Читать книгу Ambient territori i paisatge - Ramon Folcha - Страница 13

1.1 Fets, percepció i realitat

«Els fets són els fets, però la realitat és la percepció». La reflexió és d’Albert Einstein. Els fets són la fenomenologia, l’objecte de l’estudi científic, que aspira a l’objectivitat. Però els humans percebem els fets a través de la mirada i els interpretem a partir del nostre coneixement o prejudici previ. A la nostra ment, en resulta la idea de realitat, que és el fet objectiu tal com el percebem i l’entenem cadascú de nosaltres. És a dir, que la realitat és la percepció subjectiva de l’objectivitat fenomenològica. Aquesta aparent pirueta retòrica permet de superar el vell contenciós entre objectivistes i subjectivistes. Diem aparent perquè no fa més que reconèixer el procés d’adquisició del coneixement, que ha de propendir a l’objectivació del fet, sense negar la inevitable subjectivació de la percepció.

1.1.1 La mirada i la percepció

A l’efecte de l’assaig present, la qüestió no és menor. No es pot parlar de valors si no és remetent-se a prelacions subjectives, però no es pot parlar de valoracions si no és objectivant els fets que es ponderen. L’exercici no és fàcil. Per això mateix solem defugir-lo. Per això mateix convindria abordar-lo.

A principi dels anys vuitanta del segle XX, el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, esplèndida zona humida del nord-est de Catalunya, incorporà a la seva superfície una antiga àrea agrícola immediata. Jordi Sargatal, director del parc, demanà que un de nosaltres l’ajudés a resoldre el problema de l’impacte paisatgístic causat per un vell canal de rec sobreelevat que travessava l’indret. A fi de sumar dues opinions, recorreguérem al bon criteri de Gaspar Jaén, sensible arquitecte urbanista valencià, que es trobava circumstancialment a Barcelona. Per evitar condicionar-lo, no se li va explicar la natura del problema. En arribar a la zona, exclamà espontàniament: «Fantàstic, quina força vertebradora dóna aquest antic canal a la forma incerta de la plana!». El canal era fenomenològicament el mateix per als tres observadors, però l’arquitecte Jaén trobava ordre i vertebració on nosaltres vèiem alteració ambiental.

Veiem coses diferents quan mirem les mateixes coses. La percepció resulta de comparar les noves informacions amb el referents propis, que són una matriu de coneixements i de valors. La manera d’accedir a aquests coneixements i de jerarquitzar aquests valors varia molt segons les persones. D’aquí vénen els biaixos perceptius. Solen ser biaixos elaborats, fruit d’experiències, lectures i reflexions igualment esbiaixades. Això per als professionals, mentre que per a la majoria de la gent, poc o no gens dedicada a reelaborar percepcions, el biaix no acostuma a venir de la tria personal, sinó de l’al·luvió mediàtic. En efecte, la mirada esbiaixa, però avui dia els mitjans solen substituir la mirada perquè actuen com a ulls putatius davant dels fets.

El desert ha passat d’espantós a fascinant gràcies al cinema, mentre que les gelors hiperbòries, de les quals es fugia com de la pesta, captiven cada cop més persones des que se les associa a roba rutilant i confortable i a vetllades acollidores al voltant de la llar de foc. Per a molts, la valoració del territori i del paisatge depèn dels documentals, de les pel·lícules i dels anuncis. Un encertat film sobre l’èpic procés constructiu d’una línia d’alta tensió a través de boscos impenetrables i hostils induiria a una percepció positiva sobre la xarxa elèctrica i el seu impacte paisatgístic. Podríem dir el mateix dels parcs eòlics, si fossin mostrats en contrapicats esbalaïdors o girant wagnerianament en una daurada atmosfera crepuscular. Tot això ja va passar amb les pel·lícules que, els anys cinquanta i seixanta, exaltaven les perforacions petrolieres, els derricks eruptius i les plataformes off-shore.

Els mitjans de comunicació de masses actuen de prescriptors d’opinió en tots els dominis, inclòs l’ambiental. Seria tot un tema estudiar quins paisatges o formats territorials presenten com a exemplars i quins com a lamentables. L’opinió pública –si més no les opinions del públic, que si filem prim són una altra cosa...– es configura a partir d’aquests estàndards mediàtics, tal com en altres temps eren els estàndards literaris els grans conformadors de l’imaginari col·lectiu. Per això costen tant d’acceptar els nous paisatges postindustrials del segle XXI, com els vinculats a la captació d’energia fotovoltaica o eòlica, sense anar més lluny.

1.1.2 Els referents culturals i la subjectivitat

En cert sentit, tots tenim experiència a identificar i valorar paisatges. Ho fem contínuament. De fet, la nostra percepció de la natura, del territori, àdhuc de la ciutat, és fonamentalment paisatgística. Comprenem l’entorn a partir del que veiem: formes, colors, plans, distàncies... Tot això són imatges que s’organitzen en allò que anomenem paisatges. En la seva accepció més general, els paisatges són això: percepcions sensorials de l’entorn. Unes percepcions fonamentalment visuals, però també sonores o olfactives (Nogué, 2010, cap. IV). A partir d’aquestes percepcions, establim el que és el paisatge «per a nosaltres». Per a cadascú de nosaltres, és clar. Òbviament, hi ha una dosi elevada de subjectivitat, en tot això. El paisatge és subjectiu, en efecte. Tanmateix, la nostra pertinença a un ordre cultural comú, o compartit, provoca més unanimitat de la que es podria esperar a l’hora d’entendre i valorar paisatges de manera inconscient i automàtica.

«L’Argentina és molt diversa», solen repetir els nostres estudiants.(6) «No és diversa: és gran», els rebatem. En efecte, la diversitat és el diferencial de la variació en l’espai o en el temps. Entre La Quiaca, a tocar de Bolívia, i Ushuaia, a la Terra del Foc, hi ha més de 4.000 km, corresponents a més de 32° de meridià (de 22° 06’ 13’’ S a 54° 48’ 21’’ S). La variació paisatgística és gran entre els dos llocs, però amb diferencials petits per unitat espacial. És a dir: no hi ha gaire diversitat, bé que hi ha molta variació al llarg de moltíssim recorregut. Per això l’actitud de l’observador és diferent a l’Argentina que a Catalunya, país petit i, aquí sí, paisatgísticament molt divers. A l’hora de valorar paisatges, la mirada avesada a les plàcides immensitats patagòniques, sensible davant la petitesa (un cartell, una tranquera, un gos que passa...), se satura ràpidament amb l’abassegadora diversitat catalana. Dos contextos territorials i culturals diferents generen dues mirades i dues percepcions paisatgístiques distintes.

La velocitat de l’observador també compta. A peu, els paisatges són diferents que mirats des d’un automòbil veloç. A partir dels anys noranta, hem vist construir i hem resseguit repetidament la ruta austral xilena, entre Puerto Montt i Villa O’Higgins (41° 27´ 50´´ S i 48° 28´ 00´´ S), un trajecte sinuós i accidentadíssim d’un miler i mig de quilòmetres. Al començament era una pista fangosa i estreta; darrerament (2015), una carretera asfaltada prou còmoda. Els mateixos indrets ens han anat semblant paisatgísticament diferents any rere any, en funció de la rapidesa amb què els travessàvem. La velocitat altera el diferencial perceptiu, per això intervé tant en l’apreciació del paisatge. Així doncs, l’escala perceptiva, sigui en termes espacials o temporals, és un element capital perquè la nostra ment identifiqui paisatges.

En tot cas, el paisatge es forma en la nostra ment. Contemplem melangiosament i amb certa inquietud la mar hivernal, experimentem aquell punt d’eufòria davant les pinedes costaneres que brillen contra el cel blau dels migdies estivals, ens corprèn la majestuositat de les grans serralades... Ens recomanem llocs els uns als altres, sense dubtar que tothom els trobarà tan admirables com nosaltres els trobem. Tendim a creure que els llocs –els paisatges, de fet– són com nosaltres els veiem. Perdem la consciència de la mediació cultural i pensem que observem el món sense cap filtre. En realitat, és al revés: som nosaltres que el mirem d’una determinada manera, en part per la mediació dels nostres sentits, en part perquè hem après culturalment a mirar-lo així.

1.2 Ambient: un constructe antròpic

Al contrari del que sovint es creu, una definició, o si més no la d’un fenomen complex, no és tant el resultat d’una certesa com l’acotació operativa d’un problema. Així, un repàs de les moltes definicions d’ambient (o de medi ambient)(7) que es troben en la bibliografia revela que quasi totes tenen caràcter contextual. Tracten de trobar una solució de consens, estan referides prioritàriament a aspectes dels fenòmens que volen interpretar o, la majoria de vegades, se supediten a l’enfocament de les disciplines a què van destinades. Aquest fet no constitueix un impediment insalvable, a condició que se’n sigui conscient. És conseqüència de la incommensurabilitat entre la realitat i les nostres pobres eines i capacitats per copsar-la i tractar d’explicar-nos-la. Una mescla d’humilitat i enginy, juntament amb una disposició permanent a aprendre i reaprendre, solen ser una bona fórmula per enfrontar-se al pro­blema.

1.2.1 El concepte d’ambient

Ben al contrari del paisatge, que tot i la seva complexitat constitueix una realitat tangible, l’ambient no l’ha vist mai ningú. Ni tan sols hi ha consens a propòsit de quins són els elements que el constitueixen, més enllà de considerar els vectors aire, aigua i sòl i d’avaluar l’estat de la vegetació o de la fauna. Altra cosa és que, en la percepció del comú de les persones, s’identifiqui ambient amb natura. Això suposa que se sol equiparar ambient a medi natural, de manera que un paisatge pretesament natural se sol identificar amb un medi ambient saludable.

Aquest joc d’implícits, més o menys inconscients, té encara una altra conseqüència: l’entramat d’elements i relacions fruit de l’activitat humana es veu com quelcom «afegit», i rarament per a bé. Només a partir d’aquesta imatge de superposició d’allò humà –és a dir, cultural– damunt d’un substrat pretesament natural i primigeni és possible creure que l’impacte sobre el medi/territori resulta de la simple suma algebraica d’impactes puntuals unitaris. Això suposa una visó simplista que ignora les interaccions complexes que, a través de processos temporals, variables, han anat confegint l’espai biofísic global com un tot.

De fet, semblaria raonable definir l’ambient com el sistema global d’elements heterogenis i interactius de caràcter físic, biòtic, social i cultural que configura l’espai on passa tot. Entre aquests elements s’estableixen relacions complexes de retroacció, tant positiva com negativa, a diverses escales, en evolució conjunta permanent (Bru, 1997).

1.2.2 De la natura a l’ambient

Els termes natura i paisatge tenen un llarg recorregut en el llenguatge comú. L’ecologia i altres ciències ambientals també els utilitzen, però circums­crivint-los a camps semàntics molt precisos i ajustats a les seves necessitats conceptuals. Així, per a un ecòleg un «paisatge» no és una postal, sinó un algorisme socioambiental, és a dir el conjunt de paràmetres que defineixen l’aspecte d’un territori. Per a un ecòleg, tot el que hi ha a la vista és paisatge i cap paisatge no és bonic o lleig, perquè la bellesa o la lletjor no són conceptes ecològics (això no vol dir que els ecòlegs no siguin sensibles a la bellesa, com qualsevol altra persona, naturalment). Al seu torn, aquest territori l’aspecte del qual és el paisatge, tal com hem comentat, resulta d’inscriure els artefactes construïts pels humans en la matriu ambiental, o sigui, en el conjunt de vectors que constitueixen l’ambient. Aquesta matriu ambiental, estirant el fil, deriva de transformar la matriu biofísica de base (clima, sòl, flora, fauna, relleu i hidrografia); també ens hi tornarem a referir més endavant (Folch 2011, apartat «De la natura al medi ambient»).

En un llenguatge menys precís, però potser d’ús més comú, tot plegat significa, aproximadament, que l’ambient és la natura un cop transformada pels humans. Però no exactament, perquè els humans també som natura, al capdavall. Som fauna, formem part de la biosfera i les transformacions que hi provoquem no són conceptualment diferents de les causades per altres elements faunístics –els castors o els tèrmits, per posar un parell d’exemples– que s’esmercen a fons, també, a transformar l’entorn d’acord amb els seus interessos. Però, en el moment de civilització actual, la natura primigènia, feréstega i amenaçadora ha esdevingut una commodity, la qual cosa genera una dificultat perceptiva seriosa. A la vora d’un riu patagònic es pot llegir un cartell dels serveis de parcs locals que diu: «Peligro: aguas frías, profundas y torrentosas». I, quasi al costat, un altre que diu: «Animales silvestres sueltos». Fan notar als passejants que allò va de veres, que la natura no és l’espai bucòlic imaginat per massa ecologistes urbans. Quin és, doncs, l’ambient que ara tothom vol protegir?

Però, més enllà de les dificultats derivades de la comprensió del llenguatge especialitzat de l’ecologia o de l’ús trivial i inexacte d’alguns d’aquests conceptes, el que realment complica la qüestió ambiental és el fort antropocentrisme heretat de la tradició judeocristiana. Per poder entendre com funciona l’univers, primer va caldre abandonar el geocentrisme. I per comprendre el funcionament de la biosfera cal abandonar l’antropocentrisme. Ni la Terra és el centre de l’univers, ni els humans som la raó de ser de la biosfera, i encara menys del planeta. En som només una de les parts. Lluny de considerar-nos els zeladors o els usufructuaris de les altres parts, hem de reconèixer-nos com a simples components del sistema. Així que fins i tot en les actituds ecologistes hi ha massa arrogància antropocèntrica. No es tracta que «salvem» el planeta, que seria tasca tan desproporcionada com vana, sinó que ens hi inscrivim raonablement. Som part d’una natura que transformem per tal que esdevingui l’ambient més convenient per a les nostres expectatives existencials. Es tracta que la transformació resulti funcionalment possible i de debò pertinent. Només això. I ni més ni menys que això.

1.2.3 El concepte de matriu biofísica

Els condicionants bioclimàtics, geomorfològics, hidrogeològics i ecosistèmics conformen la matriu biofísica d’un espai determinat. Hi ha aspectes difícilment modificables, com el clima o les característiques del substrat o, fins i tot, els principals trets geomorfològics del relleu. En canvi, també és cert que aquesta matriu no és immutable i que pot ser modificada per la intervenció humana: un transvasament com el del Ter, un túnel com el de Collserola o un aterrassament són actes de modificació de la matriu biofísica. El problema no rau en la modificació mateixa, sinó en la falta de criteri per desconeixement o minusvaloració. És llavors quan apareixen les disfuncions ambientals: inundacions d’àrees no desitjades, pèrdua o contaminació de recursos hídrics, pèrdua de sòls i processos erosius, dificultats per a la connectivitat biològica... (Folch, Capdevila & Ximeno, 2004, apartat «La consideració de les matrius biofísica i ambiental»).

Les activitats antròpiques que s’assenten sobre aquesta matriu biofísica interaccionen entre si i generen efectes per addició-juxtaposició, iteració, fragmentació, reversió, interconnexió, etc. Per això cal considerar la matriu biofísica, amb uns aspectes relativament estables i d’altres de canviants per la mateixa activitat humana, en cadascuna de les fases de la planificació i el planejament, perquè la seva resposta no és sempre la mateixa, sinó que canvia en funció de les preexistències, les capacitats i les limitacions que la mateixa transformació li imposa. Conèixer i reconèixer les possibilitats i limitacions de la matriu biofísica com a premissa és un component capital de l’anomenada planificació concurrent.

Essent com és Catalunya un país muntanyós i accidentat, l’aniso­tropia de les decisions transformadores hauria de ser proporcional a aquesta manca d’isotropia territorial.(8) L’anisotropia bioclimàtica i fitocenològica (és a dir, de les comunitats vegetals) exigeix, també, una gestió territorial diferenciada. L’aspecte pixelat dels territoris antropitzats no ha d’emmascarar la percepció de la matriu biofísica subjacent, tothora condicionadora de les opcions de transformació que es vulguin prendre ulteriorment. Així, la conservació de la malla d’intersecció entre la matriu biofísica i la capa d’intervencions antròpiques és una garantia d’estabilitat territorial. Tanmateix, el procés de globalització, la dispersió banalitzada dels assentaments urbans i la inexistent consideració del paisatge, entre altres factors, han generat una tendència a l’adopció de solucions isotròpiques que no s’adiuen a les característiques del territori català.

1.2.4 De la matriu biofísica a la matriu ambiental

Durant segles, la matriu biofísica s’imposà als humans. Semblava infinita i totpoderosa. Avui, en línies generals, la majoria de matrius estan sotmeses, «soterrades» davall territoris transformadíssims, fins al punt que els accidents geogràfics es perceben com a simples noses constructives que cal remoure mitjançant ponts, túnels o rebaixos correctius. El que començà essent la tímida transformació d’una incommensurable matriu complexa ha esdevingut una activitat banal i aparentment autònoma. Igualment, les concepcions econòmiques dels segles XIX i XX consideraven que la matriu biofísica era aliena als processos econòmics, fins al punt que alguns dels seus components productivament essencials (l’aigua, el sòl, el clima, etc.) eren béns lliures irrellevants. Tanmateix, i avui més que mai, aquests factors pretesament secundaris tenen un valor enorme, només cal remetre’s a les conseqüències que tindria alterar-los (canvi climàtic, recursos minvants, incendis forestals, inundacions...).

El cas és que el resultat de les interrelacions entre la matriu biofísica i les transformacions de l’activitat humana és la matriu ambiental, i el paisatge és una de les principals expressions d’aquestes interrelacions. La seqüència correcta processalment seria: matriu biofísica (paisatge preantròpic), transformació discreta de la matriu biofísica en matriu ambiental o espai territorial (paisatge antropitzat), transformació profunda i fins i tot deletèria de la matriu en territori vacil·lant (paisatge degradat), compromís prudent de transformació i gestió (paisatge sàviament humanitzat).

El diàleg permanent entre els condicionants biofísics i les estratègies de transformació del territori fan que la matriu ambiental no sigui permanent ni immutable. Cada canvi genera una modificació de la matriu. Fins ara, i amb comptades excepcions, la matriu ambiental ha estat una mera conseqüència involuntària d’aquestes modificacions. S’ha projectat la transformació, però no pas els resultats ambientals de la transformació. La matriu ambiental era –és– el resultat de transformar la matriu precedent, però no pas cap objectiu a aconseguir de forma deliberada. Arribar a disposar d’una determinada matriu ambiental, configurada d’aquesta o d’aquella manera, encara no és un objectiu projectual. Determinades escoles ho propugnen i avancen en aquesta línia de projectar la nova matriu ambiental juntament amb els projectes constructius, però encara són l’excepció.

De tot plegat se’n deriva la conveniència de projectar la matriu ambiental, és a dir, de conformar-la deliberadament, en comptes d’esperar que prengui forma aleatòriament. Els condicionants bioclimàtics, geomorfològics, hidrogeològics i ecosistèmics que constitueixen els elements essencials d’aquesta matriu no es poden ignorar.

1.3 Territori: un algorisme socioambiental

El territori resulta de l’apropiació antròpica de l’ambient. Per als ecòlegs tradicionals, i de retruc també per a molts ambientalistes, conservacionistes i ecologistes, els humans hem alterat l’ambient i per això hem deteriorat el territori. Confonen territori amb matriu territorial, amb matriu biofísica prèvia a la construcció del territori pròpiament dit. El territori dels ecòlegs sol ser la matèria primera territorial dels enginyers i dels urbanistes. Per això l’ecologisme veu destrucció de la natura on altres veuen construcció de l’espai territorial.

1.3.1 El concepte de territori

No és fàcil fer una aproximació encertada al concepte de territori. El terme resulta prou familiar per a quasi tothom, però poques persones l’utilitzen en el llenguatge quotidià. En realitat, solen tenir-ne una noció confusa. Els professionals de la biologia, de l’ecologia, de la geografia, de l’arquitectura o de l’economia sí que l’incorporen al discurs, però amb el mateix grau de confusió, perquè s’hi refereixen des de premisses diferents. La polisèmia del terme territori és deguda a la segmentació dels punts de vista de les diverses disciplines i a la migradesa relativa de les eines cognitives respectives.

«L’espai és un lloc de poder, mentre que el territori és un producte del poder», sosté el geògraf suís Claude Raffestin (1980). És una afirmació interessant. S’hi confronten espai i territori. El primer és un ens abstracte que cal entendre com un atribut de les coses, com una de les condicions de possibilitat de la seva existència. Les coses no són o passen ‘en’ l’espai, sinó que són i passen ‘amb’ l’espai, que n’és part constitutiva. Els nostres cossos són ens dimensionals, són espai. Erròniament es diu que ocupen espai, com si l’autèntic espai fos buit. Els humans, com la resta d’éssers de la biota, també som part de l’espai i recorrem espai; ens hi adaptem o l’ajustem a les nostres necessitats.

Tanmateix, la configuració de l’espai en objectes, posicions, relacions i llocs no és quelcom donat, sinó que es produeix. Les plantes ocupen determinats llocs, delimitats segons les característiques del sòl, de la insolació i la disponibilitat d’aigua, de la direcció dels vents dominants, etc. Els animals excaven caus o construeixen nius, tenen terrenys de caça i, escampant sons o olors corporals, delimiten territori (ara sí!). Aquestes configuracions espacials funcionals són el territori, el qual –qüestió fonamental– és objecte de delimitació i d’apropiació.

Vegem ara què passa amb els humans. La situació de partida, referida als homínids primitius, seria equiparable a la de qualsevol altre primat. Tanmateix, el desenvolupament cultural i tecnològic, en un procés incremental i d’efectes acumulatius, ha fet que, tot i que cap dels elements naturals que constitueixen espai (aire, aigua, roques, sòl, relleu, biota) sigui creació dels humans, les configuracions espacials que els inclouen tinguin cada cop més la seva empremta. Són aquestes configuracions espacials, aquestes espacialitats concretes,(9) el que d’una manera general podem considerar com a territori. I és respecte dels humans que les característiques de delimitació i apropiació adquireixen una transcendència decisiva: els drets de propietat, les fronteres, la sobirania dels estats, els conflictes per l’apropiació de terres i recursos... Per això Raffestin parla del poder: atorga a l’espai la condició d’escenari i considera el territori com a resultat del poder sobre aquest escenari, com una configuració espacial concreta que n’és l’expressió. Aquesta condició del territori com a configuració espacial concreta, delimitada i objecte d’apropiació, respon a diversos graus d’humanització. És expressió del poder que hi actua i se’ns presenta sota l’aspecte de paisatge. Per això hem gosat definir el territori com el fragment de superfície planetària configurat d’una determinada manera i administrat per una col·lectivitat humana concreta (Folch, 1999).

Per als amants de les classificacions, anys enrere vam proposar una tipologia d’actituds perceptives davant el territori (Folch 2003, apartat «Las diferentes percepciones del hecho territorial»). Així, hi hauria una actitud productivista, que considera el territori tan sols en termes de generació de béns de mercat i que, en conseqüència, el tracta com si fos una nau de fàbrica, on tot s’ubica, es canvia o es llença en funció del moment productiu; una actitud utilitarista per a la qual el mateix territori és moneda de canvi, una cosa purament venal que canvia de valor segons variï el preu del sòl; una actitud funcionalista, d’acord amb la qual el territori és l’espai pel qual circulen els béns i els fluxos, i tot s’ha de supeditar als efectes d’això; una actitud formalista, que el contempla des d’una taula de dibuix, com si fos una escultura o un monument, la funció del qual fos respondre a les línies de fuga o l’equilibri de volums; una actitud patrimonialista, preocupada sobretot pels drets de la propietat i les transmissions generacionals; i una actitud naturalista, procliu a considerar oportú només allò intocat, o com a molt allò rústic, per a la qual les úniques transformacions mancades d’interès són les executades per la mà humana. Darrere de cadascuna d’aquestes actituds es pot veure l’estereotip esperpèntic de l’economista, del promotor, de l’enginyer, de l’arquitecte, de l’advocat o de l’ecòleg, reduïts al seu costat menys presentable.

Totes aquestes actituds són fàcilment rastrejables en la realitat quotidiana. La política agrària de la Unió Europea, la famosa PAC, engega a rodar segles de paisatge agropecuari mediterrani i condemna camps d’oliveres centenàries a la desaparició com qui canvia els mobles de lloc, però és que ja molt abans algú va decidir posar fi a les deveses ibèriques sense necessitat d’instruccions comunitàries. A l’extrem oposat, un petit aiguamoll fàcilment traslladable –o simplement prescindible– pot convertir-se en l’obstacle més gran per a la ampliació convenient d’un aeroport, posem per cas. Aquests simplismes reduccionistes obeeixen a acantonaments perceptius, en el més benigne dels casos, o a interessos difícilment confessables. Es comprèn que, fet i fet, l’actitud naturalista sembli la més noble, ja que, tot i ser tan esbiaixada com les altres, persegueix objectius desinteressats. En tot cas, la naturalesa sistèmica i complexa del territori desautoritza tots aquests simplismes. D’aquí que sembli raonable inclinar-se per un posicionament holístic que tracti de generar una metapercepció, resultat de considerar tots els punts de vista disponibles. Ben mirat, «els fets» de què parla Einstein són justament això, la metarealitat de totes aquestes realitats perceptives parcials.

1.3.2 La matriu territorial

En termes espacials, el territori ha de ser entès com una malla de fenòmens, com una matriu de punts i contrapunts interconnectats els uns amb els altres. Les malles emprades en el dibuix informatitzat per fer simulacions o construccions tridimensionals expressen molt bé aquesta situació perquè, al capdavall, no són més que una simplificació formal de la realitat arquitectònica o territorial que representen. A la conca mediterrània en general, això és particularment cert, després de tres mil·lennis de forta antropització.(10)

Pocs territoris són isotròpics. Els mediterranis no ho són gens. El relleu, la hidrografia i les zones climàtiques estableixen un mapa de partida asimètric que les transformacions antròpiques solen exaltar. Per començar, cal considerar l’orografia i la hidrografia, que de fet són conceptes correlatius. Les aigües s’escolen per les línies de màxim pendent i generen rius que excaven valls consolidadores i exaltadores d’aquests pendents de màxima significació. L’acció fluvial, d’acord amb pluviometries més o menys considerables i més o menys irregulars, incrementa la contundència orogràfica, més encara com més fàcilment erosionables siguin els substrats. En indrets escassament muntanyosos, les aigües tenen poca energia potencial i excaven valls relativament modestes, mentre que en llocs d’orografia poderosa, l’acció fluvial potencia encara més els accidents del relleu.

El substrat geològic té també un paper capital a l’hora de configurar la matriu física d’un territori. La geologia de base, i encara més les anomenades formacions superficials –els materials aflorants, transformats per l’acció meteoritzadora de l’atmosfera i pels fenòmens erosius–, condicionen el comportament mecànic del substrat i els processos edafogènics, és a dir, de formació dels sòls. Una hipotètica heterogeneïtat en la disposició d’aquest substrat i d’aquestes formacions incrementa l’anisotropia de la matriu. Cabalment, és el cas de l’àmbit mediterrani, on afloren materials geològics de característiques molt diverses.

L’anisotropia geològica i geomorfològica sol propiciar l’anisotropia bioclimàtica. En efecte, la zonació climàtica latitudinal es veu interferida per les variacions altitudinals. Així, pujar muntanya amunt equival, en certa manera, a ascendir cap al nord. Els salts hipsomètrics (és a dir, les variacions d’altitud) són molt importants a la conca mediterrània, amb diferències de cota de milers de metres entre la línia de costa i cims situats ben a prop del litoral, i per això les variacions bioclimàtiques hi són tan accentuades. L’acció temperadora del mar tampoc no és aliena a aquestes variacions, a causa de la seva enorme inèrcia tèrmica i de la generació de fenòmens meteorològics específics (boirines, marinades, etc.) de gran importància local que propicia. En definitiva, l’àmbit mediterrani presenta una anisotropia territorial acusada. En bona lògica, això exigiria una gestió territorial diferenciada, és a dir, adequada a cada conjunt concret de circumstàncies. Malauradament, aquest no sol ser el cas.

Les transformacions afecten d’una manera especialment evident les àrees construïdes, però els espais lliures també n’han resultat concernits. Tot l’espai agrícola n’és un exemple, tant per les rectificacions morfològiques (aplanaments, feixes, marges, camins, canals d’irrigació, etc.), com per les pròpiament agronòmiques (rompuda i extensió ulterior de les espècies conreades). Però l’espai forestal i pecuari també ha estat molt transformat, fins al punt que la majoria de pastures o de boscos són actualment formacions secundàries, és a dir, comunitats integrades per espècies més o menys espontànies, però mantingudes –en termes d’estructura i de composició florística, i a fi de propiciar-ne una productivitat més gran– en estadis allunyats de la potencialitat final de la matriu biofísica.

1.3.3 El territori com a sistema

El resultat final és un territori mediterrani d’estructura puntillista, una mena de mosaic més o menys pixelat que desdibuixa la lògica de la matriu inicial i que encripta completament la successió latitudinal esperable per raons macroclimàtiques. Aleshores, la idea de creure que la transformació antròpica ha permès prescindir dels condicionants biofísics tempta l’observador poc atent. Però aquest aspecte pixelat dels territoris mediterranis, tan antropitzats, no ha d’emmascarar la percepció de la matriu biofísica subjacent, tothora condicionadora de les opcions de transformació que es vulguin prendre ulteriorment. D’aquesta manera, a les àrees mediterrànies humanitzades –que són la majoria–, sobre l’anisotropia de la matriu se superposa un segon estadi igualment anisotròpic. La intersecció de les dues capes configura el paisatge territorial tal com el veiem avui dia (Marull, 2009).

Aquesta malla anisotròpica consta de nusos i de segments internodals, de manera comparable a una xarxa de pescar. Els nusos serien els punts amb una concentració més gran de diversitat, és a dir, els llocs on els fenòmens de cada capa s’exalten en coincidir en l’espai. Són les zones amb més significació territorial i amb més interès paisatgístic, i sovint també les àrees amb més valor escenogràfic. L’alternança de punts i segments confereix una gran varietat al territori, alhora que atresora potencialitats latents per refer la malla en cas de maltempsada.

La conservació de la malla d’intersecció entre la matriu biofísica i la capa d’intervencions antròpiques és una garantia d’estabilitat territorial, car tots els elements en joc i el resultat de combinar-los són presents en espais relativament petits. S’estableixen interfícies i petites solucions de continuïtat locals, molt interessants en termes de sostenibilitat territorial. Vetllar perquè aquesta riquesa d’origen antròpic no es perdi és un objectiu no menor, en termes sostenibilistes.

La visió sistèmica del territori implica abandonar els processos de mera juxtaposició dels sistemes (urbà, productiu, de comunicacions, energètic...), cosa que comporta una nova visió estratègica i planificadora dels fluxos, les relacions, les vores i les superposicions. Les xarxes són discontínues, mentre que la matriu és continua; alhora, cadascun dels subsistemes territorials no genera efectes neutrals, ni sobre la resta de subsistemes, ni sobre la matriu ambiental. En definitiva, la sectorialització de les estratègies i de la planificació, malgrat que es tracti d’una necessitat metodològica possiblement irresoluble, ha d’abordar-se des d’una òptica relacional per ser efectiva.

El diàleg permanent entre els condicionants biofísics i les estratègies de transformació del territori fan que la matriu ambiental no sigui permanent ni immutable. Els canvis en els usos dominants del territori, la juxtaposició de xarxes i les modificacions ambientals profundes (des d’un transvasament fins a la regeneració forçada d’un aqüífer), generen una nova matriu ambiental que interacciona de manera diferent amb les noves propostes d’ordenació. La matriu ambiental, per tant, presenta preexistències variables amb diferents nivells de consolidació, cosa que genera un sistema complex, no immutable, amb diferents graus de llibertat, que cal conèixer i integrar a l’origen de les decisions espacials.

El territori mediterrani, complex, fràgil i fortament antropitzat, està molt necessitat d’aquesta actitud projectativa. Cal projectar l’ambient, a la conca mediterrània més que a la majoria dels altres llocs. Hem de projectar la matriu ambiental, o sigui el procés transformador de les preexistències biofísiques. La matriu ambiental no pot ser una conseqüència, sovint indesitjada de tan negativa com resulta. La matriu ambiental ha de ser un objectiu projectat i executat, de la mateixa manera que projectem i executem els artefactes infraestructurals o urbanístics que hi construïm al damunt.

La matriu ambiental no és una qüestió d’ecòlegs. És una qüestió de projectistes territorials que, això sí, ha de ser analitzada amb òptica ecològica. L’ecologia ens ha ensenyat a comprendre millor el món mediterrani, però no l’ha construït. S’ha indignat amb els que ara el destrueixen, però no té eines pròpies per reconduir el procés. La reconducció de la matriu ambiental mediterrània és un objectiu sostenibilista que només es podrà atènyer mitjançant la implementació de projectes adequats. La sostenibilitat territorial mediterrània ha de ser més que un desig naturalístic: ha de ser un projecte tecnocientífic que superi les disfuncions generades per les externalitzacions del model industrialista neoliberal. Un projecte respectuós amb l’anisotropia espacial, històricament informat, econòmicament viable i socialment sensible.

1.4 Paisatge: l’aspecte del territori

Durant molt de temps, el terme paisatge ha tingut un significat merament escenogràfic, sense a penes altre contingut que els referents estètics. Era emprat en el sentit llatí de locus amœnus, més que no pas en el de prospectus. Però les modernes ciències del paisatge han canviat radicalment aquesta percepció. En efecte, actualment diem que qualsevol fragment de territori, natural o intervingut pels humans, configura un paisatge, és a dir, un conjunt de referents físics i funcionals, susceptible de ser considerat com un fenomen en si mateix. El paisatge reflecteix la realitat ambiental de cada indret, alhora que compendia la història del procés antròpic que s’hi hagi pogut desenvolupar. És per tot això que el concepte paisatge és en realitat un algorisme socioecològic.

1.4.1 El concepte de paisatge

El terme paisatge es va incorporar a les llengües europees pels volts del segle XV. La difusió del terme sembla lligada a la difusió de la pintura de les escoles italiana i flamenca. Als quadres dels mestres italians del Quattrocento, el paisatge hi apareix com un fons vers el qual convergeixen les línies de fuga, que dóna profunditat, equilibri i realisme a l’escena representada (realisme compositiu, s’entén, si bé les escenes representades poden ser del tot irreals). A poc a poc, i de la mà d’artistes com Sandro Botticelli,(11) aquest rerefons va anar guanyant protagonisme, fins a esdevenir, segles més tard, el tema del quadre (Burckhardt, 1860). L’escenari, el lloc on passaven les coses, acabà essent la cosa en ella mateixa. Des d’aleshores, el paisatge va anar esdevenint gradualment la imatge del territori, un tros de món tal vegada només imaginat, però fet d’elements geogràfics reals (López Silvestre, 2003).

Tanmateix, si hom cerca la veu «Paysage» a L’Encyclopédie (Diderot & d’Alembert, 1751-1772),(12) tot el que s’hi diu està referit a la pintura, mentre que les al·lusions als paisatges reals, contingudes en descripcions de territoris i escrites per diferents naturalistes, sempre tenen el caràcter d’espectacles més o menys escenogràfics.(13) No costa gaire veure la connexió entre l’actitud amb la qual contemplem els quadres de paisatges i la manera com habitualment ens col·loquem davant els paisatges o les vistes a les quals donem valor estètic: les expressions «sembla un quadre» o «sembla una postal» són prou eloqüents. Diguem de passada que els enquadraments fotogràfics, fixats en les postals i en les fotos dels catàlegs de viatges o en els nostres propis àlbums de fotos, constitueixen una versió moderna i estandarditzada dels quadres de paisatges, a més de configurar, juntament amb les imatges filmades, un imaginari col·lectiu del qual ens ocuparem més endavant.

Convinguem, doncs, que el paisatge correspon a la imatge o fesomia d’un fragment de territori. De fet, més enllà del significat, l’etimologia de la paraula paisatge en la major part de llengües europees reflecteix aquesta vinculació amb el territori. El prefix land- de les llengües germàniques (landscape, Landschaft, landschap...) o la partícula pais- de les llatines (paisatge, paisaje, paysage, paesaggio...) fan referència a un territori singular, identificable i delimitable. D’aquí la vinculació que s’estableix, no només entre paisatge i territori, sinó també, i de manera encara més concreta, entre paisatge i «lloc». En paraules del geògraf Joan Nogué (2010): «Els llocs són els punts que estructuren l’espai geogràfic, que el cohesionen i li donen sentit. No són simples localitzacions [...]. Els éssers humans creem llocs en l’espai, els vivim i els omplim de significació.»

El tema ha estat tractat a bastament per l’ecòleg Fernando González Bernáldez (1981; 1985; 2011, apartat «Paisajes canónicos»). Fa notar la naturalesa més o menys antròpica dels paisatges que contemplem i, especialment, la manera sovint no premeditada amb què s’han anant configurant: «Només una ínfima part del nostre paisatge és el resultat d’un paisatgisme ‘voluntari’, fet de forma intencionada i conscient per a la promoció de característiques estètiques i visuals.» En efecte, la gran majoria dels paisatges no responen a cap propòsit previ, i menys encara a una intenció estètica deliberada. Són el resultat d’intervencions funcionals orientades a un millor aprofitament del territori. Per «crear» llocs i paisatges no cal ni tan sols intervenir-hi materialment, n’hi ha prou a projectar-hi significat a fi que s’integrin en l’imaginari paisatgístic col·lectiu. Els paisatges són expressió del territori i, alhora, per la singularitat i la dimensió cultural i emocional, elements essencials de la configuració dels llocs. Per tot plegat, en definitiva, el paisatge és el consecutiu, no il·latiu, aspecte no premeditat del territori.

Un cas paisatgístic particular seria el del mar. El paisatge marí és un no-paisatge. El mar té història, però a penes memòria, perquè es desfà constantment en l’horitzontalitat resilient. El mar reflecteix les condicions ambientals del moment, que esborra de seguida del registre perceptiu per raó de la seva deliqüescent inconsistència paisatgística: després de la tempesta, torna la calma. Com a màxim, són els fons marins –que ja no són el mar, sinó la terra submergida– o bé els humans que exerceixen de mariners o de pescadors, qui conserva els records i els registres històrics, és a dir, la memòria. Per descomptat que en la composició de les aigües poden rastrejar-se una infinitat de dades històriques reveladores, però això ens situa en un pla perceptiu diferent del pròpiament paisatgístic. El mar, un dels paisatges pictòrics més apreciats, és un no-paisatge socioecològic. En el millor dels casos, és un paisatge efímer, invariablement substituït per ell mateix sota un altre aspecte, a cada segon.

1.4.2 Del paisatge al paisatge passant pel territori(14)

Al principi va ser el paisatge. Van ser diferents paisatges, en realitat. En efecte, hi ha hagut una llarga seqüència de paisatges preantròpics (és a dir, anteriors a l’aparició dels humans), deliciosament recreats, amb més o menys fortuna, en representacions fascinants. «Paisatge del Carbonífer», diu el cartellet museístic sota un diorama inquietant ple d’enormes falgueres que regalimen humitat. «Paisatge del Juràssic», diu un altre en què diversos dinosaures s’esbatussen. Tots aquests quadres són evocacions del paisatge d’abans del paisatge. Paisatges de territoris que, d’acord amb les actuals convencions, no eren tals territoris, en la mesura que no hi havia hagut encara aprehensió ni regiment humans. Però eren paisatges, composicions espacials d’aquelles realitats extintes.

Després van venir els paisatges d’ara. Vam aprendre a valorar-los gràcies a mirades exquisides, necessàriament «de lletres», ja que a la ciència experimental li faltaven encara alguns segles de cocció. Paisatges antropitzats, vistos i descrits pels clàssics, resumibles en qualsevol apunt infantil espontani: una casa, un camí, un camp i un bosc. Ara els nens s’han tornat estadísticament urbans i dibuixen altres coses, però en el fons és el mateix: una casa, un carrer, diversos cotxes, una fàbrica... Com hem vist, amb el Renaixement, el paisatge europeu entra en l’art, indici d’un interès territorial incipient. Després va arribar el frenesí geogràfic i la descoberta de mons intactes, cosa que va portar el gust per l’escenografia paisatgística. D’aquesta manera, el paisatge esdevingué un objectiu pictòric grandiloqüent.

Fins que vam rescatar el paisatge quotidià. Fins que vam veure el paisatge com a algorisme, no només com postal. Aleshores ens vam adonar que el paisatge és l’aspecte del territori, la façana de la realitat. Així va néixer una nova idea del paisatge expressable en llenguatge parametritzat. Territori i paisatge esdevingueren conceptes correlatius: el territori, un sistema; el paisatge, un algorisme. Tot això construït sobre una matriu biofísica consistent, sense la preexistència de la qual estaríem parlant de virtualitats.

Per a la majoria dels estudiosos del tema, el territori és l’espai conformat pels humans, percebut en termes de paisatge. Geògrafs i naturalistes diversos han assimilat sovint territori a matriu biofísica o, com a màxim, a matriu ecològica; relliscada desitjablement corregible i en tot cas menor que la dels seus oponents dialèctics –o simplement competidors gremials–, els quals tendeixen a ignorar l’existència, o almenys el pes, d’aquestes matrius. O sigui, no hi ha pròpiament territori sense transformació antròpica, però menys encara sense matriu subjacent. Sobre la matriu (clima, substrat, sòl, relleu, hidrografia, vegetació, fauna...), hi opera la capacitat transformadora humana –que, de fet, no passa de manifestació sofisticada d’aquesta mateixa matriu, però val més no perdre’s en subtileses– i conforma un espai territorial. Un espai sotmès a múltiples usos (extractius, agrícoles, residencials, industrials, viaris) que justament per això diversifica fins al deliri l’aspecte o, el que és el mateix, multiplica els paisatges.

1.4.3 El paisatge algorísmic

Els paisatges contemporanis de la majoria dels països –en tot cas, de la totalitat dels països industrialitzats– són paisatges construïts. El procés s’inicià molts segles enrere, de la mà de les transformacions introduïdes per l’activitat agrícola i ramadera. Modernament s’ha arribat a nivells molt avançats en aquest procés de construcció del paisatge mitjançant la presència dominant d’edificis i infraestructures. Aquesta construcció de paisatge edificat és un element capital de la reflexió socioecològica moderna, però no ha de fer perdre de vista el procés secular de construcció paisatgística no edificativa dut a terme pel món rural tradicional i, actualment, per l’activitat agropecuària de caràcter industrial.

Hom pot parlar de paisatge tropical o de paisatge medioeuropeu sabent que darrere aquestes locucions es compendia molta informació climàtica, edàfica –i àdhuc geològica–, biològica i antropològica, és a dir, històrica, agronòmica, urbanística, social i política. És per això que expressions com «paisatge anglès» són menys frívoles que no poden semblar, perquè al darrere s’hi parapeten el clima medioeuropeu i atlàntic, els boscos planocaducifolis, els relleus suaus i la continuïtat de la catifa vegetal –elements que signifiquen escàs risc d’erosió hídrica indesitjada i productivitat forestal i agropecuària elevades–, és a dir, l’agricultura extensiva de vegetals herbacis no irrigats, els prats amb closes i també les carreteres estretes i resseguides per tanques, les casetes amb teulades a dues aigües i tota la filosofia socioeconòmica que es deriva d’una forma ancestral d’explotació d’aquest espai, amb manors i cacera de la guineu inclosos.

Més encara. Darrere d’aquesta expressió s’amaga una determinada concepció de la propietat que, a través d’una estructura cadastral concreta, fa possible l’existència de finques de proporcions i disposició precises, hi ha una forma d’entendre l’ús de l’espai privat que en certa manera el converteix en usufructuable per part de tercers, en la mesura que les dimensions dels camps i la distribució de les tanques permet la permeabilitat circulatòria dels senyors que munten a cavall, però potser no dels camperols que es desplacen a peu. Quan parlem de «paisatge anglès», en realitat parlem de tota la forma de concebre l’apropiació del territori i l’activitat econòmica que és pròpia de la cultura britànica. Passa el mateix quan parlem de «paisatge mediterrani», expressió que remet a una manera d’estructurar el territori que, a grans trets, ja fou explicitada per Marc Porci Cató Censorí, Cató el Vell, en el segles III-II aC (Cató, 1927; Boada, 2009). Mantenir un tipus determinat de paisatge equival a mantenir una manera determinada d’entendre les relacions dels humans amb l’entorn, és a dir, mantenir un algorisme socioecològic determinat com a expressió i suport material d’un algorisme socio­econòmic determinat (Folch, 1999).

Però les actuals ciències del paisatge van més enllà d’aquesta relectura de la terminologia literària per construir tot un edifici cognitiu que permet d’interpretar millor la realitat territorial. El paisatge és la interfície que permet «visualitzar» el territori. El paisatge, que es veu, és una derivada segona del territori, que és subjacent sota el paisatge.

1.4.4 Les tipologies paisatgístiques

D’acord amb les consideracions anteriors, pot establir-se una primera diferenciació entre paisatges naturals i paisatges construïts.

Els paisatges naturals o espontanis coincidirien sensiblement amb la matriu biofísica. Serien els paisatges d’abans dels paisatges, és a dir, l’aspecte del territori abans del territori, perquè correspondrien a espai no sotmès a l’acció antròpica ni objecte d’apropiació humana. Són els paisatges «verges» que tant fascinen els viatgers o els lectors de novel·les. En realitat, aquests paisatges no existeixen, o quasi no existeixen. En efecte, a penes queda un racó del planeta que no hagi experimentat l’acció humana de manera més o menys intensa. Tanmateix, l’embadaliment per l’espai extraurbà en una societat hiperurbanitzada com la nostra fa que qualsevol territori escassament edificat sigui percebut com a «natural» o «verge». Els abusos dialèctics en relació amb això són constants, fins i tot exagerats, car hom arriba a qualificar de naturals o verges zones manifestament silvopastorals o àdhuc agropecuàries. És la mateixa manera esbiaixada de veure que considera que «viure a la natura» és tenir una casa a pagès.

La majoria de paisatges, per no dir tots, són paisatges construïts, és dir, paisatges resultat de l’alteració antròpica de la matriu biofísica. Aquesta alteració pot revestir graus i intensitats molt diversos, des de la recol·lecció habitual quasi imperceptible i discreta, fins a la transformació profunda que representa un artefacte urbà. Òbviament, «construït» no equival a «edificat». En els paisatges urbans, i en molts de rurals, la construcció comporta edificació, naturalment, però hi ha moltes construccions paisatgístiques que no tenen res d’edilici. Les rompudes, les artigues, els conreus, els boscos secundaris, els prats pasturats, etc. són formes de construcció paisatgística que no comporten edificació o que, en tot cas, comporten edificacions d’impacte escàs (cabanes de pastors, tanques, etc.). La gradació de situacions és enorme, tanmateix. Així, les feixes agrícoles o els marges de pedra seca són construccions contundents que fins poden arribar a ser titàniques (andenes andins, terrasses arrosseres asiàtiques o feixes de muntanya a la Mediterrània), baldament responguin a la mateixa idea que qualsevol modest muret de contenció, imperceptible en uns conreus a penes ondulats. Els paisatges construïts, doncs, despleguen un crescendo antròpic que va des dels paisatges (construïts) rurals menys intervinguts i escassament edificats, o no edificats en absolut, fins als paisatges (construïts) urbans d’edificació intensiva, on quasi tot és obra de la mà humana (fins i tot l’arbrat viari o els jardins, és clar).

A causa del protagonisme paisatgístic creixent de les ciutats, cada vegada prenen més significació els paisatges de contacte o de dissolució urbana en l’espai rural circumdant. Per això val la pena de dedicar-los una atenció especial. En efecte, la ciutat moderna es dilueix en el territori. La imatge d’un espai urbà nítidament separat del camp per unes muralles poderoses pertany a un passat ja gairebé remot. Però fins i tot ja lliures de muralles, les ciutats «s’acabaven» de manera relativament neta fins fa poques dècades o, a tot estirar, presentaven una banda de transició de proporcions modestes. Això no és així en l’actualitat. Cal parlar d’un cada cop més dilatat espai paraurbà, en què prosperen activament almenys tres tipus de paisatges abans desconeguts (Folch 2003, apartat «Las tipologías paraurbanas»).

En primer lloc, hi ha el paisatge periurbà, que seria un espai urbà incipient i poc estructurat, ubicat precisament a la perifèria urbana (de fet, l’espai paraurbà es va reduir al periurbà durant molt de temps) i que constitueix una corona de geometria diversa, normalment d’escassa qualitat urbana: acull els barris perifèrics poc estructurats, els grans equipaments esportius o comercials que hom retira del centre de la ciutat, els cinturons de ronda viària, etc., de manera que seria l’espai perifèric on la ciutat comença a deixar de ser-ho. En segon lloc, hi ha el que anomenem paisatge rururbà, que suposa la presència d’elements d’origen o tipologia urbans en ple ambient rural (Bauer & Roux, 1976); és un paisatge d’hivernacles, línies de conducció elèctrica, magatzems agrícoles, basses i canals de reg, etc., o fins i tot d’instal·lacions ja del tot apartades de les necessitats agropecuàries, com plantes de tractament d’aigües residuals, carreteres i autopistes, circuits permanents de motocròs, etc. I, finalment, també hi ha el que nosaltres anomenem paisatge vorurbà, que correspon a un àmbit marginal d’ínsules intersticials de mida insuficient, naufragades en un mar d’autopistes, ciutats difuses, hivernacles, etc., entre periurbà i rururbà, destinat a confondre-s’hi a la llarga, però temporalment molt estès en totes les perifèries urbanes.

Ultra aquesta classificació diguem-ne genètica, es poden considerar moltes altres tipologies paisatgístiques. Són particularment interessants les de caràcter biogeogràfic. S’han fet molts esforços en aquesta línia, recollits en una generosa bibliografia. Hi remetem el lector.(15)

1.4.5 Les diferents maneres de mirar el paisatge

Què dóna el caràcter singular a un paisatge? Quins són els trets que permeten reconèixer un paisatge i distingir-lo d’un altre? I, finalment, com es delimita un paisatge i com podem copsar-ne els límits?(16) Aquestes qüestions ens ocuparan més endavant, però d’una forma general podem dir que la producció artística, plàstica o literària a propòsit del paisatge les ha resolt amb respostes ad hoc.

Cada autor, cada obra que interpreta o descriu un paisatge, inevitablement, el recrea. No només això: la seva interpretació ressona i interactua amb la sensibilitat, l’experiència i el bagatge cultural de cada lector o espectador. Per contra, l’anàlisi científica ha tractat de donar respostes objectives, generalitzables, que permetin filtrar fins i tot els elements que configuren la mateixa percepció. La mirada filosòfica, o simplement epistèmica, se situa entre ambdues lectures i, partint d’una complexa tradició centrada en la recerca estètica i de la raó de ser de la sensibilitat, tracta de pensar la manera com pensem el paisatge. Darrerament, professionals de disciplines molt variades s’han unit a la cohort tradicional d’observadors i interpretadors del paisatge. És axí com el paisatge ha estat objecte de noves lectures, com les de caràcter semiòtic (Farina, 2009) o les que el relacionen amb la capacitat dels ecosistemes de mantenir-se mitjançant autopoesi (Maturana & Varela, 1980).

En resum, i recapitulant, les mirades sobre el paisatge han evolucionat des d’una visió estètica basada en la panoràmica i en la perspectiva, fins a una percepció que correspon a la imatge d’un lloc, d’un fragment de territori. Avui, coexisteixen la mirada creativa, associada a les arts i als àmbits d’estudi de la sensibilitat, i la percepció subjectiva, amb la mirada analítica pròpia de l’anàlisi científica, basada en la parametrització i la modelització o, encara, amb la reflexió filosòfica, ocupada a trobar el sentit de tot plegat. Totes elles confegeixen un panorama ric i complex de representacions, discursos i propostes sobre la idea de paisatge. Fan de molt mal entendre sense saber les arrels històriques de les diferents aproximacions. Per això tractarem de considerar-les.

6 Alumnes dels cursos del Màster en Desenvolupament Sostenible de FLACAM (Foro Latinoamericano de Ciencias Ambientales), a La Plata (Argentina).

7 En català, medi ambient és un pleonasme, una reiteració innecessària. Basta dir medi o, si es prefereix, ambient. El terme ambient ve del llatí ambire, que significa ‘envoltar’. L’expressió medi ambient és una traducció literal i servil de la castellana medio ambiente, forçada en aquest cas per l’amfibolisme del terme medio, que tant vol dir ‘medi’, com ‘mitjà’, com ‘mig’. En francès es recorre al terme environnement, en anglès es parla d’environment, en italià, d’ambiente, i en alemany, d’Umwelt.

8 Es diu d’un espai que és isotròpic quan no presenta variacions sensibles es recorri en la direcció que es recorri; és anisotròpic en cas contrari.

9 Segons Soja (1989), «spatiality is socially produced and, like society itself, exist in both substantial forms (concrete spatialities) and as a set of relations between individuals and groups, an “embodiment” and medium of social life itself».

10 S’entén per antropització el procés de transformació ambiental provocat pels humans i els seus artefactes.

11 A Domínguez (2013), en el capítol «La Primavera», hi ha observacions interessants sobre el tema, relatives a aquest famós quadre de Botticelli. S’hi destaca el paper central del taronger –l’arbre dels Mèdici–, com a marc de totes les figures mitològiques representades, i la gran profusió d’elements florals, fins al punt de fer-s’hi clarament identificables una cinquantena d’espècies diferents, totes carregades de valors simbòlics relacionats amb la fertilitat (el quadre va ser el regal de noces de Llorenç el Magnífic al seu cosí). A La Primavera, el paisatge floral compateix protagonisme amb Venus, les Tres Gràcies, Mercuri, Cupido, Flora, Cloris o Zèfir. Som l’any 1482 i el paisatge s’obre pas en la pintura.

12 La veu «Paysage» fou escrita per Louis de Jaucourt, i es troba al volum XII (1751).

13 Seria el cas de la descrició de les glaceres (veu «Glaciers ou Gletschers»), feta al volum VII (1757) per Paul-Henri Thiry, baró d’Holbach, exemple de la sensibilitat paisatgística de la Il·lustració, tal com es recull a Roger (1997): «Un dels espectacles més bonics que es puguin imaginar en la natura és un mar de glaç [...] seguit de piràmides o de muntanyes de gel, sembla una mar agitada pels vents, les onades de la qual s’haguessin glaçat de sobte amb el contacte amb el vent, o més aviat s’hi veu un amfiteatre format per una acumulació immensa de torres o de piràmides hexagonals. [...] Tot plegat forma una visió d’una bellesa meravellosa.»

14 El concepte tractat en aquest epígraf es desenvolupa a Folch (2003), en l’apartat «Del paisaje al paisaje pasando por el territorio».

15 Vegeu la informació compilada per l’Observatori del Paisatge (www.catpaisatge.net).

16 És instructiva la consulta de Zagari (2006), recopilació i comentari d’una gran diversitat de definicions. L’arquitecte italià Franco Zagari hi teixeix un panorama de referències i reflexions a l’entorn del paisatge complex i ric.