Читать книгу Ambient territori i paisatge - Ramon Folcha - Страница 9

En termes de paisatge, la collita d’aquests darrers anys és més que notable, a casa nostra. Potser sí que ens normalitzem com a país, també en aquest terreny. I és que el paisatge és un indicador excel·lent per valorar el nivell de cultura, de civilitat i d’urbanitat d’un territori, a qualsevol escala. I encara més: és un indicador idoni per captar l’estima d’una societat pel seu territori i el nivell d’identificació que hi manté. La publicació del llibre que el lector té a les mans seria una mostra d’aquest procés de normalització, de maduració de la nostra societat, que en la darrera dècada ha estat capaç de legislar sobre paisatge, ha endegat màsters i cursos de formació especialitzats en la matèria i ha publicat cada cop més llibres sobre la qüestió, a més de dedicar-hi una atenció especial en els mitjans de comunicació, des de documentals i reportatges a la televisió fins a números monogràfics en diaris de gran tiratge, per no parlar de debats, taules rodones i conferències a tort i a dret, moltes de les quals han estat impulsades per la societat civil.

No sempre ha estat així. Més ben dit, feia dècades que no era així. Caldria retrocedir a la Catalunya de final del segle XIX i primer terç del segle XX per trobar un moment semblant, salvant totes les distàncies, que són moltes; tantes, que la comparació es fa difícil, començant pel fet que les transformacions territorials del moment no eren, ni de bon tros, les que hem viscut a Catalunya en els darrers trenta anys. Comparació fora de lloc, certament, pel que fa a la intensitat en la transformació del paisatge, però no tan desaforada pel que fa a la conscienciació, si no social, sí almenys la de determinats professionals i intel·lectuals capaços de crear opinió, de marcar tendència. És un fet que en les primeres quatre dècades del segle XX es desvetllà un gran interès pel tema del paisatge, tant per part del Modernisme com del Noucentisme, i que tot plegat va quedar estroncat pel cop d’estat franquista. Efectivament, el paisatge fou un element important, no només en la construcció ideològica del catalanisme en el tombant del segle XIX, sinó en la mateixa «cultura del catalanisme», manllevant aquí el títol d’aquella obra ja clàssica de Joan Lluís Marfany.

En termes de cultura territorial i de consciència de paisatge, anàvem ben encaminats i no gaire allunyats del que es coïa a la resta d’Europa. Sense anar més enllà, a la veïna França se celebrà, l’any 1909, el primer Congrès International pour la Protection des Paysages, organitzat per la Société pour la Protection des Paysages de France, amb eslògans com «Protéger les paysages c’est défendre la patrie» o «Aimer les arbres c’est aimer la patrie», no gaire diferents dels que a casa defensaven Joan Maragall o els impulsors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, fundada l’any 1876 i precedent immediat del Centre Excursionista de Catalunya. Aquells anys, Catalunya participava plenament de les noves formes de valoració estètica i simbòlica del paisatge que arribaven d’Europa, i també començava, per primera vegada, a concebre’l com un element a tenir en compte en l’ordenació i la gestió del territori. Només així s’explica el sorgiment de figures com la de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, urbanista i paisatgista de vàlua extraordinària, o d’Antoni Muntanyola, el qual, en un llibret intitulat Organització Turística de Catalunya, del 1932, ja defensava una política turística sensata i respectuosa envers el paisatge.

Tot plegat se n’anà en orris amb la instauració de la dictadura franquista, el 1939. Foren molt poques les escletxes que es reobriren al llarg de la dictadura, sempre des de la reflexió i la paraula escrita i quasi mai des de l’acció, és a dir, la intervenció directa sobre el territori en defensa d’aquest o d’aquell paisatge en risc. Per a això darrer calgué esperar fins als últims anys del franquisme, amb les primeres mobilitzacions ecologistes, generalment amb un discurs més ambiental que no pas paisatgístic. Escletxes, com apuntava, poques i disperses, per bé que significatives, com l’oberta per Josep Pla, amb unes descripcions de l’entorn que, encara que sovint sigui de manera el·líptica, malden per mantenir i/o recuperar la memòria històrica del país a través de la memòria del paisatge. O les suggeridores reflexions sobre el territori i els paisatges catalans de Jaume Vicens Vives a la cèlebre Notícia de Catalunya, de l’any 1954. O, ja des del món acadèmic, la magna Geografia de Catalunya (una mena de Monna Lisa de l’escola catalana de geografia de l’època), publicada en tres volums a partir de l’any 1958 i dirigida per Lluís Solé i Sabarís. O un munt de monografies regionals que segueixen el patró metodològic iniciat per Pau Vila i l’escola francesa, moltes de les quals són tesis doctorals, com L’Alt Empordà: Estudi de geografia regional, d’Albert Compte, de 1962; La comarca d’Olot. Estudi de geografia regional, de Maria de Bolòs, de 1966; Modes i formes de vida al delta del Llobregat durant els segles XVI a XX, de Jaume Codina, de 1970, o, per posar un penúltim exemple, El paisatge humà de la Costa Brava, d’Yvette Barbaza, una de les millors monografies regionals que mai s’han escrit sobre la Costa Brava, fonamental per entendre la configuració actual de l’espai litoral català(1). O –i aquest sí que és l’últim exemple– els deu volums de la col·lecció Catalunya visió (n’hi ha dos més, centrats en les Illes Balears i el País Valencià), publicats entre 1968 i 1978, amb un to molt més divulgatiu que les monografies citades anteriorment.(2) Poca cosa més, com deia més amunt; tan sols unes quantes cuques de llum en un foscor generalitzada.

Vist ara en perspectiva, hom hauria dit que, amb l’arribada de la democràcia i l’aprovació de la Constitució de 1978, ens posaríem ràpidament a to i recuperaríem les dècades perdudes. No va ser així, almenys pel que fa al paisatge. Venint d’on veníem, en els primers anys de la transició democràtica l’èmfasi es posà en temes de caràcter urbanístic i de planejament territorial. Calia reordenar unes ciutats i, sobretot, unes perifèries urbanes caòtiques i mancades dels equipaments i dels serveis més elementals. A poc a poc, la temàtica ambiental, fins llavors només considerada pels minoritaris grups ecologistes de l’època, anà impregnant la legislació i s’anà introduint en el planejament urbanístic i territorial, tot i que calgué esperar ben bé a l’entrada de l’Estat espanyol a la Unió Europea (llavors, Comunitat Econòmica Europea), el 1985, per fer un salt qualitatiu important en aquest terreny. Les directives procedents de Brussel·les –llavors i ara–, marcaran el pas de la política ambiental de l’Estat.

L’atenció al paisatge brillava per la seva absència en les polítiques territorials i ambientals esmentades, tant a en l’àmbit estatal com català. A Catalunya no va ser fins l’any 2000, fins aquella famosa adhesió unànime i simbòlica del Parlament de Catalunya al Conveni Europeu del Paisatge,(3) quan, per fi, vam poder parlar d’un interès manifest del legislador pel paisatge. Paral·lelament, o potser fins i tot una miqueta abans, el món acadèmic s’anà posant al dia, oferint màsters professionalitzadors, impulsant grups de recerca, generant metodologies de treball i publicant articles sobre paisatge en revistes de referència. Des de l’àmbit polític i legislatiu s’han fet passos significatius a partir d’aquest tombant de segle: l’any 2005 s’aprovà la primera Llei catalana de paisatge (la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya) i el mateix any nasqué l’Observatori del Paisatge de Catalunya,(4) un ens a mig camí entre l’Administració i la societat civil, únic a l’Estat i un dels pocs existents a Europa, que ha desplegat bona part de la filosofia que es desprèn del Conveni Europeu del Paisatge esmentat, el document clau que inspira les polítiques de paisatge al continent. De la llei en sorgiran els catàlegs de paisatge, que avui, onze anys més tard, ja s’han culminat i han tingut com a resultat principal i més visible el mapa de 135 paisatges que cobreix tot el territori nacional.

Som aquí. El camí recorregut fins ara és curt, com el lector haurà deduït per ell mateix. Curt, però molt intens. En una dècada s’ha fet moltíssima feina, potser perquè, per primera vegada, s’ha produït una certa confluència entre, d’una banda, la progressiva conscienciació ciutadana en pro del paisatge i, d’una altra, determinades accions promogudes per l’Administració, sobretot pel que fa a la dotació d’eines i instruments tècnics i legislatius que facilitin realment la integració del paisatge en les polítiques públiques, ja siguin territorials o sectorials. El més trist, el més lamentable, és que la major part de territoris sense discurs i de paisatges sense imaginari que han aparegut al nostre entorn ho han fet en plena democràcia. Ens mancaven valors? Sí. Teníem algunes valoracions, però pocs valors, o no suficients.

Convindria que no perdéssim el nord un altre cop. No ens ho podem permetre. Diria que –ara sí– hem pujat a l’últim tren, aquell que encara ens pot salvar de la mediocritat. Si no aprenem d’una vegada per totes a actuar sobre el paisatge sense trencar-ne el caràcter essencial, sense eliminar-ne aquells trets que li donen continuïtat històrica, sense destruir-lo, en definitiva, tard o d’hora ho lamentarem, però ja serà massa tard. No sempre se sap alterar, modificar, intervenir sense destruir. I quan es destrueix un paisatge, es destrueix la identitat d’aquell lloc. I destruir la identitat d’un lloc –i més encara quan s’és incapaç de substituir-la per una de nova amb la mateixa vàlua– és èticament reprovable, tan reprovable com minvar la biodiversitat del planeta. La distinció –ètica, al capdavall– entre evolució i destrucció d’un paisatge no és de matís, és de fons, i ja l’havien plantejada a principi del segle XX geògrafs de la talla d’Elisée Reclus o Carl Sauer.

Ha arribat el moment de la sensibilitat, de la qualitat, de la bellesa (sí, de la bellesa, una paraula i un concepte que hem deixat massa de banda). La bellesa ens salvarà, com deia el poeta. I tenia raó. La bellesa de tot i en tot: en un banc ben dissenyat, en un edifici, en una plaça, en una ciutat, en un hort ben cuidat, en una vinya ben plantada. La sensibilitat, la qualitat i la recerca de la bellesa haurien d’impregnar les actituds individuals –personals i professionals–, però, sobretot, els projectes col·lectius, de lloc, de ciutat, de paisatge. Per aconseguir-ho, cal un planejament adequat, una legislació pertinent, una formació correcta i, sobretot, molta consciència social, molta cultura territorial i de paisatge entre la ciutadania. Hem de fugir de la mediocritat i de la banalitat i, sobretot, no hem de dissociar mai més ètica i estètica. El paisatge, precisament, és un concepte extraordinàriament ric per relacionar ètica i estètica. Un paisatge que es crea de manera estèticament conscient genera un entorn estèticament experimentable que pot arribar a influir de manera decisiva en la consciència moral que se’n té.

Dignificar i, si és el cas, redignificar el paisatge és una bona manera de ser coherents amb el nou paradigma que –al meu entendre, i espero no equivocar-me– comença a despuntar. No és gens estrany, en aquest sentit, que el Conveni Europeu del Paisatge afirmi amb tanta contundència que «el paisatge és un element important de la qualitat de vida de les poblacions, tant en els medis urbans com en els rurals, tant en els territoris degradats com en els de gran qualitat, tant en els espais singulars com en els quotidians». I és per això que l’Observatori del Paisatge de Catalunya ha marcat com un dels deu eixos del full de ruta CATPAISATGE-2020(5) el de «viure i produir en un entorn de qualitat». Volem insistir una i altra vegada en el fet que la qualitat no s’ha de circumscriure a uns quants paisatges de valor excepcional, sinó que s’ha de reflectir en els paisatges de la vida quotidiana. No només hem de viure, sinó que també hem de produir en un entorn de qualitat.

I per aconseguir-ho calen valors, i calen llibres que ens expliquin aquests valors, com que el que ara presentem. El tàndem Ramon Folch-Josepa Bru ha aconseguit escriure una obra amena i profunda alhora, plaent i rigorosa, amb una sàvia ironia que, a voltes, desperta en el lector un somriure còmplice. Una obra científica capaç d’entendre la vàlua immensa –també econòmica– dels intangibles i dels imaginaris.

Joan Nogué

Catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona

Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya

1 Escrita originalment en francès l’any 1966, l’obra es publicà en català vint-i-dos anys més tard.

2 Idea de l’escriptor Oriol Vergés, aquesta col·lecció va ser publicada per Editorial Tàber (Barcelona) i en van ser els principals autors el fotògraf Ton Sirera i l’escriptor Josep Vallverdú, que van signar vuit dels deu volums; dels altres dos, un contenia textos de Josep Vicente i fotos de Ferran Bosch, i l’altre el va signar sencer Jordi Verrié. Va donar lloc a una exposició promoguda pel Museu d’Art Jaume Morera (Lleida, març-juny 2011) i per Arts Santa Mònica (Barcelona, gener-abril 2012), amb la col·laboració de l’Observatori del Paisatge de Catalunya (vegeu Nogué, 2011).

3 Vegeu <http://www.gencat.cat/mediamb/publicacions/monografies/conveni_europeu_ paisatge.pdf>.

4 Vegeu <http://www.catpaisatge.net/cat/observatori.php>

5 Vegeu <http://www.catpaisatge.net/cat/observatori_2020.php>