tard, quan ja són vaques adultes, sobretot després del primer part, el caràcter els canvia. Es tornen més serioses. Estan més tranquil·les. Sembla que prenguin consciència de la seva envergadura.

Mentre feineja, en Lamine apareix pel passadís i se li acosta. Somriu afablement, com sempre.

–On eres?

La Goja entreobre la boca i sent com s’enrojola. Instintivament, redreça el cos i intenta semblar molt sencera, que faci la impressió que no li passa res. Encara està una mica abatuda, però ara es troba bé. Ha de semblar que no ha passat res.

–Res, un imprevist... He hagut de marxar una estona.

En Lamine assenteix sense perdre el somriure. A la Goja li sembla, per un moment, que arrufa breument les celles, però no sap si són imaginacions seves. Últimament tot li sembla més dramàtic del que és en realitat.

–Ja has esmorzat? –pregunta en Lamine. Sempre pugen a esmorzar després de munyir i netejar la sala, i avui ja és un xic tard.

Quin fàstic, l’esmorzar, pensa la Goja. Amb el mareig que portava a sobre. Potser hauria vomitat i tot.

–No... –Fa una ullada al rellotge i li ve un rampell. Són quarts d’onze i en Juli no trigarà gaire a venir a buscar la llet. Entre una cosa i l’altra, se n’havia oblidat. Aquests darrers dies aprofitava aquesta estona per anar a veure les ovelles o per fer qualsevol altra cosa que impliqués anar-se’n fora de la granja. Tot d’una, li entra la pressa.– I tu? Anem-hi?

En Lamine sembla una mica sorprès, però encongeix les espatlles i torna a assentir.

–I ella? –Fa un cop de cap en direcció a la Sartre.

Ah merda, pensa la Goja. La vaca. Gira el cap per mirar-la, tota grossa i rodona com és, palplantada enmig de l’estable del prepart. Fa grans contraccions durant les quals tota la panxa s’infla i es desinfla violentament.

–Home, fa poc que s’ha posat a parir... –fa la Goja, sense deixar de guaitar-la–. Jo diria que tenim temps...

En Lamine torna a encongir les espatlles.

–Potser sí. –Recull una pala que hi ha tirada enmig del passadís amb un gest distret.– Abans de dinar també volia baixar la Kundera cap aquí, que li falten pocs dies per parir. Per cert... –a la Goja li fa un salt el cor quan en Lamine la mira fixament–, la Fatou m’ha dit que m’hauria de quedar el nen un parell o tres de dies. Demà l’hauria d’anar a buscar a l’escola...

La Goja sospira alleugerida, tot i que intenta dissimular.

–Ah, d’acord. Fem com sempre, doncs. –Fa una pausa petita, s’escura la gola.– Què, anem-hi?

Camina amb pas decidit i en Lamine, quan se n’adona, ha d’accelerar el ritme per atrapar-la. Abans de sortir del passadís de les menjadores, la Goja lluca una última vegada la Sartre i veu que dues peülles tendres i humides treuen el cap per sota la cua aixecada. A cada contracció es deixa entreveure un tros més de vedell que, després, torna a entrar uns centímetres cap endins. El petit ve ben posat i sembla que el part no tindrà cap entrebanc. Amb una mica de sort, quan tornin a la granja la Sartre ja haurà parit.

I en Juli ja haurà vingut i, sobretot, ja se n’haurà anat.

La Montse no hi està d’acord.

–Gairebé no n’hem parlat!

La Goja obre una llauna de cervesa i es queda palplantada al costat del marbre.

–De què hem de parlar exactament? No siguis ridícula.

La Montse està realment alterada. Gairebé enfadada. Potser enfadada, de fet. La Goja prem els llavis i se sent una mica avergonyida sota la mirada esbatanada i dolguda de la seva amiga. Intenta posar ordre.

–Montse, hem tingut aquesta conversa moltes vegades... No podem anar guardant animals només per pena. Al final no hi cabrem.

La Montse fa que no amb el cap, es gira d’esquena, mira la paret.

–El problema és que tu has tirat pel dret –diu finalment, sense girar-se–. L’únic que et dic és que no n’hem ni parlat, però resulta que tu ja ho has decidit tot.

La Goja sap que té els ulls enaiguats, encara que la veu només li tremoli discretament. Sempre aquell espectacle lamentable. Gairebé no n’han parlat perquè la Goja havia pensat que preferia saltar-se aquesta part. Però ni així aconseguirà defugir-la. I, malgrat tot, sap que la Montse no té cap argument prou ferm per fer valdre la seva voluntat. Això seu és pur sentimentalisme.

Ara em dirà allò, pensa la Goja, que els sentiments també compten.

–Ostres, és que no sé per què hem de ser tan pragmàtiques sempre! –exclama la Montse, girant-se tot d’una i mirant-la amb els ulls brillants i furiosos–. Que no són importants, també, els sentiments? Em pensava que hi havia coses més importants que la productivitat. Em pensava que, aquí, els animals no es tractaven com si fossin màquines. Hòstia, Goja!

Es gira de nou i la Goja sent com es posa a plorar. La incomoditat li creix per dins i es fa gruixuda i insuportable. Voldria fugir ara mateix. Anar-se’n d’aquí. Però és a casa seva i no pot anar enlloc. Sospira greument i s’asseu en una cadira.

–Ara no, Montse, sisplau. Ara no...

El to suplicant li sona estrany, aliè. Però funciona. La Montse s’eixuga les llàgrimes amb una mà, s’ensuma els mocs i abaixa el cap. Petita primera rendició.

–A vegades no sé què hi faig aquí. No compto per a res –diu, mentre fa que no amb el cap a poc a poc. La veu se li ha destensat breument, tot i que té la cara inflada i vermella.– Però és veritat que tu has de descansar. I no hauries de beure. –Camina amb pas vacil·lant cap a la taula i es penja la bossa a l’espatlla.– Jo ara he de marxar. Això sí, després en parlem. I en parlem bé.

Subratlla l’última paraula com si fos una sentència. No somriu. Quan passa pel costat de la Goja, s’atura un moment i li amanyaga els cabells. Després se’n va.

La Goja se sent mentidera, culpable, bruta, dolenta. Fa un glop de cervesa i, quan s’assegura que el cotxe de la Montse ha arrencat, encén un cigarret.

La Montse i la mestressa s’han passat tota la tarda amb cares llargues. La Goja estava més seriosa que de costum i es movia a poc a poc, com si anés amb compte. La Montse, en canvi, tenia els ulls inquiets, sospirava fortament, es mossegava les ungles. Estava visiblement alterada. Això de l’Atthis l’ha trasbalsada.

En Lamine es posa el casc i gira la clau del contacte. La moto espetega i ell dona gas. Són poc més de les vuit del vespre. Com que hi eren tots tres, a la munyida de la tarda, han acabat molt aviat. La mestressa semblava molt cansada. De fet, al matí també ho semblava. I aquella misteriosa desaparició a mig munyir... En Lamine té por que no tingui algun problema de salut. Fa uns dies va sentir com la Montse insistia a acompanyar-la al metge.

Mentre sent l’embat de l’aire fred del vespre a la cara, recorda quan l’Atthis i la Safo van arribar a la granja, amb tres vaques més. Llavors eren cinc vedelles llustroses i refetes. La Montse feia poc més de mig any que havia entrat al negoci com a sòcia i va ser idea seva, això de comprar vedelles a França. Deia que aportarien diversitat genètica al ramat. Es veu que eren d’una línia molt bona de vaques lleteres.

Les vaques franceses van acomplir molt bé les expectatives, els primers anys. Tres d’elles, entre les quals l’Atthis, ja venien embarassades, i les altres dues s’hi van quedar de seguida. Les primeres lactacions van ser molt bones. A partir del segon part, però, l’Atthis va començar a tenir problemes. Es va haver d’inseminar cinc vegades, llavors, per tornar a quedar embarassada. Després del tercer vedell, va trigar gairebé sis mesos a tornar a quedar-hi. Va avortar. La mestressa ho va seguir intentant. Li costa rendir-se, és pacient i obstinada. Finalment, l’Atthis va fer un quart vedell. Des de llavors havia passat més d’un any. La mantenien com podien amb el grup de vaques de lactació, però cada vegada feia menys llet. Tot i així, la Montse i ella ho van seguir intentant, i en Lamine recorda com estaven de contentes el dia que el veterinari els va dir que estava prenys. La gent del poble se’n feia creus, de com perdien els diners aquelles dues dones. En Lamine també ho pensava: sabia que un animal com l’Atthis, amb la llet que feia, no es pagava ni el menjar.

–Ésta no es una granja normal –li havia dit la Goja la primera setmana que va començar a treballar allà–. Ja ho aniràs veient.

Llavors encara no hi havia la Montse. Quan va arribar la Montse, aquella granja encara es va tornar més estrafolària. I era estrafolària perquè les vaques tenien noms, i les ovelles també, i també en tenien les gallines. I era estrafolària perquè el bestiar era manyac com un gos, i fins i tot aquell coi de gall que tenien, en Camarón, et venia sempre al darrere perquè li tiressis blat de moro. Però sobretot era estrafolària perquè les vaques no es començaven a munyir fins un mes després d’haver parit, i també perquè la granja era plena d’animals improductius que només portaven despeses.

Aquests animals eren vaques que, com l’Atthis, tenien algun problema greu i ja no podien fer llet. Per exemple la Penélope, que tenia gairebé divuit anys. Estava xuclada, tenia els ulls enfonsats a la closca i li penjaven pelleringues pertot arreu. Havia estat la vaca preferida de l’avi de la Goja. Era ell qui li havia posat el nom, així que això de posar noms a les bèsties era una mena de tradició familiar. El cas és que la Goja i la Montse havien acordat guardar-la i l’havien posat al pati de les nodrisses.

També hi havia la Chavela. La Chavela no era tan vella, només tenia set anys, i era dòcil com un xaiet. La Montse a vegades es passejava muntada sobre la seva gropa; la vaca vaguejava i pellucava brins d’herba pel camp mentre ella se li estirava de bocaterrosa al damunt de l’esquena i obria els braços en creu per gratar-li a banda i banda de les costelles. Tenien un vincle molt fort, la Montse i la Chavela. Però la pobra vaca només tenia una meta bona. Havia patit molts problemes de mastitis que li havien deixat tres metes completament improductives. Ja no la inseminaven, però la Montse no havia volgut sacrificar-la de cap manera. I també hi havia l’Olympia, que havia fet només dos vedells i tots dos per cesària. El veterinari els havia aconsellat no inseminar-la més perquè tenia el canal del part massa estret i, en aquests casos, és molt probable que el part es compliqui. Els ho havia dit ben clar: el risc de distòcia de l’Olympia és molt alt, els havia dit. I prou que ho sabien, elles, que ho era, perquè després de l’última cesària havia estat a punt de morir, i la Goja i la Montse n’havien tingut cura com si fos una criatura. Quan es va haver recuperat, la Montse no va voler ni sentir a parlar de sacrificar-la. I encara és allà, grassa com un elefant. Com la Penélope, la Chavela i l’Olympia viuen al pati de nodrisses. La Goja els diu «les tietes».

Si fos per la Montse, pensa en Lamine, aquella granja semblaria una ONG. La mestressa i ella s’enfaden gairebé sempre que s’han de sacrificar animals. En Lamine pensa que, fet i fet, la mestressa també és massa tova. Però, per sort, és més pragmàtica i li agrada aparentar una rudesa pròpia de la gent aguerrida del camp. Odia els drames. En Lamine no l’ha vist mai plorar.

–Si ens hem de posar romàntics –li diu a la Montse tot sovint–, jo no en vull saber res. Prou de collonades.

«Prou de collonades» és una de les seves frases preferides.

La Goja s’escarxofa al sofà. Fa un vespre clar i aromàtic, amb una temperatura molt suau. Té les finestres obertes per sentir els rossinyols. Els seus refilets, de nit, són més brillants que de dia, reverberen i omplen tots els racons del paisatge esborrat per la foscor. En Kropotkin no hi és i ella aprofita per acaparar coixins i acomodar-se com una reina.

Alguna cosa li ronda pel cap. Fa ballar el comandament a distància entre els dits, indecisa. La quietud de l’aire no aconsegueix amansir-li els nervis, ni tan sols els refilets aguts i potents dels rossinyols, i tampoc els raucs de les granotes que s’escampen per l’horitzó dolçament. Hauries d’apagar els llums i sortir a mirar el cel, es diu, però encén el televisor.

Tota la setmana que veu anunciar un documental que s’ha d’estar emetent ara mateix. Al principi es mirava l’anunci amb recel; després, amb incomoditat. Ara busca entre els canals com si no recordés exactament on l’ha vist. Va a poc a poc, fent-se la distreta. Si no el trobes és igual, pensa, total deu ser una bona merda. Però el troba.

Una veu en off parla mentre diverses dones i alguns homes s’esperen a l’entrada d’un col·legi. La càmera es fixa sobretot en una de les dones, una de prima i llargaruda amb cara de cavall que vesteix una dessuadora verda. Parla amb una altra dona. La conversa gira al voltant dels seus fills. L’altra dona li diu que no sap com s’ho fa. Si essent dos a casa ja és complicat, li diu, no em vull ni imaginar com seria si fos jo sola. T’admiro, li diu. Llavors sona un timbre i la mainada surt xisclant en estampida per la porta de l’escola i s’escampen per l’entrada. La gent es mou, els adults petonegen les cares brutes dels nens i nenes, els agafen les mans greixoses, van desfilant per la porta i pugen als cotxes. La dona de la dessuadora verda abraça un nen gras i pigallat amb el nas arromangat. Després es veu la mateixa dona en un supermercat, empenyent un carretó amb el nen d’abans ficat a dins. El nen potineja els productes que ella hi llança i es fica els dits a la boca. Llavors apareix la mateixa dona fent la bugada, cuinant, plegant roba. Però també surt maquillant-se o llegint un dossier interminable. El reporter diu que està estudiant per fer oposicions. Després es veuen més dones de diferents edats amb més nens i nenes també d’edats diferents. Totes van de cul. Totes diuen que és dur però compensa. És dur però compensa, repeteix la Goja, i deixa escapar una rialla que és quasi un sospir. Hi ha nens que criden i fan rabietes. Les dones petonegen les seves cares plenes de mocs. A vegades els renyen. Cuinen i trastegen. Moltes treballen i tenen feines precàries. D’altres no, n’hi ha una que té una bona feina i paga una mainadera. Sort dels meus pares, diuen algunes, sort que els tinc a ells, si no, no sé com m’ho faria. Però hi ha dones que no tenen pares, hi ha nens sense avis que s’han de quedar sols a casa, tot i que a la Goja això no li sembla pas tan greu. El reporter diu que és inqüestionable el mèrit d’aquestes dones tan valentes. La Goja absorbeix aquesta frase violentament, i li fa la impressió que no li cap dins el cos.

Es deixa caure enrere al sofà. La Ginzburg i en Balzac dormen profundament i, de tant en tant, mouen una orella en direcció a la finestra. Se senten els lladrucs feixucs i llunyans de la Zenobia. Hi deu haver senglars, potser. Els rossinyols i les granotes segueixen cantant i omplint la nit. La Goja treu el volum del televisor i respira fondo, com si volgués aspirar tota la foscor amb tots els rossinyols i totes les granotes bronquis avall. D’esquitllentes, segueix captant les siluetes de colors de les dones que van amunt i avall, del reporter amb el micròfon a la mà, dels nens movent-se sense parar. Un pensament se li ha clavat com una fiblada. S’imagina que ella també surt al reportatge. El reporter li atansa el micròfon i ella el mira avergonyida. No sabia si compensaria, li diu. El reporter s’aproxima el micròfon als llavis: també hi ha dones que no han estat prou valentes, diu mirant a la càmera. I centenars de milers de persones, des de casa seva, desaproven amb el cap i es compadeixen d’ella, pobra desgraciada.

Tan sola.