Читать книгу Ambient territori i paisatge - Ramon Folcha - Страница 7

Goso posar els meus mots al davant –segons l’etimologia de pròleg– d’aquells que ofereixen els autors en el llibre, molt més per honorar i agrair el gest amistós del seu encàrrec que per convenciment de poder-hi aportar algun valor rellevant. Amb tot, el neguit per la gosadia d’haver acceptat la invitació aviat troba consol a gaudir del viu interès i sentir l’atracció de la lectura, que no para de suggerir-me idees amb les quals dialogar des d’aquesta posició regalada de privilegi.

Els autors han encarat el repte d’escriure sobre un tema tan aparentment eteri i subtil com els valors, però no en abstracte, sinó referits a un altre tema complex, que és tan material, omnipresent i vast com el territori i la seva expressió perceptible, el paisatge. El viatge entre els dos extrems, l’espiritual i el material, el cobreixen eficaçment i àgilment, però no pas amb celeritat, sinó amb intensitat, sense deixar res per verd, valgui la dita també per la connotació ecològica, que tanta importància té en el llibre –o, per ser més exactes, socioecològica, que és el terme que Ramon Folch adopta com a definidor de la seva principal ocupació professional, i que té l’avantatge, entre d’altres de més científics, de connectar netament amb el de la geògrafa Josepa Bru. El resultat de la seva col·laboració, des d’instàncies alhora diferents i properes, és un llibre en què es trenen de forma sòlida perspectives múltiples, en un exercici excepcional –per bo i per infreqüent– de transversalitat intel·lectual.

Em consta, per feliç experiència personal, que tant en Ramon com la Josepa, cadascú per la seva banda, ja havien incorporat de fa temps el «gen transdisciplinari»; el resultat, en compartir un mateix projecte, no es queda en una suma respectable però modesta, sinó que assoleix una multiplicació veritable i fecunda. Aquesta és una primera nota de valoració que em permeto de fer de l’interès del llibre. Perquè no és només un llibre de tarannà naturalista, ni socioecològic, ni geogràfic, ni ètic, ni estètic, ni literari, ni econòmic, ni polític, sinó tots això alhora i de forma harmònica, no amuntegada com en un magatzem, ni tampoc a l’estil d’un patchwork de juxtaposicions més o menys equilibrades en la diversitat. És una fusió constant de saviesa integrada, nodrida amb ingredients dels diferents tarannàs esmentats, però de percepció conjunta completament unitària.

En llegir-lo, s’hi troben moltíssimes expressions que, una per una, serien bones mostres sintètiques, com microcosmos o condensacions del conjunt, d’aquest resultat que, sense deixar de ser unitari, revela la pluralitat de perspectives perfectament articulades i fins i tot fusionades. Triar-ne una és difícil i fins i tot una mica injust, de tantes de bones com n’hi ha, però encara seria més injust no triar-ne cap; perquè una funció del pròleg, de les diverses que solen esperar-se’n, és anticipar amb algun petit tast el gust i l’interès del conjunt que espera a qui es disposa a la lectura. En trio, doncs, una, trobada gairebé a la meitat exacta del text, que diu:

«El món camina vers una insosteniblitat creixent. Una insostenibilitat social, una insostenibilitat econòmica, una insostenibilitat ambiental. O sigui: una insostenibilitat política (...). La insostenibilitat que ens angoixa a la primeria del segle XXI és la insostenibilitat de la pràctica política, mancada d’un sistema de valors que ens permeti gestionar el present i encarar el futur amb un mínim de solvència.»

Parem atenció al que podríem anomenar «mots clau» del fragment, que són gairebé tots, d’altra banda, i que ho són també del llibre. Són, ni més ni menys: món, insostenibilitat(s), pràctica política, valors, present, futur, solvència. És a dir, un material conceptualment de pes –en el sentit més positiu del terme–, valent, fins i tot ambiciós. Tot i que el fragment conté de forma ben explícita un diagnòstic pessimista –«insostenibilitat que ens angoixa»–, voldria remarcar que no representa que tot el llibre sigui un plany general, un rèquiem desconsolat. El llibre no és pessimista en absolut, però tampoc és banalment optimista; tant el pessimisme com l’optimisme són predisposicions –prejudicis?– de l’ànim que tenen el problema que són molt poc «científiques», en el sentit que responen més a una actitud fideista –«creure» més en el mal o en el bé futurs– que a un coneixement crític resultat de bones anàlisis, ponderacions precises, proves sòlides. En canvi, són aquestes darreres qualitats de procediment esmentades les que amaren i configuren l’esperit del llibre. I és que el procediment, el camí, el mètode –etimològicament, com se sap, ‘camí a través del qual’– és l’ànima de la ciència, és la ciència mateixa. I la base científica del llibre, amb un gran suport bibliogràfic, és indiscutible, brillant; però no es conforma amb la clàssica exposició descriptivista, positivista, de perfils i tons suposadament neutrals, sinó que, com els antics grecs creadors de l’esperit científic –d’Anaximandre a Aristòtil, per dir-ne només dos–, ambicionen comprendre, apreciar i comprometre’s eticopolíticament amb objectius valuosos deduïts d’allò que estudien. El secret és que ells encara integraven en un de sol el coneixement que avui, en molts casos, apareix tràgicament escindit entre el que es coneix com a «ciència» i el que es coneix com a «filosofia». Doncs bé, en el text citat, de seguida s’intueix que sota la diagnosi d’insostenibilitat glateixen –ho puc ben assegurar– una pila de ponderacions i debats estrictament científics, carregats a més d’anàlisis històriques de la constitució i l’evolució dels diversos conceptes principals, consciència d’historicitat que multiplica el valor de qualsevol ciència.

Però, a més, en el breu text citat s’apel·la als registres social, econòmic i ambiental, que, com rius afluents, arriben al punt d’aiguabarreig natural: la política. I no pas, per descomptat, la política politiquera, la referida en exclusiva als combats per guanyar el poder i perpetuar-s’hi, sinó la «pràctica política» bona i imprescindible que necessita, com els camps de conreu necessiten l’aigua, un «sistema de valors» que la nodreixi. I aquesta és la clau de volta de tot el llibre: detectar l’emergència, al llarg de la història, dels valors i les valoracions del territori i del paisatge que èpoques diferents, cultures diferents, científics diferents, escriptors diferents, països diferents, governants diferents, instàncies diferents amb múltiples encreuaments de les unes amb les altres, han anat fent emergir, i que ens situen finalment davant del repte majúscul, ètic i polític a més d’estrictament ambiental i social, de la sostenibilitat. Un repte de base ètica –fer possible vides humanes justes i felices ara i en el futur– que, en una societat complexa com la que tenim i tindrem, té un marc polític que, a més, com el mateix problema ambiental, ja és definitivament de dimensions mundials; un repte tot just entrellucat per molts, però encara no, malauradament, portat a una pràctica operativa per tots. I el que té d’interès com a posició que podríem anomenar de compromís és que el «sistema de valors» es considera indispensable per a la solvència de qualsevol pràctica política. Perquè, encara que els autors no hi entrin –tampoc és un fil que els pertoqui d’estirar, almenys no en aquest context–, s’entén que implícitament pensen el que molts altres compartim amb ells: la política sense un sistema de valors –ètics, socials, avui també ambientals– es redueix a un exercici regit per la pura llei de la selva, un exercici de lluita descarnada i «descarnadora» –sit venia verbo– per obtenir posicions i desplegar pràctiques d’un poder molt més a prop del concepte de domini que del de govern, i no diguem ja del de bona governança.

En la línia d’emmarcar la pràctica política en un «sistema de valors», després de tancar un capítol, el 3.3, proclamant obertament que els valors ho determinen tot i que l’ètica és capital, proposen «no perdre’s en discursos confusos i fer palès el repte, moral i també científic, que suposa proposar una ètica veritablement ecològica, no vagament naturalística o sacralitzadora». La idea, que subscriurien els clàssics de la democràcia de diverses èpoques, des d’Aristòtil a Stuart Mill, Rawls, Habermas, Touraine o Flores d’Arcais, és el que podem anomenar «vincle ètic» de la política –compatible amb el científic–, que, a més, com a tret propi de la nostra època, cerca la dimensió socioecològica més enllà de naturalismes o de sacralitzacions poc o molt líriques, però de baix compromís integral i social.

Per precisar aquest «compromís integral i social» genèric, és bo de mostrar algunes de les perspectives concretes, ben estructurades als darrers capítols del llibre, que permeten fer-se càrrec dels múltiples abordatges transdisciplinaris a què ja hem fet al·lusió com a tret propi de l’obra. En efecte, de forma perfectament argumentada en cada cas, els autors plantegen la perspectiva ecològica –la més natural, com és lògic– en argumentar el valor de l’homeòstasi, que hauríem de saber apreciar com un mecanisme funcional de la natura, i fins i tot organitzar-nos políticament per saber-la «comprar al millor preu possible», pensant significativament en el nostre propi interès com a espècie. O la perspectiva cívica, que dedica una crítica fina i perfectament justificada a la denominació d’urbanitzacions per designar unes agressions paisatgístiques que són, ben analitzades, d’allò més incívic, en evident contradicció entre els dos ètims, que no es contradeien pas en origen: civitas i urbs. O la perspectiva educativa, en l’apartat dedicat al paisatge educador, en el context de la idea de «ciutat educadora», materialitzada avui en dia en una associació internacional de ciutats compromeses amb un plantejament obert i no reduccionista de l’educació, que apel·la a compromisos educadors de múltiples agents, no confon l’educació amb l’ensenyament i aprofita totes les fonts –en aquest cas, també el paisatge– per impulsar el creixement cognitiu, però també estètic, ètic i social de tota la ciutadania de qualsevol edat i condició. O la perspectiva econòmica i patrimonial, tenint en compte que el dany ambiental és una externalitat que acaba provocant disfuncions econòmiques importants. Cal conèixer i poder comptar, fins a monetaritzar-les, totes les variants de danys ambientals, que responen a una gran diversitat de funcions naturals tingudes fins ara gairebé per intangibles, però que no ho són i mereixen ser econòmicament valorades per poder-ne exigir el control i el respecte. O la perspectiva constructiva, amb una anàlisi de les múltiples formes d’intervenir en la construcció, l’ordenació o l’«arquitectura» mateixa del paisatge. I, finalment, la perspectiva jurídica, que analitza els instruments amb què, des d’àmbits globals fins a l’àmbit català, es concreta la salvaguarda legal del paisatge, molt necessària però encara insuficient o incompleta en molts aspectes.

El llibre, doncs, conté una gran riquesa conceptual, informativa, argumental, de perspectives i de tractaments polièdrics i transversals sobre la important qüestió plantejada: valors i valoracions del territori i del paisatge. No hi ha ni una ratlla estèril, ni indiferent, ni encara menys mediocre. L’estímul intel·lectual que sentirà qui el llegeixi és d’alta tensió –però procedent d’energia neta i renovable, com voldrien els autors...–; la intel·ligència del lector pot acomplir aquí el seu destí, el que li marca la doble etimologia possible del mot: intus i legere, que seria ‘llegir endins’, o inter i legere, que seria ‘triar entre’; per fidelitat tant a un ètim com a l’altre, aquesta lectura és intel·lectualment rica, perquè ‘fa entendre per dins’ i resulta ‘molt de bo per triar’. I, a més, cal destacar una qualitat que no té res de superficial, contra el que molts pensen: està magníficament ben escrit, amb la qual cosa els autors fan honor i un bon servei al molt desitjable retrobament del rigor científic amb la qualitat lingüística, l’elegància estilística, fins i tot la bellesa literària i, al capdavall, l’òptima comunicació, de què tan mancat està en general el discurs científic. Aquesta altra excepcionalitat –també per bona i per infreqüent, com la de la transdisciplinarietat– és, doncs, molt especialment d’agrair.

Joan Manuel del Pozo

Síndic i professor de Filosofia de la Universitat de Girona

Exconseller d’Educació i Universitats de la Generalitat de Catalunya