Читать книгу Coneixement posthumà - Rosi Braidotti - Страница 12

Una part important de l’economia afectiva maniacodepressiva en què ens trobem és conseqüència directa de la nova economia. L’anatomia del capitalisme avançat que van fer Deleuze i Guattari (1972, 1980) ens ha ensenyat que funciona per mitjà de fluxos desterritorialitzants que desestabilitzen les estructures socials amb una energia egoista despietada. L’economia global depèn sobretot de la velocitat diferencial de desenvolupament: és una màquina que no para de girar, que perverteix tant la natura com la cultura globals i subsumeix tots els materials vius (humans i no-humans) en una lògica de mercantilització i consum (Franklin, Lury i Stacey, 2000). Això porta a la proliferació d’opcions mercantilitzades, al consum constant i als jos quantificats, i crea un sistema insostenible –un «devorador de futur» (Flannery, 1994)– que erosiona els seus propis fonaments i boicoteja les condicions de possibilitat per perdurar (Patton, 2000; Braidotti, 2002; Protevi, 2009, 2013).

Alhora, com han assenyalat les teories feministes i postcolonials (Grewal i Kaplan, 1994), el consumisme global, al mateix temps que promou una ideologia de «sense fronteres», implementa un sistema altament controlat d’hipermobilitat de béns de consum, bits d’informació, dades i capital, mentre que les persones no circulen, ni de bon tros, amb la mateixa llibertat. De resultes d’aquesta velocitat diferencial de mobilitat, una diàspora global (Brah, 1996) ha substituït la condició exemplar d’«exiliat» (Said, 1994), cosa que ha causat posicions de subjecte nòmada dramàticament diferents: treballadors migrants, refugiats, passatgers VIP habituals als avions, viatgers pendulars que es desplacen cada dia, turistes, pelegrins i d’altres. La violència de les desterritorialitzacions capitalistes empeny a l’èxode de poblacions a una escala planetària sense precedents, que inclou també els desnonaments, el sensellarisme i la despossessió sistèmica (Sassen, 2014). Les injustícies estructurals, entre elles el creixement de la pobresa i el deute (Deleuze i Guattari, 1972; Lazzarato, 2011), condemnen grans segments de la població mundial a viure en condicions subhumanes. Aquesta governamentalitat «necropolítica» (Mbembe, 2003) actua a través de guerres i estratègies antiterroristes tecnològicament mediades que, juntament amb el creixement de la xenofòbia i la governança il·liberal, són trets característics de la convergència posthumana. Els aspectes inhumans (en diversos sentits de la paraula) de la condició posthumana són un dels motius pels quals vull destacar la qüestió del subjecte i la subjectivitat, per tal d’elaborar què pot significar el posthumà per a la nostra responsabilitat ètica i resistència col·lectiva.

El nivell de mediació tecnològica excepcionalment alt que experimentem s’inscriu en l’axioma de beneficis (Toscano, 2005) que també es coneix com a «capitalisme cognitiu» (Moulier-Boutang, 2008). Aquest sistema capitalitza la producció de coneixement que es pugui vendre, especialment de dades sobre continguts, incrementant la velocitat d’innovació tecnològica i donant suport a la convergència i combinació de diferents branques de la tecnologia. La intel·ligència artificial, les neurociències i la robòtica, la genòmica i la recerca amb cèl·lules mare; les nanotecnologies, els materials intel·ligents i la impressió en 3D se superposen i es reforcen mútuament. La cultura algorítmica que actua arreu en la nostra existència quotidiana ha engegat nous sistemes financers amb les seves pròpies criptomonedes. També nodreixen una onada de preocupació per la seguretat i la intimitat, que ha portat alguns crítics a parlar de «capitalisme de vigilància» (Zuboff, 2019).

El que compta avui com a capital és el poder informacional de la matèria viva mateixa, amb la seva capacitat immanent d’autoorganitzar-se. Això produeix una nova economia política: «la política de la vida mateixa» (Rose, 2007), també coneguda com a «vida com a superàvit» (Cooper, 2008) o simplement com l’economia postgenòmica del «biocapital» (Rajan, 2006). Avui l’autèntic capital és el vital, el poder d’autoorganització de tecnologies convergents la vitalitat de les quals sembla insuperable. En conseqüència, el capitalisme avançat ha adquirit molts noms: també se’l coneix com a «capitalisme com a esquizofrènia» (Deleuze i Guattari, 1980), «capitalisme de plataformes» (Srnicek, 2016), «psicofarmacopornocapitalisme» (Preciado, 2008) o «narcocapitalisme» (De Sutter, 2018). És un sistema en el qual alts graus de mediació tecnològica es troben amb profundes desigualtats econòmiques i socials, que generen ràbia i frustració. El capitalisme avançat ha demostrat ser més flexible, adaptable i insidiós del que havien predit els moviments progressistes del segle XX.

De nou, aquí actua la velocitat multiescalar del capital, de tal manera que es multipliquen els dilemes i les contradiccions. Aquest sistema altament mediat descansa sobre la financiarització de l’economia, que comporta la separació entre unes finances que es mouen a gran velocitat i uns salaris dels treballadors baixos i estàtics. Aquesta discrepància entre l’economia financera i la real es troba al cor del sistema neoliberal. Al seu torn, això implica la suspensió de l’estabilitat laboral i l’establiment de contractes laborals precaris i de zero hores en tots els sectors, incloent-hi el món acadèmic. Però també demana habilitat digital i fluïdesa amb els algoritmes; recompensa l’habilitat de pensar de manera original, però sense fer trontollar els fonaments de res. Per tant, els avenços que formen el nucli de la quarta revolució industrial creen tants problemes com en solucionen: les qüestions relacionades amb l’accés igualitari a aquestes tecnologies avançades, i amb la violència de les desigualtats socials, es plantegen paral·lelament a les enormes pèrdues de llocs de treball que les noves tecnologies causen al mercat laboral. Al seu torn, tot això també contribueix a la disminució constant dels recursos de la Terra. En aquest aspecte, sembla que la «ira del capital» (Parr, 2012) no s’acabi mai. Per tant, la solidaritat dels treballadors ha d’anar de la mà de qüestions de justícia mediambiental i participació justa en un sistema tecnodemocràtic que està alhora sostingut i amenaçat per la informàtica de la dominació (Haraway, 1990). La velocitat hiperbòlica de la mobilitat del capital, la informació i les dades coexisteix amb realitats bloquejades sense creixement ni accés. La migració global exemplifica la doble tensió esquizoide de la velocitat i l’estasi, el moviment i l’aturada. Com a tal, és un component sistèmic de l’economia global.

Els pensadors socials d’esquerres contemporanis han assenyalat les injustícies flagrants i la polarització dels recursos econòmics d’aquest sistema fent un esforç per reajustar l’equilibri. Si bé comparteixo el seu objectiu, no sempre em convenç la seva anàlisi de l’economia actual, en part perquè gran part de la teoria social continua defensant la visió moderna i constructivista de l’espai social com a definit essencialment per conflictes antropomòrfics i resistència, vigilància i solidaritat. Aquestes mateixes qualitats es transfereixen a la classe d’intel·lectuals i activistes que encarnen històricament la lluita per criticar el sistema. Són ideals molt dignes, que comparteixo plenament, però el problema és que no copsen del tot les contradiccions de la convergència posthumana.

Per exemple, a Platform Capitalism [Capitalisme de plataformes], Srnicek (2016) l’analitza dins d’un marc de referència convencional marxista, basat en un mètode constructivista social que situa els humans en una relació d’antagonisme amb les seves pròpies tecnologies. El resultat d’això és una proposta clàssica socialista d’una societat cibernètica «posttreball» (Srnicek i Williams, 2015) en què els humans estaran alliberats de les tasques feixugues gràcies a les tecnologies avançades. Aquesta anàlisi, però, no aconsegueix abordar les característiques que defineixen la quarta revolució industrial, és a dir, el fet que recolza en la capitalització biogenètica de tots els sistemes vius i un ús cada vegada més estès de tecnologies que es corregeixen a si mateixes, guiades per intel·ligència artificial. El que aconsegueix aquest sistema «intel·ligent» de sistemes de vida tecnològicament mediats és la supressió del treball mateix. Es calcula que al començament de la dècada de 2030, el 30 % dels llocs de treball als països de l’OCDE correran el risc de desaparèixer a causa de l’automatització. Per tant, la qüestió urgent de la divisió sistèmica entre l’economia financera i la dels salaris no es veu alterada per l’anàlisi de Srnicek. No és el conjunt del treball el que desapareixerà, sinó l’economia del treball humà assalariat (Brown, 2016). L’adopció d’una manera passada de moda d’entendre la tecnologia com a instrumental, i no estretament entrellaçada en el teixit social, porta a la incapacitat d’explicar satisfactòriament tot l’abast dels efectes de la tecnologia en la nostra vida quotidiana, o en el nostre sentit de la subjectivitat i la nostra imaginació.

Des d’una posició diferent, Terranova (2004) subratlla la importància de desenvolupar un programa polític adequat a les contradiccions de les societats en xarxa contemporànies i les seves estructures «hipersocials». En aplicar tot l’impacte de la mediació tecnològica a la seva anàlisi de la nova economia i les maneres en què alhora estructura i fragmenta, unifica i divideix categories i classes, Terranova proposa construir sobre el potencial progressista i sense programar de les transformacions en marxa. Aquestes ofereixen oportunitats de centrar de nou l’economia en direccions postcapitalistes, a partir de la cooperació social ampliada i la compartició d’idees i recursos, de tipus financer, tecnològic, mediambiental i afectiu. L’antic somni d’una cibernètica socialista s’ha de substituir, diu Terranova (2018), per una revisió contemporània tant del treball com del benestar social en la forma d’un «benestar comú» (commonfare) posthumà, amb nous comuns digitals, ecològics i socials. A més, l’accés als recursos i els equipaments del commonfare ha d’estar distribuït de manera equitativa, no tan sols entre totes les classes socials, sinó també quan es tracta d’altres sexualitzats, racialitzats i naturalitzats.

Una altra aproximació original a l’anàlisi de la relació social del treball parteix de les polítiques feministes d’encarnament. Amb l’argument que ni tan sols les teories del treball postindustrial més avançades no tracten de manera adequada les realitats encarnades, Cooper i Waldby analitzen el treball encarnat que implica la nova economia reproductiva. Això inclou la gestació subrogada, la venda de teixits corporals, òrgans i sang, i la participació en estudis clínics del que anomenen «economia biomèdica» (Cooper i Waldby, 2014: 4), que cobreix la indústria farmacèutica que alimenta el nou mercat reproductiu i la indústria de les cèl·lules mare que alimenta el sector de les ciències de la vida. Expliquen que aquestes formes de treball no estan reconegudes i certament estan mal pagades, i les anomenen «treball clínic». Aquests autors demanen anàlisis crítiques d’aquest nou fenomen de classe fent servir marcs feministes i decolonials. En un gir afirmatiu, però, també les veuen com a contribucions materialment integrades en una nova economia que subratlla excessivament la seva estructura desintegrada i desencarnada, per tal de rebutjar millor el deute que té amb els recursos biològics de subjectes contemporanis humans, no-humans i tecnomediats. Aquesta anàlisi posa de manifest el caràcter distintiu de les formacions del treball contemporani i el seu potencial afirmatiu.

L’anatomia del capitalisme avançat com a esquizofrènia que fan Deleuze i Guattari (1980) és una eina rellevant i necessària per copsar la complexitat i els moviments multiescalars de la velocitat i l’estasi del capital. Però no resulta suficient com a cartografia social dels estudis posthumans contemporanis. Per tal de capturar les oscil·lacions sistèmiques del capitalisme cognitiu i els seus humors variables, hem de tenir en compte tant el caràcter profundament logofílic d’aquest sistema, les forces generadores que mobilitza, com el seu nucli logofòbic insidiós. Tenint present la profusió de dades i d’informació i coneixement impulsats per la recerca, en les estructures complexes i tecnològicament mediades del nostre sistema social també hi actuen forces reactives, disciplinàries i de càstig. Aquestes tendències restrictives bio- i necropolítiques, que se solen presentar sota el terme «seguretat», són coextensives amb la vitalitat del capitalisme cognitiu. La línia que separa els girs negatius, entròpics i interessats de l’avarícia capitalista i el coneixement científic al servei de la sostenibilitat la proporciona una ètica relacional d’afirmació que desenvolupo en aquest llibre.

Plantejo que necessitem teoria posthumana, menys fatiga i més, molta més, creativitat conceptual. Si renunciem del tot a la pràctica de la subjectivitat, és probable que ni tan sols arribem a produir una cartografia adequada d’aquestes condicions canviants, i encara menys comencem a esbossar-ne una possible solució. Al contrari, ens cal reestructurar la subjectivitat ètica i política per als temps posthumans.