Читать книгу Distòcia - Pilar Codony - Страница 7

En Kropotkin és ingovernable. S’esbatussa amb tots els gats del veïnat. No dissimula gens les seves exigències quan té gana, quan vol sortir o quan vol tornar a entrar. Li agraden els sofàs plens de coixins. Tolera estoicament les carícies imposades però no estalvia queixes i amenaces en forma de miols greus i roncs que conté entre les dents com si s’estigués preparant, com si s’esmolés els ullals. Després, però, mai passa a l’acció.

La Goja el troba fascinant. Es podria passar hores mirant-lo. Els matins, mentre sosté la tassa de cafè entre les mans, es queda encantada veient-lo dormir. Li encomana pau. A vegades, quan el dia es desperta fred com avui, ella també voldria ser un gat i embolicar-se com una piloteta sobre els coixins calents. Són vora tres quarts de set i el cel ja fa estona que clareja. Canta el gall. En Kropotkin estira les potes i es gira de panxa enlaire. Es queda així, eixarrancat. A la Goja li venen ganes d’estirar-li les urpes cap amunt o fer petarrellejar la boca sobre la seva panxa. Hi pensa i s’estremeix breument. Deixa el cafè, s’abriga amb un polar i surt de casa, amb la Ginzburg i en Balzac saltironejant darrere seu.

Enfila el caminet del bosc que va fins a la granja. Són uns cinc-cents metres deliciosos. El camí transcorre entre alzines i roures i pins esbarriats i la llum dòcil que s’escola entre les fulles i es vessa sobre els marges d’herba. A vegades es creua amb algun cabirol esmunyedís que es mou tan ràpid que sembla fet de la mateixa pols del camí. Mil ocells fan gatzara amb els cossets amagats dins la brancada ombrívola però amb les veus projectades cap a tots els racons de la llum, cap a tots els racons del dia. La Goja se sent observada, se sent com si caminés per una catifa vermella. Com si tots els cants fossin per a ella.

A la granja, els llums ja estan encesos. Li arriben alguns mugits impacients. La Ginzburg i en Balzac salten i corren i es fan fonedissos en direcció a l’estable. Mentre la Goja es posa les botes i el davantal impermeable, es comencen a sentir els xiulets de la Montse. Les vaques ja s’amunteguen a la sala d’espera quan la Goja encén la màquina de munyir, que rugeix i espetega vigorosament. De seguida el soroll monòton de les pulsacions s’apodera de l’ambient. Els primers caparrons blancs i negres treuen el nas entre els barrots de les portes automàtiques. Prem el botó que les obre i les vaques comencen a entrar a la sala de munyir.

La primera vaca que entra, com sempre, és la Safo, una vaca negra de dalt a baix, amb l’única excepció d’un mitjó blanc a la mà esquerra.

La segona vaca, també com sempre, és l’Atthis, que té una estrella blanca amb la forma de l’illa de Cuba. Li travessa el front com una gran cella. S’hauria dit Frida si no fos pel vincle insòlit que sempre ha tingut amb la Safo. La Goja no havia vist mai abans un comportament com aquell en cap altra vaca: des de bon principi, l’amor que es professen és tan ostensible que, veritablement, cal veure-ho per creure-ho. Quan la Safo i l’Atthis estan separades, passen llargues hores mugint llastimosament. I això que, a hores d’ara, ja hi haurien d’estar avesades, perquè és molt freqüent que es trobin en moments diferents de la gestació i hagin d’estar-se en patis separats. Al pati de lactació només hi ha les vaques que s’estan munyint. Una vaca amb una gestació molt avançada, per exemple, es deixa de munyir i es porta al pati de les eixutes, enmig del bosc. Igualment, uns dies abans de parir, la vaca torna a la granja i va al pati del prepart, des d’on la Goja i la Montse poden controlar-la millor. I, excepcionalment, a la granja de la Goja, les vaques que acaben de parir també van a un pati a part: el pati de les nodrisses. És un espai on les mares s’estan amb els seus fills i els alleten durant, més o menys, un mes.

L’última vegada que la Safo i l’Atthis es van separar va ser quan la Safo es va eixugar. La Goja i la Montse no tenen pressa: eixuguen les vaques dos o tres mesos abans de parir, perquè tinguin prou temps de repòs. Mentrestant, l’Atthis encara no s’havia quedat prenyada. Arrossega uns quants problemes de fertilitat bastant preocupants, la pobra Atthis. Per això es va quedar a l’estable de lactació. La Safo no hi va tornar fins un mes després de parir. Aquesta vegada els havia tocat estar separades durant gairebé quatre mesos, i durant gairebé quatre mesos es van passar llargues hores del dia i de la nit bramant incansablement. Sort que el bosc d’alzines i roures i pins esbarriats esmorteïa aquells laments llargaruts i, des del mas, la Goja els sentia lluny, com una remota cançó de sirenes.

El retrobament entre les dues vaques no va ser gaire espectacular. Els vincles entre les vaques es basen sobretot en la tolerància i, en el cas de la Safo i l’Atthis, també en la proximitat, una proximitat insòlita i exagerada. Però les vaques no són de fer-se grans festes. Tal vegada, potser, alguna moixaina esporàdica, poca cosa més. Així que, el de la Safo i l’Atthis, va ser un retrobament força insípid. La Safo estava d’allò més enfeinada esbatussant-se amb altres vaques per renovar el seu estatus dins la jerarquia del ramat, i l’Atthis romania absorta en la tasca de seguir remugant amb parsimònia. Tot i així, d’ençà d’aquell dia sempre estaven juntes: menjaven de costat, bevien alhora i descansaven l’una a prop de l’altra. I els mugits, tant diürns com nocturns, van concloure de sobte.

Una esquitxada la fa apartar d’un bot. La Munro fa pipí. Una vaca fent pipí és com una representació en miniatura de les cascades del Niàgara. No et pots despistar ni un moment, envoltada de tants culs i vagines de mida XXL.

Comença a desinfectar els mugrons de les vuit primeres vaques que munyirà. N’ha de fer via, avui. No és que estigui nerviosa, però s’afigura que haver d’anar al metge no agrada a ningú. A ella, per descomptat, no li fa cap mena de gràcia. Aixeca el cap per estirar una mica de paper del rotlle que penja damunt seu i llavors s’adona de la sang que impregna discretament la part superior de la cua de l’Atthis. Sent una punxada sobtada per dins. Intenta fixar-s’hi bé, s’hi acosta i fa el gest d’agafar el serrell de la cua però l’Atthis dona una estrebada i l’aixeca amb un moviment ràpid.

És suficient per adonar-se del farcellet de moc viscós i sanguinolent que li penja de la vulva.

Quan vols que passi ràpid, el temps s’obstina a avançar lentament. La cadira és dura i freda, les parets són massa netes, impera la buidor. La Goja se sent com si hagués caigut en una mena de forat eixorc i resplendent que fa olor d’ambientador. Per si no fos prou està rodejada de bates blanques.

Les bates blanques li provoquen malestar.

Es repenja a la cadira de la sala d’espera. La Montse ha insistit a acompanyar-la, però ella l’ha dissuadit dient-li que, amb tot això de la covid, no deixaven entrar acompanyants a l’hospital. Fet i fet, deu ser veritat. A la sala d’espera només hi ha dues persones més i tampoc van acompanyades. Són dues noies joves. Totes dues miren el mòbil. Una d’elles, que porta un anorac de color rosa xiclet, encén àudios de manera recurrent i el so estrident d’una música o d’una veu retrona per la sala, trencant el silenci i envaint la intimitat dels presents. La Goja es fixa que té una bona panxa. De quant deu estar? De set mesos, de vuit? Potser només de cinc? És possible que, als cinc mesos, una dona embarassada ja tingui aquesta panxa tan prominent? No ho sap. Al capdavall, què en sap ella, de dones embarassades? No res. No li han interessat mai, les dones embarassades.

Fixa la mirada en les parets blanques de la sala d’espera immaculada i pensa en la sala d’espera de les vaques, que ha estat netejant fa tot just un parell d’hores. En comparació, aquesta sala és tan silenciosa... Si no fos per la noia dels àudios, esclar. Se’n fa creus, de com enyora l’enrenou del bestiar. Fins i tot el de la màquina de munyir, i el dels tractors. Són com la seva família.

Són la meva família, es diu.

Torna a sonar una música llampant que li assalta el cor. Coi de mòbils. La Goja no pot evitar pensar que la criatura de la noia de l’anorac rosa xiclet naixerà amb les neurones mal posades. Gira els ulls en blanc sense preocupar-se per dissimular el seu disgust i mira per la finestra. Una garsa perxada a la barana d’un balcó mou el cap amb avidesa. Li sembla bonica. Les garses són com bruixes.

De petita sempre havia somiat criar un pollet de garsa. Li havien dit que, si criava un animal d’aquests des de petit, faria un vincle molt fort amb ella. Els ornitòlegs en diuen imprinting. En català, es podria dir impressió. Però quina mena d’impressió fa l’expressió animal impressionat? En resum, resulta que algunes aus, com les rapinyaires i els còrvids, s’identifiquen amb l’ésser viu que els alimenta els primers dies de vida, sigui quin sigui. Així que criar una garsa de petita equival a tenir una garsa que es pensa, per imprinting, que és una persona. Es converteix en una mena de col·lega insolent i xafarder, que et segueix a tot arreu i et roba el pernil de l’entrepà.

La Goja pensa en els noms que li podria haver posat si hagués aconseguit tenir-ne una. És una idea que encara li ronda pel cap, tot i que ara preferiria un corb, és més robust i espantaria millor els excursionistes que li arrenquen les flors de boixac de la vora del jardí. I encara més tots aquells que van fent fressa amb els seus coi de mòbils. A la garsa potser li hauria dit Lumía, o Lubidulia. Llavors, pensa, si ara tingués un corb li hauria de dir Oliverio. Oliverio li agrada. Ataca, Oliverio, li diria al corb, i el corb baixaria en picat sobre el pobre caminaire distret que ha entrat al jardí del mas «sense adonar-se’n» i li robaria el mòbil per estampar-lo contra les roques d’un barranc. Somriu satisfeta. Li agrada Oliverio. Oliverio i Lubidulia. Són tan bonics, els còrvids. La fascina el color negre intens de les plomes que transmuta en verd i lila segons la llum. Li agrada mirar com volen en estol i intercanvien impressions sobre el seu dia a dia, com una colla d’adolescents que surten de l’institut, amb la mateixa vivesa i, alhora, amb el mateix desdeny melindrós. Es delita amb els seus gralls esqueixats. Li fan companyia.

La noia de l’anorac rosa xiclet fa un moviment sobtat i la cadira grinyola sota el seu pes en el mateix moment en què emergeix una veu femenina i aguda de l’aparell. La Goja se sobresalta i l’aguaita furtivament. La noia arrenca a riure amb violència i això encara la irrita més. No suporta les persones sorolloses. Pensa en en Kropotkin. Tant de bo ella fos capaç d’absentar-se amb la mateixa facilitat que el seu gat.

Torna a mirar la garsa. Encara es gronxa sobre la barana del balcó i fita amb atenció el seu voltant. Els còrvids també són sorollosos, pensa la Goja. Com els gavians argentats. Però són ocells. I que bonics que són. La garsa té un ventre blanquíssim, tot llum, i muscleres blanques. És com un puzle on s’hi encaixona el pit elegant i negre que segueix fins a la punta del bec, les potes fines, delicades com branquillons, i la resta de les ales. Els seus ulls inquiets es troben amb els de la Goja i es miren de fit a fit durant uns segons. Com si acabés de sentir-se descoberta fent una malifeta, la garsa desplega les ales, les agita en un batec blanc i desapareix entre les teulades.

La meva Lubidulia, pensa la Goja. Li fa gràcia i riu, però fluixet, per sota el nas, només per a ella mateixa. Una veu encallada la retorna a la sala d’espera.

—Go...?

Una infermera amb bata blanca s’acosta un paper als ulls i arrufa les celles. S’ensuma els mocs i aixeca el cap:

–Go...ja Soler?

La Goja està força acostumada al fet que la gent vacil·li en el moment de llegir el seu nom per primera vegada. Sembla mentida, pensa sempre, un nom tan curt i tan senzill. Només dues síl·labes. Sembla mentida. La seva mare ja la va advertir, quan li va dir que es volia canviar el nom.

–Goja? –va cridar, esbatanant els ulls–. Quin disbarat. Ningú sabrà d’on baixa.

–Però si és ben senzill –va replicar ella–. Moltes amigues ja em diuen així des de fa temps. A més, és un nom de la cultura popular. Ho sap tothom.

–És un nom estrany. Sona estrany, sona com boja. La gent no sabrà ni com dir-lo. Quin disbarat, tan bonic que és Glòria!

–Glòria no m’agrada gens, ja ho saps, és un nom pretensiós, no m’agrada. En gustos, tu i jo, no ens assemblem gens.

Es va fer un silenci espès i molt llarg. Finalment, la seva mare es va encongir d’espatlles i la conversa es va acabar aquí. La Isabel sabia que la seva filla tiraria pel dret, perquè en això sí que s’assemblaven, i molt. I la Goja sabia que la decisió estava presa. Ja no tenien res més a dir-se.

–Goja Soler? –Ara la veu sona més segura.

La Goja s’aixeca, recull la bossa i fa una última ullada ràpida a la barana solitària amb clapes a la pintura negra que deixen al descobert el metall rovellat. Un neguit petit li recorre el ventre i se sent lleugerament desemparada.

Entra a la consulta.

–En Juli m’ha trucat.

La veu de la Montse sona llunyana.

–Hola?

La Goja la mira només per fer-li saber que l’ha sentit.

–Hauríeu de parlar.

Se senten els lladrucs de la Ginzburg a fora i de seguida sonen els espetecs de la moto d’en Lamine.

–Sí, esclar. Esclar que parlarem.

La Montse prem breument els llavis i sospira. Torna a la cuina a buscar un parell de gots.

Es mengen els pèsols mirant les notícies. Comenten que cal moure les ovelles de camp de pastura i gairebé no es diuen res més, tot i que a la Goja no li passen per alt les mirades inquisitives i constants que li dedica la seva amiga. Però no té ganes de parlar. Es concentra en la remor del televisor, encara que no l’escolti.

La Montse no es dona per vençuda.

–I tu com estàs? Com ha anat el metge? –li pregunta finalment.

La Goja segueix menjant.

–El metge ha anat bé. I jo estic com sempre.

–Com sempre i encara una mica més antipàtica.

La Goja li dedica un riure petit i sarcàstic. La Montse somriu.

–Últimament estàs més antipàtica que el teu collons de gat.

Totes dues llancen una mirada a en Kropotkin, que dorm plàcidament al sofà. La llum groga i tremolosa de la llar de foc li fa pampalluguejar de daurat els pèls de l’espinada. La Montse fa psst, psst, però el gat no s’immuta. La Goja fa petar els dits i fa xxt més fort, i l’animaló aixeca el cap amb parsimònia. La mira amb els ulls entretancats plens de la seva indiferència lànguida i freda i torna el cap a la posició inicial. Elles intercanvien una mirada i riuen. Per un moment, el so dels riures fa desaparèixer la remor del televisor.

–Vols cafè? –pregunta la Goja, i s’aixeca per anar a buscar la cafetera.

Quan torna, la Montse està dreta al costat de la finestra amb la mirada perduda. La Goja mira a través del vidre i veu en Lamine traginant un carretó ple de palla. Se sent un cloqueig agut i una gallina surt disparada davant d’ell i voleteja nerviosa cap a la resta del grup, que picoteja sota la figuera. Deixa el cafè sobre la taula.

–Segur que li expliques més coses a aquest home que a mi –es queixa la Montse, mirant a fora.

Abans que la Montse s’associés amb ella, la Goja havia estat un parell d’anys fent-se càrrec de la granja tota sola. Després dels primers mesos, un veí del poble li va suggerir que es busqués algú per ajudar-la. T’hauries de buscar un negre, li va dir, concretament. Eren al bar del poble. A la Goja li agradava esmorzar al bar de tant en tant. Alguns homes recolzats a la barra van riure barroerament, ensenyant les seves boques desdentegades i escopint capellans. La Goja va sentir com una bravada ardent li envaïa les galtes. Li volia dir: el que hauria de fer és escanyar un blanc, el que hauria de fer és tallar-li els ous a un vell blanc i fastigós. Però no li va dir res, va arrufar el nas i va seguir prenent-se el cafè. L’home va insistir, enriolat: per anar bé, t’hauries de buscar un negre, i la resta d’homes vinga riure i repassar-la de dalt a baix. Des d’aquell dia, la Goja no ha tornat a posar els peus al bar. Quan pensa en aquella purrialla, en aquella colla de pagerols pollosos, sent un fàstic immens.

El cas és que no va ser ella qui va buscar un negre, sinó un negre qui la va trobar a ella. En Lamine va arribar en una bicicleta atrotinada una tarda d’estiu molt calorosa. La Goja, en aquell moment, era a l’estable del prepart amb tot el braç ficat dins la vagina de la Cohen i suant pels descosits. El vedell venia de culs i no aconseguia empènyer-lo per poder agafar-li una pota. La vaca l’empentava cap enfora amb unes contraccions tan fortes que la Goja es va pensar que li trencaria el braç. Estava pensant que no tindria més remei que trucar al veterinari quan en Lamine va treure el cap pel passadís de les menjadores i va balbucejar alguna cosa en castellà.

–Si sabes algo de vacas, ven deprisa –li va etzibar la Goja amb la cara encesa.

L’home no es va fer pregar. Va baixar de la bicicleta i va entrar a l’estable, enfonsant amb tota naturalitat les xancletes que calçava en un toll de palla i fems. Es va lubricar les mans amb el sabó iodat que la Goja havia abocat dins una galleda i va ficar el braç directament dins el forat humit i hostil. La Goja li va atansar instintivament un cordill. En Lamine va estar-se una bona estona fent força. La vaca bramava i la Goja es va començar a impacientar. Al cap d’uns minuts que van semblar una eternitat, l’home va agafar el cordill amb la mà que tenia lliure i en un tancar i obrir d’ulls tenia els dos braços ficats dins aquella pobra vagina. La impaciència de la Goja es va convertir en pànic però encara no va dir res. En Lamine va tardar una estona més a retirar els braços però, quan va estirar el cordill, va sortir la primera peülla. En qüestió de pocs minuts, les dues peülles del vedell apuntaven cap enfora. La Goja va córrer a agafar l’extractor i va deixar que fos en Lamine qui estirés mentre ella comprovava, satisfeta, que l’home no frisava gens ni mica per treure el vedell. Esperava les contraccions de la vaca per estirar, i deixava de fer-ho quan ella reposava. De tant en tant, adreçava gestos de calma a la Goja i li repetia muerto, muerto. La Goja ja sabia que el vedell feia estona que era mort. Però aquella vegada, la vaca va sobreviure sense més complicacions que una esquinçada considerable als llavis de la vulva. Ara la Goja hi pensa i una esgarrifança li recorre l’esquena. El cas és que, d’ençà d’aquell dia, en Lamine treballa a la granja i s’entenen bé. Certament, a en Lamine l’hi pot explicar gairebé tot. És fàcil explicar-li les coses perquè fa poques preguntes i no dona mai la seva opinió. A la Goja li interessen més aviat poc, les opinions dels altres.

Sent la veu llunyana de la Montse.

–No sé per què estàs tan esquerpa. Només vull ajudar-te.

A les paraules les segueix un silenci estrany i la remor del televisor, que no ha parat de fer pampallugues en cap moment. En Lamine ha desaparegut amb el carretó.

–L’Atthis ha avortat –diu la Goja.

Ja ha acabat de fer jaç a les gallines quan veu les dues dones que surten del mas i es dirigeixen cap als seus cotxes. Veu com la Montse abraça fort la Goja. La mestressa, com li diu ell, dona uns copets a l’esquena de la seva amiga. Està més rígida que un pal d’escombra. Mira que n’arriba a ser, de seca, quan vol. Quan es dissol l’abraçada, la Goja el mira. Ell aixeca una mà i somriu. Ella crida:

–Lamine, me’n vaig amb les ovelles!

En Lamine assenteix una vegada i torna a agafar el carretó i les eines per desar-les. Fa molt temps que entén bé el català. Ja l’entenia el dia que va arribar a la granja buscant una feina nova, encara que llavors amb prou feines el xampurrejava. Però sembla que, en aquell racó de món, tothom s’obstina a parlar-li en castellà. De fet, al principi, fins i tot la Goja ho feia. Quan la Montse va entrar com a sòcia a la granja, el va apuntar a un curset de català per a immigrants, al qual en Lamine assistia a contracor. La mestressa mai s’havia preocupat per aquestes coses, i a ell ja li estava bé. Però ha de reconèixer que aquell curset li va ser útil. Sobretot per afermar la seva relació amb la Goja. Els matins, mentre treien fems o canviaven de pati el bestiar, en Lamine li preguntava tot allò que no havia acabat d’entendre i ella l’ajudava. Després es van acostumar a fer una estona de conversa durant l’esmorzar. Aquest petit moment de pràctiques es va anar convertint, a poc a poc, en un intercanvi ric i plaent del qual tots dos gaudien d’allò més. Es van adonar que connectaven de debò i l’esmorzar va esdevenir, amb els dies, una mena de confessionari distès i sincer. Sobretot per part de la mestressa. Era com si algú li hagués donat corda. Al principi el sobtava molt que una dona com ella li expliqués tantes coses, algunes de tan íntimes. Però el cert és que tot fluïa. Hi havia una complicitat que semblava que hagués estat allà sempre, esperant que es trobessin per reprendre una relació que ben bé era com si fos de tota la vida. Ell també li explicava moltes coses, coses de l’Issa i de la Fatou, fins i tot. Tenia el convenciment que ho sabien gairebé tot l’un de l’altra. Però ara a la mestressa n’hi passava alguna i no acabava d’endevinar quina. I no era l’únic, perquè en Juli també estava del tot desconcertat. Des de feia una setmana, quan apareixia a la granja per recollir la llet, la Goja desapareixia com per art de màgia.

–Tu saps si li passa alguna cosa? –li havia preguntat aquell matí.

En Lamine deixa el carretó al seu lloc i emprèn el camí cap a la granja. Passa per davant de l’hort. La presència de la Ginzburg caminant al seu costat està tan integrada en el seu dia a dia que gairebé ni la veu, com si fos un apèndix d’ell mateix. Es fixa, en canvi, en les corretjoles que creixen vigorosament entre les cebes. Tot just deu fer dues setmanes que la Goja va plantar aquestes cebes. Si no treu les herbes, les escanyaran, pensa en Lamine.

Un pit-roig l’observa des d’una branqueta mig nua del cirerer en flor. És tan rodó i petit, i la branca tan prima i fràgil, que sembla que se’ls pugui endur un cop de vent. La branqueta oscil·la rítmicament sota el pes minúscul de l’ocell i ell sembla delitar-se amb el moviment, com un nen petit en un gronxador. La Goja li va dir, fa dies, que el pit-roig ja no hi era. Fa setmanes que no veig en Whitman, li va dir.

Però ara en Whitman és aquí i entona alguns refilets inflant el seu pit diminut. Com sempre, la potència de la seva veu sorprèn en Lamine. Com pot ser, es pregunta, que una cosa tan petita canti tan fort? Intenta imitar-lo xiulant i l’ocellet se’l mira encuriosit abans de tornar a refilar. En Lamine li contesta amb nous xiulets. El pit-roig mou el cap a banda i banda amb moviments petits i secs i clava, cada cop, un dels seus ulls negres als ulls vermellosos de l’home. En Lamine intenta per últim cop establir algun tipus de conversa amb l’ocell i torna a xiular. Llavors en Whitman, sense més ni més, alça el caparró cap amunt com si estudiés el cel i aixeca el vol. No desapareix en la immensitat blava i lluminosa, fet que en Lamine hauria interpretat com una mena de crida salvatge que l’ha empès cap a la llibertat; en comptes d’això, el pit-roig fa una voleiada curta i s’amaga dins la capçada de la gran alzina, a pocs metres de distància. Ja n’ha tingut prou, pensa l’home, de veure com faig l’ase.

Un lladruc inquisitiu de la Ginzburg, que fa estona que se’l mira atentament, sembla que li digui que sí.

Al camp, en Balzac respira agitadament estirat sota un arbre. La Goja és al seu costat, blanca com un full de paper. Reposa l’esquena contra el tronc. Una ovella amb una taca en un ull, com si portés un monocle, s’acosta i li ensuma les sabates. La Goja s’incorpora amb dificultat i li estira una orella. L’ovella s’aproxima més. Mentre li grata la barra de la mandíbula, la Goja somriu i sospira.

–Quina merda, Tsvetàieva.

L’ovella mou lleugerament el cap i el prem contra els dits de la Goja. Sembla que tingui un somriure babau gravat a la boca. Els ulls separats i caiguts li donen un aspecte encara més babau. Enmig de la carícia, sense més ni més, la Tsvetàieva mou el coll bruscament i es queda mirant l’infinit amb el cap abaixat i les potes separades. Resta immòbil durant uns segons i després salta a un costat amb les quatre potes. Es queda de nou amb la mirada perduda i el cap baix i arrenca a saltar una altra vegada a un costat i l’altre com si s’hagués tornat boja. La Goja es posa a riure i per un moment s’oblida del mareig. La invitació a jugar és seductora, però no se sent amb prou forces. En Balzac ha alçat les orelles amb atenció i guaita furtivament la Goja amb mirades curtes. Tot el cos se li ha tensat i intenta contenir-se amb penes i treballs. La imatge d’una ovella fent salts és irresistible per a un gos pastor.

Tot i que el mareig no li ha passat del tot, sembla que millora una mica. Segurament la pastilla que s’ha pres fa una estona està fent efecte. S’incorpora penosament mentre en Balzac ho fa d’un saltiró. S’acosta a revisar l’abeurador i les menjadores repartides pel camp. Després obre la motxilla i la Zenobia apareix miraculosament al seu costat, movent tot el cul amb alegria de mastina, que és una alegria indolent i mandrosa. La Goja li posa pinso en una galleda, li acaricia les orelles i torna cap a casa pel camí que travessa la granja, amb en Balzac saltironejant al seu costat. Són gairebé dos quarts de set de la tarda i aviat haurà d’anar a munyir.