Читать книгу El rei de la Cerdanya - Sebastià Bennasar - Страница 12

«Jo no tenia cap ganes de sortir a l’entrevista, va ser la dona que em va convèncer que sí que valia la pena que fessin el reportatge. Va ser la mateixa setmana en què va sortir en Rambo. Ho sé perfectament perquè a un li queda gravat al cap quin és el darrer pres que ha excarcerat, i encara més si és algú tan singular com ell. El cas és que em vaig jubilar l’endemà, amb seixanta-un anys fets i amb més de quaranta cotitzats, i uns quants dies després em varen trucar a casa per fer-me l’entrevista per al Segre. He de reconèixer que saben fer la feina. Tenen una bona base de dades o saben el dimoni on se colga.

»Jo no tenia cap ganes de sortir a l’entrevista, però sí que tenia ganes que se sabés que alguns ens vàrem fer funcionaris de presó per democratitzar-les des de dins. Això sí que volia que quedés clar. I com a mínim vaig poder aprofitar per explicar-ho. Perquè a mi no em va semblar greu que el dia que en Rambo sortia la resta de companys ja estiguessin apostant sobre en quin moment el tornarien a portar a la presó, el que hauria estat estrany és que no ho fessin. No hauria estat humà. Una altra cosa és que jo no ho faci perquè ho trobo denigrant.

»No n’hi ha per menys, en Rambo és un personatge singular. No posa problemes, això no. Sol tenir un comportament i un perfil baix, no es fica amb ningú, si l’emprenyen s’hi torna, això sí, i llavors costa molt que el parin, té una força descomunal i quan creu que l’acompanya la raó és impossible parar-lo.

»És veritat que em vaig fer funcionari de presons per canviar les coses des de dins, però és veritat que és un món que canvia molt lent, tot i que quan varen transferir-se les competències a la Generalitat es va notar una millora important en tot plegat. Però la crisi dels darrers deu anys ens ha fet anar moltes passes enrere. Una presó és com un poble, sense diners no es poden fer grans coses. I aquí ja saps que els veïns hi són per posar pals al mig de les rodes.»

En Jacint és l’únic tipus que he conegut en persona. Vaig llegir l’entrevista essent a Pagès Editors mentre esperava per reunir-me amb la Joana Soto, l’editora, i li vaig demanar a la Joana si coneixia la redactora que havia publicat el tema. Sort. Lleida és com Mallorca i totes les estructures de poder estan interconnectades. Quan li he explicat a en Jacint que estava escrivint un llibre sobre tu m’ha dit de seguida que sí que m’atendria. I llavors ha estat quan he comprat els bitllets —millor un divendres, que és el dia que la dona puja al poble a donar un cop de mà a la filla amb les canalles i així podrem estar més tranquils— i he anat de cap a casa seva, a prop de la Biblioteca, i hem estat parlant una bona estona de tu.

M’agrada anar a Lleida amb l’Avant. Els viatgers que empren la freqüència directa sovint són gent de la mateixa ciutat que han anat a Barcelona per fer segons què. Gent tranquil·la que fa l’hora i deu minuts de viatge amb un comportament impecable, llegint o mirant les tauletes o els mòbils amb aquella satisfacció de qui abans n’esmerçava tres i escaig. Fins i tot hi ha estudiants que van i venen el mateix dia a la universitat perquè els preus a Barcelona s’han posat tan prohibitius que si tenen sort i només fan classe tres cops a la setmana els surt més barat aquell tren, on exhibeixen ordinadors portàtils molt millors que aquest on jo escric la teva història, que no pas llogar una habitació a la capital. He sentit la conversa que tenen entre ells quan s’hi troben.

—És clar que m’agradaria viure sola a Barcelona, però a casa les coses no van com voldríem i mira així no gastem tant i què vols que et digui, a casa hi estic regalada, en el fons. I ja fan l’esforç de pagar-me la matrícula, o sigui que mira, benvingut sigui el tren.

—Jo ni m’ho vaig plantejar. Enguany estudio a Barcelona, però només el màster. Ja faré la tesi aquí, el doctorat el matricularé a Lleida. Jo és que a Barcelona no m’hi veig, no m’agrada gens ni mica. Lleida és el meu món, què voleu que hi faci, noia. Aquí tinc tots els amics i tota la vida i jo soc feliç així.

De vegades podem veure la neu a les muntanyes a tres-cents quilòmetres per hora, una velocitat que allà dalt no es pot ni imaginar, però la majoria de vegades aprofito per llegir, com bona part dels viatgers usuals de la línia, si no ens toca cap imbècil que es pensa que pot arreglar tots els problemes d’una empresa per telèfon i que aquella hora del seu temps pot esdevenir crucial per a l’economia mundial, que de vegades també n’hi ha.

«En Rambo té un d’aquests expedients que tot funcionari de presó coneix i ha de conèixer, sobretot si has de treballar amb ell. Saps que en qualsevol moment te la fotrà. No tornarà d’un permís per anar a veure la mare, aprofitarà per fer-se fonedís a la primera de canvi i quedar a la Cerdanya. Aquí, no, aquí està molt calmat, és on no té cap mena de problema, la vida resolta, tres àpats al dia. Això no vol dir que en qualsevol moment no se li pugui girar el cervell, però fixa’t que sempre el col·loquem com a pres de confiança i això implica que s’ha guanyat el respecte de la comunitat.»

En Jacint em du a dinar a un restaurant senzill, de barri. Hi va cada divendres, quan la dona l’abandona per anar a veure la canalla. Divendres fa d’àvia a Alguaire, on la seva filla va trobar feina a l’aeroport. I els divendres a la tarda és l’únic dia que surt tard, així que ella es trasllada al poble al matí i quan els nens surten els va a buscar i després els dona berenar i van al parc i després els dutxa i els prepara el sopar i els explica contes fins que arriben els pares i els fan petons de bona nit. Llavors el gendre l’acompanya en un cop de cotxe fins a Lleida i mira, així els nens gaudeixen de l’àvia un cop a la setmana i els joves s’estalvien un cangur. Ell també hi va algun divendres i aprofita per arreglar alguna cosa a la casa, un tirador que no acaba d’anar bé, una aixeta que no para de vessar... però, en general, prefereix tenir el dia lliure a casa seva i poder fer alguna malifeta amb el menú i el colesterol.

Torno a Barcelona amb una frase inquietant sobre tu: «La teva existència és el major dels nostres fracassos.» I és que en Jacint creia que les presons haurien de servir per a alguna cosa. «A en Martí Cots l’han convertit en un delinqüent les mateixes institucions de l’Estat. Ara veurem quant durarà aquesta vegada en llibertat. I això que jo soc dels que no volien fer apostes, perquè crec que denigren la condició humana.»