Читать книгу Coneixement posthumà - Rosi Braidotti - Страница 11

Permeteu que m’allargui en una de les característiques de l’esgotament contemporani que em toca de prop per la meva experiència: la fatiga manifesta de la teoria i els teòrics. Tot i que mai no apareix una definició de teoria clara i consistent en els polèmics debats que l’envolten, tendeix a estar relacionada amb els discursos crítics produïts per les humanitats i les ciències socials, sobretot si s’inclina cap a l’esquerra i tendeix a fer servir polisíllabs llargs. El «malestar postteòric» (Cohen, Colebrook i Miller, 2012) es tradueix fàcilment en antiintel·lectualisme en el conjunt de la societat i porta a un estat d’ànim força apaivagat que està directament vinculat amb el nostre context sociopolític.

Aquest estat d’ànim s’està estenent tant per la dreta com per l’esquerra del camp polític i es pot descriure a grans trets com un estat avançat de desencís respecte a les promeses incomplertes de la modernització occidental, i més concretament les seves utopies polítiques i impulsos emancipadors. Després del final oficial de la Guerra Freda, els moviments polítics de la segona meitat del segle XX han estat àmpliament descartats per ser experiments històrics fracassats i, per tant, s’han deixat de banda els seus esforços teòrics. Al principi la «nova» ideologia de dretes de l’economia de lliure mercat va passar com una piconadora per sobre de l’oposició, malgrat les sorolloses protestes de molts sectors de la societat (Fukuyama, 1989). Més recentment, el nou sobiranisme (Benhabib, 2009) va ocupar el seu lloc, a mesura que el nacionalisme autoritari va començar a prevaler en les democràcies occidentals. La teoria crítica, un baluard històric de l’antiautoritarisme, té una fe intrínseca en la raó crítica com a eina per comprendre i transformar la realitat. Aquesta fe, però, actualment s’està posant en dubte, quan els detractors del pensament teòric sovint el descarten qualificant-lo de forma de fantasia o font de satisfacció personal narcisista, i n’ataquen tant la metodologia com els objectius.

En el que queda de l’esquerra política, la situació encara és més complexa. Aquí hi intervé una marcada dimensió intergeneracional: és com si, després de la gran explosió de creativitat teòrica els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, estiguéssim perduts en un paisatge afligit de repeticions sense diferència. En certa manera, és un senyal de progrés: el que els anys vuitanta era una blasfèmia avui s’ha convertit en banalitat. Les obres de Foucault i Derrida, «abans llançadors de bombes discursives i assots dels tradicionalistes, ara són autoritats habituals que cal citar quan pertoca» (Williams, 2014: 25). Però també funcionen com a bocs expiatoris intel·lectuals que serveixen regularment per explicar tots els mals que ens han caigut al damunt.² Aquests atacs contra la teoria francesa fets als Estats Units tendeixen a escampar-se a totes les humanitats amb inclinacions teòriques, en un context en què estan perdent ràpidament el respecte de la població general.

La malenconia és l’estat d’ànim dominant. Mentre el centre ensopega i cau dubtant de si mateix (Latour, 2004), una dimensió espectral i forense s’ha filtrat en els nostres patrons de pensament. Això està fomentat, a la banda dreta de l’espectre polític, per idees sobre el triomf històric del capitalisme i la inevitabilitat de les croades de civilitzacions desencadenades pels atemptats de l’11-S (Huntington, 1996). Entre l’esquerra política, el rebuig a la teoria ha tingut com a conseqüència una onada de ressentiment i pensament negatiu envers les anteriors generacions d’intel·lectuals. En aquest context de fatiga de teories, els intel·lectuals neocomunistes (Badiou i Žižek 2009) han defensat amb arguments el retorn a l’acció política concreta, fins i tot a l’antagonisme violent si és necessari, en lloc de perdre’s en més especulacions teòriques. Mentre que uns quants estudiosos destacats i coherents van fer el salt i van entrar en la vida política (Douzinas, 2017), altres pensadors d’esquerres es van conformar a declarar la seva impotència i tornar a conviccions leninistes de joventut (Badiou, 2013), o bé a afirmar la seva atracció total pels homes forts com a remei contra el liberalisme inepte i de gènere (Žižek, 2016).

Una altra manera d’exposar els mateixos arguments és observant l’ascens i el declivi de la classe intel·lectual com l’autoproclamada força crítica de la societat. Històricament, la figura de l’intel·lectual és anterior a la Segona Guerra Mundial però adquireix un caire més marcat després de la violència i els horrors del feixisme, l’holocaust, Hiroshima i Nagasaki, i la repartició del món durant la Guerra Freda (Braidotti, 2016a). La generació filosòfica dels existencialistes, amb Sartre i Beauvoir com a principals figures, va convertir la responsabilitat pel que fa a l’estat de la societat i el món en el tema central de la filosofia durant tot el període de postguerra.

Els intel·lectuals es van tornar encara més actius després de la insurrecció global coneguda com a «Maig del 68». La generació del baby boom que seria la dels meus professors de postgrau (entre els quals destaquen Foucault i Deleuze) va reflexionar molt seriosament sobre la seva responsabilitat social. Van traçar una distinció útil entre les funcions universals, orgàniques i específiques dels intel·lectuals (Foucault i Deleuze, 1972). Aquests diferents models provenien, respectivament, de la tradició universal hegeliana i marxista, del model orgànic d’Antonio Gramsci i dels pensadors compromesos de la generació de Sartre i Beauvoir, i acabarien amb la seva pròpia comprensió «específica» de la labor dels intel·lectuals. Tot i que la distinció entre aquestes categories no és rígida sinó porosa i cadascuna es pot desplegar per separat, o potser justament a causa d’aquesta flexibilitat, el seu esquema triple encara resulta força útil com a eina d’anàlisi. Examinem-lo de més a prop.

El denominador comú tant de l’intel·lectual orgànic com de l’específic és el rebuig de l’universalisme i el compromís ètic i polític de proporcionar cartografies del poder adequades i raonades. El poder s’aborda en les seves formacions històriques immanents i situades, igual que la producció de coneixement i el discurs. Per a la meva generació (Braidotti, 2014), aquella posició anava de la mà amb la crítica de l’humanisme europeu i les seves pretensions universals, vehements i sovint bel·ligerants, fent-se ressò de la percepció de Lyotard sobre el declivi dels grans relats (1979). La pràctica dels intel·lectuals específics o situats recolza en la crítica de les relacions encarnades i integrades per mitjà de cartografies del poder que també inclouen la política de la localització feminista i la crítica del racisme i el colonialisme. Les pràctiques intel·lectuals van generar mètodes pedagògics innovadors, destinats a incrementar l’alfabetització de la població i la crítica democràtica (Said, 2004). Això va portar a la producció de diverses àrees de recerca interdisciplinàries que es van anomenar a si mateixes «estudis». En tornaré a parlar al capítol 4, perquè resultaran crucials per a la formació de les posthumanitats crítiques.

L’especificitat de la labor crítica de l’intel·lectual hauria de passar per unes quantes transformacions en les dècades següents. El terme mateix d’«intel·lectual» va passar de moda durant el final dels anys 1980 i el va substituir un nou tipus de «proveïdors de continguts», també coneguts com el règim d’experts i consultors (Anderson, 1997). Aquesta baixada de categoria va coincidir amb la privatització creixent de la recerca després de la fi oficial de la Guerra Freda el 1989 i l’impacte d’una nova cultura tecnocientífica basada en les tecnologies de la informació i la biogenètica. Com ho va expressar Williams: «La teoria es va treure de sobre l’aura sentimental de les humanitats i la va renovar amb una aura de tecnoexpertesa» (2014: 403).

Els anys 1990 en filosofia també són coneguts com el període de les «guerres de teories», que va veure l’inici de la reacció de la dreta política i els seus mitjans de comunicació (Arthur i Shapiro, 1995). Aquests van apuntar contra acadèmics que practicaven la teoria crítica i sobretot contra els pensadors acadèmics pròxims a la filosofia postestructuralista francesa, fins que van arribar a un zenit estrident amb el canvi de mil·lenni (Lambert, 2001). Aquestes campanyes virulentes contra la teoria francesa, especialment contra Derrida, que es van presentar en un nou embolcall de «postmodernitat» i com a sinònims de la teoria mateixa, van coincidir amb l’ascens lent però sistèmic de la ultradreta als Estats Units. Trump i el seu seguici són conseqüència d’aquesta evolució, que ells han portat a nous extrems de violència verbal i indecència. Però l’antiintel·lectualisme i el menyspreu per la universitat són elements clau en els moviments populistes d’arreu del món.

Les successives campanyes contra la teoria, que avui estem veient de nou, formades per atacs violents i desqualificacions humiliants, han coincidit amb les transformacions de l’economia. Aquests canvis han portat alteracions de gran abast en l’estructura institucional de la universitat mateixa. La creació d’«universitats de recerca» dirigides segons normes de l’economia neoliberal que lluitaven per la classificació en un rànquing mundial va canviar les condicions de la vida acadèmica. Va incloure la creació de classes socials entre el personal universitari, com les estrelles acadèmiques, d’una banda, i un nou «precariat» universitari, de l’altra.³ En aquest aspecte, el debat sobre l’estatus de la teoria en les humanitats i els atacs rebuts per part d’una dreta revifada se superposa a les preocupacions més generals sobre el lloc de la universitat com a institució en temps posthumans.

Al final dels noranta, era evident per a tothom que l’únic «proveïdor de continguts» realment important era internet, cosa que va fer inclinar la balança cap a l’orientació crítica de les humanitats. Els antics intel·lectuals van quedar relegats a una posició orientada al mercat com a «intermediaris d’idees» i, en el millor dels escenaris, com a «líders de pensament». En aquell moment la mutació del capitalisme en màquina diferencial cognitiva anava a tot drap (Deleuze i Guattari, 1972, 1980; Moulier-Boutang, 2008) i l’antiteoria es convertia en un reflex dominant en un ordre econòmic neoliberal (Felski, 2015). Mentre que fa només una dècada Peter Galison (2004) podia assenyalar els avantatges d’aquest canvi de to, i aplaudir la fi dels sistemes grandiosos en favor d’una teoria més «concreta», més recentment Jeffrey Williams tenia motius per lamentar que «ara som emprenedors de la ment i això ens deixa sense forces» (2014: 166). Els acadèmics estan esgotats per l’excés de feina i les avaluacions competitives constants (Berg i Seeber, 2016).

Però la crisi no era ni de bon tros universal. La situació desigual de les publicacions acadèmiques semblava que es compensava amb el creixement dels llibres de no-ficció supervendes escrits per celebritats acadèmiques, que tenien èxit comercial i un bon domini dels mitjans de comunicació (Thompson, 2005; 2010). La seva visibilitat sovint es manipulava per amagar la realitat més pobra en aquest camp (Collini, 2012; Williams, 2014). Altres camps acadèmics simplement van florir. Per exemple, Matthew Fuller explica que, contràriament a la tendència general, la dècada de 1990 va ser un període d’exuberància pràctica per a la teoria dels mitjans de comunicació, a causa de l’ascens de les cibercultures, i les noves àrees de recerca després del final de la Guerra Freda. És significatiu que un teòric dels mitjans de comunicació proposés una valoració tan positiva, i que per tant sonés tan optimista, dels efectes secundaris de la fi del comunisme a Europa sobre la salut general de les humanitats (Fuller, 2008). Els estudis de comunicació audiovisual, que se centren en els aparells tecnològics no-antropocèntrics i en objectes d’investigació com xarxes, codis i sistemes, són un dels molts motors i beneficiaris de la convergència posthumana. Això tot sol podria explicar gran part de la vitalitat de les humanitats contemporànies.

La trajectòria que traça la corba descendent de l’estatus i la sort dels intel·lectuals és problemàtica, no tan sols pel que fa a aquesta mena de professionals en concret, sinó també pel que revela sobre els escenaris institucionals i la posició social canviant de les humanitats acadèmiques en particular i la universitat en general. La naturalesa sovint agra del debat sobre el paper dels intel·lectuals crítics es limita a subratllar la vulnerabilitat institucional de les humanitats en aquell moment. Però aquesta hostilitat és directament proporcional al grau en què la universitat mateixa va ser atacada de manera simultània (Berubé i Nelson, 1995). Dit d’una altra manera, l’estat d’ànim «post-teòric» coincideix amb el final del suport econòmic públic a l’educació superior (Nixon, 2011: 259) i amb «una reducció més general en el conjunt de les humanitats i les ciències socials de la mena de radicalisme que sovint feien possible els treballs antiimperials i postcolonials» (Nixon, 2011: 259). Quan repassa aquesta situació, Coetzee suggereix que l’atac a les humanitats, que va començar durant la dècada de 1980, ha tingut èxit a l’hora de fer fora d’aquesta institució tots els acadèmics que van ser «diagnosticats com esquerrans o anarquistes o antiracionals o anticivilitzacionals» (2013). Se n’ha sortit fins al punt que «continuar concebent les universitats com a planters d’agitació i dissensió faria riure» (Coetzee, 2013).

El suport i el finançament del govern a les humanitats acadèmiques s’ha reduït a les institucions d’arreu del món occidental, malgrat el seu intent de reinventar-se com a universitats «de recerca» (Cole, Barber i Graubard, 1993). Els «últims professors» que encara creien en la seva missió intel·lectual crítica (Donoghue, 2008) i en la llibertat acadèmica (Menand, 1996) van denunciar «la universitat en ruïnes». Molts van plantar cara a la universitat corporativa i a l’augment dels costos de matrícula dels estudiants, i es van negar a ser considerats merament figures de gestió. Williams argumenta que, en els darrers quaranta anys, la universitat pública dels Estats Units s’ha transformat «d’un vaixell insígnia del sistema de benestar de la postguerra a una empresa privatitzada, orientada als negocis i a la seva pròpia acumulació» (2014: 6). La reorganització neoliberal de la institució universitària es va implementar per mitjà de pràctiques com ara el sistema d’estrelles acadèmiques (Shumway, 1997), les auditories, les mètriques de producció i la quantificació de les valoracions d’impacte, la privatització de l’educació superior, i l’èmfasi en la monetarització dels resultats per mitjà de beques i recaptacions de fons sistèmiques, entre altres.

El tema del valor públic de les humanitats (Small, 2013) ha passat a primer pla, ara que els legisladors apliquen criteris econòmics estrets de mires per avaluar el «mercat acadèmic». La nova estructura laboral al si de la universitat (sobretot als Estats Units) reflecteix els valors jeràrquics de l’economia neoliberal. Es va crear una diferenciació molt marcada, amb un petit percentatge (als Estats Units menys d’una tercera part, segons Williams) de docents titulars a dalt de tot de l’escala que treballen sota una pressió creixent de generar ingressos per mitjà de la captació de beques. Després hi ha una gran part de «precariat» acadèmic a baix de tot de l’estructura: personal docent a temps parcial, amb contractes temporals, sense plaça fixa i mal pagat, amb feixugues càrregues de feina i poques oportunitats d’investigar o perspectives laborals. Aquesta massa de personal temporal o sense plaça fixa experimenta condicions laborals molt dures, estrès i explotació sistèmica al Regne Unit (Gill, 2010), una situació que Marina Warner descriu com «treballar per a una barreja entre IBM, amb jerarquies de comandament vertiginoses, i un McDonald’s» (2015: 9).

En un estudi incisiu basat en el cas canadenc, Berg i Seeber (2016) denuncien el ritme frenètic i l’estandardització de la vida acadèmica contemporània, que són incompatibles amb el temps de reflexió profunda necessari per a la recerca erudita. Els autors assenyalen que l’estrès en el món acadèmic supera el de la població en general i les condicions laborals són poc atractives i contraproduents. La governança neoliberal de les universitats significa que la conseqüència de la tan aplaudida flexibilitat horària és que els acadèmics treballen a totes hores; els contractes precaris provoquen inseguretat i estrès. La vida quotidiana dels docents es veu amenaçada per les ràtios creixents a les aules, les tecnologies que s’escampen arreu i l’excés de feines administratives. Per això, presenten amb determinació els seus arguments contra la corporativització de la universitat i la transformació del mercat acadèmic global en una sucursal del capitalisme aplicat a la recerca, que redueix la universitat a la categoria d’una empresa fabricant de productes de coneixement.

Els acadèmics progressistes han respost a aquesta situació apel·lant a una aproximació sense ànim de lucre cap a les humanitats i a l’ensenyament superior, seguint el model clàssic de les arts liberals (Nussbaum, 2010), mentre que les veus més escèptiques es preguntaven si aquest camp tenia alguna mena de futur (Collini, 2012). Una de les àrees de creixement actuals de les humanitats en l’àmbit institucional es troba en la intersecció entre qüestions de seguretat nacional, temes de vigilància i antiterrorisme. Des que Lynne Cheney, parlant en nom de l’administració Bush, el 2001 va declarar que els acadèmics eren la «baula feble» en la guerra contra el terror, s’ha pressionat molt la universitat perquè s’alineï amb la política oficial del govern en defensa i qüestions afins. La importància de les humanitats en els estudis de seguretat ha anat creixent des d’aleshores (Burgess, 2014).

A l’Europa continental, els polítics populistes de dretes que van arribar al poder després de l’11-S i les guerres que el van seguir, i encara avui, són explícitament contraris que la cultura i les arts estiguin presents tant en la societat com en els plans d’estudis. Per exemple, als Països Baixos, el populista de dretes Geert Wilders va menysprear l’art i la cultura, i les humanitats, qualificant-los de «passatemps d’esquerres», i van ser objecte d’enormes retallades econòmiques per part del govern, ja que no considerava que valgués la pena invertir-hi. Aquesta tendència continua avui a Alemanya, on el grup d’extrema dreta Alternativa per Alemanya està posant en marxa una «guerra cultural» contra els escriptors, intèrprets i artistes progressistes.

Avui dia, la literatura i la crítica literària són percebudes –pels gestors, els legisladors i una gran part dels mitjans de comunicació– com un luxe i no com una necessitat, una tendència que Marina Warner descriu com un «nou brutalisme en el món acadèmic» (2014: 42). L’orgull que les generacions anteriors podien sentir per la gran tradició de la literatura, la música i la cultura ja no és un punt de consens en un món globalitzat i mediat per la tecnologia. A més, ja no es pot comptar ni donar per suposada una sensibilitat compartida basada en el coneixement de textos literaris canònics, ni a Occident ni a la resta del món. El comentari esmolat de Warner ho diu tot: «La fe en el valor d’una educació humanista comença a semblar un romanço antiquat» (2015: 10). Aquest canvi de sensibilitat gairebé és suficient per fer que m’enyori dels temps de la disputa entre moderns i postmoderns, quan Edward Said topava amb Harold Bloom per aquest mateix tema i defensava una concepció antielitista de la cultura, l’accés i la producció cultural, que prefereix la creativitat cultural com una activitat col·lectiva i una forma de participació democràtica. Avui, el conjunt de les humanitats ja no ocupa una posició hegemònica en la jerarquia dels sistemes de producció de coneixement en el món contemporani. De manera semblant, la figura de l’intel·lectual crític, lluny de representar l’autoimatge idealitzada dels subjectes del món desenvolupat, es troba sota un escrutini sever. En aquest aspecte, estic d’acord amb Redfield quan afirma que «la teoria és un símptoma i una defensa contra el fet que la cultura literària sigui cada vegada més marginal i contra la burocratització del professorat» (2016: 132).

Per respondre a aquest trist clima social i acadèmic, vull començar reconeixent-lo i empatitzant amb la lluita per defensar les humanitats. Al mateix temps, però, vull adoptar una posició afirmativa, malgrat l’esgotament. Defenso la productivitat de les posthumanitats contemporànies, que assenyalen un futur posthumà per a aquest àmbit, explicant les tensions de la nostra època d’una manera que té un fonament empíric, sense ser reduccionista i evitant la negativitat. Per donar suport als meus arguments, exposaré algunes de les maneres com s’estan desenvolupant ara mateix les humanitats en les nostres societats globalment connectades i tecnològicament mediades. En un context així, tinc intenció de mantenir un fort lligam amb la tradició de la teoria crítica que diu la veritat al poder i analitzar com l’autoritat es forma i esdevé operativa, alhora que l’ajudo a fer la travessia cap a la convergència posthumana. Malgrat els seus detractors, la feina de la crítica no s’acaba mai i l’intel·lectual crític és, més que mai, algú que «representa els que no tenen poder, els desposseïts» (Said a Viswanathan, 2001: 413). I encara més quan molts d’aquests, avui, no són humans.

La convergència posthumana desafia tant la melangia com la sensació d’enfonsament imminent que ha marcat tants debats recents sobre les humanitats contemporànies. És vital observar que la recerca d’una bona imatge posthumana del pensament no es pot dissociar d’una ètica de la indagació que demana respecte per les complexitats de la vida real del món en què vivim. Per extensió, el desenvolupament de nous camps de coneixement expert i mètodes científics en les humanitats, com veurem en els capítols següents, demostra que, malgrat el suposat esgotament, són un camp molt productiu. Aquesta creativitat reflecteix la posició complexa i en ràpida transformació de la universitat en les nostres societats tecnològicament mediades i emmarcades per l’antropocè. Tenint en compte els alts índexs de productivitat, coincideixo amb molts dels meus col·legues que les retallades institucionals en les humanitats s’han d’aturar i que cal injectar-hi noves inversions. També cal revisar i millorar les condicions de treball en aquest àmbit, perquè aquest no és un moment de crisi, sinó de creixement sense precedents.

De fet, la idea de «crisi» és una descripció inadequada de l’estatus institucional de les humanitats contemporànies, atès que aquest camp ha actuat històricament per mitjà de la reflexió sobre si mateix i l’adaptació a circumstàncies canviants. Fins a tal punt és així que la «crisi» es podria considerar el modus operandi de les humanitats, com va suggerir astutament Gayatri Spivak (1988) en resposta a l’anàlisi de la «mort de l’home» de Foucault. Tant si és en una posició forta i assertiva com en forma de «pensament dèbil» (Vattimo i Rovatti, 2010), les humanitats teòriques són el camp que es postula a si mateix com una qüestió permanentment oberta, intrínsecament socràtica, per dir-ho d’alguna manera. Per tant, si bé és innegable que els estudiosos de les humanitats estan dedicant una quantitat desproporcionada de temps a defensar-se en l’esfera pública, no hi ha motius per desesperar-se.

La convergència posthumana evoca una percepció diferent de l’estudiós i el científic, que s’allunya del model clàssic de l’«home racional» humanista com el ciutadà europeu per excellència (Lloyd, 1984). El posthumà ens desafia a posar al dia aquest model, tenint en compte l’enorme efecte dels mitjans de comunicació i la tecnologia, i a avançar cap a una forma intensiva de transdisciplinarietat i superació de límits dins d’una àmplia gamma de discursos. Aquest moviment actua per abastar de manera transversal la diversitat conceptual en el coneixement erudit; afavoreix les barreges híbrides de coneixement pràctic i aplicat, i depèn de la desfamiliarització dels nostres hàbits de pensament institucionalitzats. La voluntat de resseguir les formacions discursives i materials de l’humà dins de la pràctica institucional de les humanitats, i el focus en les formacions de la subjectivitat, continuen sent una part integral del projecte d’aquest llibre.