Читать книгу El rei de la Cerdanya - Sebastià Bennasar - Страница 11

Sents les portes com es tanquen al teu darrere, Rambo, i ja saps que aquesta nit hauràs de buscar-te la vida. Impossible arribar de Lleida fins a Pi, a casa la mare. Són les tres del migdia i ja ha marxat l’Alsina Graells que et podia acostar al poble i fins demà no n’hi haurà cap d’altre, per molt que els governs de tots els colors polítics s’omplin la boca de paraules grandioses com mobilitat o facilitats per al desenvolupament de la vida rural o fixació de la població al territori. S’han de tenir moltes ganes de viure a la Cerdanya. O un cotxe. De totes maneres, sempre has dit que l’Alsina és per als pobres i per a les iaies que no tenen ningú que les dugui a la capital. Tu t’hi poses nerviós, al bus, tanta eternitat per arribar al lloc, i tan ràpid que hi vas, tu, quan robes el primer cotxe que se’t posa a l’abast i fendeixes les carreteres a tota velocitat, sense límits, només els que posen el cotxe i la teva habilitat.

Saps que no et donen ni tres mesos sense que tornis a entrar a la presó, saps fins i tot que hi ha juguesques entre els funcionaris d’aquí, del centre penitenciari de Ponent, i que n’hi ha que es juguen un esmorzar de forquilla i d’altres que directament aposten amb bitllets petits, cinc o deu euros com a màxim, que estem en crisi i hi ha hagut una retallada important de sous i això vulguis o no vulguis es nota. N’hi ha que no juguen, no els sembla legítim jugar sobre el seu propi fracàs, al cap i a la fi si un reu torna a presó després d’haver pagat la seva pena és que alguna cosa no va bé i potser ells també en són una mica responsables. És el sistema, la societat, la culpable, com diria la cançó. Aquesta minoria, els que no juguen, són els idealistes, els qui confien encara en els homes. N’has trobat a totes les presons i saps que simplement els manca experiència, que una vegada que s’hagin adonat de la realitat sabran i reconeixeran a la perfecció que l’home és un llop per a l’home, com deia Hobbes, en aquest llibre que tampoc no has llegit a la biblioteca de la presó, perquè no hi has anat gaire, a la biblioteca, per no dir gens, perquè llegir et costa i només hi has anat a mirar els diaris quan saps que de tant en tant parlen de tu. Sempre hi ha un pres o altre que se n’assabenta i et passa la informació i llavors sí, hi passes per veure què en diuen, si n’hi ha alguna per la qual t’has de preocupar, per on arriben les noves especulacions dels periodistes, que els agrada omplir paper amb les teves històries. Doncs això, no has anat gaire a la biblioteca, has preferit el taller de fusteria, o el gimnàs, o fins i tot la cuina. Entretenir les mans amb alguna cosa i no haver de pensar, aquesta és la millor teràpia quan s’està tancat lluny del verd i de la vida.

—Espero no haver de tornar a veure’t més per aquí, que et vagi bé per allà fora. Fes bondat!

—Gràcies.

L’hi has dit a l’home d’una seixantena d’anys que t’ha acompanyat fins a la taquilla on t’han donat les teves coses: quaranta-set euros en metàl·lic, la cartera, el rellotge que t’havia donat el pare en herència el dia que vas fer quinze anys i que possiblement si hagués vist en què t’has convertit no te l’hauria donat mai i la medalleta del sagrat cor de quan vas fer la comunió, que et treuen cada vegada que ingresses perquè no te la robin els altres interns o perquè no tinguis la temptació de fer-la servir per penjar-te o per estrangular algú altre. Llestos de feines. Ets un home ric, amb totes les seves possessions i disposat una vegada més a menjar-te el món.

L’home t’ha acompanyat fins a la porta i t’ha obert a aquest sol de justícia de juliol de les tres de la tarda a Lleida, un sol que té prou força per xapar pedres i que et fa sentir ridícul carregant una bossa amb jaquetes de cuir i jerseis de llana, que l’últim cop quan t’aplegaren era ple hivern, ves quines coses, i ara veus el funcionari com torna cap endins, a refugiar-se en els murs sòlids i pesants de la presó, on la foscúria de vegades es confon amb la frescor. Mentre el veus com torna cap a dins penses en què el degué dur a fer-se funcionari de presons, que és una feina ben estranya, tot el dia convivint en un espai tancat amb tot de tipus que et veuen com l’enemic. Ja és que hi ha gent per a tot, és clar, però ser a una presó per voluntat pròpia, per treballar-hi, és no estar bé del cap o tenir moltes necessitats i haver de menester la guita, per res del món hi treballaries, i això que en coneixes unes quantes, podries agafar el millor de cadascuna i fer-ne una de bona. A totes obligaries a contractar la cuinera de Can Brians, poques vegades has menjat una paella tan bona com la d’allà, i a totes la monitora d’esbarjo de la Model, que us va fer representar una obra de teatre per Nadal i vàreu riure per les butxaques, per exemple.

Amb quaranta-set euros i les cames sanes en tens ben bé prou per arribar a un polígon industrial dels que hi ha als afores de la ciutat. T’hauràs d’informar, perquè aquestes coses tenen tendència a canviar amb el temps i potser ja no pots passar mitja hora amb una noia a canvi de dues terceres parts dels diners que has acumulat a la presó, tot i que hi ha misèries que mai no canvien. Però abans d’això voldràs sopar en algun lloc que et faci oblidar el ranxo del mòdul d’internament i això sí que encara es pot fer per pocs diners, sobretot perquè per superar el ranxo de la presó no cal esmerçar-hi gaire. Vas entrant al centre de la ciutat i saps que hauràs de fer molt de temps abans d’entaular-te, perquè tot just són les quatre. Fer temps amb pocs diners és barat a Lleida, però en tens realment molt pocs i els has de fer durar tanta estona com sigui possible, així que continues caminant de cap a l’interior. Potser invertiràs l’ordre de prioritat: primer una prostituta al carrer de Cavallers, si és que encara n’hi ha, de prostitutes al carrer, i després un bon àpat.

Així ho has fet. Has entrat al centre de Lleida i has anat al carrer de Cavallers. Busques les ombres, el sol tan fort et fa mal després de tants de dies tancat. Allà hi arriba amb menys força, potser cegat pels angles defensius dels murs, que han de vetllar perquè ningú no pugui sortir si no li ha arribat l’hora. El sol et fa mal però en canvi les olors et reconforten. Redescobreixes les dels menjars, les de les suors que es van acumulant, les de la por de la gent. Aquesta és una olor que detectes amb molta facilitat i que mai no has tingut tu, perquè mai no tens por, el Rei de la Cerdanya res no ha de témer perquè la llibertat és una escopeta retallada. Ben aviat trobaràs la teva ben guardada i tornaràs a notar el poder a les mans, rei desproveït del ceptre per una jugada de mala sort.

Al carrer de Cavallers pots triar. No hi ha una gran oferta, però tens tots els llocs del món representats. Te’n vas amb una noia xinesa, no has estat mai abans amb cap i sembla la més jove de totes les que s’estan oferint en aquests moments al carrer. Tampoc faràs roïssos, fa quatre anys que no estàs amb cap dona, així que ben bé t’és una mica igual. Necessites retrobar el tacte d’un cos calent i sobretot necessites descarregar els baixos. Heu pujat a un pis i l’habitació estava menys bruta del normal. T’ha dit que pots fer el que vulguis per vint-i-cinc euros durant mitja hora. Això sí, la penetració amb preservatiu.

Heu acabat cinc minuts abans de l’hora prevista i li has pogut preguntar quanta estona fa que és a la ciutat i com és que no treballa en un d’aquests pisos amb noies orientals que hi han proliferat en els darrers temps.

—No tot és tan fàcil. Quan en un pis no guanyes prou, et treuen fora i vas al carrer. Jo em vaig quedar embarassada i em varen fotre al carrer a treballar perquè la gent al pis no volia venir amb mi.

—Quina putada.

—Sí, al carrer soc molt més barata, però encara guanyo diners i per això em tenen aquí. A moltes noies els passa el mateix, si al pis no guanyes prou et posen al carrer mentre siguis productiva.

—I per què no marxes?

—Si marxo maten la meva família a la Xina, ho entens?

No saps si ho acabes d’entendre gaire. La història la resumeix en unes quantes frases que podrien sortir a qualsevol pel·lícula o a qualsevol novel·la dolenta. Són tòpiques perquè són certes. I ara que saps la seva història potser et sap greu haver-li pagat només vint-cinc euros per tot el que heu fet, per aquests vint-i-cinc minuts de sexe ben plaent. Et promets que un altre dia la recompensaràs. Hauràs de repetir amb les orientals, però per a això fan falta calés i encara ets lluny de la teva zona de caça, Rei de la Cerdanya.

—Puc anar un segon al lavabo abans de marxar?

—I tant.

Entres al lavabo, petit i una mica brut, seus a la tassa, i decideixes deixar-te anar i fots la teva primera cagarada en llibertat dels darrers cinc anys. En acabar, ets tot un altre home, alliberat, ara sí de veritat.

Són les sis de l’horabaixa i passeges encara una estona per la ciutat. Seus en una terrassa a la vora de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i demanes una cervesa ben gelada i el diari. No t’importen les mirades de prevenció que et llancen tant els cambrers com les iaies que seuen en una taula propera i que tenen un instint especial per detectar gent com tu. Potser gràcies a això, a aquest detector tan especial, han aconseguit arribar a velles, que ja se sap que de valents i d’imprescindibles els cementiris en són plens i que l’instint és un bon conseller.

El primer que fas és anar a les pàgines de crònica negra per saber si diuen alguna cosa de tu, quelcom que hagis de saber i que pugui haver posat en alerta la gent de la contrada. Però no, ningú se’n recorda del teu alliberament o ningú no en parla, i millor per a tu. La crònica negra l’obre un atac de gossos mig salvatges a una granja de Seròs on han mort un porc i tres garrins i on es torna a demanar, per enèsima vegada, que es permeti defensar-se a trets en aquests casos. Tu ho tens ben clar, si la granja o els porcs fossin teus avui hi hauria hagut funeral de gossos, què és això d’haver de demanar permís per protegir una propietat privada de les salvatgines, on anirem a parar. L’escopeta o el garrot de tota la vida que s’ha tingut per això, a més de per caçar. Quins collons! També hi ha una dona apallissada pel marit i una joieria assaltada amb el mètode d’encastar-hi un cotxe. Cau la cervesa sencera, deixes el diari, pagues i te’n vas.

Sopes en una cafeteria propera a l’estació. Tenen un menú de nit per quinze euros i decideixes menjar l’amanida de formatge de cabra, l’entrecot amb pebre verd i el tiramisú. Una altra cervesa i una copa de vi. Cafè. L’aportació dels detalls és important i rigorosa en el teu cas, Rambo, perquè cal saber què esculls quan surts del règim disciplinari, saber els teus gustos, conèixer la teva vida, les teves inclinacions, per tal d’entendre’t. No hi ha cap vocació de mediterraneïtat, ni homenatges a altres novel·listes que han fet dels àpats una part fonamental de la seva novel·lística. No. Simplement volem acompanyar-te. Sembles un viatger que ha de partir ara cap a Barcelona i no un exconvicte gastant els seus darrers euros. Te’n queden exactament cinc a la butxaca per si de cas haguessis de posar benzina. Decideixes fer temps a l’estació per si pots trobar algú despistat a qui fotre-li alguna cosa. És massa a l’estiu i encara fa massa claror per robar un cotxe. Però bé necessites poder arribar a la Seu d’Urgell d’alguna manera i la millor és amb un cotxe robat, alguna cosa discreta. I com que no saps si hi haurà prou benzina et convé conservar el bitllet petit i, si de cas, afegir-ne algun altre. Provaràs l’escurabutxaques de l’estació amb la moneda imantada que t’han guardat entre els teus objectes personals i que sempre ha funcionat com un bon amulet o com una manera de guanyar una mica de xavalla ràpida. Hi ha massa gent demanant entrepans i cafès perquè els cambrers es fixin en un jugador solitari que no fica monedes i en canvi va jugant.

El procediment és simple. Es deixa caure una moneda imantada dins la màquina lligada a un petit fil de pescador. I es puja i es baixa a voluntat, fent creure que se’n posen de noves. Es juga de franc fins que toca algun premi. Però això només es pot fer en llocs poc vigilats i no més de deu o quinze minuts, si no s’aixequen massa sospites. Però bé, has estat de sort, has tret vint-i-set euros i has recuperat la moneda. Gens malament. Has comprat una ampolla de coca-cola gran i un entrepà per a la nit i ho has fotut tot a la maleta. Llavors has papallonejat una estona més per l’estació i has tingut premi. Uns viatgers que anaven a Madrid han deixat una bossa amb les presses. I quan han tornat enrere a veure si la trobaven ja no hi era. Per a tu ha estat un petit botí: dos paquets de tabac acabats de comprar, una revista d’economia, una altra coca-cola. Un moneder petit amb uns quinze euros en monedes. Ara sí, ara ja pots partir cap amunt amb un petit capital acumulat i amb ganes de recuperar la llibertat.

He escrit moltes vegades en aquesta estació, ocupant les taules més arrecerades, lluny de mirades indiscretes. De tant en tant, quan venia a Lleida em quedava a dormir a l’hotel de l’estació. Era una època millor. No m’atreveixo a dir una època de vaques grasses perquè no crec que n’hi hagi hagut cap per als periodistes i escriptors freelance, però sí una època de menys neguit. De cada vegada ho faig menys perquè els horaris de l’AVE permeten anar i tornar el mateix dia fins a casa i val la pena estalviar-se una nit fora. També estalvies el trencament de la rutina i contribueixes al manteniment de la logística familiar. Com menys canvis millor. Per tant, sé perfectament que un jugador com tu passaria desapercebut, perquè els cambrers són molt joves i només volen que passi el temps del seu torn i que baixi la feina per poder fer un cop d’ull al mòbil i veure com discorren les diferents vides virtuals que desenvolupen en paral·lel a aquesta, que consisteix a anar servint entrepans i begudes i somriures falsos que els clients saben que són falsos però que agraeixen igualment perquè en aquests temps un somriure costa bastant de trobar i és molt d’agrair.

Aprofito moltes vegades les hores mortes en aquesta estació per escriure petits relats per enviar-los als concursos dels ajuntaments, seguint els consells del Roberto Bolaño, que deia que els concursos literaris dels pobles eren com búfals que s’havien de caçar quan tu ets un indi i et queda una última fletxa i la supervivència depèn exactament que facis el blanc. O l’encertes o la indigència. El premi municipal pot significar la diferència entre poder posar un tall de carn o de peix a la taula o continuar com sempre, des del dia vint de cada mes alternant arròs i pasta o patates amb llaunes de tonyina, formatgets d’oferta o ous a anys llum de distància de ser ecològics. I és exactament això, tot i que des de fa un grapat d’anys els premis s’han convertit en objectius molt preuats i la quantitat d’indis amb una sola fletxa ha augmentat de forma exponencial amb la crisi i els búfals s’han fet més magres.

Tothom vol ser escriptor o tothom vol intentar-ho, els únics que no han patit la crisi han estat les escoles d’escriptura, cada cop n’hi ha més i cada cop tenen més alumnes i això fa que s’incrementi la competència amb tota aquesta gent que té prou talent i dedicació i diners per poder fer un curs i anar acabant un conte o dos cada setmana, com exercicis, que envien de forma massiva a totes les convocatòries; i amb tots els periodistes acomiadats per culpa de la crisi que empren els seus recursos per passar-se a la ficció, a la cursa de velocitat perfecta que és el relat breu escrit com a producte per competir en els guardons municipals, depenent de la sort que hagis pogut tenir, del talent, del gust del jurat, de la competència que hi hagi hagut. Aquesta és la moneda imantada amb què tu jugues a la màquina escurabutxaques i amb què nosaltres intentem complir els nostres somnis. Per tant, puc imaginar perfectament que ningú no t’ha prestat atenció, que ningú no t’ha fet cas, perquè l’estació de Lleida és un exemple perfecte de no-lloc, d’espai d’anonimat on cadascú va a la seva, on et podries morir sobre una taula i ningú no diria res ni et miraria fins a l’hora de plegar, quan series una molèstia important, una anècdota per anar explicant de tant en tant en el futur però una puta nosa per a avui, en què justament tenia un sopar d’aniversari o un examen l’endemà o qualsevol altra merda molt més important que un cadàver en una taula.

Travesses les vies del tren pel pont exterior. Comença a estar-se bastant millor. Hi ha una vintena de cotxes arrenglerats. Fas una primera passada per intentar detectar quin et pot anar millor. N’hi ha tres que tenen cadireta infantil. Són els teus preferits per a una ocasió com aquesta. Normalment els pares són previsors, solen tenir el cotxe en bon estat i amb gasolina. Si fos per anar a fer una de les teves ràtzies no els escolliries mai. Però es tracta d’arribar a la Seu d’Urgell sense cridar gaire l’atenció i amb un cotxe normal. El deixaràs ben visible perquè el puguin tornar a la família. Et poses els guants que treus de la bossa i en un tres i no res obres la porta del Seat Ibiza blanc que has acabat escollint. Fer el pont és encara més ràpid i al cap de deu minuts ja has deixat Lleida. No t’has equivocat. Hi ha més de mig dipòsit de gasolina i a la guantera una còpia de tots els papers. T’ha tocat la grossa. L’única cosa que no acabes d’entendre és com funciona l’equip de música, que s’ha engegat sol i que només fa que posar cançons horribles d’una tal Carla Bruni. I a sobre canta en gavatxo.

Arribes a la Seu d’Urgell i deixes el cotxe ben aparcat davant la comissaria dels Mossos. Quina gràcia que et fa. Després travesses pels carrerons i comences a notar una flaire diferent. Fa molta més fresca i fa olor d’arbres, d’una certa sensació de ser a casa. Camines una estona més fins a arribar a la cotxeria que havia comprat la mare feia molts anys per guardar el gènere per anar a mercat. Tens una còpia de la clau i ara legalment és teva, igual que la casa de Pi. Són la teva herència ara que la mare no hi és. Et costa reprimir una llàgrima que estava a punt d’escapar-se’t. La mare, que només tenia por que et matessin en una mala trobada i que sempre et va donar suport en tot el que necessitaves. Entres a la cotxeria, obres el llum i hi trobes un llit, una nevera i un petit lavabo, tot construït per a tu i per a la mare per fer-ho servir si alguna vegada havia de quedar a la Seu per la fira o s’allargava el mercat. La quantitat de vegades que l’has emprat com a refugi quan venien mal dades. I al fons, tapat amb la lona, el vell Renault 12. Hi aboques gasolina d’un parell de garrafes, carregues la bateria durant mitja hora, i engegues. Perfecte. Fendeixes la nit. El Rei de la Cerdanya torna a casa i l’endemà els veïns de Pi estan mig acoquinats en veure el Renault 12, la casa oberta i en Rambo cuinant un arròs amb fesols i començant a treure les males herbes de l’hort.