Читать книгу Coneixement posthumà - Rosi Braidotti - Страница 13

Les fractures socials provocades per la nova economia són profundes i causen una radicalització dels moviments polítics i socials. El populisme creix a la dreta i a l’esquerra de l’espectre polític, com si la democràcia ja no se’n sortís a l’hora d’encendre la imaginació popular. Pensant en els comentaris de Husserl sobre la crisi de les humanitats i les ciències socials a Europa els anys 1930, em pregunto per les tendències suïcides del sistema democràtic i si la democràcia representativa està ben vacunada contra els seus propis elements reaccionaris (Brown, 2015). La consciència que la democràcia en si mateixa no és suficient per salvar-nos de la seva majoria electoral fa reflexionar, i és crucial en moments històrics en què l’impuls polític sembla estar al costat dels moviments il·liberals. Necessitem una resistència ètica més forta per afrontar aquest tipus de pressió.

Avui hi ha massa gent, molta, que vota democràticament per moviments antidemocràtics. Els polítics occidentals contemporanis –des de Donald Trump, passant pels partidaris del Brexit, fins a l’interès del Grup de Visegrad per Vladimir Putin–⁴ han perfeccionat l’art de manipular el ressentiment i el descontentament de la gent i canalitzar-los cap a la xenofòbia i el racisme. Aquests polítics explotadors només «empatitzen» amb el dolor i la desesperació del seu electorat, fins al punt que els animen a convertir en bocs expiatoris de la seva ràbia les dones, les persones LGTBIQ+, els migrants, els estrangers, els refugiats i altres figures d’«alteritat» menyspreada.

Els antics pensadors liberals que s’han tornat ultraconservadors com a resposta a la preferència de l’actual govern dels Estats Units per la supremacia blanca s’estan convertint en un tret destacat de les actuals guerres teòriques nord-americanes (Lilla, 2017). L’expressió genèrica «correcció política» s’ha ressuscitat i s’ha adoptat com a terme insultant entre els moviments populistes, tant de dretes com d’esquerres, amb esquerrans com Žižek que no tan sols fan costat al president Trump sinó que també culpen els liberals progressistes del creixement de l’extrema dreta. Aquest clima polític pervers d’excés d’indulgència envers els sistemes i moviments autoritaris i il·liberals també ha portat al ressorgiment de la tàctica antiteòrica que ja es va fer servir extensament els anys 1990. Es tracta d’una doble càrrega amb relativisme cognitiu i mètodes anticientífics contra qualsevol discurs crític que reflecteixi les experiències i els interessos de les minories socials i dels qui queden exclosos de la nova economia. Aquestes tàctiques, emprades sobretot per gurus de de les habilitats dels mascles blancs, com el psicòleg clínic canadenc Jordan Peterson (2018), són especialment perjudicials per a les humanitats, perquè en posen en dubte la credibilitat científica. D’acord amb la intolerància dels temps actuals, aquests neoconservadors adopten un llenguatge altament moralitzant, i acusen les humanitats crítiques i teòriques ni més ni menys que de «corrupció» i de trair la seva suposada missió moral.

Però les diferències culturals persisteixen a tots dos costats de l’Atlàntic i, capgirant completament la tradició reaccionària consolidada al llarg del temps, els moviments populistes de dretes de la Unió Europea han sortit en defensa del feminisme i els drets dels homosexuals. Destaca el cas de França, on el Front Nacional, influenciat per l’exvicepresident i activista gai Florian Philippot, es va plantar amb fermesa contra l’homofòbia ancestral del partit de Jean-Marie Le Pen. Aquest gir es va produir encara més aviat als Països Baixos, on primer Pim Fortuyn i més endavant el dirigent del Partit per la Llibertat Geert Wilders van abraçar la causa LGTBIQ+. El fenomen més recent s’ha produït a Alemanya, on Alice Weidel, una lesbiana sortida de l’armari, ha esdevingut la cap del grup parlamentari de l’extrema dreta Alternativa per Alemanya. Aquestes organitzacions polítiques hipernacionalistes i racistes fan un ús instrumental de temes LGTBIQ+ i feministes, com a exemple de la suposada superioritat d’Occident respecte a l’islam. Aquesta tàctica oportunista –que també s’anomena de diverses maneres, entre elles «nacionalisme sexual», «homonacionalisme» i «nacionalisme queer» (Puar, 2007)– és un intent d’afegir el projecte social radical i transformador del feminisme i els drets LGTBIQ+ en una campanya civilitzadora xenòfoba contra l’islam.

L’atracció dels valors nacionalistes forts i la incitació a la xenofòbia, promovent detencions, expulsions i exclusions, produeix el que Deleuze i Guattari anomenen microfeixisme (1972), tant entre l’esquerra com entre la dreta. Les manipulacions que practiquen en l’actualitat els moviments populistes i els seus líders irresponsables aspiren a escampar l’odi, el racisme i les divisions. L’antiintel·lectualisme nacionalista torna a créixer, quan internet facilita no tan sols la comunicació instantània sinó també efusions diàries de verí. Això és censurable i esgotador almenys per dos motius: pel que té d’estupidesa sense vergonya i perquè ja ha passat abans en la història d’Europa (aquí agafo les paraules de Hannah Arendt, 2006).

Com a resposta, en aquest llibre intentaré encendre de nou un imaginari democràtic, posant l’accent en les passions polítiques afirmatives i en una recerca col·lectiva de llibertat. Partiré del reconeixement de les fractures i els desenganys del nostre temps, però els reelaboraré des d’una pràctica ètica afirmativa.

Aquest procés no és ni senzill ni indolor, és clar, però amb la ràbia i l’oposició totes soles no n’hi ha prou: s’han de transformar en capacitat d’actuar per esdevenir una força constitutiva. La pregunta crucial és: qui i quants som «nosaltres»? Vull resistir-me a la crida bel·ligerant a «la» gent i defensar que la política comença amb la reunió de només «una» gent, una comunitat que es construeix al voltant d’una manera compartida d’entendre la pròpia condició. Aquest espai de trobada també és el lloc on es poden produir formes d’acció, sobre les nostres esperances i aspiracions compartides. La crítica i la creació treballen braç a braç. Aquesta aproximació relacional i productiva és encara més important si tenim en compte les contradiccions del nostre temps. «Nosaltres» podem estar emocionats pels nostres avenços tecnològics i al mateix temps ferits per les fractures socials i les injustícies del nostre sistema. Però fins i tot abans de poder posar-nos d’acord sobre què volem construir plegats com a alternativa, hem d’afrontar aquesta pregunta: ¿fins a quin punt «nosaltres» podem dir que «nosaltres» estem junts precisament en això?

Dit d’una altra manera, per tal d’activar la solidaritat i la resistència, és millor evitar recomposicions a correcuita d’una «humanitat» lligada per la por i la vulnerabilitat. Prefereixo treballar de manera afirmativa i defensar localitzacions fonamentades, la complexitat i una visió diferencial, orientada a la pràctica, d’allò que ens uneix. És important, per exemple, en l’era de l’antropocè, veure els estrets vincles entre la política econòmica neoliberal i un sistema de privació de drets i exclusió de capes senceres de la població humana i dels agents no-humans del nostre planeta. Hem de reflexionar bé tant sobre la quarta revolució industrial com sobre la sisena extinció.

No és estrany, doncs, que l’estat d’ànim predominant en la nostra existència social oscil·li constantment entre l’esgotament i una angoixa que s’esmuny arreu. És com si els nostres paisatges psíquics estiguessin emmarcats per una economia emocional maniacodepressiva que ens deixa a tots allà penjats, no se sap ben bé on. Molta gent té la sensació d’estar als marges de la tan anunciada «nova» economia, i en temen els efectes socials immediats. En l’aspecte geopolític, la sensació de seguretat ja havia abandonat del tot les nostres vides durant el Projecte Manhattan dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, però la transformació contemporània va més enllà i fereix més profundament. Després de la Guerra Freda, l’escalfament global.

I també les alertes globals: algunes d’ecològiques, altres de geopolítiques. Ara que Occident ja no té només un gran enemic soviètic, sinó únicament un objectiu vague anomenat «guerra contra el terrorisme», estem patint una sèrie de transgressions dels nostres sistemes d’immunitat col·lectiva, per mitjà d’un mode de governança que treballa amb la por i la desconfiança. I no és estrany que també experimentem una regressió dels nostres lligams cívics i llaços polítics, un trencament de la confiança que abans ens unia. La democràcia del segle XXI no té gaire bones perspectives (Rorty, 1998). Sembla que li surten enemics pertot: nois criats a casa nostra esdevenen terroristes contra les seves pròpies societats, els veïns es converteixen en oponents disposats a matar. Hi ha perills arreu, i continuen sent perills sense especificar, de tal manera que vivim esperant una catàstrofe: un virus, bé de tipus orgànic o bé tecnològic, o simplement la propera fallada dels ordinadors. El cas és que l’accident és alhora imminent i immanent en les nostres vides: passarà, només és qüestió de temps (Massumi, 1992).

Amb un ànim semblant, Jean Luc Nancy (2012) es preocupa amb raó per fins a quin punt la interdependència de sistemes contemporanis (ecològics, socials o tecnològics, però també pel que fa a sistemes de guerra i de seguretat) es tradueix en infraestructures conjuntes i ús compartit dels recursos. El que realment uneix aquests sistemes és la dependència compartida de la connexió amb el capital, definit com l’acumulació i l’intercanvi de beneficis. Per a Nancy, aquest alt grau d’interdependència en un capitalisme que ho impregna tot és l’autèntica catàstrofe. Per a ell, és un desplegament constant de riscos planetaris als quals tots nosaltres estem exposats, tot i que no es qüestiona la universalitat d’aquest «nosaltres».

Mentre que Massumi i Nancy subratllen la immanència i la imminència de la catàstrofe, jo prefereixo quedar-me amb diferents elements de la noció d’immanència, com ara la seva capacitat virtual d’engendrar resistència. D’acord amb el meu projecte afirmatiu de subjectivitat posthumana, soc partidària d’un altre tipus de política de la immanència. En lloc de fugir cap a una panhumanitat vulnerable, defenso una refonamentació immanent –i alhora fluida– de nosaltres mateixos en les contradiccions caòtiques del present. La meva expressió per descriure aquesta posició és «immanència materialista». A més, la condició posthumana no es fixa en el rebuig, l’extinció o l’empobriment del que és humà, sinó que és una manera de reconstituir l’humà.⁵ Però aquesta regeneració de l’humà no és unilateral ni universal, sinó situada, perspectivista, i per tant fracturada internament i potencialment antagònica. Per a alguns esdevé una forma de millora transhumana, per a d’altres una reducció de l’arrogància humana envers Gaia. Per a la majoria, requereix reconèixer d’alguna manera la solidaritat amb altres humans i també abraçar els no-humans. Aquest ventall d’opcions indica que hi ha moltes dinàmiques de redefinició de la formació del subjecte humà i posthumà que es manifesten en aquesta convergència.

El que hi ha en joc en aquest frenesí de redefinicions potencials de l’humà després de l’humanisme i l’antropocentrisme és la qüestió de com es constitueix el poder contemporani, quin efecte té en el que sabem i en les maneres en què podem tenir o no tenir la sensació que «nosaltres» estem junts en això. Hem de començar construint un pla de trobada per a múltiples posicions diferencials, que reconeguin les seves perspectives situades i, per tant, parcials. El projecte depèn de l’acord preliminar que ens cal per renegociar –més enllà de l’humanisme i l’antropocentrisme– els termes en què l’humà es compon, es conceptualitza i s’experimenta avui en dia. Hem de negociar qui som «nosaltres».

El repte que tenim al davant és múltiple: els temps posthumans demanen (i se sustenten per) subjectes de coneixement posthumans constituïts al seu interior salvant diverses contradiccions i paradoxes esgotadores. I, no obstant això, ja estan produint nous imaginaris socials i relacions socials, el millor exemple dels quals són els camps dinàmics del coneixement posthumà interdisciplinari, el que jo anomeno les posthumanitats crítiques. Em donen esperança per al futur.

1.Comunicació personal amb l’autor.

2.La manifestació més recent d’aquesta tendència és el debat políticament de dretes sobre la presumpta responsabilitat de la postmodernitat en la creació de les actuals afirmacions de postveritats per part de polítics populistes. Moltes de les tàctiques d’assetjament, assenyalament i avergonyiment que s’empren en aquestes campanyes provenen de think tanks conservadors dels Estats Units com la Heritage Foundation, entre altres.

3.Paraula composta obtinguda de la unió de precari amb proletariat. Designa la classe social més baixa del capitalisme avançat, que té nivells baixos de capital econòmic, cultural i social (Wikipedia, consulta: 15 de juny de 2018).

4.Els països del Grup de Visegrad són: la República Txeca, Hongria, Polònia i Eslovàquia. La seva aliança, que en teoria aspira a reforçar els llaços econòmics i culturals de la regió, ha forjat un grup neonacionalista i autoritari amb forts lligams amb Rússia. Són contraris a la Unió Europea i a les normatives d’asil polític.

5.La literatura de l’extinció també prolifera actualment. Vegeu, per exemple, obres sobre deixar de ser humans (Bruns, 2010); l’extinció de la vida a la terra (Lovelock, 2009) i l’extinció de la humanitat en general (Colebrook, 2014a, 2014b).